504 estats de conciencia diferents, com si diguéssim un espectacle variat ; però si la sèrie d'aqueixos estats esdevé monòtona, la conciencia s'esblaima de mica en mica. l'atenció es relaxa, l'intel-ligencia s'entorpeix : i a la fi sobrevé la sòn, la vera sòn fisiològica, això és, l'extinció absoluta de la conciencia. L'exemple més vulgar d'aquest fenòmen és el que un pot fer viatjant, quan gradualment s'habitúa de tal manera al íresscig igual i més igual del tren, que maldament ell sia de fet una frajjor espaventablc, va deixant de percèbre'l, d'on vé que acaba d'adormir-sc a la non-non de la fragor com ho íarfa en mig del més pregón silenci, precisament perquè les sensacions sempre iguals ve que anul-len la conciencia. Però esdevé que en els treballs qui consisteixen cn una sèrie d'actes molt senzills repetits infititament (i els treballs dels operaris moderns, en l'indústria on hagi penetrat la màquina, són gairebé tots senzills així. i monòtons) els estats de conciencia qui se succeixen en l'esperit de l'elaborador, són d'una extraordinària igualtat, i per això fatiguen l'atenció, n'entenebren la conciencia i n'entorpeixen l'intel-ligencia. Però si el viatger pot adormir-se cn el tren, no pot pas adormir-se l'operari qui vigila una màquina, perquè una manca d'atenció podria fer malbé el producte; i això fà que l'operari hagi de complir seguidament un esforç de voluntat damunt ell mateix per activar contínuament la pròpia atenció, per estimular la pròpia conciencia, i mantenir-la ben desvetllada, ben alerta, ben clara. En aquest csfórç consisteix tota la terrible dolorositat del treball metòdic, el gran suplici que ha procurat defugir sempre el genrc humi. preferint, en últim càs, la vida del lladre a la de l'operari ; el gran dever que calgué imposar als homes per medi d'una terrible, però santa i beneïda crueltat. Doncs, si la capacitat pel treball metòdic depèn de la capacitat de soponar estòicaznent, sense afluixar d'un milèssim la tensió atentiva, el suplici d'una seric d'estats de conciencia, sempre iguals, és evident que la capacitat pel treball haurà d'ésser tant més gran, quan menor sia per naturalesa la necessitat de sensacions i estats de conciencia variats. En general tots els homens ho desitgen de fer passar a través del propi esperit una gran quantitat d'estats de conciencia diferents, perquè aquesta és gairebé la fam de l'ànima, cn la satisfacció de la qual troba l'home un dels plaers més intensos de la vida ; però si, per naturalesa, aquesta fam de l'ànima és menor en un home, aquest podrà més fàcilment privar-sc del nodriment i dejunar, i adaptar-se més fàcilment al suplici de la monotonia continua, que és ço que vé a ésser cl treball modern. Aquella apatia tant característica de tots els pobles de raça germànica és en el fons, verament i pròpiament, una pienor neces- CATALUNVA sitat d'excitar la pròpia conciencia amb sensacions variades i múltiples. Que en realitat aquesta necessitat sigui menor, que aquesta fam de l'ànima sia per naturalesa menys aguda en aquella raça. ho demostra el fet que allà on li cal a un llatf agitar-se. parlar, cantar, l'home de raça germànica pot romandre quiet i mut. hores senceres, sense pensar en rès o en coses vagufssimes, amb els ulls i cl cervell parats. Qui hagi viscut a l'Anglaterra o a Alemanya haurà tingut ocasió de veure molls quadres vivents d'aquesta apatia; però el quadre que jo recomanaré especialment, com a prodigiosament únic, és el d'un vagó de tercera classe, en un tren qui retorna plè. un diumenge a la tarda, d'un arrabal com el barri del Palau de Cristall, a una estació central de Londres, Qui vulgui gaudir aquest espectacle que s'assegui al darrer banc, i d'allí estant 27 Setembre 1913 podrà admirar tol l'immens vehfcol curull, no de xeixanta homens, sinó de xeixanta figures de cera. Tots estàn sobre llur banc. un hora entera, immòvils, sense dir una paraula, com petrificats ; cn l'ample estatge de fusta mal il·luminat per les llums csblaimades i bcllugadices del gas, se veuen solament uns parpelleigs sobre ulls esmaperduts, i un lleu moviment cn les plomes dels capells de les senyores. A Itàlia un vagó en aitals condicions esdevindria cada cinc minuts teatre d'un carnaval. C. FERRERO C, trad. RON BACARDÍ 1 Cami de perfecció • Voí4llr4i /arru tl ocis (rttn ïermi a l'mar tíalciu, »o tl taulat .U let raïM, tlní l'dnlma diii eiula- Ewcrrr Cada vegada que hem volgut meditar aquest magne problema dels nostres dies que és i'obrerisme, i l'estretament que va lligat el aeu triomf amb l'instrucció i l'educació, una fonda angoixa ha vingut a torbar el nostre esperit, nascuda de la sospita dc si les modernes organitzacions del treball, amb ses aglomeracions humanes, venien a fer impossible tota redempció, malgrat els bons intents de les seleccions que tot temps ha produït la classe obrera, les quals anc que contades, s'han redreçat noblcment en diverses ocasions, demanant pa per l'ànima. I no cregueu que la nostra temença s'a infundada. L'obrer té i tant com el noble, a més de sa tradició familiar, una tradició col lectiva. i aquesta és la que per moiitrar-se'ns, aqui a Catalunya, tanta uriolada de glòria, ens ha fet témer quei sobtat estroncament de ella hagi estat causa de tota malvestat. L'organització dc les indústries dels nostres dies ha arrencat dc la llar — on tant placentment s'hi acompleix tota tasca—al treballador i a sa esposa. Ara aquests van adalcrats, al toc de sirena, a encauar-se en les quadres trepidantes. i els infants — malgrat tantes institucions que no poden donar certament l'abast — resten com abandonats. Del treballar a fóra casa s'en desordena lot el viure dels treballadors i la pau familiar es converteix en un nou privilegi dels rics. Comparem el treballar d'avui, amb cl d'uns anys — ben pocs —enrera. Imaginem-sc —pera defugir invencions— com devia treballar cl meu besavi matern, qui era un teixidor dc veles en una vila dc la Costa de Llevant, assegut a l'entrada dc la caseta humil, tota aromada dc la salada fragància, mentres l'esposa trastejava arranjant la minestra o surzint roba o acomplint la dèria — que's perpetúa a travers de les generacions dc les dònes de la costa - dc tenir el sol net com una patena y les blanques parets lliures de la més lleu polsina. La mainada jugava al portal en santa pau sots la vigilància paterna, qui amb la mà al taler no deixaria de donar-los una ullada, i els bailets grans ja feien dc pescadors; desde l'entrada s'els veia quan varaven, i al retornar a la platja — tot i essent molt enfóra — fins e s menuts devien rcgoncixc'ls, ja sia pel caient de la vela— !a vela teixida a casa!— o per la peculiar gràcia de la xica nau en trescar Ucugcrlssima damunt les ones. Pensem també en un altre meu ascendent- tota una executòria de noblesa?— qui fou mestre d'aixa' i treballava per tant ran dc les ones. Aquest executava les seves obres dc tal faisó que a tot cl llarg de la costa — i fins en ports ben llunyans, on anaven els falutxos a cercar fustes oloroses — la gent de mar n'admiraven l'estampa, talment com els intel·ligents la d'un brau corcer. s. VILARDELL. (AcabardJ