CATALUNYA SOCIAL El nostre pefít món Llegint la premsa d'aquests darrers dies he pensat: tanmateix els homes tenen ben poc seny. Jo que he censurat mantes vegades els nostres defectes, he puc també cantar-les clares als que tenen de luisaltrcs un petit concepte. Avui, doncs, deixaré de parlar de coses femenines que són les que a mi m'escauen, i envairc el camp de l'alt re sexe. Ja fa temps que la nostra gent ha perdut la ponderació i l 'equilibri . Llegint els diaris que parlaven de la destitució del governador Martínez Anido, es veu ben clar que no sabem adoptar una posició elefant i equilibrada davant d'un fet inusjtat Els amics del destituit l'han posat arran dc núvol i els adversaris a dins del llot. I jo crec que no es mereixia ni posar-lo tan amunt ni tan avall. En el món politic i en el món literari passa el mateix. Potser en cap més poble de la terra es tracten amb tan poc respecte els homes representatius. Jo estimo molt la meva terra, però reconec els nostres defectes. El polític que no actua com nosaltres voldríem és un traidor, i a l'escriptor que no pertany a la capelleta que expendeix certificats de suficiència se li ia el baid i se li nega el pa i l'aigua. Tenim molt bones qualitats, però tenim un defecte que ens fa molt mal: l'enveja. Som envejoses fins al moll dels ossos. L'artista o l'escriptor que vulgui triomfar, que no esperi pas trobar una mà amiga que l'ajudi i l'encoratgi. Si té més talent que els seus amics, aquests li segaran l'herba sota ds peus per a que no triomfi. I si malgrat les contrarietats i els obstacles arriba a triomfar, tacaran el seu nom amb la baba de l'envejà. Per això Catalunya no té prestigis. Tenim homes cultes, bons temperaments de polítics i d'artista, però l'enveja els ha atribuït fets imaginaris per a que el poble els odiés. A tot arreu trobareu homes representatius estimats i volguts pel seu poble. A Catalunya això no és possible. Ens mosseguem els uns els altres i fem malbé valors que podrien donar dies de glòria a la nostra pàtria. Els que van a l'Ajuntament, segons opinió general, hi van per cpriquir-se: els que consagreA la seva vida a les obres socials ho fan perquè la gent parli d'ells i perquè el Govern els doni una creu de beneficència; els polítics que no cultiven l'estridència aspiren a una cartera de ministre; l'escriptor que es manté digtie i allunya dels seus llavis tota 'paraula glollera i exterioritza els seus sentiments religiosos, és un pobre home que no té sensibilitat i el que se sacrifica pel proïsme i aconhorta els afligits i s'apiada dels que sofreixen, és un home que cerca alguna cosa inconfessable. Es que no hem pensat mai, que un poble que no té prestigis val molt poca cosa? Cal que ens redimim (l'aquest pecat dc l'enveja. Això ho diu una dona que no aspira pas a fer-se un prestigi ni a ocupar un càrrec públic. Ho dic sincerament, amb cl cor una mica adolorit. No freqüento, com és natural, les penyes polítiques ni literàries, però conec moltes de les seves misèries. La nostra gent és poc efusiva i cordial. Mentre no reconeguem el mèrit dels altres i ajudem els que valen i treballen, mai es podran fer grans coses. L'enveja és potser una de les passions més innobles i baixes. L'home que sent dintre del cor la fiblada de l'enveja, es declara ell mateix impotent, car aquesta passió és filla de la impotència. Certament que quan un vici arriba a l'entranya viva de! poble és molt difícil dc desarrelar, però si tots féssim un esforç i ens donéssim compte del mal que fem a la nostra terra amb aquesta passió exccrablc, ens mostraríem més generosos amb els nostres germans. Sí; tma mica de generositat es el què ens manca i especialment una mica de respecte a l'obra dels altres. Quanta gent es passa la vvida censurant els actes d'altri, i no tenen voluntat per ajudar els que fan obra constructiva. Parlen, critiquífl» censuren, però no els demaneu cap esforç O' cap sacrifici. Són els eterns crilicaires, els que dubten de la bona fe dels altres, i es pense" que tothom és com ells. Xo dieu que treballeu per un ideal noble i que no espereu que ningú recompensi el vostre treball, perquè la gent riurà dc vosaltres. Encara que passin aquestes coses no hem de deixar, però de lluitar. Que s'espantin els porucs, però no ànimes fortes. Malgrat la baba dels envejosos 1 la rialleta feridora dels burletes, seguim el nostre caini, que arribarem a terme si ens guia 1* llum d'un ideal noble. Si després d'haver treballa' tota Ja vida, els envejosos ens posen damunt del cap una corona d'espines, no-ens desencoratgem, car si el món ha estat ingrat amb nosaltreS' Déu premiarà les nostres bones obres. Maria BONSHOMS Als homes els sap greu que la veritat sigui una cosa tan senzilla; més haurien de pensar que ja els deixa prou feina en aplicar-la príicticament a la Ih,r utilitat.