Btiuada Periòdic Nacionalista Sortirà caóa óiüenòrcs òurant t'tetiu Any VII Sant Hilari Sacalm, 17 Juliol de 1914 Núm. 74 El Secretariat Municipal Afortunadament el projecte creant un còs pel secretariat, ha vingut a posar en pública discussió l'importància d'aquells funcionaris municipals. Afortunadament, repetim, aquell projecte pot ser la base feconda per a despertar l'opinió, infonent-li una elevació que en general no té i arribant fins a tractar com sedèu al secretari municipal. Volem dir que'ls secretaris els hauríem de fer nosaltres els ciutadans mateixos. Hauríem de volguer que ells fossin tan respectats, tan endefòra de les passionetes i les lluites estultes com aptes i capacitats per exercir el séu elevat càrrec. 1 avui tot això manca. Aquesta és la veritat. El secretari és per la carència de vida municipal un poderosíssim element del municipi; serií sempre, nns quan existeixi un gran esperit cívic, un orgue tècnic amb funcions importants. Però ell que avui té i tindrà una tan grossa significació, no és ni respectat ni considerat. Es un instrument subjecte a les intrigues baixes i als impulsos miserables; el séu sou i la seva dignitat estàn a l'albir i al caprici dels que no's mouen pas per esperit patriòtic. Però en canvi és dolorós haver de consignar que'l secretari tampoc té en molts cassos la suficiència que deuria tenir. A voltes és ell qui fomenta i dirigeix les lluites baixes; a voltes és ell qui no sent ni sab concebir el municipi. No's pot exigir ais secretaris de les viles un gran caudal de coneixements, ni'ls necessita. Però deuria tenir aquella preparació, més que rès tècnica, que li fés veure lo que és i representa el municipi; deuria el secretari saber concebir a aquesta entitat com quelcom enlairat i ideal; aixis sabria mirar enlaire i al menys en mig d'aquets naufragis de la vida i administració locals, sobressurtiria la seva figura forta, saturada de patriotisme, senyalant el camí de les opulències. Aixís hauríem de volguer que fós el secretari: ell, l'home tècnic, posseit d'ideals i de patriotisme i nosaltres uns auxiliars fervents de l'administració i de la política municipal. Per arribar a la creació d'un bon secretariat, cal que aquest tingui totes aquelles garanties que impossibilitin la seva separació del càrrec sense motiu justificat. I en aquest sentit les que s'exigeixin no'ns assemblaran impertinents ni excessives. La realitat ens mostra atropells, i encara han aminorat, que no deuen ser factibles. També és precís dotar bé a aquest empleat municipal, i àdhuc no sentne partidaris, tampoc sembla abominable el que ara per ara la llei marqui una escala de sous. Però tot això tampoc seria prou. Es necessària una certa preparació i per a lograr-la a Catalunya comptem amb una Escola de Funcionaris creada per la Diputació de Barcelona mirant especialment aquesta finalitat. Aquesta Escola que nosaltres tenim i l'Estat no ha sapigut crear, sobretot per l'acció que's proposa desenrotllar, és Escola de preparació i de sanejament en la vida local: ella pot donar fibra al secretariat renovant-lo i donant-li I' encuny que necessita. El sistema d'oposició cada dia més fracassat, perquè vé a ser com un salt i la capacitat no s'adquireix saltant sinó fent passos curts, hauria de ser potestatiu dels municipis l'exigir-lo. Naturalment que obligatòria o voluntària, l'oposició dèu fer-se sempre a Catalunya. Aquest és un principi axiomàtic: en contra d'ell no hi ha cap raó: en aquesta com en les demés carreres no més hi ha en contra la raó de les conveniències pertorbadores que'ls senyors del centre manejen injustament, en plò deliri centralista. Nosaltres que som ciutadans d'un petit municipi i que pel mateix amor a ell i a Catalunya el volem fort i potent i volem forts i potents tots els municipis i tots els elements de la Pàtria, única manera de que aquesta esdevingui la Pàtria viva, nosaltres, dèiem, fem aquestes consideracions mirant el projecte de llei presentat al Senat, i de cara a la vida municipa1 de les viles, per la qual des del moment és una amenaça el projecte en quan volguent midar per un mateix rasser tots els territoris de l'Estat, crea un nou cuerpo que per nosaltres sempre té inconvenients — oposició indeterminada, trasllat, antiguetat, etc- i si en el projecte no són ben marcats, ja vindrien. Ademés de que seria un greu atentat a l'autonomia municipal sense justificació. f. CULI i VERDAGUER -■Hi La evolució del Nacionalisme Català üna obra de Renaixement 1 I 1 DARRER. Una de les virtuts que més gloriosamenj resplendeixen en la obra del doctor