4 — L'È-sport CatalX 2i de Juliol de 192 5 La cursa de Fantorxa De Verdun s Paria Els nostres lectors hauran, segurament, llegit aquests dies en els diaris que el dia 14 de juliol s'havia celebrat a França la cursa "Du Flambeau", amb relleus, de Verdun a París. Va- organitzar-la el "Journal", i l'èxit ha estat realment apoteòsic. La lectura del film d'aquesta cursa, del pas dels ardits corredors a través de les terres de França devastades, l'acte d'anar a dipositar el vencedor damunt la tomba del Soldat Desconegut l'antorxa lliurada per l'alcalde de Verdun, i les flors silvestres amb què la gent dels camps ha volgut trametre el seu homenatge a l'Immortal, és cosa realment emocionant i que posa ün frisanlént al cor. La cursa era organitzada amb sis equips, Paris À i París B; Lyó, Centre i Alps; Est, Alsacià i Borgonya; Nord i Oest, Sud, Sud-Est i SudOest. El dia 14 de juliol, a les dotze de la nit, davant la vella ciutadella de Verdun, el senyor Boury, president de la Societat "On ne passe pas", pronuncià breus mots d'encoratjament als sis corredors, i encén les sis antorxes. Els atletes surten; són Ducam, Ricard, Leblond, Paffoni, Roulleau i Pujol, Al carrer, antorxes.. i llums de bengala. L'alcalde de Verdun, amb la veu trèmula d'emoció, encarrega al vencedor: "Ves a portar al nostre Gran Mort l'homenatge de la ciutat que es va fer matar tota, com Ell mateix; porta-hi aquesta antorxa de Verdum, a Ell que és Tots els que han mort per salvar la terra de França." Després desplega una gran bandera tricolor, i la baixa sobre els atletes. Es el senyal de partida. Són 27 minuts del d a 14 de juliol. Els corredors es llencen per l'amplc carrer que travessa Verdun, gualeglcn el Meuse, j es perden enllà d'aquesta carretera gloriosa i tràgica per on passaven tants combatents. En la nit negra i feréstega, els corredors, carreteres enllà, fan via per les terres sagrades de les ribes del Mossa i de VArgona. Ça i enllà resten encara cases esquarterades, i les siluetes dels arbrçs morts i recremats, amb les branques retortes com en un darrer gest de sofriment, es dibuixen a la claror dels fars dels automòbils que porten els correders als relleus. A totes les viles la gent ha saltat dels llits i s'ar-; renglera al llarg de la ruta. A mesura que la ronquera dels motors es deixa sentir pels pobles, s'obren les finestres per presenciar el pas dels corredors. I malgrat l'hora intempestiva, a cada llogaret per on es travessa una música no para de tocar fins que ha passat el darrer corredor. No tots els relleus són, però, en poblat. N'hi ha de situats al mig dels boscos; la nit és freda i fa un vent enutjós. Els equipiers han encès foc a terra i abrigallats s'arrauleixen a l'entorn de les flames. I quan pel soroll s'endevina l'arribada dels primers corredors, un coet vermell, com una ziza zaga de sang, li anuncia la proximitat del relleu. Vila darrera vila van passant els corredors, i el nombre dels curiosos cada vegada va en augment. , Els atletes són ja en plena Xampanya; els que encara no han anat al llit són barrejats amb els •que ja s'han llevat ; ningú no hi manca, ningú ha volgut deixar passar la Cursa de l'Antorxa sense adreçar als atletes una salutació, que ho és a la vegada per a la ciutat màrtir d'on vénen i per a l'Heroi desconegut vers el qual van. Una lleugera boira envolta la terra en fer-se dia. Els corredors, coratjosos, lluiten com si portessin una ^força sobrehumana dins. A la Xampanya encara* hi- ha restes de les trinxeres i embulls de fil- , ferro de les xarxes de protecció. Els atletes que van en els autocars vers el relleu contemplen en silenci la devastació, una mica tremolosos, sota el lleuger vestit, del fred de la matinada. En passar pel fort de la Pompeíle, tant cèlebre quan la guerra, surten els primers raigs del sol. Hi_ ha una gran multitud expectant, vinguda de Reims _én bicicleta, en auto i en tota mena de vehicles. Els gendarmes que guVden l'ordre tenen molta feina, perquè un núvol de minyons pedalegen al voltant dels corredors per encoratjarlos. Ja no els deixaran fins a París. Davant de Reims els corredors passen enfront dels milers de creus de fusta de l'immens cementiri. Els atleets, drets dalt dels autocars\fan el salut oh'mpic als morts, en mig del sileflei de la multitud commosa. Davant mateix de la . catedral mutilada hi està .coHocat_ el , relleu. Tot el poble s'hí agombola al davant i victoreja els corredors. A Epernay, l'alcalde presideix Ja multitud amb les insígnies del càrrec. La gentada és tan densa que e\s corredors a penes poden obrir-se pas. dors han dc passar de llarg, però el poble es d ua