M1RADDR Les ulleres í la populariíaí Aquesta anècdota ens arriba una mica endarrerida, però val la pena de cantar-la. Fa referència al viatge del senyor Alcalà Zamora, que tornà a Madrid amb En Nicolau d'Olwer. En el viatge de retorn, fatigat per les emocions de Ta jornada, el cap del Govern es va ficar aviat al llit. IEn arribar «1 tren a Mora d'Ebre, tot el poble era a l'estació per aplaudir les personalitats republicanes. En Nicolau d'Olwer va sortir a la finestreta i fdu un petit parlament j explicà que el senyor Alcalà Zamora descansava i graí en nom seu l'espontània manifestaiió. S'acabà el discurset, i el tren no arrancava. Aleshores, un del públic es va avençar i va dir : — (Però, bé deu haver-hi En Nicolau d'Olwer? — Es clar — contestà IEn Nicolau, una mica sorprès — ; sóc jo mateix. — ^Ah ! Com que estàvem avesats a veure'l amb ulleres ! Efectivament. Per llegir, el mimistrt d'Economia s Tia via tret les ulleres i era aixi com havia aparegut a la finestreta. Aleshores, per esborrar-los tota mena de dubte, En Nicolau d'Olwer es posà les ulleres, a la vista del pàblic, i aquest li tributà una ovació delirant. Una barba profètica Quan va venir la Dictadura del Primo de Rivera, un taverner de Port Bou féu la prometença de no tallar-se la barba fins el dia que caigués la monarquia borbònica. Durant vuit anys, el seu apèndix pilós va anar creixent... El dia de la proclamació de la República li arribava a l'estómac. Fidel a la seva paraula, el taverner de Port Bou va anar a trobar el seu barber i es féu tallar la barba. Després n'ha exposat els dos trossos a l'agarador del seu establiment, sota un cartellet redactat així : «Això no s'hauria vist mai, sense la República.» Republicà autèntic Hi ha una frase que circula molt aquests dies : «Jo, que he estat reipublicà tota la vida...» Un amic nostre es dedica a fer una llista de la gent a la qual l'ha sentida. Es interessant. L'èan dita els senyors Vidal Salvó, Antoni Miracle, Julión Clat>era, José Pérez de Rozas, Adolfo MarsHlach, i altres que, segons frase de gasetilla, sentim moltlssim no recordar. Per això ens ha plagut la frase piíitoresca i decidida de «Juànitó» Marsans, que deia l'altre dia en un descans dels partits de Fronton : — Jo, .que no havia estat mai republicà i que ara en sóc... —Com? — ...per força I Els començos d'En Mir Joaquim_ Mir conta els començos— difícils com tots— de la seva vida de pintor en una tertúlia d'amics. I diu : — Cn aquell temps, aconseguir vendre un quadro era una proesa de la qual no tothom podia ésser iprotagonista. Jo mateix, per* a poder sortir-ne^ vaig veure'm obligat a rfecórrer a un truc. Ambient de gran expectació. Mir, acariciant-se la barba, prossegueix : —Pintava quatre quadros del mateix paisatge, però de manera completament diferent, i els titulava Les quatre estacions. Naturalment, el que s'enamorava d'una sola tela venia obligat a quedar-se amb totes les estacions restants. URODONAL QRÀ^IC INDICADOR DEUS LLOCS A ONT ES LOCAUSA EL REUMA neieja la sang intoxicada per l'àcid úric L-UBODONAL « un bon preparar facció cfícas i el recomano amb trecuene/a, 11 L PI SD1U 6t ta Paculrad de Mcítclna Rambla de Catalunya. 24 Les fií ixo MADAHE. X ÍBIH^M-dftl I» iimkI» LA FIRA DEL RAM El matí —Aquest campanar de la Seu vella és, Herr Winkel, el millor mirador de la Plana. Mireu, dessota nostre, quin amuntegament, quina amplia escampadissa de teulades grogues ! Mireu, més enllà, la gama de verds i ocres dels camps que donen les millors patates del món ! No veieu el solc de plata del Gurri? Guaiteu, a l'horitzó, el hem vist a les monedes ibèriques del Museu. El «porc canonical» de què parlava Guillem de Balenyà. Mireu quina estesa de gàbies ! Entrem per aquests passadissos i escoltem la simfonia d'esgüells que acompanya la batalla del tractant i el pagès! Contemplem a pler la fina