MIRADDR LES LLETRES £15 iVEGWTC DE PALMIRA Conte (Acabament.) L'arbre genealògic era llest. Però en escriure el seu nom dins la rodona del darrer branquilló, un dubte va aturar-li la mà. ^Era de llei posar -s'hi sol i no fer gens de lloc al nom de la muller? * • -rVes què diria, si ella el veiés — reflexionà; i els ulls se li humitejaren—. Que trist va un home so!! Privat del contrapès de la muller, ja no ho és un home. La dona és qui us ajuda a veure clar el món, per molt enze i cridanera i amiga d'anar a passeig que sigui. Tot d'una li acudí el record de Palmira, net, precís. Era una Palmira estilitzada en l'espai; serena com aquelles figures de guix que havia vist quan anava a matar l'estona pels museus, un parell de tardes balderes. Un manament molt enèrgic li digué des de dintre: —Noi, pensa que és la teva dona. Aleshores s'adonà que era ben d'ell la culpa si l'havia perduda per sempre. .iQui sinó ell mateix va llençar-la en uns braços més amorosos que no els seus, més entenedors d'aquell tresor de dona, tan rossa i blanca? Allò era el càstig d'haverse deixat engorronir als ulls de la pròpia muller. Com un coet es dreçà el braó atàvic dins la seva sang, el potent urc de l'ascendència, condormit sota els vapors de les digestions carregoses a què s'havia avesat en casar-se. Esdevingué sobri. S'aprofundí en la maranya dels estudis d'heràldica. Es deseixarreí del mal costum de la replantat bovina, encomanada del treball oficinesc dels matins: d'aquell treball que us fa parar la mà com els captaires a l'hora de rebre uns diners, amargs. Al cap de pocs dies, en el seu paper d'escriure, hauríeu vist lluir l'escut familiar. Amb el bon zel d'alliberar-se de grasses importunes, s'establí la norma de passejar molt, per bé que amb poques presses, per no donar una idea de lleugeresa. Amb una püa de ferramentes disperses, dutes de l'encant, va conjuminar-se una severa panòplia. L'ordre dels seus cabells va rependre. l'antiga perfecció, de quan els hi pentinava la resseca i senyorívola mà de donya Belén. Al cap de tres mesos era un home nou. En mirar-se al mirall va somriure. Sortia de la capsa. Era el moment de cercar la muller. inèdit de Miquel LLOR La va trobar tot just quan n'era distret, a l'hora que l'aristocràcia pren el sol. Rodrigo anava amb el bastó, amb els guants; ella, una mica lassa en la seva pompa, recalcada al braç de don Nin, qui no sabé veure Rodrigo ni la llambregada tristíssima, agònica, que li dedicà Palmira. Rodrigo va seguir-los, com qui diu d'esma, i Palmira entregirà el cap diverses vegades amb infinita Uangor. Des d'aquell dia, el fill de mamà Belén vingué a donar un parell de toms vora l'amagatall de l'ovella mig retrobada; tombs vagues però que cada vegada s'estrenyien una mica més, fins que un vespre Rodrigo topà els murs de la casa. A vegades veia sortir don Nin; d'altres amb Palmira al costat. Quan ella sortia sola, pujava de seguida al cotxe per mor del seu instintiu disgust de veure's exposada a!s esguards dels homes grollers, a les galanies de mal escoltar. La segona o tercera tarda que vingué més a prop de la casa, un glapit planyívol li féu alçar els ulls. Era la Carina, que colpida d'un sobtat desfici s'abocava entre els ferros del balcó, en homenatge al seu amo natural. El renou que feia va distreure la lectura de Palmira. Sortí al balcó. El gest de retrocés de marit i muller va deturarse corglaçat. L'aire dugué de l'un a l'altre un sospir tremoladís. Ja no la va veure més, però des d'un recó de la consciència, una veu molt entesa li deia que Palmira l'atalaiava rera les cortines. Això féu