6.— L'ESPORT CATALÀ" :39 DE DESEMBRE DÈ 1925 £ls nostres asos del tennis HUMORESKEK per FIVALLER En el món hi ha cada cas com 1111 cabàs. Els que em llegiu segurament coneixen a ions i heu fet un veritable estudi d'observació del joc deis nostres capdavanters tennístics. Es fàcil que l'instint vostre hagi anat tot l'enllà que cs pot anar... pels camins oberts i folgats. i'erò quan hom toca quasi, el límit de l'enllà fent via pev aquests camins, i no en treu l'entrellat de la cosa, c;ú fer "marxa enrera" i cercar de nou cl rastre en e! seu començament. Vosaltres heu intentat per tots els mitjans la possessió del secret que fa d'uns quants tennistes, aparentment exactes a la resta, uns éssers privilegiats o "asos" i encara potser més afanyosament us heu posat a la recerca de llur punt vulnerable... Per manca d'olfacte i qui sap si per precipitació us heu vist obligats a deixar l'aíer sense solució satisfactòria. K! rastre s'ha perdut entre la brolla... Jo us inic donar algun detall interessant i aclaridor. Sóc modest i conuinicatiu i sobretot no us enganyaré de gaire. Vaig a dir-vos sense enlarfec, eí que sé del "cotn i el què" de la cosa. Flaques és home serè i d'una mora! difícil de debilitar; per aquest cantó no hi ha res a fer. Crits, cares de prunes agres, paraules seques i amenaçadores, res li fa "mella". Però, no obstant, 110 cal pas perdre les esperances. Flaquer té ia seva "flaca". Flaquer es enemic de les bananes. Des del seu darrer viatge en un vaixell "bananero" no les pot veure ni en pintura. Sembla que fins les somnia i tüt. Així que arriben a les seves orelles les pnmrees notes del "Yes, I have no bananas"... s'engresca j això que hi ha qui diu que no està per músiques. El "no tenir plàtans" de la cançó el posa de bou humor. 1 l'home respira. Però si voleu fer-li conèixer "las bieles de la derrota" (Serrallonga), no heu de fer més que posar-vos un parell de bananes a la butxaca abans d'entrar en pista i tot fent el distret de mostrar-les-hi. Es oli en un llum. Ja me'n donareu raó després. Flaquer ja no "toca bimba" com vulgarment hom diu. Els records tristos s'agombolen dins el seu pensament i ja sols és capaç, de cantar tangos d'aquells que acaben sempre en "ita" (huerfanita, pobrecita, milonguita, etc), amb un esguard tot humitejat per la tristor i amb una petita tremolor de cames. liti Sinilreu, fixeu-vos bé,- 110 és el que sembla. Per. això us equivoqueu en fer deduccions del seu joc. .Aquest que., així, sense com va ni com costà, sembla una mica primitiu, no és res de tot això. Vosaltres crètea que En Sindreu era un home sense cap complicació psicològica i Terraveíj. En Sindreu llegeix ets clàssics grecs i el seu joc se'n ressent. L'Odisea d'Homer és la mel espiritual que l'alimenta. En Sindreu llegeix molt. El seu cap és tot ple de lletres de motllo i té per a ttosaltres un record d'aquella sopa casolana de la nostra infantesa on hi trobàvem belles i saboroses lletres de pasta d'ou. Us quedeu parats, oi?... Doncs, és així. El seu joc té un fons d'alta inteïlectualitat. Si conseguiu que per uns dies deixi les lectures clàssiques i sucoses, En Sindreu és vostre. En Juanico, el simpàtic pompeià, té el seu punt dèbil en la "ràdio". Fixeq-vos bé. El seu,"drive'' és un condensador fix de jugades, que, junt amb el revés característic seu o variòmetre de joc, alluriya- tots ela radiatitis que intercepten la recepció de les ondes (copes, trofeus, etc.) Parla poc, però quan parla ho fa en "alta-veu". Si voleu que perdi, feu córrer en una pista propera a la que ell juga el "rodillo" o corró que hom. utilitza per aplanar les pistes. Els sorolls aspres i empipadors que fa, li semblen paràsits, i es posa fet una fúria. No n'ensopega una ni per l'amor de