36 MONITOR ■ MAIG DE mai una cinquena part dels sufragis irlandesos, pot més ell sol que les altre» quatre parts. Això s'explica per la seva acció dintre la polilica interior d'Anglaterra, per la qüestió de PUlster i per la reacció que com a toma dóna als representants ulsterians a la Cambra del» Comuns un poder desmesurat. L'UIster refusa per principi tota separació de la Gran Bretanya. Quan el partit lliberal és al poder, l'Ulster esdevé naturalment el terreny vers en l'oposició conservadora assaja d'atraure at govern per fer-lo caure apoiant-se en el pretext del patriotisme britànic. Els (orií agreugen sistemàticament l'afer de l'Ulster per pura maniobra de política interior. Però és cosa prou sabuda que aquell que vol tenir agents abnegats els ha de pagar. I cl» hòmens de Londres no e» poden pas substraure de correspondre als hòmens de l'UUter a proporció de llur esforç. I-a qual cosa els dóna una- importància totalment fora dc lo amb la importància real de l'orangisme. £/* primers ternes de la guerra civil. D'aqui arrenca la guerra civil preparada obertament per Sir Edward Carson amb el seu aixecament de Voluntaris ulsterians. als quals oficials britànics de la reserva ensenyaren la instrucció militar i que les col·lectes frucluoses fetes entre els magnats del partit tory servien per a equipar a armar. De pertot arribaren armes: de la mateixa Anglaterra principalment i d'Alemanya. l.a gent de Belfast deia llavors públicament que abans de caure sota la nvi del Parlamen de Dubtin preferien cridar a l'emperador alemany "príncep dels protestants". En constatar aquesta crida a la violència la Irlanda nacionalista s'inquieta i per l'oclubre de iQII e» comença de veure pel» carrers de Dublín tes companyies de l'otuntaris irlandesos. Redinond tot sencer i confiat en l'acció parlamentària continuava negociant en Hoc d'obrar: i un abis s'obria entre ell i la Irlanda nova. Asquith i el seu govern lliberal esimrugint pel desafiament llançat per l'oposició i l'Ulster a ell, al Parlament i a la llei. cedia admetent a la primavera de l'any 14 que VHome Hule fo» votat per Irlanda mitjantçant un referèndum per comtals. Còosa inadmissible pel» nacionalistes puix representava la divisió de l'illa entre dos poders. Contra el vot de les quatre cinquenes parts del país »'hi feia prevaldré la voluntat d'un infim nombre d'immigrats. En aquest entremig esclata la guerra d'Europa, i Redmond oblidadis del» indici» descoratjadors promet solemnialment al Parlament de Londres l'ajut sense reserves d'Irlanda. El» irlandesos s'allisten en massa, i la resposta a llur generositat no es fa pas esperar gaire. L'Home Hule Aci signat pel rei el 18 setembre i inscrit al Slalutr Book del regne, resta suspès per una ordre en Consell donada justament tres die» abans, fins a sí» mesos després d'acabada les hostilitat»! La proposta feta pels Voluntaris irlandesos de transformar-se en exèrcit territorial de l'illa, el ministre de la guerra lord Kítchener la refusa sense explicacions. Al» hòmens d'Irlanda que anaven al front se'ls negava un dret concedit als escocesos i al» dc Gales, de servir en unitats, eh quadres i sota insígnies nacionals. L'enorme majoria catòlica sistemàticament deixada a les file» e» veu comanada per oficials quasi exclusivament protestants. I per fi Sir Edward Carson, líder orangísta, entrà al gabinet de guerra, cosa que fou considerada per molts com una injúria personal i una provocació. Le» raons són prou fortes per a justificar l'estroncament progressiu de l'allistament. Els nacionalistes extremats havien predicat sempre l'abstenció: i els aconteixement» d'ara i no semblaven afirmar llur convenciment ? Aixi arribà la "Setmana de Pasqua", l'aixecament dc 1916, Les testes sàvies n'eren adversàries però les testes folles guanyaren en velocitat i les posaren davant el fet acomplert. Potser també algunes excitacions de Berlín, puix no s'oblidi que eran aquells els mals dies de Verdum. Els insurgents pbsseixen Dublín contra les forces regulars, proclamen la República i no e» rendiran fins que la grossa artilleria els aniquili destruint el barri central de la ciutat. Després, setze cabdills són afusellats i un miler d'hòmens empresonats i deportats a Anglaterra. Aquesta revolta inesperada, desconcertant caigué del cel com un