MIRADOR CINEMA DISCOS ELS FILMS DE LA SETMANA No hi ha pas dubte que Dolores del Río posseeix allò que els anglesos anomenen sex appeal i que jo anomenaré atracció sexual, si l'ús d'aquest adjectiu m'és penmès per les persones que actuen literàriament entre els originals í els impresos. (Fins ara, totes les vegades que he volgut emprar l'adjectiu sexual me l'he vista canviat en sensual, mis- i salta als ulls dels espectadors amatents. En aquest film, hi surt un rei ; i tothom reconeix que és igual que el darrer tsar de Rússia. La identitat de Nicolau ens hi ve confirmada per la presència d'un ésser 81nistrament guarnit amb una capa negra. (— Mira, mira — diu al seu marit una amable burgesa—. És En Rasputín. No en co- Una escena de «Tres hores d'una vida». teriosa metamòrfosi que cal atribuir benèvolament a una candidesa excessiva.) Encara puc dir més : tenint en compte els seus ulls i les seves ulleres i l'aire que es dóna en caminar, l'aspecte de Dolores del Río és un afrodisíac. Però això no basta (almenys per a mi) si no és portat a un refinament genial (Greta Garbo) o submergit en un bany de simpatia (Lupe Vélez). D'altra banda, si descartem l'atracció produïda en els espectadors masculins per la donia de Dolores del Río, ben poca cosa podrem lloar del d'aquesta actriu en «La ballarina de l'Opera» (Fox). Podria ésser, tanmateix, que Dolores fos una bona actriu mal dirigida o mal col·locada, en un film com aquest on això passa amb més d'un actor. qui se li acut.de fer representar per Charles Farrell un paper de general governador? Farrell és un minyó BEBE DANIELS en «La nieta del Zorro». simpàtic, i el seu aspecte no es pot avenir amb el de cap general i molt menys amb el d'un governador que actua a les ordres d'un despotisme cruel. El tendre arrugament de front, que aquest actor juga tan bé i que sol fer estremir les noies de quinze anys, és completament malversat en aquest pobre film. No fóra estrany, doncs, que «La ballarina de l'Opera» ens deixés decebuts, encara que no hi hagués altra causa de decepció que el mal esmerçament d'actors de què he parlat fins ara. Però l'altra causa hi és ben palesa nec d'altre! — . — En Rasputín !— exclamen de tot arreu, amb la vivor i la satisfacció amb què un fa notar la presència d'un amic de la família.) Com si això no fos prou, veiem tot d'una Trotski, viu com "una mustela que encara no s'ha barallat amb Stalín. I a més, el títol veritable d'aquest film és «The red dancer». És natural d'esperar-ne una bella lluita de classes amb un trontollament mundial que duri almenys deu dies. Doncs ens hem d'acontentar amb una petita opresió imperialista i una petita revolta provinciana, i encara a petites dosis barrejades amb dosis llargues d'una complicació dramàtica tan sabuda que no resulta gens complicada. Una complicació dramàtica tan sabuda que no resulta gens complicada és també la que alternadament lliga i separa Bebé Daniels i James Hall en «La néta del Zorro» (Paramount) ; però, en aques cas, això no ens decep gens ni mica. Llegim el títol, coneixem Bebé ; esperem, doncs, de passar bé l'estona. Si trobem, a més, William Powell fent de traïdor, la bona estona està completament assegurada. En la seva carrera cinematogràfica, 'Bebé Daniels ha batut el rècord d'accidents personals — més de cinquanta accidents entre commocions cerebrals i d'altres menes, trencaments de costelles i altres ossos, masegaments, esllomaments i cremades — . Sabem, doncs, que no li ve d'un cop i que el seu director no haurà de plànyer, per culpa d'ella, ni l'acrobatisme ni els tours de iorce en un film que en reclama. De fet, els hi plany tan poc que potser n'abusa, sobretot dels iours. Però com que aquest és també el defecte del gran Zorro Douglas, 4 qui podrà retreure'l a «La néta del Zorro» que al capdavall no és més que una paròdia molt divertida de la lleugera actuació de l'àrbitre de l'elegància en el salt? En un mateix programa cinematogràfic fa un bell contrast amb la vivacitat d'aquest film l'assenyada lentitud amb què són explicades les coses en «Tres hores d'una vida» (First National). Hi he trobat antics coneguts que feia temps que no veia : John Bowers, Corinne Griffith, Hobart Bosworth. Com a actor, aquest darrer, que treu partit d'un paper ben difícil, és el millor de tots. Però en un film com aquest, que té el mèrit principal en la bella composició fotogràfica, no hi ha dubte que Corinnne, tan bella de figura i de rostre, pot ocupar-hi dignament el lloc principal. Em refereixo al lloc principal en el film ; perquè el lloc principal respecte el film, ningú el pot prendre a James Flood, el director. C. A. JORDANA Chaplin mal imitador d'ell mateix La glòria té els seus desenganys. Fa poc, en una festa donada en honor de Jack Dempsey i d'Estelle Taylor, hi havia entre els assistents una dama ja