r M1RA.DDR Any III. N6m. 121 • Barcelona, dijous, 28 de Maig de 1931 No oblidem que Catalunya ja íé els seus òrgans de govern Preu i 20 cèntims - Pelai, 62. Telèfon 15300. - Subscripció t 2*50 pesseies írimesíre Les inquietuds del moment Diumenge passat, Catalunya va elegir les seves Corts Constituents. 1 malgrat tractar-se d'unos eleccions de segon grau, el país seguia la lluita amb gran interès. Tarda enllà i al vespre, la inquietud amb què tothom preguntava què havia passat, era un símptoma revelador. L'Assemblea elegida diumenge té molt to. El públic se n'adonarà quan la vegi actuar. Podria ésser més matisada, podria haver monarquia. La diferència essencial entre els dos règims és que la monarquia no sentia l'esperit de justícia i només creia amb els procediments de força, i sobretot amb la violència antilegal. EI camí de la pau social és el camí de la llei. Que els goverms obrin segons llei i els sindicats també. I que tothom obri a la llum del dia, abolint els procediments clandestins i parlant clar. Que c-ls governs satisfacin les aspiracions de justícia L'escruliui de diumenge passat a l'Ajuntament de Rarceloiia recollit els diferents sectors d'opinió, però cal fer-se càrrec que estem en un període revolucionari i que en èpoques com aquesta es més difícil que mai fer un cuinat. Direu que hi manquen noms que hi havien d'esser per dret propi. Es evident que hi ha a Catalunya homes que han lluitat tota la vida pel catalanisme i el republicanisme que hauran de resignar-se a una col·laboració llunyana. Però si aquests homes tenen un valor real sabran esperar la seva hora, el moment d'una col·laboració més directa. La majoria del país està d'acord en un punt del qual parlàvem l'altre dia : no ens sobra cap valor : no. sabríem prescindir de cap matís. Però, tal com és, l'Assemblea té més to que cap de les Assemblees de la Mancomunitat. L'elecció de l'Assemblea obre un període nou en la vida de la Generalitat. L'existència d'una Assemblea enrobustirà el Govern de la Generalitat. L'Assemblea sabrà governar i fer-se respectar. Ara només cal que el poble de Catalunya vegi en l'Assemblea i el Govern de la Generalitat el seu govern, el govern del país. Per llei natural, l'Assemblea i cl Govem de la Generalitat sentiran immediatament l'esperit de corporació, l'esperit de la casa, l'esperit del Palau de la Generalitat. 1 en aquest sentit de país i de corporació hi ha l'essència de tot instrument de govern. Tot el secret de l'eficàcia del Govern de la Generalitat consisteix en què tingui consciència que és un govern. L'autoritat ha de néixer d'aquesta concepció. Està a les nostres mans saber utilitzar aquest instrument. Amb un segell de goma i un nom. En Prat de la Riba va arribar a crear un instrument de govern. L'instrument és ara molt més perfecte. Augmentar, li l'autoritat depèn de tots : depèn de l'ús que vulguem fer d'aquesta autoritat. i>i Elegida l'Assemblea, cal que no oblidem que estem emeara en ple període d'Estatut. Es natural que els partits defensin els seus interessos, però pensant sempre e.n el país, pensant que són carn del país. Redactar í aprovar un estatut no és fer tasca de partit, ni molt menys demagògia. Al Parlament de la Generalitat no ha de donar-sTii un espectacle recreatiu. Afortunadament, l'Assemblea, com hem dit, té un gran to i homes de molt prestigi. Enrobustint l'autoritat de la Generalitat podem aspirar a governar-nos una mica més directament cada dia. Per la seva complexitat, Barcelona té problemes que és difícil, gairebé impossible, resoldre des de Madrid. Entre aquests problemes hi ha, per exemple, la qüestió social. El Govern de Madrid s'ha reservat aquests assumptes i, francament, en aquests moments construc•ius, se'ns fa favor evitant-nos aquests «fers. Però, dia vindrà que es demostrarà que a Madrid no han entès mai el mecanisme dels nostres plets socials. Si la Generalitat sap consolidar la seva autoritat, fatalmemt serà un dia instada a actuar d'àroitre, i potser a funcions més Importants, com la d'estructurar les normes de relació «ntre obrers I patrons. L'obrer català, àdhuc