I E. L· A LES ESTRENES TEATRE NOVETATS Mamà política, comèdia en tres actes de Pompeu Crehuet. Una comèdia lleugera? Evidentment. Però seria injust que tot dient que és una camèdia de poca ambició es volgués indicar que és una obra inferior a les altres que s'han estrenat a Novetats durant aquesta temporada. Es podran haver fet obres més complicades, i, entre elles, una altra de Pompeu Crehuet, però no s'han fet obres més transcendentals, en el sentit just del mot. Els personatges del nostre teatre tols són parents, semblen una família, gairebé diríem que sempre són els mateixos i que aquesta família no és més nombrosa que les companyies que els interpreten. Són gent poc complicada, bona gent, el vostre sastre, la vostra modista, el vostre perruquer, l'amo d'aquella botiga de la cantonada, en estat de fer diners o d'haver-los fet, i a vegades alguna família de la qual haureu de graduar-ne la distinció i superioritat amb les idees sinó amb el nombre de generacions que ha pogut exercir l'ociositat. Són persones de vicis i virtuts primitives de les quals, com de tothom, haureu observat que hi ha dies que estan més .afortunats de paraula, gent de virtuts i vicis primitius que de tant en tant es creuen que els passa un drama o es permeten fer alguna incursió, generalment poc afortunada, pel territori de !a filosofia. A vegades, o millor dit amb certa freqüència hi ha algun personatge que posa de geni incomprès, actitud que és la coqueteria màxima del nostre teatre. Els personatges de l'obra d'En Crehuet són gent molt normal. Una mare i filla amb un bon taller de. modista : la mare, que té unes rares qualitats per a guanyarse la vida i un admirable esperit d'anarquista comprensiva, sap casar la noia amb un ric. Es tracta, doncs, d'una comèdia entre menestrals, exceptuant el senyor ric del qual es veu que ha d'ésser molt ric perquè és molt gandul, esnobisme que convindria que s'estengués molt. Ks natural que una sogra que ha arribat a resultats tan considerables, tot i tenint una filla que qualifica de mig bleda, porti a la família l'etern problema de les sogres. El problema s'aguditza i la sogra se separa, però com que tots tenen bon cor, la sogra torna a casa cridada pel gendre amb el fals truc que la noia ha d'ésser mare. Aquesta sogra imprescindible que obra i pensa per tota la família arriba, al final del tercer acte, à fer el graciós miracle de descobrir, o de convertir en realitat, la pròxima maternitat de la noia, perquè en aquella casa es fa tot el que vol la mamà política. Fer una altra obra, una obra nova, amb Uh tema tan vell és realment prodigiós. La sogra és gairebé com totes les sogres — la senyora Morera, en aquesta mena de papers, és incomparable — , però la sogra que Crehuet ens presenta té la particularitat que ha casat bé una noia molt infelís, circumstància que obliga la seva mare a actuar constantment, a defensar una situació econòmica, lluita que no abandonarà fins que pugui dedicar-se a fer d'àvia. La comèdia és construïda amb molta habilitat. Molt original la presentació de personatges i l'acabament del tercer acte. No es pot demanar més, no es pot teixir millor amb tan poc fil, gairebé sense fil, ni es pot presentar amb més novetat un article tan vell. L'obra és molt b'en posada i executada. L'autor aconsegueix el seu propòsit de divertir honestament el públic i fer-lo riure durant tres actes. M. (B. Quina bella ocasió de Votar us ofereix MIRADOR! Els intents nobles i honrats en el nostre teatre Hom recorda amb recança els temps del naturalisme en el nostre teatre, aquell naturalisme famós, tan lloat pels intel·lectuals de l'època, partidaris de la vida amb V alta, que consistia en fer menjar de debò els actors. Les mongetes havien d'ésser del ganxet; l'escarola o l'ensiam, del Vallès; el vi, d'Alella. Si no era així, no hi havia naturalisme. Eren uns temps deliciosos i amb una punta dc grotesc molt suculent. Es va fer tota una època de teatre català a base de la sopera fumejant, plena de bledes o del porró ple, l'aparició dels quals a l'escena provocava l'entusiasnne desbordant del públic. Aquests dos estris vulgars de cuina es convertien en uns símbols, i van ésser els més ferms puntals del teatre català d'aquells temps. I el que demostra una vegada més la injustícia dels homes és que, encara avui, ni a la sopera ni al porró