altre parer. Així que pass» el primer corredor, lai bandera de França s'inclina, soneíf els clarins i una. gentil donzella, amb banda trir,of»rr s'avença i dóna un ram de flors al corredor- qae porta ta ài'Xi ntera. Aquest, un tros més aval!, i.i lliura a una dama d'un automòbil. Els cotxes que volten els atletes estan ja cnrull». Ha estat a tot cl trajecte. A la Meuse, a l'Argona, a la Xampanya, pobres vellctes i coratjoses dones joves amb les mans plenes-' de flors silvestres s'han anat apropant a la caravana: — Porteu-les a París, si us plau. Veuran que nosaltres no oblidem cl Mort. — "He vist moltes llàgrimes en molts ulls — escriu un cronista de la cursa' — i quan en la nit, a Avocourt, a Beausejour, a Pcrtlu'-ies -Hurlus, les flames roges dels. focs de bengala iHcminavcn les tenebres, ens semblava que eren una mi^a de la samr dels nostres morts que emporprava el cel i la terra, i ens miràvem els uns als altres, la boca closa i els ulls humits, sentint venir la multitud de records dolorosos d'altre temps, com si tornéssim a veure els. camarades estimats caiguts aquí sobte aquesta terra encara no aquietada." Fins a París ja la cursa té tot el caràcter d'un apoteosi. Són dues fileres de curiosos arrenglerats a banda i banda de carretera. Les famílies que han vingut a dinar al camp»a l'ombra de les pomeres i dels cirerers, surten a la carretera i victoregen els atletes que passen.. A les localitats dels afores de Faxís els tramvies hi han anat abocant una multitud immensa, que ovaciona els corredors. I els coratjosos atletes travessen el bosc de Vincenncs i entren a l'estadi Petitjcan,. atapeït de gent. Així que aparexi el primer corredor amb l'antorxa els espectadors s'aixequen com electritzats i es descobreixen, toquen els clarins i l'aire s'omple dc víctors i d'estridències. L'ovació, d'arai ençà, ja 110 para un moment. I els corredors entren a París. Al Boulevard Diderot la multitud hi. és premsada; a l'estació de Lyó, al carrer del mateix nom, a h plaça de la Bastilla, al carrer de R-ivoIi, tot és una mar humana. I després la Concòrdia,, els Camps Elisis, i finalment, l'Arc de Triomf.. Aquí la multitud ha esperat els corredors silenciosa i recollida. Ha esperat la salutació que s'han encarregat de dur uns minyons — herois futurs si cal — que han lluitat entre ells per arribar primer davant la tomba gloriosa. Quin és el jove atleta, la mà del qual amb l'antorxa flamejant s'abaixarà sobre la llosa on reposa cl soldat desconegut? Totes les mirades estan fixades en la llunyania de l'Avinguda. I de cop, una silueta que es dibuixa, i que ràpidament va engruixint; porta maillot blau i vermell, els colors de París; és el parisenc Bontemps. Arriba» segur i plantejant amb l'antorxa de Verdun a la mà, seguit de lluny dels representants dels altres equips, als qual porta un bon avantatge. L'atlela, és per a la multitud, tota la joventut de França que va caure en la guerra i tota la que cauria si fos precís. Bontemps és acollit amb un gran silenci. U«es mans li allarguen braçats de flors collides al llarg dc la ruta que va de Verdun a París, aquestes flors senzilles i perfumades, de les planes;> dels boscos i de les muntanyes, que han dut els automòbils que acompanyaven els atletes. Bontemps, lentament, carregat amb la garba florida, s'apropa a la tomba del Mort i les escampa sobre la llosa, en mig del silenci més imponent, i del recolliment més emocionant do la multitud. Hi ha la garba dels ex -combatents de Verdun collida cn els prats de Douaurnont; hi ha flors boscanes collides en els tràgics vessants de la Main-de-Massiges; hi ha les branques florides collides per l'alcalde de Reims cn els camps de la Xampanya; hi ha, finalment, la garba dels cxcombatents del Marnc, collides pel batlle de Dormans. Totes quatre garbes han estat relligades amb Una cinta tricolor que porta aquesta inscripció: "Al nostre company desconegut, els morts del front Verdun-París. " René Rerton llegeix unes estrofes vibrants dedicades a la cursa del "Flambeau". "ï després novament el silenci imponent de la massa del poble desfilant davant del Soldat Desconegut.