de rcconomia mundial, i aquest procés està a punt d'ésser clos. Bastarà espesseir, amb l'urgència que l'assumpte reclama, la xarxa de comunicacions de Catalunya, perquè es tanqui definitivament i no's par-li mai més de comarques, contrades ni regueries No vulguem en aquets moments fer riure a la gent enarborant un irredentisme pintoresc. Però si no hi ha cap raó que obligui a fer un Estat orgànic, n'hi ha moltes que abonen una estructuració mecànica. En primer lloc aquest tipus d'estructuració té la precisió i l'exactitut de les matemàtiques i de la lògica. Les peces de l'Estat són fetes i posades expressament pir a realitzar amb la màxima eficiència el servei públic, ben al contrari de tota estructuració orgànica, on la naturalesa i la història imposen i preformen els òrgans polítics, els quals sols amb molta dificultat i després d'una sèrie de tanteigs i adaptacions arriben a cumplir la funció que la societat reclama. Els Estats orgànics sempre van a remolc del moment pretèrit. Sempre s'han de ressentir de detritus històrics, que no eliminen més que a còpia de grans trastorns. Un Estat estructurat mecànicament, en canvi, és un rellotge que sempre va a l'hora Engalsat d'una faisó racional, aplicació de les clares i resplandents síntesis de la intel ligència, pot funcionar, funcionaria efectivament, segons el ritme que aquesta assenyalés. Hom va arribar fa segles a sotmetre racionalment l'extensió i la cantitat. Ara estem en el punt, després d'un ingent esforç dels sociòlegs i economistes, de racionalitzar l'Estat. Per a realitzar aquesta idea, Catalunya pot lliurar-se, sense reserves, en braços de l'hora que passa, pot subsumir se a aquest moment gràvid de racionalitat, de universalitat, d'electrodinamisme. La seva àrea reduïda, l'increment de comunicacions, la concentració econòmica i cultural en un sol punt, tot demana ací un Estat lliure de tot desgast fisiològic, un Estat amb maniobra expedita, un veritable Estat-màquina. Les conseqüències pràctiques d'aquesta conceptuació política serien, entre altres, la divisió del territori català atenent únicament les necessitats dels instruments propulsors de l'activitat estatal, la subjecció de les diíerentes peces de la maquinària a les soles impulsions centrals, el funcionament automàtic en els serveis ordinaris dels diferents mecanismes. L'Estat no hauria d'obrar mediant pacte o acord, sinó per pura i simple imposició. El ciuta- tadà pot fer la llei que's vulgui Una vegada feta, l'ha de cumplir. vulgui o no vulgui. Aquest princi pi adquireix en la nova estructuració la inflexibili tat d'una regla rígida. El bon ordre de les institucions, el bon funcionament de la màquina no permet que's pertorbi la connexió entre els aparells amb l'entrebanc d'interessos particulars o locals. La llibertat esportiva de la societat La màquina pot ésser perfecta, pot funcionar amb tota precisió, però ens pot aixafar. Un Polls també atropella vianants. Cal. doncs, una assegurança contra la màquina estatal. Cal, sobretot, reconèixer i garantir l'autonomia de les activitats espontànies i de les fonts vitals de la societat, enfront de tota intromissió de l'Estat. Els drets individuals que consagren les Constitucions no basten. S'haurien també de declarar lliures del control estatal; l'ensenyança, la cultura, les arts, <:ls esports, la religió, les relacions convencionals, el dret consuetudinari, l'empresa econòmica individual i domèstica, l'indumentària, les facècies de l'amor, h gimnàsia sueca, la boxa, el ju-jutsu, els pecats venials de vagabunds, boemis, noctàmbuls, etc. Per tal d'evitar una relació massa llarga, que sempre seria insuficient, podria consignar-se una fórmula si fa no fa com segueix: «Es declaren inviolables les activitats individuals i socials que d'una manera explicita la Constitució no reservi a l'Estat o no sotmeti a la seva intervenció». 1 per tal de garantir el lliure desplegament de semblants activitats fóra bo de posaries sota l'empar d'un Tribunal de greuges, el qual, dat que entendria en la inconstitucionalitat de les lleis i disposicions de l'Estat, hauria d'obrar amb completa independència d'aquest. Tot això pot semblar inaudit, però tot això és d'una clarividència insòlita. El sobirà és sempre inviolable. La societat ha d'ésser inviolable, perquè és sobirana. Ultra això, hi ha quelcom en l'home que es resisteix a ésser disciplinat segons els canons de cap idea. No tot en l'home és força cerebral. Quan es troba fora del treball es pren la lli bertat d'anar a fer un vermut amb els amics, taral.lejar una cançó sense solta, pessigar la xicota, jugar amb la mainada, visitar una exposició de quadres, anar als toros, a missa o al rosari. Cal comptar també amb la pirueta irreflexiva, Cal que la societat hi compti, i lem de tolerar que en l'aplicació pràctica dels sistemes s'obri una escletxa per on s'hi escorri un ésser, una vida, un doll de vida, que de moment no troba plaça, que fins es consi-