Déu. Magnetos /lo&6 Bugies EI "manager" d'En Juanico diu que per ta! d'evitar un excés de nerviositat al sen "poulain", en lloc de passar el "rodillo" en els "courts" del Pompeia per aplanar-los, demanaré a l'Associació que obligui a Tormo i a Surribes a passejar-s'hi un parell d'horetes en havent dinat. L'aplanament serà silenciós i eficaç. Si voleu saber per què Morales és avui "campeón de Espaiïa e islas adyacentes", no cal més que llegir un xic els prospecte^ que us passen per les mans tantes vegades i que tantes vegades llenceu sense esguardar tan sols:. "Moralestoma-Sanatogen ". Us ho dic a tall d'anunci lluminós d'aquells que s'expliquen a glops. Si voleu vence'l, no us cal més que interceptar-li la rebuda del meravellós específic. Està probat. , En Sala, el pünt vulnerable el té com alguns boxadors dolents,, a l'estómac. Si l'estómac ni li fa mal dóna feina. Es dur de pelar. Cal fer com Tormo ha fet en el darrer campionat de Catalunya: cop de pilota en la regió estomacal i k. o. al cinquè "set" per "panne" gàstrica. Sala, encara que s'hagi tornat calb jugant a tennis, és dels que n'han sortit. Actualment si troba un blindatge per a l'estómac, donarà disgustos a tothom. Hi ha coneixement de joc, sibaritisme i -desig de períecció. Jo brindo el cas d'En Sala als senyors farmacèutics. Si troben un producte que el guareixi, tindran manera de donar a la publicitat un nou anunci que podria dir: " KI campeón senor Sala sólo toma Estomakala". I ara. abans de cloure aquestes ratlles, permeteu-me. uu record per al gran "Vinyals", l'home que conserva i conservarà pels segles dels segles, l'hegemonia dé la Illa Daurada. El secret de l'èxit d'aquest gran jutge de competicions tennístiques és cïar com l'aigua. Es el triomf de la santa insistència injectada de paciència. Un altre dia seguiré la segona part d'aquesta "galeria d'asos", que, com poden veure, ha estat feta sense ordre ni concert. él Nadal del bon barcelonista 25 de desembre! Nadal! Les campanes repiquen la joia del Naixement, de* Betlem. En tots els cors hi ha l'alegria, dels "aguinaldos" rebuts i hom sent a la boca una mena de salivera pel pollastre que ha de venir. No hi ha àU voltant cap muntanya nevada, però els telegrames de l'Agència Havas porten, neu de per. .tot ' aríeu, de tots els països de les cinc -parts de! , món. A Barcelona, en canvi, terra predilecta dels seus, hi fa un sol splet esplèndid, per afavorir ia tasca turística dé l'Atracció de Forasters i la del seu secretari el mestrç- en Gai Saber, En Manuel Folch i Torres. Dia de Nadal! A cada casa hi ha una oloreta de pollastre que es va rostint, barrejada amb una farum de prunes i de pinyons,.. El bon barcelonista es posa una corbata nova que ha comprat la vigília, fa un petó a la senyora, i, agafant el noi i la noia, surt al carrer fent voltar el bastó. — Quin dia més maco, eh ! Sembla que ^1 cel vulgui participar d'aquest dia memorable! Què us sembla després de sis mesos de no poder anar a Les Corts! Avui em sembla que serà el dia mé memorable de la meva vida. Carretera de Sarrià amunt els tramvies anaven materialment atapeïts d'una massa humana. A dintre, als estreps, al sosté i agafats al trolley, els bons barcelonistes resistien totes les incomoditats per tal de poder ésser a la reobertura de la Catedral del futbol català. ■ Mitja hora abans d'ésser-hi la congestió era impossible de trencar. Els que anaven a peu s'enfilaven per les parets per avançar terreny; els que anaven amb auto baixaven de! vehicle i transigien amb fe a peu la resta de! camí. A la porta del Barcelona hi havia una mà de policia i de gent que venen diaris atrassats per a Magnetos Jfro&à Bugies no embrütar-se la roba. Les entrades del terreny dfi joc anaven engolint el bon