M1MDDR Fill pròdig lín Maurici Vilumara fa trenta o quaranta anys què olser, els repòrters des de la seva banyera, fent apologies de! nu, sense recordar-se que, de Sèneca ençà, la banyera és un estri nefast per als filòsofs? Doncs deixem que els savis ballin davant del poble i barregin la dolçor amb la utilitat. Coreogràfics i didàctics alhora. La qüestió és que no ballin els seus coneixements. Tornant a la docta dansarina de Delfos., no podem estar-nos de referir una anècdota esdevinguda entre ella i el simpàtic senyor Canals, empresari del Teatre Català de Novetats. > Havien ambdós dos un contracte per unes tres representacions de balls transcendentals al Novetats. Les negociacions havien marxat com no es podien desitjar millor. Acabats els tractes, hi hagué una mica de «nv versa amical. Aurea referia els seus llargs viatges esmaltats de visions estètiques i memorables. Va desfilar el pròxim Orient de banda a banda. Entremig va dir que a Grècia havia conegut tot un poble que parlava castellà i que tenia els seus diaris i les seves barriades a Ics poblacions : eren jueus i s'estaven allí des dels temps d'Isabel II. En Canals, sempre diplomàtic, va fer : — Ai, ai ! Em pensava que els jueus van ser expulsats cap allà els temps dels reis Catòlics, Ferran i Isabel I. — Isabel II, Isabel II — va exclamar la dansarina viatgera — , la mare d'Alfons XII! — Vol dir? Em creia ben bé que era Isabel ï. — Fugi, home — va dir-li olla amb un gran aplom — , si ho sé molt bé ; que hi ha estat vostè per aquelles terres? — No, mai — va confessar En Canals. Però el contracte es va trencar al cap d'uns quants dies. "La Bernat Metge", sardana de Joan Estelrich Eren altes hores de la matinada al cabaret de juanito El Dorado en plè districte cinquè. Per la tarima dels cantaores anaven desfilant divos més o menys casolans de la malaguena, de la sevillana, del /a«danguillo i de totes les variants inacabables del cante jondo. Quan no hi havia ningú del públic disposat a pujar a cantar, s'enfilava a la tarima un cambrer, deixava la safata de servei estinlolada a la paret, plegava el tovalló d'oixugar les taules, damunt els pantalons i arrencava en un Aaaaai... I enternidor que no s'acabava mai i posava la pell de gallina. Ací i allà, entro el públic, guardes civils que no tenien servei, escoltaven sense respirar els gemecs del cantaor. juanito El Dorado ens explicava la seva vida i miracles de des dels seus primers anys en l'Illa Daurada, d'on és natural, i ens contava els alts i baixos del negoci. — A mi cl que em convé — deia — > és que vinguin esquadres i que hi hagi força estrangers. L'altre dia vaig tenir ací la plana major de la policia alemanya que sospit que ha vingut a aprendre de la nostra. Varen beure tota la nit. L'ondemà vaig anar a jejatura i vaig cobrar bitüo bitllo. A mi, pel demés, el Ibimcnc és una cosa que no em diu res. És el meu negoci, comprèn. Però si surto a passejar, per distreure'm, s'entén, i sento que ací al davant canten flamenc, me'n vaig cap a l'altra banda i tombo tot seguit la cantonada. Só mallorquí, comprèn, jo. Això de l'andalús, no fa pas per a mi. — Deveu conèixer tothom de Mallorca, no? — li fem. I li vàrem començar a anomenar gent. Els coneixia tots. Poetes, músics, pintors, polítics. S'havia dit do tu amb don Antonio Maura i havia tingut una gran confiança amb dun Joan March. — I l 'Estelrich? — li férem. — Estelrich... Estelrich... — féu, com furgant mentalment en el munt do records dels seus quaranta cinc anys — . Sé pas qui voleu dir. Teru- idea d'haver-lo sentit anomenar. — Sí, home. Si no n'heu de conèixer d'altre — li diguérem, animant-lo — . Es un músic que està en l'apogeu de l'èxit. — Sí, home — contestà amatent — .. Sí el sé. Ha fet una sardana que se'n diu La Bernat Metge. No n'he sentida d'altra. INTERVIUS AMB ELS MONUMENTS DE BARCELONA Una estona amb En Güell i Ferrer Un dia, passejant per una avinguda del Parc de la Ciutadella, vaig topar-me amb un senyor vestit correctament, d'uns cinquanta anys, que s'atansà vers mi, barret en mà i um digué ; — Perdoneu que em presenti : Jo sóc el barceloní mitjà, el ciutadà desconegut, el perfecte tipus do l'home del carrer, el que fa l'equilibri entre el clàssic Senyor Esteve i En Quimet do la Fàbrica, l'home que treballa, que viu docentiment i que passa la vida abillat de gris perquè ningú no el remarqui, el que els diaris al·ludeixen quan parlen del «públic», la «gent» ó «la multitud»... — Celebro mollíssim — vaig contestar allargant-li la mà. — Ara recordo haver-vos vist en diverses ocasions... Ja em direu en què puc ésser-vos útil!... — Senyor repòrter, seré molt concret. Aquest matí m'ha passat una cosa estranya, soiprcnenl, vergonyosa per mi. Imagineuvos què baixava per la Rambla de Catalu- d'En GUell i Ferrer en nom propi i en representació dol barceloní desconegut. Era molt riiatf. ''"ot jus' el sol acabava de sortir tenyint d'un daurat clar el cim del Tibidabo i els terrats de Ics cases. La (Jran-via somreia lluint cl seu asfalt acabat de regar. Algun tramvia escadusser transportant treballadors a Sans o a Marina feia sentir l'accent cansoner del seu timbre. Pocs transeimts,,. Vaig apuntalar l'escala sobre el monument i vaig pujar fins als peus de l'iHustre pròeer... Em rebé molt amablement i vaig notar que era insensible al corrent d'aire infernal que iravessa la vall de la Rambla des de la munlanya a la mar, corrent agreujada en dies de ventúria pels espaiosos finestrals de la (íranvia. M irats de prop els monuments canvien d'aspecte. Són com ois artistes entre bastidors o a la seva llotja. El maquillatge els transforma, les línies prenen més relleu; les ombres os destaquen, Els plecs de marbre o dé bronze dels monu- i Foto, SlKH t Domènec de Bellmunt fent la interviu a l'estàtua de Güell i Ferrer nya amb la intenció d'agafar un tramvia al carrer de les Corts Catalanes quan, al mateix encreuament de la Granvia, un jove m'ha parat. Tenia l'aspecte d'un anglès, parlava l'espanyol amb dificultat, pronunciava les erres com si hagués tingut la boca plena de pedretes. Malgrat tot, l'he entès. Massa que l'he entès... Imagineu-vos que tot mirant el monument que s'aixeca a l'encreuament de la Rambla i la Granvia, l'estranger em preguntà : — Faria el favor dc dir-me què representa aquest monument? Què va fer per Barcelona el senyor d'aquí dalt,.. Quina vergonya he passat, senyor meu. He sentit com em pujava una onada de foc a la cara i com la boca se m'assecava mateix que la llengua se m'hagués tornat dc paper secant. Jo que fa cinquanta anys que vaig néixer a Barcelona, que en fa trenta que passo dues vegades diàriament per aquest indret, que tinc el batxillerat, que llegeixo llibres i diaris, que la gent cm té, per una persona mitjanament il·lustrada, no sabia, en aquell moment determinat, qui era aquell heroi que s'estava dalt del monument presidint una junta de dames representant la indústria, el comerç, la caritat i d'altres coses importants. Aleshores m'he atansat al monument i he llegit «Güell i Ferrer» i he co^nunicat la meva descoberta a l'estranger... Però aquest, jutge sever de la meva ignorància, no" va donar-se per satisfet i em preguntà qui era el senyor Güell i Ferrer, què va fer aquest personatge, per quins mèrits rellevants li varen aixecar el monument, en quina època va actuar, etc, etc. Vaig haver de dir-li que tenia pressa, o que no el comprenia gaire, que