LA CAMPANA DE GRACIA Tasca estéril LS catalans hem renurxiat a tota acció feconda. Contemplant dolorosament nostra actual impotencia, ens venen a la memoria aquells temps heroics de lluita y anyorem els esclats passionals que promovien les fuetades pocasoltes dels Clodoaldos d'allà y les jeremiades tontes de les patums d'aquí. Catalunya afermava la seva personalitat, redressantse valentment, y tots els seus bons fills sentien en llur pit, ab intensitat creixent, un amor profond a nostra terra y un viu entusiasme pera la llibertat. La complerta disgregació de totes les forses catalanes ens ha dut a un tal grau de descoratjament, que ja ni queden entusiasmes pera defensar la bandera particularista a que cada hu s'ha acullit. El regionalisme gira els ulls an en Maura; el nacionalisme s'esbrava en estèrils estridències; els republicans histories preparen son reingrés a un partit nacional; tots plegats s'atonten davant el mirall d'una Mancomunitat, que sortirà xorca de mans dels lliberals, si es que arriba a discutirse. Y mentres tant, l'única tasca positiva, la sola campanya de ferma oposició al regim, la fan els partits monarquies, llensantse en cara mútuament tota la podridura que'ls corromp. Es desconsolador que davant el repugnant espectacle que donen els partits turnants, ensenyant les seves asquejadores misèries, no s'aixequi la vèu potent d'una ferma representació catalana, posant fortament de relleu l'estat actual dels partits monarquies y centralistes, pera despertar en tot Espanya un redemptor odi al regim y un sant amor a l'Autonomia. En Morote's queixa de que'l vergonyós espectacle que estan donant els monarquies, demostrant ab ses mútues recriminacions que a Espanya no queda res respectable, deixi a tothom indiferent, com si tots estessim habituats y ens trobéssim bé entre porqueria. En Moróte no deuria extranyar que'l farciment dels partits conservador y lliberal s'arronsi d'èspatlles davant lo de Cabra y lo de Noya, perquè la major part dels que ostenten representació parlamentaria han eonseguit l'acta gràcies al rossinyol de què parlava en Maura en una de les seves hores de sinceritat. Però si els diputats de la majoria actual y els que esperen serho de la futura, procuren tapar ab un frevol somriure la gravetat de lo que s'ha vist a les Corts, els diputats catalans de tots els matisos deurien ésser allí pera subratllarho, oferint el contrast d'un nucli parlamentari sà, vigorós, honrat y batallador, enfront d'aquestes majories corcades, febles, escèptiques y passives, que defensen el règim perquè'ls sosté en els seus cacicats, els ampara en els seus negocis y els dispensa la protecció que constitueix la seva única forsa. Però els catalans estem dedicats avui a l'esteril tasca de sembrar desconfianses y rezels entre'Is bons fills de Catalunya. JEPH DE JESPUS Política de partit y política d'idees (Ab motiu del debat Gasset) EL debat parlamentari tingué principi ab una mena de solidaritat entre ministerials y conservadors contra en Gasset y l'oposició republicana. Però lo que's va debatre, realment, no va ésser la qüestió Gasset-Barroso-Sánchez Guerra: va ésser lo que podríem dirne la qüestió «partit»; va ésser el procés del partit polític espanyol, del partit tat com l'entenen avui els homes del torn pacífic, es dir, a manera de societat mutual pera l'explotació de la forsa Poder. Ficseuvos en la desvirtuacíó vulgar de la paraula política. Pera moltes gents, la frase «Jo no'm fico en política», es com un distintiu d'independencia y dignitat. Equival a «Jo no venc els meus serveis a ningú, a cambi d'una aperiencia d'idees». Ningú entén aquella frase com una confessió d'inferioritat social, d'ignoraneia o de pobresa d'esperit; ningú la tradueix per «Jo no soc incapas d'idees, y per tant, me manca la mercaderia que oferir en el mercat públic», en aqueix alt mercat públic d'ont prengué noble denominació la famosa agora entre'Is grées. Vosaltres, lectors, potser no us heu detingut mai a observar aquet fet: els vostres avis us parlaren d'una lluita entre homes d'idees, lluita sostinguda a preu de la vida, a preu de pública deshonra, a preu de captiven", a preu de martiri, en un mot; els vostres avis us parlaren d'uns homes que defensaren cavallerescament l'idea X pel prestigi d'ella mateixa, com una Dulcinea, y arriscaren per ella la contingencia dels majors mals, la mort, la ruina, l'exil. Y a vosaltres estava reservat, en cambi, contemplar avui una concepció de «política» en que cada partidari es un eoparticipant en la contingencia dels favors oficials, de Ies granjerias a vegades més inconfessables... Ha passat, en aqueix