C A T A L D N Y A SOCIAL 11 Temori d'estiu Calor - Eixut - Viatges - Banys - Cremes... La calor és el tema obligat d'estiu. La primera salutació, l'últim comiat... — Quina calor que fa! — Guardeu-vos de la calor ! •Com si la calor no fos cosa tan normal i necessària a i'estiu com el fred a l'hivern. Déu nos en guard d'un estiu fredolic! La calor en aquest temps és sanitosa. Els pagesos la desitgen. Quan seguen sota aquell bat de sol i "suen la gòtima", que diuen ells, criden: "Ara va bé!" Quan baten, la falta de calor és causa de "panada". S'esguerra la batuda. No reïx. L'època de l'any en què es mor menys de gent és ara. "La suor és salut", diu el poble. I diu veritat. * * * La calor és poc polida. Els pagesos van espitregats. En moltes hortes els hortans sols vesteixen camisa i Calçòtéts, blancs quan se'ls posen, però, poc després... A ciutat hi ha una selecció de rics ben vestits, però la generalitat dels homes... Es el temps d'anar en mànegues o en cos de camisa. Es veu cada abdomen burgès que fa basarda! Del vestit de les dones val més no parlar-ne. Entre la moda i la calor a penes van vestides. Es un escàndol ! * * ♦ Ha plogut molt, però desastrosament — com si Déu ''agués dit : us donaré aigua, però tal com la mereixeu— mes cal parlar de l'eixut. Un diari de Madrid dóna la culpa de l'escassedat 'l'aigua al famós ministre Mendizàbal, faulor principal de l'anomenada desamortització, ço és: el robatori, oficialment decretat, dels béns que posseïen l'Església, les Ordes religioses, els Municipis, les institucions de Be"eliccncia, els Col·legis i les Universitats. Per a consolidar aquest que Menéndez i Pelayo qualificà encertadament de "inmcnso latrocinio", s'inventà ima frase que va tenir molt d'èxit: Manos muerlas. Com si diguéssim: aqueixos béns en poder de les dites entitats no prosperen ni deixen prosperar perquè no 'enen mans per a cultivar-les. I vingueren les MOIM vives, i per deu cèntims (aleshores se'n deien quatre quartos), s'apoderaren d'infini'at d'hisendes i d'incalculables riqueses. I a fi de fer diners començaren a tallar boscos arreu d'Espanya. I d'aquí l'eixüt. Deixaren pelat com un jonc el territori i el poc que deixaren per pelar les mans vives, ho estan repelant les mans estúpides o barroeres dels seus successors. Als pobres frares, aleshores, els passaren ,coses d'allò (l"e ara en diuen estupendes els joves bien. Primerament els calumniaren. Segonament els assassinaren, 'ercerament els cremaren els convents. I per fi i coronament de l'obra els robaren ço que restà del saqueig 1 de l'incendi. Tota la nació quedà coberta de runes magnifiques, moltes de les quals encara perduren, i tots Wa camps clapats de destralcjaments, que encara es repeteixen... I tornem-ho a dir: d'aqui l'eixut. JSa veritat, es faria un fort greuge a les potes anorreadores del cavall d'Atila si se les comparés a les mans '''ivcs del ministre Mendizàbal, l'autor principal de la 'desamortització civil i eclesiàstica que provocà la rofnà a Espanya. * * • A l'estiu viatja tothom. No és pas el millor temps Per a viatjar, però la fal·lera d"'anar a fora" omple els trens i els punts propicis a l'estiueig. Això de propicis és un dir. Molts d'ells resulten una presó a camp lliure, amb una fauna per dins que Déu n'hi do, i una flora per fora tan esflorada que no dóna lloc a cap esbarjo bonic, i una sequedat pertot arreu que esgota les fonts i deixa que la pols ho cobreixi tot com una blanca mortalla... I no parlem dels autos que fan impossible els passeigs pels llocs millors, i de les "colònies d'antics estiuejants" que no deixen pels forasters res més que allò de "cal si en queda", i dels preus exagerats dels lloguers i dels queviures i de tantes exigències com comporten les festes, les excursions, les modes, etc. Quants estiuejants barcelonins enyoren la relativa pulcritud de Barcelona, els seus passeigs i els seus parcs, els seus fresquívols llocs, les seves moltes comoditats, les ombres cobejades, els banys de mar, els bars llaminers, les festes de barri, etc, etc, etc. * * * Es clar que els banys, sobretot els de mar, constitueixen un tema d'estiu remarcable. Mes, com parlar-ne després del que ja s'ha dit en aquestes mateixes planes? La moral cristiana està foragitada de quasi totes les platges de banys. Tot el vocabulari de U decència racial — pudor, honestedat, recatament, vergonya, modos, etc, etc. — ho ha estat també. La promiscuïtat sexual és absoluta. El jovent va ])er un cantó i les "mamàs" per l'altre. El desnú, més o menys artístic, s'estudia com en una Acadèmia de pintura. I les fnamàs, bada que bada! Els banys de sol són, si cap, més escandalosos que els banys d'aigua. Les persones s'arrosseguen per la giava a tall de... banyistes. Ara, en algunes platges de moda l'han donat per ballar homes i dones amb Irajo de bany. Però recordem-nos que a la luxosissima platja belga d'Ostende, el mes de juliol de l'any 1914, la colònia alemanya hi ballava també abillada així, i que en aquell mateix mes esclatà la Gran Guerra. Pocs dies després, no molt lluny d'allí, molts d'aquells banyistes també ballaven... dins d'un infern de foc... Ara, a l'estiu, és el temps abonat per a les cremes de boscos. Alguns diuen que per efecte de les intensíssimes calors es cala foc espontàniament en les arbredes eixarreïdes, seques. No és pas veritat. Així com no es dóna la generació espontània, com creien molls savis — oh, la Ciència amb lletra majúscula ! — fins que Pasleur els va fer baixar del ruc, tampoc no es dóna el foc espontani en els boscos. Cal que una imprudència, o una mà criminal, n'hi calin. Allí on hi ha prohoms o guardaboscos complidors del seu deure, que poques se'n registren de cremes I Quan hom recorda aquella Guàrdia Rural que la Revolució de setembre abolí perquè era una bona institució i li feia nosa, i recorda, demés, els bons serveis que prestava al defora, pensa en ço que serien de poblades les muntanyes avui calbes i pelades. No hi hauria tantes inundacions, ni tantes fonts eixutes, ni tants rius secs, ni tants camps assedegats, ni tantes desgràcies com registrem cada estiu a causa de tantes devastacions i de la inútil política forestal que pateix Espanya. C. DE LES SS.