I immigrat, s'ha resistit sempre a ésser dirigit des de Madrid. Es un fet curiós, però és innegable. Ara mateix, la qüestió social és motiu de comentaris alarmistes a Barcelona. Potser arribarem al conflicte, però no cal esverar-se : «questa agitació social de cada dia és la nostra revolució constant, la vàlvula que evita que s'acumulin energies que podrien produir la revolució autèntica. Per altra part, aquesta agitació es dispersa sempre on forines espectaculars, en manifestacions cridaneres i, anant malament, culmina en una *«ició nova de les vagues d'escombrariaires. ^erò la diversitat de parers i el temperament anticatastròfic de l'obrer barceloní, i aquell instint que té de fer-se una caseta i «anar a fer costellades amb la família, són unes virtuts que no tenen preu. Cal no alar•nar-se. Tot això passava també amb la i que el sindicalisme surti de les catacumbes un s'havia hagut de refugiar, i abandoni el sistema catacumbari i clandestí. Que la seva actuació sigui honesta i els seus llibres tan nets com els d'una societat anònima. En una paraula : ara que no es veuen acorralats, que actuïn com els sindicats de tot el món civilitzat, i que garanteixin els drets de l'obrer sense amargar-11 l'existència. Una altra de les inquietuds d'aquests dies és la qüestió religiosa. Una campanya ajariuísI.i seria hi tàctica pitjor. Els catòlics s'han de fer càrrec que vivim una revolució i que fatalment Espanya farà la seva revolució liberal. D'ells depèn que aquesta revolució sigui més o menys piadosa. També s'haurien de fer càrrec que l'àntic règim de privilegi no tornarà. Una resistència a ultrança podria conduir-nos a una catàstrofe que es liquidaria contra l'Església, i podria portar-nos a un règim pitjor. Els exemples de França i .Mèxic són prou eloqüents. Imaginar una república amb els vells privilegis seria una candidesa. Més valdria que prenguessin posicions encaminades a la reconstrucció de l'Església espanyola, que per cert no és cap model. Durant la monarquia vivia en una servitud abjecta. Alliberant-sc d'aquesta servitud pot renovar-se. El règim nou li permetrà saber amb quines forces compta. Era pueril i suïcida adormir-se amb el règim de privilegis i creure que a Espanya hi ha 23 milions de catòlics I aconsolar-sc sabent que n'hi ha molts milions que no van a missa. Una campanya alarmista seria pitjor per a tots, i si continua, pot desencadenar la fúria revolucionària de l'adversari. De Dijous a Dijous Henry Torrés a Barcelona Afi Torrés, el cèlebre advocat francès, ha afirofitat una treva que li han deixat eh criminals famosos del, seu pah i ha desembarcat a liarcelona acompanyat d'una senyora rossa com un fil d'or, que és Mttfe. Torrés, i s'han llenfat literalment als braços del seu antic defensat, ViMustre Francesc Macià. M. Torrés ha estat aquests dies un hoste d'honor de ta Generdlital i ha resseguit la nostra ciutat, des de Montjuïc fins al Tibidabo, dintre dels cotxes, flamejants de banderes, del govern de Catalunya. En l'acte més important de propaganda internacional del problema català, 0 sigui la vista del cèlebre procés, a Paris, contra ets re-sollals de Prats de Molló, M. Torrés, advocat defensor d'En Francesc Macià, fou l 'altaveu ^prestigiós que llençà líricament als quatre vents la paraula càlida i tremolosa de les aspiracions catalanes. El tot Paris, primer, i tot el món després, sentiren dels llavis de M. Torrés la història, trista i heroica d'un poble, història que floria en el gest magnífic d'un grapat de braus que en el cor dels l'ireneus aixecaren com a bandera de combat el drap, mil volies ofès, de les quatre barres. Advocat eloqüent, M. Torrés posà en la seva defensa tota la brillantor i tot el patètic que la transcendència del íema li oferien. M. Torrés féu el míting catalanista més important d'aquests darrers temps. Ara, M. Torrés ha vingut a Barcelona per tenir la satisfacció de veure de prop el salt prodigiós del que ahir, assegut en el banquet dels acusats del Palais, Itavia passat a ocupar el primer lloc entre els catalans, en mig de l'adhesió unànime de tot un