Martí i Julià, a travers d'aquesta col·lecció d'articles, suara publicada, és la seva forta i pura austeritat. Tot poble — proclama fermament, emportat per la victoriosa correntía de la seva amor — dèu renunciar a la seva més alta grandesa si aquesta ha d'ésser pagada amb dolors morals, amb sang o vida dels homes, de les dones, de les verges o dels infants, amb els goigs i els dolors dels quals ens hi hem de sentir germanívolament confosos. I és tan intensa l'amor humana del doctor Martí i Julià, que totes les seves més preuades afeccions, els seus patriòtics anhels, les seves IMberalíssimes frisances, es presenten davant d'ell amb la viva estructura d'un humanal organisme. Per això no hi ha majestat, ni poder, ni grandesa que sobrepugi davant del seus ulls l'ardenta sobirania de la gota de sang que vivifica la divina forma del cos humà, ungint-lo amb la claretat i la invicta poixança del pensament que deslliura i empeny la humanitat per les eternes vies del seu perfeccionament. Aixís, el doctor Martí i Julià no pot sentirse «imperialista», en el sentit absorvent que vol donar-se al mot. Perquè aquest imperialisme mig eval no enclou sino una tirania contra la qual dèu revoltar-se tot esperit lliure; perquè aquest imperialisme ès una cruenta immoralitat, que la veritable austeritat repelleix i condemna. Hi ha un imperialisme intern de la personalitat, que aquest sí que batega en tota l'actuació del doctor Martí i Julià: ès l'imperialisme de l'ideal trascendint i fent-se visible en tots els seus actes; és l'essencia del principi ideològic que anima el nostre ésser, informant i posant el seu llevat a totes les manifestacions de la nostra vida individual í ■col·lectiva, no transigint amb res que'l pogués decandir o anorrear. Heu's aqui la intransigència que plana damunt de tota la obra del doctor Martí i Julià. Aquesta intransigència, aquesta subordinació implacable del què és accidental al què és essencial, té en ell quelcom de la fatal intransigència de la vida amb la mort. Els ideals que transigeixen son ideals que moren: aixís com en les modalitats conservadores, aquestes modalitats que'ls pobles van abandun int en el llur camí, tota transigència amb el medi ambient és lloable per tant que aquesta transigència suposa la incorporació d'aquella modalitat a un medi superior en l'ascendent gradació dels ideals que viuen en l'espiritual bategar d'un poble, en els ideals avençats aquesta concessió és vituperable per quant la inestabilitat que neix de la desaparició d'aquella força extrema, determina una efectiva regressió en el medi ambient que és forçat a restablir el seu equilibri. Per això les classes reaccionaries neguen sempre que aitíil sigui el llur caràcter; per això els ideals avençats afirmen constantment la llur característica progressiva: perquè aquella negació que en les primeres és el desesperat aferrament a la vida del nàufreg qui sent com el pes del seu propi ésser l'eníonza, aquella transigència, en els altres, seria una precipitació a la mort. I el doctor Martí i Julià, qui porta el seu propi ésser regit per el ritme dels més moderns ideals, és intransigent en els seus principis — i fs llògic i fatal que ho sigui — no per frèvola Vanitat ni per personal altivesa, mes per harmònica i profonda i sotsmissió a aquella llei Suprema que imprimeix a tots els objectes de |a Natulalesa, una normal i vaga aspiració de perpetuar la llur vida, adaptant-se a aquelles formes o caràcters que més eficaçment tendeixin a fer-los inexpugnables ;> la mort. ' I aquest mateix sentiment, aquesta mateixa frisança d'immortalitat que abranda les coses Vives, aquesta immortalitat que amb tanta vehemència desitgem per a tot allò que és per Nosaltres dolçament estimat, és el que ha impulsat al doctor Martí i Julià a incorporar el catalanisme literari i polític, ideal mortal d'una època i d'unes generacions, a l'eterna immortalitat dels ideals humans, fonent amb la roénta flama de l'amor, les aspiracions de Catalunya amb les aspiracions de la humanitat sencera. Heu's-l'aquí la obra del doctor Martí i Julià. I diem que és «una obra de Renaixement», perquè en ella hi ha quelcom d'aquella reencarnació dels ideals en les formes vives de la Naturalesa, que va informar el gran Renaixement clàssic dels segles XV i XVI. Diu que Lleonard da Vinci, obligat una vegada a escoltar les imponderables lloances que un gran erudit de la seva època tributava als autors antics i l'esforçada defensa que feia de la profitosa conveniència d'imitar-los, es va limitar a oposar a l'enfarfegat discurs, la sublim senzillesa