meravella d'aquests amuntegaments de garrins! Guaiteu aquells mamellons rosats que jeuen fent pila i belluguen només el morret humit. cercle blavenc de muntanyes que clou la contrada ! No és pas això, però, que volia onsenyarvos. Avui és la Fira del Ram. Fa dotze segles que Vic té mercat setmanal i aquest d'avui és el més gran de l'any, és el més gros que es fa a Catalunya. Heu vist que envolta la ciutat un triple cercle de carros i camions. Que el bestiar pósa a la vila un collar vivent, colorit, remorós. Avui a Vic hi ha més llonganisses que ciris i més porcs que capellans. • * • Baixem al carrer travessat de colles i vibrant de rialles. El sol bat damunt el gran campament de veles i s'alça una bonior sorda d 'aquell formigueig humà. Dessota les voltes, amb palla fins als turmells, la gent se us emporta entre una festa major de cenailles, forques, esclops i bots, i un bellugueig de coloms, conills i pollastres. Tot és un escataineig, un esclatéAí, un cloqueig. Davant nostre, una dona alça un parell de pollastres. Els bufa la ploma del ventre, els palpa. — -Quant nè «vos»? — 'Eh?...— i, després d'una estona — : Sis duros. La dona els deixa a terra amb calm^. — .No farem pas ben res. Hem d'anar caminant. Una oca ens martelleja l'orella amb el seu crit porfidiós. Abans de tombar, veig que d'entre els barrots d'una gàbia surt el cap d'un conill orelladret que mira de perfil i fa anar el morret amb petulància. íintrem al carrer de Sant Cristòfol, que baixa ple cap a la Rambla. Es estret. La gent frega les parets. De les botigues pengen eines de tall molt esmolades. • — Serrallonga i va de cop ! Sona una patacada. — .Guaita, estruç, a veure si em faràs afaitar ! — -Noi, ja vaig dir-t'ho. Qui vol portar sella ha de porfar bast. Desemboquem a la Rambla del Carme. Ací el riu humà és amplíssim, va passeig avall i s'embassa davant de cada xerraire. — La pomada wPanoho» ! La pomada que ho cura tot ! • • iE!s homes toquen la campaneta desesperats per deturar aquella allau que va passant contínuament. • —Faixes a tres pessetes ! . — iEl flaviol de pastor ! Passem. Passem. Pel damunt de la gent veig un home voltat de flames. A l'espatlla li corre una mona esverada, xisclant i petant de dents. — Vet-ací el cotó ! — crida — . Vet-ací el cotó ! Però, cremen la 'llama ! La manta que jo us venc és manta igualadina, la imanta bovera per tirar a l'animal ! La manta pel carreter, pel boscater ! Un paraigua s'obre i es tanca amb força. 1 una veu d'accent mallorquí : — Jo no enganyo! Jo no vos cobro res! El sol travessa un núvol de pols sobre els nostres caps. — La «planeta !» La «planeta» ! L'ocoll pica el paperet amb el bec, li fa donar tres voltes i l'entrega. Decanta el cap volent dir : «Quin món !», fa un saltet i cau feixuc a la gàbia. Som al capdavall del passeig. Sobre una tela romàntica — jardí, llac amb cigne, clar de lluna — una noia encesa s'allisa el cabell, s'adreça el collaret, dóna un copet al vestit taronja, fa voltar l'anell, posa ben visible cl moneder i inicia un somriure, que s'immobilitza. La nina de l'ull se li omple de verdor de pollancres i al bell mig s'hi dfeça un fadrí de Sau. — Quieta, a veure ! — fa el fotògraf — . Un momentet ! — Ja està! — Ai, Verge! * * * — Wet-ací, amic Winkel, la Plaça dels Màrtirs, famosa pels seus mercats porcins. Aquest és aquell porc els pernils del qual ja lloaren Ateneu, Marcial i Estrabó. El que —Poc que són tots germans. N'hi ha vuit d'una truja i tres d'una altra. Bé es veu prou amb el pelatge — ía un pagès i mossega un tall de coca. —Vols tot el paquet? — Ara me'ls «agoitava». — Ja te'ls pots guaitar, ja ! Aigua amb sucre! Camasecs i de bona llei! Jo de tu em quedava tota la porcada. Els tractants volten les gàbies amb les dents serrades. Tenen una punta de febre als ulls i passen el tiastó d'un braç a l'altre. Demanen preu, se'n