d'edat, àvia de la senyora de la casa. Quan els invitats es van retirar, la bona dama va estrènyer afectuosament la mà de Dempsey i li digué : — Estic veritablement desconsolada. Però li agrairia que em repetís el seu nom. Per més esforços que faig, no puc recordar-lo. I encara és més curiós el cas succeït a Chaplin i explicat per ell mateix a un periodista que acaba de publicar un estudi sobre aquest artista a la Revue Hehdoniadaire. Trobant-se a San Francisco de Califòrnia, Chaplin va veure anunciat un concurs organitzat per una casa de cinematografia en el qual s'oferia un valuós premi al que fes la millor imitació del popular actor. Mig en broma, mig seriosament, se li va ocórrer la idea de presentar-s'hi d'incògnit, decidit a veure el que passava. — Vaig fer el que vaig. poder — conta Chaplin — , però no vaig poder endur-me'n ni el premi de consolació. I això que el que va obtenir el primer premi era senzillament innoble. I afegeix contristat: — Si és així com em veu la gent... La modèstia de Lord Allenby Lord Allenby, conqueridor dc Jerusalem durant la guerra gran, va visitar Hollywood recentment. I a Hollywood diuen que va quedar meravellat de la senzillesa dels artistes cinematogràfics. ' — Ah, quina gent més senzilla!— -diuen que deia Lord Allenby — . Aquests cèlebres Gilberts i aquestes famoses Garbos i Torres s'han pres la molèstia d'ésser amables amb mi, pobre de mi... Obliden llur importància per a tractarnos, la gei}t ordinària, com si fóssim llurs iguals. A base d'això, els artistes americans, que potser són més innocents del que es pensen, han fet grans elogis de la modèstia de Lord Allenby. PRIMERS TERMES DISCOS Vet aquí ducs paraules que me'n fan venir quatre a la memòria, de temps relativament reculats. ((Aquests horribles termes!» escrivia sovint, fa uns quants anys, Ramon Rucabado, que aleshores es trobava al fort de la seva campanya contra el cinema. Així aquest digne representant de Jehovà reconeixia el primer terme com una de les armes més fortes de l'art novella. Reconeixement mal intencionat, per bé que pintoresc, com el d'aquell moralista americà que escrivia, ara fa trenta anys, a base d'un dels primers termes : ((Els lascius s'hi encisaran sens dubte ; però tots el que tenen la ment neta ho trobaran repulsiu.» I es tractava d'un bes, molt senzillet, de prometatge! Els adversaris del cinema reconegueren molt abans que els productors de films les possibilitats del primer terme. Ja feia dotze anys que havia aparegut la crítica de què hem parlat suara, quan D. W. Griffith va començar a emprar correntment el primer terme en la confecció dels seus films, i així va fer un pas decisiu vers l'establiment de l'art cinematogràfic com un art independent. El primer terme va recompensar escaientment D. W. Griffith, puix que aquest li va deure en gran part l'èxit del seus primers esforços i el reconeixement ulterior del seu geni. Val a dir que D. W. Griffith manejava molt bé el nou procediment, que és una cosa d'allò més delicada ; uns quants pri- un mal primer terme? Els rostres mal maquillats n'han donat un gros contingent. Recordo ara, del film «Moulin Rouge», el primer terme d'un xiscle de dona ; i no el recordo sense una certa angúnia, La boca femenina omplia el llenç i semblava a punt d'empassar-se tots els espectadors. Però en mans d'un bon director el pri- Primer terme : La bella dorment de iiL'étoile de mer» mers termes escaients poden malmetre un film d'una manera irreparable. El ma! gust s'hi presenta tan augmentat, que és impossible de desontendre-se'n. Qui no recorda el que podríem anomenar Primer terme: Els jutges de Joana, a ((La passion de Jeatme d'Arc» mer terme, procediment de què no podem prescindir, esdevé una arma decisiva. Pels primers teranes l'espectador més càndid entra íntimament en contacte amb la vida del film d'una manera que en la vida real no s'estila ni per als homes més llestos. Ter mitjà d'ells, els rostres apropats dels actors Primer terme d'EMIL JANNINGS a iiVariété» ens poden transmetre les sensacions més delicades? No han estat els primers termes que ens han fet sentir la grandesa i l'horror de Santa Joana? Bernat MONTSIÀ MIRADOR organitza unes sessions de Cinema d'avantguarda. — Seran sessions dedicades al públic i especialment als lectors de Mirador, completant així la tasca meritòria del Barcelona Film Club, a les sessions del qual només tenen dret els socis. La setmana que ve avançarem als nostres lectors l'organització d'una setmana de Cinema que estém preparant, en la qual es donaran a conèixer a Barcelona alguns films d'avantguarda junt amb els millors documentarls i films retrospectius. 