U N O 1557 ha donat dies de glòria a l'Església catòlica. Nó té únicament homes de ciència, smó també sants gloriosíssims que brillen dalt dels altars. — No ens entendríem, senyor Josep. —Perquè vostè no vol. Deixi de banda la pas sió i els prejudicis i ens entendrem. —És preferible que suspenguem la conversa. Adéu-siau, senyor Josep. — A reveure, senyor Joan. Els dos amics s'acomiaden afectuosament. El senyor Joan estreny la mà del senyor Josep i li diu: — Meditarà les seveà paraules. Els anticlericals han posat tantes boires en el meu esperit que hauré de fer un gran esforç per a poder veure brillar la llimi de la veritat. Parlameniàries Impressions personals d'un espectador L'ambient Entrem. Tenim necessitat de visitar un Diputat, i enlloc millor que en cl Congrés, pensem. I anem al Congrés. El penetrar-hi és obra de romans. Gent i més gent, comissions que damunt tauletes escriuen notes als Diputats, sense ortografia ni sintaxi; homes per als quals les gorres són inamovibles ; dones d'esguard inquietant; tots formen capes espesses, dificils de travessar. El canvi d'altres èpoques — tot i que el púWïC del Congrés sempre ha marcat un nivell baix — es evident. Hem baixat a grans gambades, evidentment. Per fi arribem a trobar-nos amb el susdit Diputat. Es home de dreta; i el seu posat és de cansament, de adiga d'aquell cansament de consciència que dóna el veure com es perd miserablement el temps mentre al carrer hi ha tots — ho sentiu ? — tots els problemes Per resoldre. Perquè una cosa és la Cambra, i altra el camp an^alus abrandat de comunisme. Perquè una cosa és ambient enrarit d'aquella casa de la Carrera de San Jeronimo, i altra ben diferent els cinc cents milions , dèficit pressupostari. Una cosa les discussions estèrils dels nomenats representants de la Pàtria, i altra la fallida de les companyies de ferrocarrils, etc. ' el nostre Diputat tot això ho veu ; el seu esperit 110 fcaba de fondre's — i probablement no s'hi fondrà mai en l'esperit frèvol i dissortadament divertit ,. s "ladrilenys politics. i pateix, pateix molt en aque- a casa que jxidria teniV entre les mans la sort dels spanyols i la deixa dissoldre miserablement entre < scursos ( ?) de]s senyors Barriobero, Cordero, Huml)ert Torres, etc. Sona h campaneria... . 1 entrem en una tribuna. Tot està ple de gent, abar^ at, materialment pres. Fins les tribunes on s'hi enper invitació no deixen un pam de lloc per als inviats que no arriben dues hores abans, t-s diu que ja el President ha hagut d'amonestar seosament els Diputats socialistes i radicals-socialistes I e es venen les "invitacions" a dos duros la peça g1 augmenten els rendiments. una0"3 la carnPaneta del senyor Besteiro, i darrera ta •Colada lectura d'una acta que ningú no escolentrem en el debat religiós. Avui aquest té un fort interès per a nosaltres. El Diputat Humbert Torres — l'esperitista qui cada nit té tractes amb els esperits — comença la seva peroració. La Cambra l'atén molt poquet perquè sap que després hi ha el cartell de l'Albornoz — el brillant Ministre de Foment, carregat d'èxits en la seva comesa davant el Ministeri — i el pobre Torres ha d'anar llençant el discurs enmig de l'hemicicle, ja que els Diputats només li aplaudeixen alguna estridència, alguna canallada dita en contra dels catòlics, etc. Tota l'argumentació del Diputat lleidatà ha defraudat des del començament, tot i havent de reconèixer que ha fet un discurs de to seriós, encara que carregat d'heterodòxia, farcit dels prejudicis seculars d'aquest... pobre tipus del clàssic republicà espanyol que no encerta a trobar els camins de l'evolució. Però en Torras s'asseu enmig de la indiferència del Congrés i s'aixeca l'Albornoz — Diputat de l'agrupament dels senglars — . Surt del banc blau — aquest pobre banc que tots deixen per a parlar, com si les idees li fessin nosa — i s'engega amb la trompeteria més forta de la Cambra. Tota la literatura anticlerical de "El Motín" surt pels llavis d'aquest home. El discurs — encara que la veu li falla — aixeca els bancs de la Cambra plens de senglars i pallassos, i s'emporta l'atenció de tothom. Els tòpics contra el clero i sobretot contra els Jesuïtes — víctimes constants i propiciatòries de les Constituents, que no han de constituir res — van sortint atropellats, furiosos, demagògicament dels llavis tacats de tots els verins d'aquest pobre home ancien regime que només en una Cambra espanyola pot ésser tolerat. El sentit europeu no ha entrat en ell, i l'orador complau els jabalíes, els diputats del Cemento (com són anomenats els socialistes per la seva inamovilitat intel·lectual — i s'asseu altre cop al banc blau entre una ovació formidable. Cal dir, en obsequi de la Cambra, que únicament els Diputats intel·ligents, de dreta i d'esquerra, no han juntat ni un moment les seves mans per aplaudir. I cal dir que del Banc blau estant només un home ha aplaudit durant el discurs : en Prieto, el qui enfonsa l'economia nacional ; els companys de Gabinet, entre ells en Domingo, amic politic de l'Albornoz, s'han abstingut de juntar les mans per a donar assentiment a les bajanades d'aquest home. L'atenció decau Sí, l'atenció ha decaigut definitivament. L'esgotament de tòpics en aquest discurs (?) ha estat tan formidable, que els Diputats es mostren lassos i decaiguts. Uns per haver-se cansat d'aplaudir; altres, per no haver pogut resistir tanta escombraria com ha sortit d'aquella boca.