s'adrecés a un guardià urbà... Senyor repòrter, vós que teniu sempre a punt una excusa elegant per adreçar-vos als personatges més il·lustres sense por d'ésser indiscret, anfcu a veure En Güell i Ferrer al seu monument de la Granvia, excuseu-me davant d'ell, demaneu-li perdó en nom meu i preneu-vos la molèstia de constatar personalment si els imeus germans del «públic» barceloní en saben tant com jo respecte dels monuments de la ciutat. L'endemà al matí amb una escala al coíl, vaig presentar-me a saludar el monument monts, si els mireu de prop, us semblen formidables. Creixen d'una manera fantàstica. La cara de les estàtues no té aquell aire glacial i insensible que se'ls veu si es miren des de baix. Ah, les estàtues tenen el seu cor, els seus secrets, les seves inquietuds... Qui us pot assegurar que la imatge d'En Güell i Ferrer no em va dir mal de l'escultor que la va fer perquè no va interpretar prou exactament l'expressió habitual del seu rostre o l'aire habitual del seu tipus? Dalt de l'escala, però, no es prestava gaire a reflexions d'aquest tarannà. Fent equilibris per no caure mentre escrivia, vaig pondre nota de les manifestacions del monument... — On vàreu néixer?... — Sóc fill de Torredembarra i vaig aéixer exactament el 3 de març del 1800. Avui faig 129 anys. Aquesta coincidència m'impressionà. Efectivament, érem el matí del dia 3 de març de 1929... — La vostra vida política?... — Vaig ésser elegit diputat a Corts l'any 1856... Recordeu? — Sf... Recordem vagament que en aquella època tingué , lloc la famosa retirada d'Espartero, al qual la reina Isabel va retirar la confiança per donar-la a O'DonelI... Recordem que a l'octubre d'aquell mateix any pujà al poder Narvàez, el cap del partit conservador... — El 8 de novembre de 1863 vaig ésser nomenat senador del regne per R. D.... Governava aleshores el vel! marquès de Miraflores... En efecte, l'hegemonia política era a mans de la Unió Liberal, capitanejada pel general Prim. Espartero, apartat de la política activa ; O'DonelI, retirat pel febrer d'aquell mateix any, el comte de Reus apareixia als ulls de la reina Isabel com l'home màxim de l'oposició,,. L'any 63, a conseqüència de l'actitud de Miraflores restringint exclusivament als electors (els ciutadans que pagaven menys de 400 rals.de cens) el dret d'assistir a les reunions electorals preparalives,,, els progressistes iniciaren la famosa política del «retraïment»... — En efecte, és un any de relleu en el segle dinovè... Vàreu morir jove? — Vaig morir el 22 de novembre del 1872. Tenia, doncs, setanta dos anys. Molts anys per a un home que havia viscut constant¬ ment i activament treballant en molts negocis i empreses. — La idea del monument, de qui fou?... — Del Foment de la producció espanyola, que inicià la subscripció, coberta després per 14 associacions. 27 corporacions i 20.752 particulars... — Molt agraït, senyor Güell i Ferrer. No sé si ^abeu que no fa gaires dies han estat votats uns crèdits per restaurar-vos una mica amb vistes a l'Exposició... Tindreu molts admiradors... Va dir-me en veu baixa que tenia la sensació que les generacions actuals no el coneixen i vaig recordar-me de la narració dèl barceloní desconegut. Vaig voler comprovarho. Deixant l'escala recolzada al monument i prenent més quartilles vaig entrar en una barberia que hi ha al xanfrà esquerra de la Granvia, al costat d'una granja. — 1 Perdoneu... He d'escriure quatre ratlles por a una guia sobre els monumenls de Barcelona i no sé res d'aquest (vaig dir assenyalant el d'En Güell). tQue em voldríeu dir qui fou i què féu aquell senyor? Els tres oficials barbers es miren mútuament amb aire de sorpresa. Un d'ells diu : — Em penso que