poble. Per U seva banda, el govern de la Generalitat i l'opinió de Catalunya han volgut fer constar d'una manera ben clara el seu homi·iiatge n aquest digne repreíPutani de hi França. M. Torrés ha representat aquests dies, entre nosaltres, la França gloriosa, campiona de les idees de llibertat i de democràcia ; per tant, les mostres d'afecte i de simpatia que ha rebut s'han d'interpretar, tani com un acte de consideració personal, com l'homeiuitge autèntic a la França que tols estimem i que no és precisament la de Mi Chiappe i la de la premsa nimparcialn i d'informació. Oportunissima, aquesta visita de M. Torrés. Oportuna, primer, perquè liaurà ofert . l'ocasió de pagar un deute de gratitud vers un ciutadà de França que lla servit tan bé la nostra causa ; oportuna, després, perquè haurà servit per esborrar suspicàcies i malentesos. En aquests moments, M. Torrés ha estat l'ambaixador exacte de la França per la qual dotze mil catalans donaren la seva sang, en la Gran Guerra J. ML 1'. MIRADOR INDISCRET Enire ciutadans El ciutadà Aragal s'ha guanyat una justa fama dVinterruptor», en les sessions de l'Ajuntament. Efectivament, no desaprofita cap' ocasió per falcar éls discursos dels regidors de la dreta amb Interrupcions 'potser més sinceres que agudes. A conseqüència d'això, el ciutadà Aragai s'ha convertit en l'obsessió del ciutadà Solà de Caflizares. De tal manera, que, en el debat sobre els jesuïtes de la passada sessió, quan el jove Solà feia un discurs per celebrar i adherir-se a les paraules del ciutadà Sagarra, ©n lloc de dir el nom d'En Sagarra, deia el de l'Aragai. — ^No em pot veure...— comentava aquest. Després, el ciutadà Pellicena va parlar de l'obra dels jesuïtes a Filipines I el ciutadà Aragai la posava on quarantena. — Aneu-vos-en a Manila a veure-ho ! — li féu En Solà. —-Què més voldríeu !— contestà l'Arïigai — . Però m'haureu de «rosegar»... Causes nobles i justes El jove ciutadà Solà de Caftizares £éu una gran defensa dels jesuïtes i el ciutadà Velilla es va permetre d'insinuar que potser l'hi pagaven. — Jo sóc advocat— contestà enèrgicament el jove Solà — ; però això no vol dir que em mogui per cap interès. Com a particular i com a advocat, només defenso les causes que considero nobles I justes. — ...Com per exemple el cas «Ricardito» ! — féu una veu del públic. EI punt de vista radical El debat sobre l'expulsió dels jesuïtes s'allargava, s'allargava... Eren les nou, i el ciutadà radical va demanar la paraula, i va dir : —Mentre nosaltres estem discutint, els jesuïtes ja sopen. El debat continuà, més allargassat que mai. Ducs hores desprès, el ciutadà radical Griso intervingué novament, per dir : — .Nosaltres, vinga discutir ; I els jesuïtes ja han sopat ! El fui» i el veritable Fontbernat L'altre dia, a Espluga de Francolí, hom va est.ir a punt de detenir i potser fins i tot d'apallisar el músic Fontbernat i el doctor Vilanova, que anven a aquell poble per donar un míting. Raons? Senzillament : els republicans de la població tenien notícia que un tal Canelles pensava dur-los un I-untbcmat i un Vilanova apòcrifs. I cn arribar els autèntics Fontbernat i Vilanova, va costar quart i ajuda de convèncer el poble i les autoritats que no es tractava de cap ensarronada. — Me n'han passat moltes en aquest món — deia, després. En Fontbernat — ; però això que em volguessin apallissar perquè jo em volia fer passar per un altre, I que aquest »altre» fos jo mateix, no em pensava pas de poder-ho veure mai. NI amb República I Una equivocació Redacció de La Rambla, a dos quarts de vuit del vespre. Una senyora elegant, amb cabells grisos, i una senyoreta, més elegant encara, truquen a la porta. — Veníem a firmar. — Passin, passin, facin el favor. I un redactor les acompanya, amb molta amabilitat, fins una taula plena de plecs amb signatures. • Les senyores es lleven els guants. Primer l'una, després l 'altra, estampen llur signatura. El redactor, convertit en ordenança, gràcies a la bellesa de la senyoreta, les acompanya fins a la porta. Un cop en ei replà, la senyora vella diu amb to llastimós al redactor amable : — il a vostè... què li sembla? Els treuran? i L'interrogat resta uns moments perplex. De seguida, però copsa l'abast de Ja pregunta. 