barcelonista amb els vailets í la senyora, de tant en tant. Les taquilles no havia calgut dbrir-les. Encara . conservaven les térenyines de Sant Joan; terenyínes històriques. Algun fanàtic, vigilant que ningú el mirés, anava a agafar-ne un trocet i se'l guardava a la capsa dels mistos per fer-se'n un pend'antif. El camp presentava un aspecte imponent— vega'.s la nostra fotografia de la plana central — Hi havia els onze mil, sense -faltar-n'hi ni un, més el guàrdia civils de reglament, la nova Junta, i En Llobera al davant dels dos equips que anaven a lluitar. Quan ya sortir l'equip de Viena hi va haver una ovació formidable. Hi havia ganes d'aplaudir i de demostrar allò dé "Barcelona archivo de la cortesia"; però quan va sortir l'onzè campió l'ovació fou una cosa imponderable. Foren sis minuts trenta sis segons d'ovació. Hi havia soci que va acabar amb les mans sangnants. Algú deia que no n'hi havia hagut prou; que hauria calgut quelcom més solemne. Quan Samitier i Duran entraren els dos gols contra el First, allò semblava una apoteosi. El bon barcelonista havia desitjat tenir vuit mans per aplaudir. Fou una mena d'anticip de la vail de Josafat, quan es proclami que els bons poden agafar l'ascensor del Cel. La pilota s'havia centrat i ja feia deu minuts que s'havia reprès el joc que encara hi havia barcelonistes que aplaudien. Els que s'havien quedat al carrer tenien una mena de singlot d'emoció per la victòria, barrejat amb una mena de frisança per no haver pogut presenciar el partit. Quan el match va acabar-se amb el 2 a o, el barcelonista va sortir del camp com aquell qui fos l'amo del món. Les portes li semblaven petites i els carrers de Les Cots eren esquifits i estrets. En arribar a la Diagonal va poder respirar. Aquest era un carrer adequat als seus pulmons...! El gall fou trobat saborós i els torrons dolços com una mel! Digne coronament de la victòria del matí. A la tarda, per allà a les sis, amb el pap ben ple, el bon barceloní va sortir a pair el dinar de Nadal, amb un aire de satisfacció que desafiava a tothom. El partit del diumenge fou una digna segona part de la del dia de Nadal. El bon barceloní va anar al camp amb el mateix aire olímpic del primer dia. ^ — Aquests viefiesos, no valen res. Això és tin vulgar pa de Viena. Els farem un grapat de gols! :' L, efectivament, la primera part va acabar amb un 3 a i a favor del Viena. Quan En Planas va avançar-se en aquell còrner contra el First, i l'Alcàntara va dir-li: — Qué haces aquí! i En Planas va fer el gol, el bon barcelonista va aplaudir fins que les mans li van dir prou. En la segona part, quan la porta del First era bombardejada a tort i a dret, i les pilotes hi anaven de" per tot arreu, i tota la portà era travessa i pal i porter i no hi havia manera d'augmentar el marcador fatal que portava el 4 a I, el bon barcelonista se senyava i aixecava les mans en l'aire en un gest de desesperació: — Si no ens torna a beneir aquesta porta de baix mossèn Lluís, no hi entraren pas cap pilota ! Això és que tenim una maledició al damunt! Hem de cuidar algú que ens tregui els mals esperits. Si no, no anirem pas enlloc. I quan en acabar-se el partit, el bon barcelonista va abandonar el camp, amb, el mal seguit del 4 1, en totes les converses se sentia el mateix: — Aquest partit l'hauríem pogut molt ben empatar. — Què diu home! Això es podia acabar amb un 6 ó 7 a 4. Si no que la porta de baix està embruixada! I mentre el bon barcelonista agafava l'autobús o el tramvia que baixava de Can Ràbia, la impressió general era excel·lent: — Si s'arregla una mica En Walter i En Carulla, ja ens podem reúrie dels altres Clubs en aquest Campionat. Al Barcelona, rai, no hi haurà pas ningú que li empeti la basa. August Berenguer