se'ls ha retut el degut homenatge. La febrada naturalista, però, va passar. D'aleshores ençà, el nostre teatre feia tristament la viu-viu, aquí caic, allà m'aixeco, i realment feia pena. Tot d'una, heus aquí que se'n presenta una altra. La del drama noble i honrat, més ben dit, la dc l'intent de drama noble i honrat. És tot un símptoma. Pel que sembla, patim una greu crisi de drames, dic, d'intents de drames nobles i honrats, per no dir que no n'hi ha. Els que tenim fets, tot i essent uns bons drames, no contenen prou quantitat d'intents nobles i honrats. De consegüent, no ens serveixen. N'hem de fer de nous perquè el que necesperque ens sembla que es tracta d'una qüesbons dntents nobles i honrats. No hi fa res que siguin dolents. D'això depèn la salvació del nostre teatre. Així ho diuen els tècnics, i ells, que són de l'ofici, ja saben de què va. No entrarem pas a detallar el sentit d'aquests intents nobles i honrats als quals ens referim, perquè, francament, no en sabem res, i els tècnics, per" la seva part, tampoc ho han fet. Ens limitarem a constatar el fet, perquè ens sembla que es tracta d'una qüestió important. Tenint en compte la transcendència dels intents, es pot prescindir del fet que els drames siguin bons, perquè es pot donar el cas que tot i essent-ho, no continguin la suficient quantitat d'intents nobles i honrats, i, en aquest cas, el drama és dolent. Exemple : Shakespeare, si tornés ara, cauria del niu, perquè s'adonaria que als seus . drames no hi ha res del que ha de contenir una obra moderna, encara que sigui dolenta : uns bons intents nobles i honrats. Perquè, repetim-ho, són aquests i no pas la qualitat intrínseca de l'obra, allò que dóna qualitat i transcendència a aquella. Insistim. A Shakespeare, equina finalitat el guiava? Això és l'important. jEs proposava, per ventura, aixecar el nivell del teatre? Volia redimir els costums de la seva època? Volia contribuir al progrés moral i material de la Societat? Hom sap que no. No res, per tant d'intents nobles i honrats. Afortunadament, els temps han canviat. El progrés és un fet. I a nous temps noves comèdies amb intents nobles i honrats. Si Shakespeare tornés, no tindria cap més remei que passar per l'adreçador dels intents nobles i honrats o si no plegar veles. Li permetríem que escrivís uns bons drames dolents, com més dolents millor, però amb la condició que hi hagués un bon contingut d'intents nobles d honrats. El que no li passaria fóra que els fes bons, però mancats d'intents nobles i honrats. Heus aquí la qüestió a debatre, concretament plantejada. És una qüestió força complicada. Amb ella va involucrat el progrés o l'endarreriment del nostre teatre. El dilema és aquest. Uns bons intents nobles i honrats, dins d'una obra dolenta, faran progressar el nostre Teatre. Uns bons drames, sense bons intents, el faran endarrerir. ^Què hem de fer? Doncs hem d'acceptar els in■tents enlairant-los com cal i prescindir, en absolut, de la bondat. Per a contribuir estendre el radi de difusió d'aquests intents, és qüestió d'organitzar força homenatges. L'homenatge aireja els intents, els dóna la importància que els pertoca i així, administrats els intents nobles i honrats d'una manera adequada, pot donar per resultat que els dntents, convertits cn símbols, com ho foren en el seu temps la sopera i el porró, contribueixin al millorament del nostre Teatre. Jaume PASSARELL Banquet a Shakespeate Sembla que degut a l'èxit que ha tingut el jove escriptor don Guillem Shakespeare amb motiu de la estrena de la seva obra de costums barcelonines «Com més petita és la nou...», hi ha el propòsit de retre-li un homenatge que consistirà en un banquet popular. Prometen assistir-hi entre altres, don Salvador Vilarcgut, el nostre car i distingit amic, que com saben als nostres lectors és qui va recomanar al jove autor a l'Empresa de Romea, per a donar a conèixe'l. OFICINA INTERNACIONAL DE PATENTS I MARQUES Josep Torre de Mer Sanromà Balmes, 66 Advocat Aragó, 225 * Telèfon 70873 El PremiJMIRADOR EL PARER DELS NOSTRES CRÍTICS Hem cregut interessant demanar als crítics de la premsa barcelonina llurs opinions sobre el ((Premi Mihador», sobretot cn aquests moments en què plouen els comentaris entre el públic dels nostres teatres a l'entorn de la votació que ha de tenir lloc dissabte i diumenge vinents. Heus