és el monument d'En Güell... — Sí, això ja ho he llegit allí mateix. Però qui era En Güell?... Era un poeta, un savi, un militar gloriós?... — Home — diu un altre — , això no ho sabem, però jo he sentit a dir que aquest home havia fet els quartos fent de «negrero». Però es diuen tantes coses... — Els agrada, artísticament, aquest monument?... — Si aquesta pregunta la iwséssiu a votació — em diu el tercer — , tothom diria que no, i al lloc del monument hi posarien una font. En sortir, "A; la recerca de més detalls, pregunto a un guarda del jardinet que hi hà al costat, centre de minyones, caporals i quitxalla... — Perdoni, sóc un turista que visita Barcelona i voldria saber a qui està dedicat aquell monument. .. , El pobre home em mira perplex, its^andalús. Interroga amb la mirada unes minyones amb les quals parlava i em diu : — Pué, no cé quién dehe sé esle cemí... A l'altra banda de la plaça, fent xamfrà a la Rambla, hi ha una Banca. Urí'fúvicionari de la Banca em diu amablement : — Detalls no en sé gaires... Sé que era cl Comte de Güell, que fou Gran d'Espanya... Un cambrer de l'Or del Rin om diu, contestant a la meva pregunta : — Aquest home marxà a fer fortuna a Amèrica, després de Colom i es féu milionari. Per últim, a la porta d'un edifici del costat d'aquest cafè interrogo un senyor, tipus barceloní desconegut : — Podríeu dir-me a qui està dedicat aquest monument?... — Aquell monument?... — Sí, senvor, aquell monument... — El d'allà al mig?... — Es l'únic que hi ha. Sí, senyor. — I per què vol saber-ho?... — Sóc un turista i voldria documontarme... — Doncs miri, s'ha equivocat dc porta. Que em matin si sé qui és. El mateix li podia dir Guimerà, que Pitarra, que Clavé... Em penso que és En Clavé, però no posaria les mans al foc... — Molt agraït... El trànsit començava d'animar-se. Eren les nou. Un guàrdia urbà passava en aquell instant per l'encreuament de les dues avingudes i donava l'esquena al senyor Güell i Ferrer. Abans de recollir l'escala que m'havia servit per al meu interviu, vaig preguntar a l'agent de l'autoritat... — Perdoni, sóc un turista que visita Barcelona, etc, etc... Voldria dir-me a.qui esíà dedicat aquest monument? El guàrdia em mirà d'una manera severa, es tregué una llibreta de la butxaca posterior del pantalon i em digué, tot llegint molt lentament, gairebé siHabejant : — Es-te mo-nu-men-lo es-tà de-di-ca-do, es-tà de-di-ca-do a... (pausa) al Barón de Güell... Este que tiene el Parque en San José de la Montana'.... El pròxim. Intervius amb Galcerà M.irqúèt i Antoni López. Domènec de BELLMUNT L'APERITIU Miss Muphy és el nom d'una euga. Dies passats els diaris han donat compte de la venda dels cavalls del Príncep dc Gal·lès. L'hereu més envejat del món va deixant lilagarses de la seva daurada bogeria, i ara va a la caça d'un cert repòs muscular, de la severitat grisa i pomposa d'un home d'estat responsable. Los galtes pàl·lides de «boy» del Príncep Eduard, avesades al vent de tots els trasatlàntics i a la cançó de totes les palmeres, ara seran pintades d'aquell to sepulcral i protocol·lari que tenen les cobertes de l'«Almanac Golha». El Príncep Eduard ha estat un gran domador de cavalls, una mena de Diomodes amb «pullower», fi i nerviós. Ha estat una víctima també de les seves aventures hípiques. La venda de la' seva famosa quadra té un aire de ruptura una mica melodramàtica. S'ha dit que el vespre abans d'aquesta venda el Príncep de Gal·les va visitar els seus cavalls, i s'anà a despedir especialment de Miss Muphy, la séva euga preferida. El diàleg d'un príncep i una euga, diàleg sentimental en el gran estil do «La Dama de les Camèlies, és un lema que, posar als nostres dies, pot donar molt