4 Octubre 1913 ,r» batff d estltnar-H cl soa zel pairiOtío qao proa ha mostrat cn tota els momints. jo confio qaeqaan elgui l'hora arribada nl> hi haurà, a Catalunya, més cjuo una veu snAnim a favor de la Mancomunitat. lallavora ois parlamonturi» catalans unirin « Madrid amb nna força podoroaísaima, pcMue portarinamb olis la voluntat do tow elscatalan», perquè les Corta sabran quo per nostra boca hi parlarà, par manifestació molt recenta, tota Catalunya- Jo crec que's lograr* la victorià. La Mancomunitat serà nosura. Jo cree que teolm aprop «1 dia on qne'U catalans tota acoblats, tots junta, treballarem por ca>a nostra. Dlridlis en lo que'ns separi, però col·laborant eow al enerandiment de I« nostra terra, prepararem la Catalunya rica 1 plena de la CATALUNYA cançd, 1 prepararem l'escola cn la qual hl aprenguin aquestes pobres regions d Espanya que io crec que no parlen perquè hl ha qui ole usurpa la veu. 1 aquesta veu usurpada té bòns do maledicció contra nosaltres, però quo quan elles puguin parlar, que sora quan callin els que avui ostenten una representació que bua neuri>at setà per a donar les graciós a Catalunya que hanrfc n-.oít l'enemic comú de tots ois espanyols, n,arcant el camí que han dn seguir tots els pobles d'Espanya des dc cl Mediterrani a l" Atlantic, dea del Pirineu a Qibriltar. (Grandlobos aplaudiment» 1 una entusiasta ovació quo dura llarga estona Ua gran aplec de personalitats a l'entorn del senyor Ca nbó li dóna efusives onhorabDuea i afectuoses osiretea de mà). La joventut Esquerrana 11 i darrer Hi hi partits polítics que els escau arribar al detall concretissim dels seus programes, al minuciós articulat dc llurs desigs; el perill d'aquests partits és l'esquifiment dels horitzons, la menys-valoració de l'ideal, la pèrdua de la generositat renovelladora. N'hi hà d'altres en canvi que per estona no poden donar perfectes precisions a llur ideal, essentlos abans que tot necessari crear un estat febrosenc i ardit amb l'obsessió dc l'idea nova. per graduar-ne acabat Ics manifestacions d'imperi. I el dany, el perill que sovint amenaça aquests partits és la incoherència, la indiscip ina. cl desordre. Per natura; el catalanisme pertany a aquesta segona mena de partits; és dels que creen grans commocions en els cossos socials obeint a una videncia segura però inconcreta. El polític, doncs, hi té d'atendre a que la exageració dc son principi, fins i tot dintre la més excelsa bona fè. no acabi en la més dolorosa esterilitat. La Lliga Regionalista, entitat magistral, i única que sigui autènticament política dins l'aspiració catalana, ha arribat a un admirable equilibri, compensant el sentit que podem dir-ne d'espiritual revolta, amb l'afirmació positivíssima de les creacions dc cultura. La situació crònicament deplorable dels serveis dc l'Estat espanyol ha permès «Is homes il lustres de la Lliga Regionalista, al ensems que reivindicaven la «tegorla i prerrogatives nacionals a Ca¬ talunya, crear-hi amb relativa facilitat belles institucions, en la fundació, organització i exemple dc les quals, ademés, »'ha acreditat una capacitat dc govern per Catalunya que no estava de més, que vingués a completar la seua voluntat. L'efecte d'això ha estat l'admirable educació política de la host dc la Lliga, i la seua immediata, si convé, capacitat de poder. L'Esquerra ha procedit contràriament. Al principi de revolta que entranya cl Catalanisme hi ha afegit al principi de l'arcàica revolta republicana, i això diem noen el sentit de creure caducada aquesta forma de govern, sinó perquè cl republicanisme dels nostres germans nacionalistes és realment d'una modalitat arqueològica. Un jove esquerrà avui té d'ésser revolucionariament ambidextre; dc l'una banda conspira amb el Dr. Marti i Julià i de l'altra banda amb en Ruderic Soriano; no li resta cap mà vagativa per fer un altra cosa qualsevol. Això. a la llarga és fatigant i la vida de tabalot, cn el fons, ésombrívola. L'esperit humà viu de l'afirmació i dc la força creadora, i si se'l nodreix d'inanitat, acaba per canviar dc dispesa. L'historia de la joventut esquerrana, veusclaqul: A un període sentimental i cridaner, succeí un període d'exacerbació, fins a la ronquera, l'atac personal violentissim i la calumnia, totes les desesperacions de la veu i dc l'esperit. En acabat, un gris ap'anament ha succeït a totes aquestes tarambanades, i s'ha començat d'operar 517 una distinció: els joves «aixerits» («vivos» en castellà) s'han fet reformistes o han iniciat aproximacions amb els lerrouxistes: i els joves puritans han près orientacions vers la Unió Catalanista i el Socialisme. No vol dir això que no romangui una certa massa, encara interessant numèricament, en el partit esquerrà, cl de les tristes Assamblees. Però un seny exquisit es necessari perquè aquesta massa no s'esvaeixi també, derivant principalment cap al pessimisme i l inacció. Per això, l'únic recurs — és dolorós potser per l'amor propi esquerrà, però no hi hà més manera — és pendre exemple de la Lliga Regionalista i preocuparse fondament d'estatuir les bases de la cultura catalana; d'exercir, gairebé subrepticiament, funcions directores del còs social. Això, és clar que no més és possible amb un lleal sentit de col·laboració i rcgoneíixeot, sinó teòricament en Ics línies de conducta, la categoria del ideal nacional com ben superior a la dc la forma de govern. Aquest sistema, ademés dil seu valor polític, és l'únic que permetria en l'esquerra l'estatge d'elements jovençans de positiu valor intel·lectual. Car l'aspiració mundial de les joventuts contemporànies és la cultura: i una ànima generosa que senti dins ella la sava ascendent dels vells dalers no pot romandre en un partit democràtic que avui és gairebé tant analfabet cn sa actuació com el lerrouxista. Que no s'oblidi aquesta necessitat imperiosa, aquesta benaurada necessitat imperiosa del temps. Un sol home dintre l'esquerra catalana podria avui representar aquest sentit amb la doble força de l'exemple i d'una autoritat històrica. Aquest home és En Pere Corominas. No és que En Coromines sigui un valor polític complet ni que la seva preponderància hagués de romandre consolidada definitivament, no; però amb una mica d esforç ell podria ésser el capitost del moment i fer un bé extraordinari a Catalunya. Arriscaria molt; arriscaria la impopularitat. Però podria assolir un bé immens: la normalització dc la política catalana, la llibertat patriòtica que s'assoleix per l'extensió d'un nivell mínim de delicada conciencia. I sembla que l'imperatiu nacional hagi dc dominar tot dubte. 1 » Cada tarda Tè-concert r Soüpcr-concert a la sortida dels teatres í R » ^ AJEQ^ a^jt g menú desde 5 pessetes ^»bia dels Estudis, núm. 8 I! Sal0 °!*g elegant de Barcelona per banquets i lunchs