Defensa il·lusòria , Acabava de llegir, amb tristor, el libre de Fagnot que fa el resum històric del sindicalisme anglès de 1799 a 1902 (1). i em venen els teieicranies de Londres d'abans d'ahir (1 de Juny) . esplicant el desastrós estat de l actual vaga de minaires, a augmentar la meva desolació. Doncs, icom és possible que durant ci"quanta anys gent de bona fe, gent sincera, i cristiana, hagi parlat i encara parli dels sindicats obrers com a fórmula social d'equilibri, de benestar i de defensa? Que revolucionaris i anarquistes propaguin el sindicalisme des del punt de vista d'ells, és cosa lògica, però que el prediquin els conservadors, ni que sigui sota una forma «bien eniendula*, però amb caràcter d'aasociació de resistència, es a dir de lluita peb salaris mitjançant dret de vaga, no ho puc pas compendre. Es més, crec que és mon deure predicar en contra. Pel bé que vui als obrers, pel bé que em vui a mí mateix, assalariat que soc i carn d'obrer, considero que és ma tasca desfer la il-lusió de qi^e l'obrer, en sindicantse és fortifica. No. L'obrer és feble abans, i feble malgrat el sindicat. Els aventatges immediats que obté, no serveixeui més que per a cngrescar-io i precipitar-lo a la ensorrada definitiva. Això en punt a" reivindicacions materials: en quant a valors morals, la ensorrada comença al primer dia. El tradeunionisme anglès ha sigut pres, justament, en model de sindicalisme «bien cntendido*. Doncs bé. La seva història, escrita per ploma simpàtica l)é que imparcial, (resum de la obra coneguda de Sidney Webb) mostra amb glacial positivisme, aplicat a les associacions obreres de la Gran Bretanya el mateix procés alternat de períodes d'ufana seguits de crueLs desfetes acompanyades d'hiverns de silenci, que constatàvem a Ihistòria del sindicalisme català. Cert. al actiu de les Trade Unions hi han puges de salaris, reducció d'hores, lleis obreres, mutualitats, però també un passiu negre, que balapceja amb resultat advers. Aquelles associacions obreres formidables, tipus i exemple clàssic, malgrat les xifres fabuloses dels capdals en caixa, malgrat el nombre fantàstic dels seus adictes, son impotentes contra tres enemics: Primer. El locaut patronal, que acaba, d'una manera invariable, matant el sindicat obrer; Segon. La crisi econòmica, causa primera de la misèria dels (i) T-c Syndicalisme Anglais. Pnris, 1903. (Bibliolliéque socialistes. CATALUNYA SOCI 35» treballadors contra la qual la força s'n^ val tant com zero; Tercer. Les vagues de U*". ga durada, que escuren la caixa sindic^ arruinen l'obrer ^ individualment i colect' I no son pas aquestes soles les causes fallida del instrument de defensa obrer* nunciades per l'experiència anglesa. les guerres intersindicals que afeblexen ^ talment els organismes i preparen les rrotes. (N'hem vist ara un cas notori: 1* rollosa ruptura de la Triple Aliança de W1.06^ ferroviaris i obrers de transports el ^"f^. d'Abril últim, en fer-se enrera k8.^ vr cions dels dos últims oficis de la decissió de ga dels primers que encara dura) . Hi ha 1. compatibilitat sindical en temps de crisi. *^ les discusions sobre el limit professional * obrers d'un ofici en atur forçós busquen ball d'altres oficis, impedint-ho el s'n*< d'aquestos altres). Hi ha els sindicats lí1*^ 0 lliures, que també a Anglaterra fuiiciDDJ, (vegis el llibre de Roussiers. (2) aon Par'*i la Free Labour Association. protegida V\ patrons). Amb l'ajuda dels «lliures», els P trons metal·lúrgics l'any 1897 guanyaren ^ lockout contra 30.0()0 obrers, que durà ^ mesos i mig i feu gastar a aquests rne3 setze milions de francs. ^ Hi ha que, quan els sindicats son f". ^ entendidos* és natural que s'els atribueix1 responsabilitat dels danys causats per ^ vaga declarada judicialment injusta, c0^í^ el cas del plet de la Cia. de F. C. de Taff le, contra la federació d'operaris nlinfljf aquèsta última va ésser condemnada a I' j^. un milió de francs per reparació dels V6 dicis causats per la vaga de 1899. ^ Si d'això s'en diu defensa obrera, coi fessar que és tan cert el perill d'upar ta arma con dubtosa la seva eficàcia. sé si tenen raó. o si no en tenen, els 'VLjí res britànics. Vull suposr que sí. I '11 e^-iií IMMisar que, si acalen perdent l»-^"...^ ft ia, el 1 de Juny, seixanta un dies que d va, no solsament hauran de suportar P61^ ça la reducció de jornals que els patrons bla que imposen, sinó que en la restí*0 ^ hi hauran, com vulgarment es diu, deix» ^ dits. Aquell telegrama del dia 1 ens port» ^ nova que fa estremir: «Les caixes de ^ ^ cietats obreres van eixugant llurs cabals- ^, al punt que u;n Sindicat local ha venut » blioteca, que contenia molts milers devp!l3ti' per a atendre a l'auxili dels seus afiW» 1 (Premsa del 2 Juny). .-^ Una societat obrera que es ven la blb tf ca per donar menjar als associats, auw (2) I.e trade-unionisme en Angleterre. l'arts 1897-