de sí. Imaginem-nos la punta d'emoció i la parada d'espectacle, tot coses per ésser explotades hàbilment pel marxant afortunat que os queda amb els cavalls del príncep. Imaginem-nos èl preu i la importància que adquireixen aquests cavalls. Miss Muphy passa a sor un personatge de primera fila en el món internacional. Amb una propaganda gràfica ben administrada, aquest deliciós adéu d'opereta que el príncep ha fet a la seva euga, ]>ot fer la fortuna de qualsevol jueu de bigotis carregats de goma i de copalta esblaimat com la lluna. I vel aquí un fet si es vol banalíssim, però amb la seva- cua lírica d'un wals ben tallat aquest wals que a Anglaterra torna a ésser dc moda — , i que reprodueix d'una mane-, ra exacta aquest moment de fisiologia i de snnbisme, que quan els ingredients són en justa proporció es paga a un preu molt fort, i té el perfum del paper dels niagazines perfectes en els quals el més bell de tot són els anuncis. Much ado about nothing;. — Per què Vilaregut ha vestit aquesta comèdia dc Shakespeare amb les crinolincs del Segon Imperi? Per fer-la més realista, més acostada a la nostra època, per fer més natural el llenguatge de la traducció? El meu amic Salvador Vilaregut té dret a fer el que vulgui, però jo em penso que els vestits del temps dels nostres avis són més anacrònics, fan més olor de vell i d'antic, que unes sedes llampants, desvergonyides i absurdes, que una gran complicació d'angles, dc corbes i de mai llots de tots colors. Aquesta comèdia de Shakespeare té la gràcia d'un somni si es vol amb una certa lògica, però amb un dring de cascavell de bogeria, amb un gust àcid, esqueixat, i un perfum de rosa inalterable. De tant en tant sembla que la cua de la guilla escombri l'aire canregat de retòrica... Com més irreal sigui l'adaptació 0 la traducció, com més desllorigada sigui l'escena, com més ràbia gasti la coloració del vestit, més de la vora sentirem el gust de la sang de Shakespeare. A més a més, jo no sé per què les comèdies del to de Much ado about nothing em fan l'efecte d'una mascarada veneciana ; els sentiments són rics, les paraules són agudes, però tot és dit amb caretes de seda negra. Aquesta careta do seda negra frega a cada moment el cor, i aquí em penso que hi ha d'haver la norma per la interpretació de les comèdies shakesperianes. Avui dia, els ballarins russos, sense anar més lluny, ens han ensenyat una mona de corredor ple de fum i de i>edres precioses, dintre aquest corredor de segur que hi ha vestits que anirien a la mida, .de les musculatures còmiques i grotesques i sentimentals de Shakespeare, ♦ ♦ ♦ La Glòria. — Mossèn Garriga ha estrenat «La Glòria» i de pas l'ha tastada una mica. Mossèn Garriga és un bon amic meu ; recordo un berenar excel·lent a Samalús, en la seva pròpia rectoria ; uns embutits dignes de tota veneració i un vi ranci sense tara, i més que res la cordialitat d'una llar de foc i la cordialitat de Mossèn Garriga. Davant de la seva obra, la crítica del nostre país ha restat meravellada com davant un , infant ros i sa, amb un davantalet que fa olor de bugada, i que a més a més sap recitar una dècima sonso entrebancar-se. L'espectacle d'un capellà autor dramàtic ha estat ben vist per tothom ; tothom s'ha entendrit. Si Mossèn Garriga torna a estrenar una obra amb èxit, potser les cares es tornin lívides. Ara si n'estrena una tercera, o té la gosadia d'estrenar una quarta obra, és molt possible que li cremin la rectoria i li facin malbé aquell hortet tan deliciós que el mateix Mossèn Garriga cava i rega. I això no ho dic per desanimar-lo, sinó per tot el contrari. Josep Maria de SAGARRA ; JAUME. 1. II GRAVATS TIPOGRÀFICS * BADAL I CAMATS ^ París. 201. Telèfon 74071 ■