van, tomen. —Apa, quant valen, ben dit? Però, vés de cara ! — criden. Els pagesos van rodant, gansoners. S'enfaven. —Ja t'hi «queben» tots? — Ajustaré les vaques i faré un embà de posts. " . Es una gàbia curulla. Els godalls jeuen amb l'ull blau, tèrbol i tabalot, mig aclucat i de tant en tant belluguen l'orella rosada, transparent i dibuixada de venes blaves, com un pàmpol. — Són de Collsacabra. Han fet hora i mitja a peu i per això estan tan tous... —■Quant ne «vos»? L'altre calla. S'hi atansa i a cau d'orella : — Si te'ls quedes tots, a deu duros, vaja ! De les gàbies passen als carros i camions que envolten la plaça» Els duen — un a cada mà — alçats per una pota del darrera i el porc punteja l'empedrat amb les de davant i avança fent uas esgüells desesperats. Sortim al Portalei. —Tu també? — 'Veuràs. Em calien diners, doncs bestiar a plaça. Amorrat al pany de muralla de l'antiga Ausona, hi ha una llarga renglera de bestiar boví. Un home es mira un vedollet, insegur de potes, que porta un estel blanc al front. — Té set dies. — «íVos» dir que no és curt? — Fuig, home ! Et creixerà tot sol. L'home s'allunya dues passes. Li mira el dors, recte. S'hi atansa. Li palpa bé el baix ventre. El vedell, immòbil, mira de reüll. — Recoi ! Qui t'enganyi a tu no caldrà pas que se'n confessi ! De la muralla pengen uns flocs d'eura, verda i lluent. Un gran tros del mur és coronat de roses enceses. Damunt la torre vella es dreça un saüquer florit que és tota una piuladissa d'ocells. Al cap del carrer, el Meder passa dessota el pont de Sant Francesc. El riu fa un salt petit i corre als peus de les adoberies velles, entre claps de verdor i pollancres. Al Prat hi 'ha cl mercat de xais. — De xais, per Pasqua, que venen els valencians. Hi _ ha quatre cabres, mitja dotzena de xais i un magnífic marrà banyut. La bèstia és pigada de cara i té un cap fi. Els corns, cisellats, es cargolen en dues corbes perfectes. —Bon cap de brot I — (En Gumà de Balenyà «n tenia un que feia cent dos quilos. — Al meu país — fa un valencià — els marrans els volen moixos i «palomos». — Moix ja ho era aquell. Però era pigat, de Surroca, i et dic que duia un morralet... Una dona dóna un cop de colze al seu marit. — Tu, i si anéssim a fer un queixal? Migdia Aquesta és l'hora forta. La gent s'ha encabit per hotels, fondes, hostals, bars, cafès, camions, autos, carros, s'ha assegut per bancs i voreres i tothom menja, tothom beu copiosament. Hi ha colles que van errants de fonda en fonda, la cara roja, el mocador a la mà. Tot és ple. Ni al Colon, ni al Ristol, ni a Can Saillent ni a Can Creus... Nosaltres ens fiquem a Cal U. A les taules immenses, la gent seu premuda. Els passadissos són plens de persones que espe¬ ren que s'alci algú. Es la una. Van cap a set cents coberts servits. Davant meu. Una renglera de pagesos aguanten una cuixa de pollastre amb les dues mans i hi claven les dents com si donessin un concert d '«harmònica». — Refotx ! Quina bobor a l'esquena! — iDoncs, a Tavertet, ahir encara van pas. sar quatre granics de calamarsa. El sol encén el carrer. La finestra és la boca d'un forn. Ara travessen uns bous, pausats, amb un fil de bava a un recó de la boca. El menjador és una follia de crits, de rialles, de xuclets. Els plats volen. El vi ensagna les boques i les tovalles. — Aquell arròs per vint-i-dos ! — .No n'hi ha !... — Tovallons ! —No n'hi ha !... La finestra és una pantalla. Ara passen uns ramats de porcs trotant amb aquell fi moviment d'anques de casadetes amb taló alt. — Ai coi de Venturl·lla ! L'has vist? Bon vestit de llana i bona sabata i bon tot. Poc que el menava ell el carro. Els ulls brillen com ganivets. Les dents no defalleixen. — 'Per mi es vol tornar a casar... Quan va arribar-nos el torn, era un quart de tres. La tarda Eixint de Cal U, no heu de fer més que seguir la calçada i tot seguit passareu