74 L'HEREU Pàgines viscudes FR AGMKNTS D UNA NOVELA INÈDITA (Acabament) I... hi era la meva misteriosa amiga, la viuda temptadora d'ulls negres i bellugadissos, la dona de les turgències rosades i tèbies; hi era entre aquell aplec de belleses mai somniades. Pero hi era lluint més que les altres belleses, com el sol llu més que'ls altres móns siderals que sobre nostres caps rodolan. Hi era gallardament esplèndida com fada entre boscos de roses i gessamins; esplèndidament gallarda com regina qui brilla amb palaus iluininatsambresplandorsd'ilucións. encantats amb l'armonia de les besades amoroses, i oregats pel perfumat alé de l'esparança i la prometença embogidores. Fent-li de marc el vellut carmesí del palco gairabé solitari, destacanshi com englantina sobre cap de ruelles, estaba la Glòria radiant d'armosura, amb lo sonrís amorosit i fresquivol en aquells llavis delltosos, amb l'anhel als ulls, amb l'anima vibrant en son pit satinat, plé, botegador, que'l collar de brillants amb les arestes de ses facetes iluminaven amb clarors d'arc de cel descomponent les irradiacións de la llum amb cascades de vibracions daurades que perlejaven sobre sa nítida garganta com gota de rosada demunt localzer d'un lliri d'aigua. L'orquesta preludià les primeres notes, i jo retorni cap el vestibol pera entrar un cop començat l'espectacle amb la pietosa intenció de que «ella» s'adonés de mi amb menos esfors. I vaig lograr-ho. Baixaba pel passadís central vers ma butaca, quan fitant els ulls enlaire, i dirigint-los al seu palco, faig notar que la Glòria— que mirava a la platea— feia una cerimoniosa inclinació de cap. Jo vaig correspondre SI la faria no detures Aviat tlndrém que cridi: —1 Aparten les criatures, que ve el tren de Sarrià! saludant sonrient, i posant en una salutació tota la fonda complascencia que per dins sentia. I fins per fora; perquè també m'enar^ullía lo qu'els altres vegessin la deferència carinyosa amb que aquella dona divinal em distingia. AI acabar l'acte vaig pujar al palco de Glòria, i vaig saludar-la oprimint suaument aquella ma que escampa per mon ser una corrent d'emoció que vaig lograr contenir dins dels justos límits de la mes fina cortesia. — i Ai, ai!— feu ella extrenyada— ^perquè n'ha près de butaca? Que no sab que allà aont soc jo, al meu costat sempre hi ha lloc per vostè, encare que sigui petit aixis? — afegí senyalant amb els dos dits índex un espai de mitg pam. —Mercès; pero cap dret hi tinc. — Digui que ha vostè li plau l'estar lluny de rai... —Vostè mateixa coneix que l'apreciació es injusta... iademés ja sab lo que diu la dita; «lluny dels ulls apr )p del cor ... — íDe veras? - ;De cert! —Mai tantl... — il sempre més! Callarem els dos; potser l'un i l'altre havíem anat massa lluny, pero iqué hi feia si els dos ens donave plaer el córrer! — Ja sembla que tornem a ser el tren —feu ella reprenent la conversa. — Si; pero sense aquell ricatxo maliciós. — jMès amples! —I millor; al menos per mi. Perqus quan estic amb un ser que'm omple el cor i pensa, me sobra tot lo demés. —Encare m'ho farà creure... — ;Neguit tinc d'ensà que m'ho crtc jo! —Molt li pasa... — O molt me plau... ^7 —Si li done neguit... Sy —La certesa d'un voler, quant no's te la fermansa de l'altre neguiteja amb passigolleig d'esperó que toca la pell i rodola cap dintre. —Oh! aixó...— digué ella abaixant els ulls i trencant lleuament el color. -lAixó! íQué? — L'home de mon deu endevinar-ho... —Perquè a la dona no li està be de dir-ho íoi, que sf? I com qu'ella, seguint amb els ulls baixos, se mossegà nirviosament el llavi inferior, vaig afegir: — Ara, per dintra, vostè m'ha dit lladre