que cada tarda es vestís amb més enginy i varietat. A la puntera de les sabates se li reflectien els núvols i les clarors del cel; vinclava el cos, retornat a l'antiga elegància; la cara, totalment rasurada, era d'una morenor severa, inèdita a ulls de Palmira. A vegades la reixa d'entrada era a mig cloure, amb negligència més o menys autèntica, Rodrigo mai no hauria gosat passar-la, però un diumenge quan va veure que don Nin i tot el servei sortien li defallí la resistència. Un calfred que li pessigollejava els nervis se li endugué la raó. Abandonà una cama a aquell voler que l'empenyia cap a la casa; l'altra cama no pogué estar-se d'obeir l'impuls de la primera; i Rodrigo va trobar-se dins la penombra del rebedor sensç saber com hi havia vingut. Dreta al llindar, entorn d'una gloriola lluminosa, Palmira somreia com una dea. Rodrigo clogué els ulls. La dea anà acostant-se amb les mans esteses i les hi posà ran de llavis. Ell va besar-les reverentment, Les mans resseguiren tots els indrets d'aquell rostre, mai no vist com ara. Fou talment el fregadís de l'esca; la flama va propagar-se als cossos, i de sobte, dins l'ombra quieta de la sala esclatà un torb de dimonis, com si tots els vents de la mar entretopessin a caprici de les divinitats infernals. Tard o d'hora anà restituint-se la calma. Fora un cert desordre exterior, tot reprengué l'aspecte normal. Marit i muller s'assegueren l'un al costat de l'altre, si fa no fa encongits. Com qui puja d'un pou de treballosa sortida, Palmira va queixar-se amb tendra veu. —Oh, Rodrigo! Que valent t'has tornat. — He canviat molt en dos anys de no veure'ns. — Que te'n vares anar, digues. — Però no pots pas dir que et venia malament que me n'anés. — Ai! No és pas teva ni meva la culpa. Es la vida qui ens enganya un xic cada dia. ,1 Què ens podem retreure, pobres de nosaltres, si allò que avui ens és un goig demà ens serà una pena? I som tan poqueta cosa, que no ens adonem dels errors fins que són passats. — Doncs jo, Palmira, els dono per ben morts. — I jo, Rodrigo. De massa bé que vivíem ens vàrem creure infeliços. I provàrem de consolar-nos vora de gents estranyes. . . Rodrigo sols va respondre amb un sospir arrossegat. — Ja se m'han desentelat els ulls — confessà — . Em trobo com nou. — Prou que ho veig. Estàs al punt com mai. — I tu, Palmira! t'has fet meravellosa. La teva rossor m'enlluerna. — Ai! Els dolors canviarien de fesomia les pedres. Callaren, les mans entrelligades, els ulls presos en l'encís. Palmira a poc a poc anà dient: — T'esperava; et pressentia dies ha. Et veia venir en els meus somnis, bell i fort com has vingut; te m'acostaves des de molt lluny... com allò que he llegit d'aquella princesa, de no sé on, que veia venir el seu cavaller, no sé de quina banda... — Doncs ja he vingut. — Ah, Rodrigo! Comprenc que ara no podria passar sense tu. El nostre amor reviu d'entre les cendres, com aquell ocell que tenia tantes vides. T'escau molt ser més priml — I ho seré sempre. No tornaré a caure en les baixeses d'abans. Allò és passat. — Passat; i tot el passat vol dir mort; vol dir no conegut. Aneu a saber si no hi haurem guanyat tu i jo. Ens queda l'experiència. — I, què ens enginyarem per veure'ns? — Com que no vui que et comprometis, jo vindré a casa teva: més ben dit, a la nostra casa de debò. Hem de guarnir-la de manera que sembli un hivernacle, tota de verd clar i or, com un jardí d'aquells que pinten. Ara rai, que sóc tan rical — Encara més? Que has tret la rifa? — No saps; "EU"... m'ha fet hereva de tot el seu davant de notari. Per això no et dic d'anar-me'n amb