davant l'espessa renglera de garanyons, eugues, cavalls i mules. Els homes seuen a la barana de pedra de la Rambla i tenen la bèstia pel ronsal. — Vet ací, amic Winkel — dic, aturant-me davant d'un ase que bon bé fa un metre seixanta—, vet ací el garanyó, l'ase reproductor, l'ase pare, la perla de la Plana, tan cobejada pels nord-americans. Les bèsties potegen l'empedrat amb fúria. Donen un cop de cua al costat i es recolzen sobre una anca. A la vorera, els ramaders, amb brusa negra de coll brodat, el. bastó penjant al braç, les miren amb atenció. Hi ha catalans, valencians, aragonesos, manxegos. L'amo del firal és el Morrera, que passa amb el Pendís i el Ton de la Vall. També hi ha el Palomes, el Bisbe i En Pujolar. — Vols un paquet d'eugues? Són animals joves, però ja bons per batre i llaurar. El tractant els mira la boca, els alça la cua, els palpa el turmell. — Què és això? — i senyala un xic de pèl esborrifat. — Es que han vingut travades. L'animal camina de cantó amb les anques estrenyudes i un toc d'esverament a la pruna gemada dels ulls. — Quant ne vols? — Dotze unoes de cada una. Tracte fet, el ramader treu unes tisores de la butxaca i els fa un senyal al pèl de la galta. — Al vespre me les pots portar. I va per unes altres. Passen els cavaills de la remunta del Guvern. I, un xic endarrera, un cavall cepat, ros, muntat per un minyó que galleja amb gràcia. —(Veus, tu? Aquell és el cavall de Centellos. De cobrir una euga en fa pagar viiit pessetes. — Això és viure ! El vespre Quan ja heu pres cafè al Nou, rom a' Michcl, anís a l'Esport, conyac a La Constància, quan ja heu escapat a la voracitat dels corredors que salten com llagostes de taula en taula ; quan, mossegant el caliquenyo, ja heu reposat la mirada en la grandària de la plaça del Mercadal i heu anat a veure la gent com es premsa en els autos, el millor que podeu fer és deixar que Vic compti el calaix i anar a rodar una estona pels carrers estrets que envolten la Seu bo i esperant que caigui la tarda. I quan vespreja, fer com el meu amic i jo, que hem tornat a pujar al cloquer romànic que sembla una torre mora. El sol s'acaba de pondre. Pel cel prim, de color de perla, ja s'albira algun estel. Les muntanyes es fan negres i prenen un contorn dur. I ací i allà de la plana grisa i silenciosa comencen a espurnejar com brases els grups de llums dels poblets. Joan ALAVEDRA I/APERITIU Sobre els "Padrcs". — Per fi ha passat on la vida republicana d'aquests dies un esdeveniment anacrònic, de daguerreotip, de gravat romàntic d'il·lustració amb bigotis, barrets de copa, redingotes i dentadures amb un ganivet lluent al mig com una arengada metàl·lica. Em refereixo al debat sobre l'expulsió dels jesuïtes. Jo trobo aquest debat simplement grotesc. En ell han pres part dins dels consistori municipal amics meus enemics dels «Padrcs» i fins el meu germà Ferran de Sagarra que s'ha posat a defensar a peu i a cavall la Companyia de Jesús. Jo no comparteixo en absolut ni una de les idees del meu germà sobre els jesuïtes. I és curiós, perquè jo vaig estar sis anys al col·legi del carrer de Casp i vaig ésser un alumne brillantíssim i un congregant dels més enxarolats que corren, i en canvi el meu germà Ferran va ésser un alumne una mica díscol i mal considerat, entre altres coses perquè a la classe de Física a més a més de no escoltar el professor, es menjava cada dia una lliura de panellets. Jo estic cert que si íos regidor, malgrat les meves èpoques de contacte fastuós i teatral amb la Companyia, no m'oposaria a l'expulsió dels jesuïtes ni a l'expulsió de tantes i tantes coses que crec absolutament inútils en els dies que correm. Això no vol dir, per altra banda, que el debat em sembli de primera, sinó tot el contrari. Primer de lot, orec que aquestes expulsions i aquestes decisions s'han de fer a la callada, en una forma