0àeon Un aparell de viatge Odeon escampa l'alegria per tot arreu La setmana entrant rependrem la crítica de discos comentant els que han aparegut aquest mes. El treball no és fàcil. Les cascs editores no totes ens trameten els discos publicats, i les que ho fan, és parcialment. Per judicar en ple coneixement, necessitaríem sentir tots els discos editats, perquè ens interessa no sols la qualitat dels discos, sinó també l'orientació que segueixen les cases editores. Actualment, la qualitat dels discos és molt bona. Si algun retret es pot fer a les cases editores, és més aviat el d'abandonar-se una mica als èxits fàcils. No és que pretenguem que la producció estigui orientadai estrictament vers les obres de selecció. De tot hi ha d'haver i no hem d'oblidar que de públic n'hi ha de tota mena. Però precisament en aquesta classe de negocis, el marge que deixen les coses de gran públic pot compensar fàcilment el sacrifici que es faci per editar obres de més qualitat. A Barcelena s'han editat ja molts discos dignes d'elogi. Però la producció en general no està orientada en cap sentit determinat i sembla mancada de direcció. Diríeu que les empreses registren simplement el que els cau a les mans i que no tenen cap sentit del que s'ha de produir i deixar dc produir. En dir això ens referim principalment a la música simfònica, de cambra i instrumental. Sobretot aquestes dues últimes són les més abandonades. Al mateix temps que s'edita Beelhoven, Wagner — demés de Puccini, Verdi, etc. — que deuen ésser els èxits grossos de públic, es podrien editar paulatinament, però amb més freqüència, i amb una bona orientació, obres de música que també compten, com són Bach, Schumann, Strawinski, Debussy, Honneger, Satie, aixi com autors interessants de casa nostra, tals com el mestre Pahissa. I això que diem referint-nos a la música simfònica instrumental i «da camera», es |)0t dir també dels altres discos. Fa l'efecte com si els editors no sentissin cap interès pel fonògraf i que venguin discos com podrien vendre peces de roba. Semblai que no sentin interès per les coses poc conegudes i que no puguin tenir un èxit immediat. Pregunteu a un veritable aficionat a la música mecànica quins discos té i quins prefereix. Us dirà noms desconeguts. Discos que s'ha fet venir de França, d'Alemanya, d'Anglaterra o d'Amèrica. Primer perquè l'enregistrament fins fa poc era millor en aquests països ; ara, gràcies els esforços de les cases editores, s'ha millorat molt en aquest aspecte. I després perquè així tenen una sèrie d'obres molt interessants que aquí no s'editen, potser perquè els editors creuen que no es vendrien. Però, encara que sigui per a aquest nombre limitat de persones que senten una curiositat iHimitada per les coses noves i que si no donen molts diners a guanyar poden donar prestigi a una firma, és convenient que s'editi alguna cosa que surti del vulgar. Josep M." Planas ens parlava, en un dels números passats, de cançons exòtiques que tenen un valor documental formidable. Aquí no es coneixen ni tan sols els cants negres que tenen un gran èxit a tot el món. Vaugh de Leath, Sophia Tucker, Robenson o Al Johnson, són aquí noms que es coneixen només de referències. Ja és curiós que hàgim sentit Wiener i Doucet en concert abans que en disc. El Gramòfon té un gran valor des del punt de vista de difusió de la música de tots els països arreu del món, i creiem un desencert que en aquest aspecte, com desgraciadament en tants altres, visquem apartats dels altres paisos. Les cases editores, que corresponen quasi totes a altres cases estrangeres, no creiem que tinguessin una gran dificultat a fer-nos conèixer coses noves. Però si no es poden editar seria almenys convenient que es venguessin com a objectes d'importació. I això ho diem ja per les caises que venen al detall. L'afició al fonògraf aquí tot just comença i no cal desesperar. Però hem cregut útil fer aquestes remarques pel valor que puguin tenir. Tant les cascs editores com els venedors al detall haurien de sentir una mica més d'entusiasme pel negoci a què es dediquen. Les cases editores, orientant la producció i preocupant-se de no impressionar tan sols pel guany material, sinó també per a contribuir a la cultura del poble, més essent destinat el fonògraf a ésser un objecte eminentment popular. I les cases de vendes al detall orientant els seus clients i provant de tenir una selecció de discos important. ! A aquestes remarques encara en podríem afegir una altra : la mala distribució d'obres en el catàleg. Així és que en la nostra crítica no seguirem els conceptes en què estan catalogats els discos per les cases editores. Seguint l'iniciat en números passats, dividirem la crítica en Música simfònica. Música «da camera» i solis instrumentals. Música vocal Música lleugera, (sarsueles, fantasies, etc). Jazz i ballables, Cants regionals i. estrangers, i Declamació. Creiem que és la classificació més clara que se'n pot fer i per això l'havem adoptada. Humbert MARIT JAUME, 1 , 11