1560 U N Y de nosaltres ! Tanta obligació hi tenies tu com jo de córrer-li al darrera, germà Salvador! — li anava repetint, panteixant de cansat, el seu company. A la qual cosa responia fra Salvador amb humilesa : — Germà, perdona'm per l'amor de Déu, puix que reconec la meva culpa. Més mul sóc jo que el propi mul, puix que vaig ésser fiat d'una bèstia. I no res més que això deia i refeia l'humilíssim fra Salvador. I acabat de dir-ho va imperar al mul que fos obedient i dòcil en tot el restant del captiri. I en tanta de manera ho va ésser que més s'assemblava a un ca que a un mul, la pobre bèstia. El foc que no crema, nosaltres, mortals i pecadors de cada dia, l'hem d'anar a buscar on sigui i ben segurs que enlloc del món no el trobarem. Salvador, en canvi, va trobar-lo sense esforç en un braser hivernenc d'una casa. Acompanyava un dia el Pare Guardià en una visita a casa una pietosa dama i aquesta, moguda a compassió pel pobre Hec qui anava a peu descalç, va manar a la seva serventa que portés un braseret de foc a l'objecte que fra Salvador s'hi pogués aconsolar els peus botits i esblanqueïts d? gebre. S'assegué fra Salvador agraïdissim vora el braser i el Pare Guardià es posà a parlar força apartat del Hec amb la senyora de la casa. Senti fra Salvador en un incís de la conversa que el Pare Guardià parlava d'ell i mogut per un impuls imperatiu del cel s'alçà rabent de la cadira on seia i es posà de peus damunt el viu rescalç de la copa de foc sense cremar-se poc ni molt. El foc material, a semblança del foc més cremant de les passions, no s'atreví a mustigar aquell lliri puríssim que es posà al seu damunt unes estones obedient a un secret imperatiu del cel. Això succeí a Tortosa, on habitava aleshores fra Salvador. * * * ' Totes les llengües pregonaven les fetes singulars del Hec franciscà, en vista de tantes meravelles com obrava. Tant és així que àdhuc el Senyor Rei en va tenir notícies i li varen entrar desigs de conèixer fra Salvador, i manifestà aquests desigs al Superior General dels Franciscans. El Ministre General de l'Orde, desitjós de complir la voluntat del Senyor Rei, va comunicar al Pare Provincial de Catalunya que ordenés la sortida de Ira Salvador cap a Madrid, el qual, amb l'obediència de sempre, va carregar a espatlles les molèsties de tan llarg viatge no sense deixar confiades a Déu les seves atencions i coses abans de marxar cap a ponent. Arribà a la llarga a Madrid amb els peus rodons d'inflor i estripats, i després de recaptar la benedicció del seu més alt superior s'encaminà cap al palau del Senyor Rei En Felip II. Aquest i la seva reial muller Dona Isabel, sabedors ja de la seva arribada, l'esperaven voltats del més granat de la seva cort i amb un nombrós i brillant concurs de cavallers dames de la noblesa castellana. Entrà Salvador a la presència de les reials persones amb la mateixa escaient senzillesa amb què entrava arreu on era enviat. Féu reverència d'homenatge i de respecte a les Majestats i en català ras i planer, puix que altra llengua ignorava, els digué: — Déu que us ha criat, us beneeixi. Jesús Maria. I per què m'heu fet venir ací? Què en treureu de veure un pobre cuiner del Pare Sant Francesc? I d ,cetiyor Rei li va respondre, després que s'hagué imposat per un intèrpret de les senzilles paraules del Hec: — M'he assabentat de la teva santedat i extraordinària virtut i dels prodigis i meravelles que Déu obra per mediació teva. Desitjava veure't i demanar-te que tinguis un especial record de mi, de la meva família i del meu regne en les teves pregàries i que demanis a la Divina Majestat que guardi i afermi el meu regne en la santa fe catòlica i a mi em doni encert i a les resolucions i operacions meves. A la qual cosa respongué fra Salvador: — Nostre Senyor és tan bo que Us concedirà aquestes coses per la intercessió de la Santíssima Verge Maria la devoció a la qual Us encarrego, puix que de la generosíssima mà d'Ella ens pervenen totes les gràcies. Felip II es compadí fondament del frare. El tenia davant dels ulls amb tot l'additament de les privacions i molèsties i fatigues del llarg camí que havfo hagut de fer. El burell de l'hàbit, deslluït i vell, devia fer un vivíssim contrast amb la indumentària brillant dels Monarques i dels senyors de la cort. La seva tonsurada testa, cremada pels soleis i 'embrunida per les plujades del camins, devia semblar una nota d'obscur damunt un camp de lliris i de roses ben cuidades que devien semblar els rostres dels senyors i de les dames que el voltaven. I aquells seus peus, rodons d'inflor, martiritzats per totes les dureses del camí i embolicats en peües de fang, grollers i encrostonats, devien donar la màxima sensació de llàstima i compassió al propi Rei, car va ordenar que portessin un coixí a fra Salvador perquè s'hi assegués i no s'estés dret ja més. Portat que fou el ric coixí, la humilesa del frare va repugnar-lo interiorment com una mollesa il·lícita als seus sentiments i a les seves habituds de penitència i mortificació, però, no gosant traduir exteriorment aquest seu íntim sentir que s'hauria pogut interpretar com a despreci a l'ordre compassiva del Monarca, ya acceptar el coixí que li oferien i obeint per superior impuls no s'hi assegué damunt, sinó que se'l posà sota les plantes dels peus fangosos i adolorits i hi deixà impreses damunt la rica tela les seves petjades. Quan fra Salvador eixí del Palau, el Rei manà retirar i guardar amb gran cura aquell coixí que havia servit de tron a un home de tanta santedat. La Reina, al cap d'un temps d'aquest fet, es va posar malalta de febres que li torturaven cl cap. Els metges més acreditats no li trobaven remei pels dolors que sofrí i cansada Ella dels inútils esforços dels doctors, va ordenar que li portessin el coixí de fra Salvador i reposant el seu front damunt el vestigi de Ics plantes dels peus del frare, marcades damunt la tela, i invocant el seu record va experimentar la Reina malalta una complerta curació del seu mal. Allò fou una dada més a adjuntar a la fama cada dia creixent de fra Salvador. A la Cort i arreu de la vila de Madrid es publicava el miracle i l'alegria de tothom per aquest esdeveniment vessava de tots els comentaris i converses, tant de la gent principal, com de la gent humil del poble.