tu; ho perdríem tot, i em sembla que ja ens ha arribat l'hora de posar una mica de seny! — Es trist haver de privar-te de disposar a gust d'allò que és tant teu! ... — sospirà Rodrigo emmelangit. —No t'encaparris, estimat I — observà Paulina amb aire optimista — . Així, cada cop de veure'ns éns serà una festa, i no agafarem aquell regust casolà que esmussa la sensibilitat de les persones delicades. De més a més, no em convé trasbalsar-me. Malaltejo molt sovint: el cap em roda: quan ha de ploure no m'aguanto dels peus. — Oh, no! — es queixà Rodrigo, convençut, lligant-la entre els seus braços — . No vui que sofreixis per mi. Mal haguessis d'abandonar-me no em queixaré. —No temis, Rodrigo. Si jo et deixés, no tindria perdó de Déu. Però abandonar aquell pobre home fóra consciència. El disgust ens el podria matar. Es amb ell que m'he fet senyora del tot i... vaja; no em fa gens de vergonya dir-te que li he posat afecte. —Tens raó. No convé que el deixem sol. —Es clar, home. El que hem de procurar aviat és tenir la casa parada. Hi posarem de tot. —Sí, Palmira, fins el meu arbre. —No hi pensava. Ja l'has acabat? — Miral... I Rodrigo, tremolós de febre, va ensenyarli una còpia fotogràfica d'aquell fruit de la seva paciència. Palmira llençà un xiscle de goig. —Que ufanós t'ha sortit. Sembla un garrofer, noi. —Fixa't en la branqueta de dalt; allí som nosaltres. —Jo i tot! Rodrigo meu, i ben junts, com ara. —Per sempre, Palmira. —Per tota la vida: fins més enllà de la vida. En aquell punt, la Carina se'ls enfilà als genolls, el plomeret de la cua tot enjogassat. —Mira la nostra salvació. El seu instint ens ha nuat amb un fil d'or. Quina llàstima, Rodrigo, que en el teu arbre no hi quedi un brot per a la Carina! —Només hi solen entrar els de la família. —I què vol dir la rutina davant del nostre cas? — No hi escau, Palmira; però si tu ho vols... —Fes-ho— i amb veu profunda, afegí — : Un cop morts, vull que ens afigurin en escultura, amb la Carina ajaguda als nostres peus. — Tu mateixa: però no parlis de la mort, ara que comencem a viure. — Digues, ara que ja sabem què costa la vida: ara que en som mereixedors. — Palmira divina!... — Rodrigo, abriga'm amb els teus braços, si no em moriré de fred. — Palmira, esposa meva: vina! Tots els neguits de Palmira s'han assossegat. Quan el ferreny don Nin la fatiga, sap que pot arraulir-se en uns altres braços més joves, que sempre l'esperen amb daler nou. Si per cas és Rodrigo qui l'empalaga, l'austeritat de don Nin l'alleugereix de dolceses, amb aquella aspror no gens desvalguda d'atractius. A poc a poc, l'equilibri interior ha traspuat entorn de Palmira com una atmosfera de gràcia providencial. Tothom en fa ressò. Palmira és assenyalada com a tipus de totes les excel·lències. Es pietosa, sensible, té la mà oberta als desvalguts. Sols la Carina, en sentir el cor de lloances de les gents, es detura capficada, amb la pota a mig aire. Diríeu que un rialleta sorneguera li voreja les genives. — Mireu, donya Palmira amb el seu marit! — xiuxiugen els veïns quan la veuen passar, tota solemnial, al costat de don Nin: d'aquell home tan íntegre. — Sembla una reina antiga — diuen uns. —Es una santa — afegeixen altres. I la Carina, riu que riu... La trista aventura d'un poeta Una vegada hi havia a Manresa una poeta local molt notable per diverses raons. Una d'elles era la seva incondicional admiració pel senyor Ldpez-Picó. Com a bon masover espiritual, baixava una vegada a l'any a Barcelona i anava a visitar l'estimat mestre a la seva penya d'aleshores, la famosa penya del vell Continental. El poeta