punt, una cosa consemblant a l'evolució que Renan senyalava en l'historia de les religions, distingint entre'l primer temps o profetisme y el segon temps o sacerdotisme. L'home d'idees, religioses o polítiques, ha sembrat la llevor esperitual; però quan d'aquesta llevor neix un arbre que dona fruits y ampara una societat d'adeptes que se'ls té de repartir, ¿qué'n queda de l'idealisme primitiu y fonamental?, ¿qué'n roman de la fè per la ¡é? Si un dia de votació se us acudís l'idea d'aturar un a un els votants dinasties y exigirlos abans un petit credo del respectiu programa, no un credo estargit en clixé oficial, com el credo de l'Iglesia, sinó un credo formulat espontàniament per cada elector, ¿quants resistirien a la proba? Si volguesseu que cada afiliat us enterés de la seva respectiva opinió persónal, pera coneixensa vostra de lo que ell pensa, ¿quants n'hi hauria que's trobessin una opinió, gratant dins el cervell inútil? D'aquí l'immoralitat fonamental a què es arribat avui el dinastisme espanyol, materialisat absolutament per la manca de necessitat d'orejarse d'idees noves, ja que les idees noves li eren totalment adverses. Més encara: aixís com el catolicisme ha vedat an els fidels la coneixensa directa dels textes en que's fonamenta la propia fè, perquè el dogma no resisteix a la reflexió y a l'examen, aixís també el dinastisme ha fomentat l'ignoraneia corrent de la mateixa essència política en que oficialment se fonamenta el règim y ha preferit l'ignoraneia de la Constitució, perquè aixís se dissimula millor l'adulterament de les seves llibertats primàries... Els principis s'han petrifiedt, com a velles fórmules de pregaria que ja avui no signifiquen res als ulls del poble, y les Corts han devingut, pera la representació conformista, una mena de presbiteri ont se diu una missa simbòlica que cal oir, però de la qual s'ignora per complert la significansa... L'òrguen polític s'es aprofitat per manca d'exercici de la vera funció política. D'aquí, en cambi, la superioritat nostra, la superioritat republicana y singularment la superioritat obrera. Es que nosaltres som els messies o profetes d'una nova era política, y els nostres símbols no han degenerat en comedia sacerdotal, en mímica d'una democracia inexistent, escrita. La nostra política es encara una creencia que's professa y no una professió que s'exerceix... Cada un de nosaltres té, a la seva manera, un concepte del credo personal, y sabrà dir per què la seva ànima s'ha decidit a l'invencible inclinació que'l cridava com un dever y no com un interès, com una esperansa y no com un negoci. La circumstancia de no veure immediata la victoria, de no veure probable encara la conversió del nostre ideal en realitat, comunica an aquet sà no-conformisme una puresa ideològica que es la més forta de les nostres superioritats, la més evident de les nostres executòries. Y quan, en son dia, el triomf sigui nostre y el contacte ab la materialitat comensi a desvirtuar els principis guiadora nostres, ja vindran nous profetismes, noves inquietuts, a heretar la nostra condició lluminosa. Som els grans heretges de la política; som els qui farem demà la forta Reforma lliberadora de la Ciutat, avui somesa a la lletra morta d'un esperit lliberal que ja es el fòssil d'un temps desvanescut. Veieu el jove, fill de família classe mitja, qui comensa la seva vida d'home de carrera. Ahir sortí de l'Universitat, ab el diploma. «¡Cal que t'afillis a un partit! ¡Es clar!». La tria es fàcil, dins la política espanyola (ja que la catalana es un cas, al qual me referiré tot seguit).— La tria es fácil: o conservador o lliberal; es dir, o del torn A o del torn B.— ¿Principis? ¿Convieeions? ¿Temperament personal? ¿Ilustració previa?— ¡Bah! ¡La política es ja un casino y no un ateneu, com la religió es ja una parroquia y no un temple! Y ¿veieu ara també la més forta de les superioritats del catalanisme? ¡Es que'l catalanisme es una emancipació d'aqueixa ambient cursileria; es una llevor d'idealisme paralel a l'idealisme republicà o socialista; es un no-conformisme parió de l'ansia neguitosa del proletariat; es, en U, un protestantisme que alsa la veu contra'l sistema d'indulgències y butlles que demà descobrirà davantles Corts lex-mmistre X o Z, despitat per la darrera crisis del mo- ment' t~*r: Per això el catalanisme, mentres no logn traduirse en falses concessions que puguin embolarlo, com diríem en metàfora taurina, es un reconet de puresa esperitual ont refugiarse contra'l f ilisteísme polític, es un petit sancta sanctorum ont cremen les set llànties... Y per això els acostaments, cada dia més íntims, de