definitiva i seriosa, però començar discutint i demanant si s'ha de expulsar o no, dóna lloc que es descabdelli tota la .retòrica més ínfima i el plebeisme més de conill porquí que s'estila en els nostres climes morals. Dóna lloc a la pirotècnia del menja-capellans indocumentat i a tots els esgarips histèrics de la covardia més reaccionària que corre. I en definitiva no se'n treu res. Jo trobo profundament estúpida tota la literatura de melodrama que serveix perquè els mers incendiaris i els mers desarrapats amb ànima de be es dediquin a cremar convents i a brutalitats per l'estil. Trobo d'un imbècil pujat la propaganda demagògica que fa creure a molts infeliços, com un article de fe, que els jesuïtes són la causa de la verola, de les clavegueres poc sanejades, i que a més a més tenen una fàbrica de títols del Deute i d'emhotits de carn de criatura de deu mesos. I trobo tan estúpida com aquesta la propaganda dels que fan creure que, si treuen els jesuïtes d'aquest país, sortiran de sota terra una mena de diplodocus que es menjaran les nenes a punt de fer la primera comunió, i que les minyones quan vagin a plaça tornaran amb el cistell ple de cues de ratolí. Són de un grotesc definitiu totes les dames protestatàries que van al Govern civil i a la Generalitat, i tot aquest gran maremàgnum de senyors que recullen firmes i van anunciant la vinguda de l'Anticrist amb una trompeta de llauna esquerdada. I l'espectacle aquí s'ha plantejat en aquesta forma ; és una comèdia de fira de raval, d'entrada Uaralíssima i de coloració de sang i fetge. Jo confesso modesííssimament que aquesta mena d'espectacles m'ofenen, i és molt trist que a la terra d'un, que és 1%Hca cosa que un estima de debò, es donin cada dos per tres aquesta mena d'espectacles. En tots els països europeus, el problema dels jesuïtes i les ordres religioses, que aquí aixeca les més gòtiques tempestats d'ultratumba, està perfectament resolt. I és lamentable que quan a la nostra terra només es fa que aixecar la llebre per veure si es pot resoldre, el plantejament de la situació ja resulta irrespirable. Jo em faig càrrec de com és difícil tocar problemes d'aquest ordre en el nostre país, jo procuro posar-me en el lloc d'un home de govern de criteri sa i d'esperit liberal que es veu en l'obligació de decidir-se, i confesso que la personalitat d'aquest home de govern no és envejable. Si les persones que es posen uns grans escapularis i fan uns marramaus olímpics, fossin persones d'una bona fe absoluta i es moguessin només per un sentiment religiós, potser hi hauria manera d'entendre'ns, però tots sabem pertectament que la majoria d'aquestes persones es mouen per altres interessos que no són compatibles amis el criteri liberal més moderat, ni amb el més modest esperit de comprensió. La majoria d'aquestes persones han viscut com el peix a l'aigua on els moments més d'oprobi i de vergonya en els quals una conxorxa de policies, de canonges, de lladres i serenos, en nom d'uh monarca i d'una pàtria de cartó i d'una religió merament utilitària, han fet tota mena d'immoralitats, i han ensibomat les dames dels «Roperos» i les Perseveràncies amb l'espectacle d'unes processons magnífiques, com aqueíla famosa cavalcada de les Missions, i com aquella gran missa dictatorial de l'Estadi. • Per _ això trobo lamentable l'espectacle municipal sobre el tema dels jesuïtes, perquè és clar, aquesta gent dels marramaus s'agafen on poden, i com que ara no poden fruir amb els espectacles sublims de Primo de Rivera i de mossèn Montagut, s'emmascarem amb llàgrimes de tragèdia i fan sonar l'esquellot del pànic més sagritanesc i més estomacal. Josep Maria de SAGARRA NOVETATS EN CAMISES Jaume I, 11 Telèf. 11655 *.'-'.s?-r<;«·«i·-?a»i REPUODUCCIONS PLÀSTIQUES D ART CLÀSSIC SAGRATi PROFÀ ; LENA.S.A. * Exposició i venda: Rosselló 2 58 .junt aPassetgd.Gracia