aquí les respostes : Prudenci Bertrana Opino que no ha d'ésser gaire útil perquè els autors no n'hem de fer res del que al públic li agrada. Amés a més, crec que la votació es prestarà a tupinades... Feu constar, però, que m'admira que hi hagi qui despengui dues mil pessetes en una iniciativa destinada a encoratjar els autors teatrals i a propagar el nostre , teatre. Ambrosi Carrión Crec que és un encert i que ha de tenir' una evident eficàcia : fer interessar la gent pel teatre català. Caldria recomanar, però, a les empreses teatrals que, a ésser possible, no es representés cap obra dels autors les obres dels quals vagin al concurs... Domènec Guansé Trobo que està molt bé, sobretot perquè només ha de tenir lloc una sola vegada i perquè, indubtablement, excitarà la curiositat i Ja passió del públic, fent-lo interessai l>el nostre teatre. Guardiola Cardellach L'opinió del crític d'El Diluvio no pot ésser més favorable al nostre concurs. Al teatre català — ens ha dit — li manca un estímul. És per això que tot el que es faci per a provocar l'interès a favor del teatre ho creu el senyor Guardiola Cardellach digne d'elogi. Creu també que és molt millor que en lloc d'encarregar un dictamen a un jurat, als crítics, és millor que sigui el públic el qui dictamini sobre la millor obra estrenada durant la temporada. El teatre català — ha acabat dient el popular periodista — és digne del concurs de Mirador i de la sol·licitud, esforç d simpatia de tots. ' i Francesc Madrid El crític de I.a Noche sent per al teatre, i especialment per al teatre català, una veritable passió. Suscitar amb En Francesc Madrid una discussió sobre teatre català, és equivalent a remoure multitud de problemes. Reconeix que el nostre concurs ha de tenir la virtut de provocar un ambient d'interès a favor del nostre teatre. No creu, però, que tingui cap eficàcia orientadora. Sospita que pot resultar premiada una obra insignificant des del punt de vista literari. Els temors de Francesc Madrid van més enllà encara : insinua que poden organdtzarse rodes. Josep M.a Planas El crític que amb Francesc Madrid alterna en La Noche els judicis sobre les obres estrenades, ens ha dit : ((No tinc pas gaires esperances des d'un punt de vista, diguem-ne educatiu, però considero que el ((Premi Mirador» és d'una enorme eficàcia en el sentit de que porta fins a l'home del carrer una alenada de crítica i d'inquietud.» Dídac Montaner Mirador ha tingut una excel·lent idea — diu el crític del Dia Gràfico — en organitzar un plebiscit perquè el públic digui quina és la millor obra de teatre català estrenada en la present temporada. Així es consegueix que la gent no s'aparti de la nostra escena. Per votar s'han de conèixer totes, d això és el més interessant; és un estímul perquè la gent vagd al teatre. Si la. votació és nutrida, no es podrà parlar de crisi teatral. Encara que mentre autors com Pous i Pagès, Russinyol i alguns dels que entren al concurs escriguin per al teatre, l'escena catalana tindrà vida pròpia i un alt valor literari i humà. Rodríguez Godolà El crític de La Vanguardia s'ha negat a fer-nos declaracions concretes. Creu el senyor Rodríguez Codolà que la crítica ha d'estar al marge de tota mena d'afers de teatre. Tots els punts de vista són defensables. Emili Tintorer Evidentment, són plausibles tots els propòsits com aquest. El «Premi Mirador» ha de tenir, si més no, la virtut d'apassionar el públic pel teatre. * « • Com pot veure's, dos crítics, els senyors Bertrana i Francesc Madrid, creuen en la possibilitat de la tupinada. No volem comentar aquestes suposicions perquè es procurarà que no hi hagi roda possible. Aquest afer és de la nostra incumbència. Al costat de les paneres hi haurà la deguda vigilància i el major control possible. L'opinió dels crítics no pot ésser més favorable al concurs de Mirador. Tots ens han volgut fer constar que és molt original i que pot desvetllar l'interès del públic. Com respindrà el públic? És evident que no votaran tots els espectadors, però el probkma més interessant que s'aclarirà tot seguit és el de l'entusiasme del públic. Votarà segurament una minoria, el sector més intel·ligent del públic. jÉs molt petita aquesta minoria? És indiferent? És abstencionista? Qui guanyarà? No t'ho preguntis. VOTA! ENTREACTES L'autor dè "La Glòria" Els esgarips de «l'autor!, l'autor!», assoliren, a Novetats, proporcions de tempesta en finir «La Glòria» de Mossèn Garriga. El públic volia conèixer-lo personalment i insistia cridant, en recordar tal volta que un altre clergue, amb motiu d'una comèdia de menys èxit (uAmor que vence al amor»), cada dia feia un míting a l'escenari del teatre Goya. Però fou tot en va : Mossèn Garriga es negà a sortir d el públic abandonà la sala molt decebut. I deia En. Canals : — Jo, d'En Carles Capdevila, hauria sortit a saludar. — Com a director? — No, no, com a col·laborador ! -d? (. — Davant meu va refer-li el segon acte. No hi ha cap dubte que el català de Mossèn Garriga deu haver estat intervingut, car aquest bon clergue és aquell que escrivia a uns amics de ciutat : «Pugeu, que vull fruir-vos...». El bon elector vota a primera hora, o sigui durant el primer entreacte MUSICA RUSSA GLAZUNOF Havem passat un temps en què la música russa ha estat de moda. En Ics temporades d'òpera del nostre Liceu la música russa ha volgut prendre lloc al costat de les obres de les grans escoles alemanya i italiana ; han vingut companyies d'artistes russos, que han cantat les òperes en rus, com els alemanys han interpretat Mozart, Wagner i Strauss en la seva llengua, d els italians les seves tradicionals obres en la clàssica llengua del cant. Com que ja fa prou temps que dura no tardarà a passar aquesta moda, i de les òperes russes a penes quedarà el record. Mai més s'escriurà el nom de Rimski-Korsakof, en els cartells del Liceu, d no passarà com ara que en els resums de fi de temporada compten les representacions de les seves obres tant com les de Wagner o Verdi, ni es parlarà de «El príncep Igor», l'única òpera que va escriure Borodin i encara no és ni orquestrada ni acabada d'ell. I aquesta expansió d glorificació del teatre musical rus — a la qual Barcelona ha contribuït en gran manera amb el seu exagerat i incomprensible entusiasme per aqueixes obres o buides o mancades — va venir precedida i preparada ja de molt temps, pel gran èxit i l'extensa voga de la música de concert russa. Un gran nombre de compositors aficionats — marins, químics, generals, metges, etc. — , tots músics molt dolents, IBalakiref, Glinka, Txaikouski, Rimski-Korsakof, amb altres que tenen alguna pàgina bona : Borodin, Mussorgski, ajudats per un editor milionari, Balaief, varen omplir les sales de concert de les seves obres, i varen enlluernar les joves imaginacions dels artistes que naixien a la música, els quals creieren veure l'aurora d'un dia prometedor de llums i de camins que els apartarien de la selva germànica, en una fantàstica aurora boreal, irreal i inexistent, de llum fàtua d promptament fonedissa. I molts d'aquests joves sense experiència ni instint d'orientació anaren a Petersburg (Debussy en fou un) a aprendre ço que els professors no sabien. Tots aquells músics han desaparegut — els homes — del món dels vius ; com a músics són a la porta del món dels morts. N'hi ha un que no l'hem posat entre aquells, perquè encara corre el món i dirigeix concerts ; n'ha dirigit, ara, dos a Barcelona : Glazunof. És un home dmmensament gros ; dóna la impressió que l'obesitat li interessa també el cervell. El primer programa era tot d'obres seves. Són simfonies, concerts, obertures, escrites segons les pautes clàssiques, però sense geni ni gust, i en canvi amb molta sacarina ; i per fi de festa un vals llarg i vulgaríssim. Res més no hem de dir d'aquestes obres, ni hi ha necessitat de criticar-les en detall. El nom del seu autor s'ajuntarà amb els altres noms que hem escrit abans, i la música de tots ells es fondrà en l'oblit. Però l'escola rusa ha pres, amb els compositors més joves, una volada més forta. El geni de Strawinski li dóna vida i verdor, i farà que no desaparegui del món de l'art, perquè encara que ell hagi fugit de Rússia, i pretengui ser un músic d'Occident — única pàtria de la música — no podrà curar-se mai el mal congènit del seu origen, que transpua en les millors de les seves fortes obres, i que pot ésser l'obstacle a la seva valor definitiva. Jaume PAHISSA. El dissabte i diumenge de Rams el públic dels tres teatres catalans adjudicarà una palma a l'autor d'una obra estrenada durant la temporada. PERFUM D'HOME NET I DISTINGIT PERFUMERIA PARERA CREADOR DELS PERFUMS 1 PRODUCTES OE BELLESA ^entaclón PER A SENYORA