la dreta catalana an el dinastisme, són germinacions corruptes dins la puresa esperitual de la política catalana; mentres l'aliansa de la nostra esquerra ab la conjunció republicanasocialista, això es, ab l'autèntica política espanyola, no contaminada pel partit, es una esperansa de la salvació conjunta de Catalunya y de tota Espanya. Y per això, en fí, el republicanisme partidista dels nostres anomenats radicals, que segueixen un home y no un principi, es dir, un pontífex y no un ideal, es nadivament incompatible ab nosaltres, per incompreses y profondes divergències de sentiment; mentres els altres partidistes oficials no saben dissimularli, a cada punt, una intensa simpatia... GABRIEL ALOMAR Geni y figura —¿Da modo— exclama en Moret, després de donà una ullada a la prempsa del matí,— de modo que avui, jo, a Espanya, ja no represento res o tinc tan poca importancia que'l meu nom ni un sol cop surt en aquestes amples planes aont tants y tants benèits brillen com esplendents astres? ¿Es dir que se'm té a recó, en les golfes solitàries, com si fos un bagul vell o una cadira trencada?... Està bé!... Jo us juro, amics, que aquest oblit va a acabarse; jo UG prometo que ben prest el meu nom, eclipsat ara, tornarà a ser pronunciat per tots els àmbits d'Espanya y que's parlarà de mi com en els temps memorables en que seia del poder a la poltrona més alta.— Dit y fet. Ben pertretxat de frases envenenadas y ab una gran ptovisió de bilis y mala baba, se'n va en Moret al Congrés, tus, s'estira les solapes y entre l'estupefacció de la gent, que'l veu alsarse com un mort resucitat, diu:— ¡Demano la paraula!— ¡Oíiilo, a don Segimon! jOíulo, que a fè té gracia!... «Que Espanya va malament »perquè ell, en Moret, no mana; »que en Canalejas està »traínt a la democracia; »que la desditzada llei »de Jurisdiccions es l'àncora »de la nostra salvació; »que no es prudent derogaria »perquè sense aquet lligam »tot se'n aniria en l'aire, »y, finalment, que fora ell, »eis homes públics d'Espanya »són un remat de babaus «sense cap, ni peus ni trassa.» Es cl3, apenes l'orador ha dit l'última paraula, ¿en voleu allí de crits y de protestes airades? — ¡Aquest home està xiflat! — ¡Alió ja es falta a la Cambra! -¡TraieUlo al moment d'aquí o poseuli una mordassal — ¿Cóm pot voler dar llíssons qui no ha fet més que desgracies? —¡Que baile! — ¡Moqueulo bé! —¡Cursi! — ¡Farsant! — ¡Pastanaga! —¡Sí, sí— diu don Segimon, entornantse'n cap a casa: - tot rient, he eonseguit l'efecte que'm proposava. Me tenien oblidat, y ¡mireu, altra vegada, com tothom parla de mi y de ma actitut gallarda!... En parlen molt mal, ja ho sé, però ¡lo cert es qué'n parlen! C. Qfm RACIOSA de debò es l'actitut en que s'ha coloeat el senyor Canalejas respecte a la derogació de la llei de Jurisdiccions. — A mi — diu — mai m'ha agradat aquesta llei; però, _davant de les exigències dels republicans, no hi ha possibilitat de derogaria.— Mercès an aquesta teoria, la llei de jurisdiccions subsisteix y probablement subsistirà encara molt rato. Perquè, ens trobem dintre d'un curiós dilema, ¿Que'ls republicans, pera facilitar l'acció del Poder, estan quiets y callen? —No reclamant ningú contra ella— pensa el Govern— ¿per què haig d'aboliria? ¿Que'ls republicans, cansats d'esperar, criden y protesten? — ¡Ah!... ¿A mi ab exigències?... Per aquel camí, l'abolició de la llei es impossible.— Senyor Canalejas, el joc es massa vist. Y el país va convencentse cada dia més de que de jesuïtes no sols n'hi ha a la calle dt Caspe. També n'hi ha algun, y ben gros, a la presidencia del Consell de ministres. Rendint un carinyós tribut a la memoria del gran Pi y Margall, el Congrés ha votat una modesta pensió pera les seves tres nétes, filles del malaguanyat Pi y Arsuaga. Es una de les poques vegades que's concedeix una gràcia ab l'aprobació de tot el Parlament y el visto bueno de tota la nació. Veritat es que aquet cop la gracia, en rigor, no es gracia, sinó justicia. L'inoblidable president de la República espanyola, a qui s'honora al pensar en els seus descendents, se mereixia això y molt més. Del nort venen les grans idees. El Parlament del ducat de Brunswick ha adoptat una llei en virtut de la qual els discursos que's pronunciin en aquella Cambra no podran durar més de vint minuts, ¿No podria establirse, també, una llei així a les Corts d'Espanya? Perquè, nosaltres no sabem còm són els lloros de Brunswick, però... ja'ns hi juguem qualsevol cosa que no són tan xerraires com els de la nostra terra. El diumenge va inaugurarse en un pintoresc El peu del pol>le —¿El Govern no ho fa ab la llei? Ho faré jo ab la sabata.