- L'equip vencedor, París A, ha fet la cursa de. l'Antorxa Verdun-París en 16 hores, 20 minuts; 3 segons. Ha arribat després l'equip Lyó, Centre i Alps. en 16 hores, 38 minuts, 20 segons; París B, en 16 hores, 43 minuts, 10 segons; Est, Alsàcia i Borgonya, en 16 hores, 51 minuts, 35 segons; Nord i Oest, en ió hores, 52 minuts, 48 segons, i, finalment. Sud, Sud-Est i Sud-Oest, en 17 hores, 10 minuts. Fou una lluita aferrissada, en la qual es distingiren aquests grans atletes francesos que es diuen Marchal, Bontemps, Mantrés, Bonnet, Cor- Keller, Dalmaso, Leclerc... Fou un triomf de l'atletisme francès. Fou també un triomf d'organització, pel qual motiu hom ha felicitat el "Journal". I el poble, naturalment, va respondre, perquè: sabia que l'atleta que corria representava quelcom més que l'equip victoriós; era el representant de: la generació nova prenent l'antorxa de la generaciS caiguda per dur-la més lluny, sempre més: lluny. I es va llançar al carrer a retre homenatge: a aquest atleta símbol, tot cl poble dc Verdun a. París, i la multitud dels Camps Elisis, i la de, l'Etoile, i aquesta tan castigada de les regions, devastades, amb els ulls humitejats de l'emoció,, acompanyant amb l'esguard els coratjosos atletes, que marxaven a dipositar l'antorxa flamejant a, la tomba del Soldat Desconegut que dorm sota, l'Arc de l'Estrella. Quina mena de sentiment nostàlgic i d'envejaa la vegada ens fa el poble de França cn els seus víctors i en els seus silencis, davant dels seus herois i dels seus morts coberts de flors i dellorers, mentre crema la Flama Immortal i sonen; els himnes i s'inefinen les banderes... /lugust Berenguer. III LLETRES D' A NO LA TERQA L 'esport i /' especialització EI motiu de la decadència anglesa Els campionats de lawn-tennis de Wimbledon d'aquest any han estat una nova desil·lusió per a l'afició anglesa. Ja fa un grapat d'anys que els principals honors de Wimbledon, sobretot cn les competicions d'homes, se'ls emporten raquetes estrangeres. Davant el paper secundari de llurs elements tennístics l'afició d'aquest paí? es pregunta consternada si ha d'abandonar definitivament l'esperança que es repeteixin antics triomfs que feren brillar el tennis anglès en tota la seva esplendor. Ai las ! els temps han canviat des d'aquelles memorables jornades... El lawn-tennis, com la majoria dels esports que veieren la llum en aquestes illes, no va trigar a emancipar-sc i a prendre el vol per damunt tot l'univers. Avui dia aquest esport és tan popular a Anglaterra com a Nova Zelanda, al Japó com a l'Af rica ' del Sud. Ha esdevingut universal, i per consegüent un triomf rotund, una supremacia incontestable són infinitament més difícils. El desenrotllament extraordinari assolit pel lawntennis arreu del món no explica per si sol la manca continuada de triomfs anglesos. Més aviat en la psicologia mateixa del britànic, en la seva manera de tractar l'esport, és on trobaríem una explicació. René Lacostc, el qual acaba d'assolir tan bell triomf a Wimbledon en un recent article de VEvening News ens diu que el motiu de l'aparent apatia del tennis anglès consisteix en cl fet que a la joventut d'aquest país li agrada practicar tots els esports. I adreçant-se al públic anglès els diu, arrodonint el seu punt de vista: "No recobrareu els llorers perduts fins que els vostres campions abandonin els altres jocs i s'espècicilitsin" . Hi ha qui nega la força de la tradició en certs ordres de l'activitat humana, però gairebé ningú deixarà de reconèixer que cn l'esport, anglès s'ha mantingut fins ara fidel al pla traçat pel seus avantpassats. L'anglès ha considerat l'esport des del seu bell origen com un itjà d'expansió, de distracció, com un relaxament a la tensió que comporten els deures seriosos de la vida, i s'ha llançat a l'esport amb la idea primordial de treure'n tot el plaer possible. A l'entorn d'aquest objectiu gira generalment tota la seva activitat esportiva, i així el veiem a través les diverses, estacions dc l'any donant lliure vol a les seves aficions, alternant del cricket al golf, al tennis, al hockey, al rugby, al futbol associació o a l'esport que més l'atrau en un moment determinat. Gairebé no es, trobà un anglès que es dediqui exclusivament a un sol esport. , Adhu); aquells que per raó d'una major pràctica o per intuïció - natural han arribat a crear-se un nom en un esport determinat no circumscriuen a un sol joc lluc activitat esportiva. L'irlandès Pàrke fou tan famós en el tennis com cn el rugby. Max Woosnam, fins fa poc membre del teara anglès en la Copa Davis, ha •.•epresentat diverses vegades Anglaterra .en fútbol associació a l'ensems que és un excel·lent nedador. Spence, un' dels elements tcmv'stics .anglesos que més promet, s'ha creat un nom -en el 'rugby.- El mateix Bombardier Wells, l'ídol durant un temps de la boxa anglesa, ha sobresortit en fútbol associació i en una pila de proves atlètiques. Howard Baker, enmpió de salts en les Olimpíades d'Anvers, és un dels més brillants goalkeepers 'd'aqués'1 any. I en la mateixa forma podríem continuar parlant .d'un nombre considerable de notabilitats esportives brità-