d'aquestes paraules: —Aquell qui pugui beure de la font, no anirà pas a beure de la gerra. I, essent aleshores preguntat de què era per a ell la font de l'art, si tan sols com a gerres considerava els antics genis, va respondre ingènuament: — La Naturalesa... Aixís el Nacionalisme català. Els antics doctors de l'ideal, cercaven en els vasos sagrats de la tradició la raó d'existencia, l'essencia immortal del Catalanisme. Quan heu's-aquí que'l doctor Martí i Julià descobrint en l'inquiet malestar del nostre poble, els efectes de l'esclavatge nacional, i reclamant en nom d'aquesta vida torturada, les llibertats que han d'apagar el seu dolor reenmenant-la per l'ample llit del seu lliure i fecundant debatres, realitza la gloriosa encarnació de l'ànima de Catalunya en el cos bategant del poble, com repetint als antics doctors de l'ideal, aquelles paraules, plenes de relleu, del suau filosop de Vinci: — «Aquell qui pugui beure de la font no anirà pas a beure de la gerra». 1 l'eterna font de tot ideal és la vida: aquesta vida que fa turgenta la nostra carn i encén el nostre esperit; aquesta vida que, en l'etern reflorir de la terra i de les generacions, és immortal com les divinitats. manel ALCÀNTARA I GUSART LA MANCOMUNITAT l L'ESPERIT PROVINCIÀ Hauríem volgut que la Mancomunitat un cop creada hagués comptat amb medis suficients per la seva vida administrativa elemental: si al comenrar de funcionar no podia exercir la funció suprema que li pertoca, al menys deuria estar proveïda de lo indispen sable perquè no fós un organisme sense influencia eminentment pràctica, perquè tingués els medis necessaris a tot organisme per existir com a tal. An això es dèu anar i es va. I en aquest sentit probablement s'haurà d'acceptar el criteri raonadament exposat i sostingut quan fou hora, per VUnió Catalanista. Tal criteri era el de «volguer que la Diputació General de Catalunya tinga com a facultat primordial la de contribuir als gastos de l'Estat amb una quantitat convinguda, deixant a la Diputació de Catalunya la facultat que altrament és natural d'arranjar- se a la seva vida interna a lo que fa referència a distribució de tributació i aplicació interna dels medis econòmics per la normalització de la seva vida social». Aquest concert econòmic amb l'Estat, ademés de caracteritzar ala Mancomunitat, segurament seria la base per obtenir amb menys dificultat aquelles atribucions que avui a causa de l'excessiva centralització té l'Estat en tots els rams. Però la Mancomunitat, àdhuc sense medis, és l'organisme representatiu de la nostra terra, és el condensador de la seva espiritual unitat, d'aquesta unitat que és la força de Catalunya i el nervi de tots els elements que la composen. Es l'unitat ètnica que ademés es manifesta com a nucli industrial i comercial. La Mancomunitat per això té l'ardorosa consagració de tots els catalans i en ella hi veiem la Catalunya del demà. Amb paraules meravelloses l'Unió Catalanista expressava lo que significava la Mancomun.tat al ser consultada per la Comissió mixta de Diputacions: «Aquesta Diputació General — deia— és absolutament necessària, perquè sols ella pot ésser l'organisme vivificador de la nostra Terra, car amb aquest caràcter representatiu general, serà el veritable determinador de l'unitat espiritual de Catalunya, per la funció, per l'actuació, per la vida serà on se formarà el nucli concrecionador de la nostra conciencia nacional, que's troba tan i tan disgregada. S'haurà acabat lo fraccionari; se posarà fi a les contradiccions, tota Catalunya viurà de la seva vida total; cada comarca, cada poble, cada català, se sentirà en el conjunt, i el conjunt se sentirà viu i fort en cada un dels séus elements; se recomençarà la Pàtria viva, la Pàtria orgànica, la Pàtria fisiològica, per la qual tot és igualment important, de lo més ínfim a lo més poderós, i per a la qual unitat i la consubstancialitat de totes les funcions socials, de tots els sentiments de la terra, de totes les energies i activitats, de totes les empreses, ha de fer que tot eixí de tot i el tot en rebi el corresponent benefici, de perfecció i de riquesa». Però els senyors que formen majoria a I' Ajuntament de Girona, chorejats per algún periòdic de la mateixa ciutat, s'han erigit i sembla volen continuar essent-ho els defensors del provincialisme, però del provincialisme més pobre i raquític. I això ens porta a la mà el que'ns fem càrreg dels séus arguments concretament, combatent-los, cosa per cert ben fàcil. Així a l'ensems que il·lustrar a l'opinió enfortint l'esperit patriòtic, pronunciarem al-