1 respon, amb la cara més seràfica que sap fer : — Em sembla que no. Hem de confiar-hi. La senyora respira com aquell que s'ha tret un pes del damunt. 1 torna a acomiadar-se, més amable, encara. Què ha passat? Que les senyores s'han equivocat d'escala i en lloc de presentar-se a signar a la redacció d'El Mati per a protestar de la suposada expulsió dels jesuïtes, han signat en els plecs d'adhesió de les dones a la República. El bloc putriòtic fiï ü J i" MOR Al Saló de Sant Jordi de la Generalitat es trobon el poeta Artur J. Palau Ximenis i l'ex-'ídem iMelcior Font, actualment secretari del poeta-conscller d'Instrucció Ventura Gasol. — Què hi ha de la formació del bloc català _ per a les properes eleccions? — pregunta el primer al segon. — No sé de quin bloc em parleu. — Sí, homel Del bloc patriòtic, en el qual han d'entrar Acció Catalana, els socialistes, la Lliga... — Ah, si! Voleu dir el «Bloc Manelic» ! A Ginebra ELS SINDICATS LLIURES El secretari general de la S. de N., per desig d'alguns membres del Consell, redactà un text de benvinguda al senyor Lerroux. Els diplomàtics del secretariat no cregueren possible saludar al nou ministre espanyol sense tenir algunes paraules d'adéu al seu predecessor a Ginebra, Quiíïones de León. lEl text de la salutació fou mostrat al senyor Lerroux, el qual no posà cap dificultat per acceptar les frases dedicades a Itx-ambaixador de l'cx-rti : — Són els millors jutges— va dir el ministre—per saber si el meu predecessor ha merescut els elogis que li volen concedir. No fóra correcte que jo m'hi oposés. Aquesta resposta féu molt bon efecte entre els alts dignataris dc la S. de N. Però quan els representants alemanys van veure el text, van oposar objeccions, de tal manera que calgué renunciar a llegir els projectats compliments de benvinguda. Quan n'informarem al senyor Lerroux, aquest va dir, somrient : — M'ibauré de saludar jo mateix expressant la meva gran alegria de trobar-me, en nom de la nova Espanya, a la taula d'Europa. Humor i economia Els economistes de La Veu, en els seus documentats articles, no parlen mai de la pesseta ; diuen sempre «el nostre signe monetari». Els redactors de la casa s'ho prenen una mica en broma, i diuen, per exemple : — Aquell té un sou mensual de dos cents signes monetaris. —Sí, vaja — féu un altre redactor — . Mentre no es digui que en aquesta casa ens paguen amb signes... Un canvi de mitjons extraordinari Una vegada, un va cometre la imprudència de convidar a casa seva el Màrius Aguilar, que va arribar abans que l'amfitrió. — S'haurà d'esperar una mica — va dir-li la cambrera. El Màrius es va asseure i, amb gran sorpresa de la minyona, que no havia vist mai cap invitat lliurant-se a semblants maniobres abans de seure a la taula, es va treure un petit paquet de la butxaca, del qual van sortir un parell de mitjons acabats de comprar. Es va descalçar, es va treure els mitjons que duia posats i, embolicant-los en el paper dels nous, va llençar-los per la finestra. Després, es posava els nous I es tomava a calçar tranquil·lament. El barret agaf e<ós Un dels tòpics del Màrius és la galanteria, la mundanitat, lo versaüesco, muy siglo XV III i altres mandangues. Però ben poques persones ITian vist amb el cap descobert. Per això, una nit que el van convidar a una llotja del Liceu i preguntava a Francesc Pujols si s'havia dé posar de smoUing, el filòsof de Martorell 11 respongué : — Treu-te el barret i ja quedaràs bé. En Foronda i la repartidora Brussel·les, Metropol Hotel. A una taula, l'ex-amo de Barcelona, l'extramviaire Foronda, amb els bigotis una mica pansits, I dos fills. Ha demanat dues botelles petites de cervesa, i cada vegada que n'aboca, posa les tres copes de costat i s'ajup per nivellar millor el líquid de cada copa. No se li coneixia tanta afició a la justícia distributiva. En havent acabat, els dos fills s'acomiaden de son pare. Aquest, paternal, els dóna uns quants bitllets de cinc francs a cada un.