forà s'asseia tot humi! en un reconet i caçava una a una les profundes idees que anaven fluint de la reunió i que després havien de constituir la part més preciosa del seu aliment espiritual per a tot l'any. El nostre poeta, com hem dit, baixava a Barcelona una vegada a l'any, gairebé sempre pel segon dia de Pasqua. En un d'aquests llargs intermedis, el vell Continental desaparegué per fer pas a la Banca Arnús. Arribà la Pasqua, i el poeta del Cardoner, que, com a bon poeía, no estava gaire ben informat de les petites realitats, es decidí a fer l'anual visita al senyor López-Picó. El bon home tornà a Manresa amb un aire tot decebut. — Què t'ha dit En López-Picó — ili preguntaren els admiradors locals. — No he trobat En López-Picó... 1 — Però almenys hauràs estat a la penya? — Tampoc he trobat la penya I — ...!! — I el més trist és que ni tan sols he trobat el Continental! La decadència de la novella SI l'aparlcló 1 coneixement dels nous novel·lis, es de la Krtssia, àdhuc descobrir, desvetllant-lo a la consciència europea, en el seu veritable valor, el íet, de la transformació d'aquell poble, ens fa tornar els ulls vers Dostolewski, com a pare 1 senyor de la literatura moderna, en la IKeratura espanyola, contrarlumeut, no es produeix nmb tanta evidència el fet que la nova novellístlca ens recordi un anlecedenl gloriós tan proper. Qo explica tal volta que davant la realitat positiva de novellistes nous (Cossío, Díaz Fernfindez, Porras, Arderlus, .Tarnés, etc.) s'hagi escès, a voltes brillant 1 a voltes so. morta, una inquietud esdevinguda polèmica. La qüestió d'un pretesa tècnica novelllsticii, mil cops plantejada I debatuda, n'ha estat, en avinenteses diverses, el palesament efectiu. No ha bastat deixar-la definitivament de recó tot declarant que no hi ha una tècnica de la novella. Àdhuc reconeixent que, en gran part. los obres genials són essencialment Intuïtives, és evident que cal tenir en compte, per a judicar, com a exemple, la decadència a què havia arribat la novella espanyola, la realitat d'una certa tècnica. I és curiós que abans de tot ens calgui reconèixer que la tendència novfsslma no ós, al cap 1 a la f I, més que la vlgorltzacló, a voltes voluntàriament exagerada, d'una tècnica gairebé eterna que — per a reduir-nos a les al·lusions Ja fetes — a Rtissia tingué culminació gloriosa f encara que potser fragmentària) en Dostolewski i que a Espanya lé plena confirmació i eficàcia en el Quixot, de Cervantes, 1 més posteriorment, i amb certa inseguretat, en les obres de Galdós, Bàroja i Pérez de Ayala. Embafats públic i autors d'un realisme, greixós com la cansalada, 1 que no es Judicava prou saborós si no regalimava com la fruita massa madura, els novel·listes nous s'afanyen a restablir dues normes que han estat sempre fonamentals, al meu entendre, en la tècnica noveUfstlca. Qualsevol lector atent a les orientacions que actualment palesa la novella arreu del món trobarà lògica facilitat a rSconèixer que els dos conceptes bàsics, les dues lleis estètiques que donen fisonomia, robustesa I personalitat a la novel·lística nova són: o) Naturalitat 1 facilitat en tot alló que pot ésser considerat fantàstic. b) Dificultat, Imaginació, ffantasla en tot alló que deu ésser considerat natural, real, quotidià. El viatge a la lluna es senzIUÍsim; s'hi va en un somni ; la dificultat és anar d'una cambra a l'altra. (Parlem, naturalment, en pur terreny novel·lístic.) En Bis germans Raramazov 1 en Don Quijote de la Mancha això es compleix amb gloriosa rotunditat. I per tal com això no es compleix gairebé mai en les obres de .Tu. II Arerne, resulta que Juli Verne, contra el que creu- molta gent, és un escriptor sense imaginació Doncs bé — i no entretenint-nos a cercar nous exemples— la novella espanyola ha caigut darrerament en l'oblit collectiu d'aquestes normes fonamentals, emprant tot Justament les contràries, amb perjudici positiu i greu del veritable sentit de la creació literària. Són els novellistes nous els qui tornen a tenlr-les en compte íntegrament, sobretot d'ençà que amb Belarmino y Apolonlo Pérezi de Ayala marcà un camí: En aquest sentit, excel·leixen novelles com La Itueda, de Franclsco de Cossío i El co«iMado de papel, de Bcnjamln .Tarnés, I en altre ordre, més o menys encerludes, trobem belles mostres en les novelles més de darrera hora. (Oom a exemple: el millor que hi ha en Obreres, zAnganos y relnas, la reconl novella d'H. Pérez de la Ossa, és alld que amb fidelitat estricta respon a l'impcratiu d'aquelles ducs lleis.) Paradoxalment resulta, doncs, que la nova fórmula novel·lística, sorgida per arreconar l'estantís i anacrònic concepte que ara privava, respon en l'essencial a postulats que quasi poden considerar-se clàssics. Però, hi hauria errada evident a creure que els novellistes nous no han aportat, ultra aquesta reintegració, cap novetat al procediment tècnic. HI ha tambó en la novella nova elements que no lenicn ni jugagaven els grans novellistes anteriors i que, en definitiva, els novellistes han après de la realitat artística del moment. Potser els més Importants 1 sens dubte ois més evidents són la humanització de les coses immaterials I la suplantacló, apresa en el cinema, de l'espai. (En un metre qua. drat cap més desert que en les llargues descripcions evocadores de Chateaubriand.) Aquesta que hem anomenat humanització --vet-ací una altra paradoxa de la deshumanització de l'art — a què són sotmesos els objectes immaterials representa, en la novella, una considerable i vastíssima ampliació de personatges. Tot el secret està, però. en el fet que, en fer personatge nna taula, sigui evidentment un personatge novellfstlc. (Sense desconèixer que la personolitat mateixa de la taula II dóna capacitat per a ésser, en altre cas, criatura dramàtU ca o figura poètica.) Aquests són, al meu entendre, els senyals nous. El seu palesament ha fet compondre on calla cercar la causa veritable de la decadència de la novella espanyola. Aquesta, tot honorant les excepcions I àdhuc els mèrits i les valors de les no excepcions, pateix d'una vulgaritat que s'arrela precisament en tot el contrari del que cal que sigui la novella. Instintivament el públic s'ha donat compte d'aquesta eixorquesa imaginativa que corsecava el fruit. Això explicaria potser l'èxit assolit, en llengua espanyola, per la novella B/ Cemento, de Fedor Gladkov. Ara bé: reelxlran els novellistes nous a fer triomfar e'l nou estil? Guanyaran, contra la rutina 1 en ajut dels qui havien co. mençat a combàtre-la, aquesta batalla? De moment és símptoma molt significatiu I interessant que un autor de novelles tan fermament caracterlzat com Aeorin hagi emprès una rectificació total amb la seva darrera Fèlix Vargas (etopela) que, malgrat no ésser reeixida (al meu entendre és molt Inferior a PAjaro pinto de l'Espina 1 en la mateixa trajectòria,), representa una gran sensibilitat i un matiner esperit de vigilància estètica. Rafarl MARQUINA En el número pròxim: FRAU EVA conte de Josep M. de Sagarra iiiiiBiiiiHiiiaiiiii i i i ADQUIRIU els darrers èxits teatrals LOS FLAMENCOS \ i i LAS LLORONAS \ I i impressionats en discos elèctrics ODEON mmmmmmmmmmmm»mmmmmmmmmmmum I ■ ^ i ■ -i