llamp. L'innocent optimisme del bon Birrell. ministre per Irlanda no l'entén. D'on venia? Tot d'un cop l'imputà als Sinn-Feín. Els Sinn-Feín. era llavors un petit grup de nacionalistes intransigents, el programa dels quals constava de quatre paraules: Irlanda sense els anglesos. Nombre dels seus eren vinguts de la Lliga gaèlica fundada l'any l8«J3 per l'estudi i el reviscolamcnt de la llengua, dé les arts. de les tradicions cèltiques i que sense tenir-ne esment, sense volguer-ho, potser, havia fiblat a fons el patriotisme, desvetllat la Coifsciència i l'orgull d'ésser sí mateix en la pregonesa de les ànimes : quan hom és sortit per a desangle.sar-se és difícil de restar a mig camí. Del pla acadèmic, la Lliga, balancejada pel seu propi pes. lliscava vers el moviment polític per l'allitierament. Els sinn- feiners formaven entorn d'Artur Griffith et teoritzador de ta doctrina. Griffith havia publicat l'any 1005 un estudi demostrant com llongria s'havia desfet de la dominació austríaca, sense la menor violència, ignorant, simplement, Àustria. A la llum d'aquell exemple proposava per la Irlanda un programa de uo-coòperacíó pacifica anàleg al què Gaudhi recomanava a là Índia. Però aquestes idees no tenien, l'any 1016, ni influència ni un nombre suficient d'adeptes; la gent assenyada considerava als que ho eren com a caps calents o iUuminats. Inútil és dir qüe le "Setmana de Pasqua" no fou obra d'ells, sinó d'un petit grup compost on figuraven, es cert, inteUectuals de tendència sinn- femer com Pearsc i Mac Donagh. però també llibenaris com Conrolly i restes del feníanisme com el vell Tom Clarke. No gens menys, com fos que ets redmondisles creguéssin hàbil el desentendre's dc tota solidaritat amb el moviment, la cosa fou atribuïda completament al sinn- feiner». I s'esdevingué et ca» singular que ço que havia només una follia militar s'esdevingué una operació política de primer ordre. Pearse i els seus no havien vençut els saxons, és cert !, però llur sacrifici conquistà et» gael». I de la reiponsabilitat on el» redmondiste» s'havien pensat clavar als Sinn-Fein com a una picota, fou, per a aquests el més legítim pedestal. Ja no era l'artificiosa Convenció cn la qual Ltoyd George afectà, »en»e intenció sincera, de cercar una solució at problema irlandé>. la que podia aturar l'ascensió del Sinn-Fein. Al revés: el seu lamentable avortament i la repressió cruel en què Anglaterra es complagué — morts admirables i patètiques cn les (|uals la sang celta excel·leix i que valen per la conversió d'un poble com deu anys de propagauila.— augmentaren encara els ressentiments contra l'Imperi. I la prova de què Irlanda es decantava vers els seus defensors extrems fou les primeres eleccions parcials que se succeïren : el comte Plunkelt. pare de dos afusellats i De Valera condemnat a mort, s'emporiaren la total victòria sobre llurs concurrents. Però un nou esdeveniment, una nova imperíria de Londres s'acomplí encara a l'abril de 1018 que .-greujà i féu insoluble la situació. El Parlament pre ingué d'imposar rallistament i Irlanda es redreçà nn.inime. Municipalitats, prelats catòlic», caps trebatli»ie». líders sinn- feiners i liders constitucionals es confon, n cn una sola veu contra la gosadia de W'esti linster. Pel» redmondisles aquest fou el cop de gràc;a. ,; P< r ventura, en la guerra dita per la llibertat de les nalionalitats Irlanda privada dels sens drets nacionals, privada dc l'Home Kule aguantaria l'afront dc veure's arrencar el» fills sense que els representat» elegits els concedissin? El mariscal French que no coneixia altre manera de governar que l'ami naça i la violència, ordena .imitacions en massa però no assoleix cap gros reclutament i acabà d'omplir de fel el»' corbs. Poc temps després vingueren les eleccions generals. I contra Iotes les arbitrarietats del castell de IhiMin els rebels guanyaren 73 dels 105 llocs, deu dels quals foren dels constitucionals, gràcies a enteses locals pactades amb els sinn-feiners contra els orangístes. El partit parlamentari havia passat a la història. Redmon mort nou mesos abans d'aquest aconteixement. no pati la tristesa de veure soterrada l'obra de la seva vida. El 21 gener del 19 als diputats sin-feiners reunits en Dail Eíreann al Palau Municipal dc Dublín, llançaren al món una declaració d'independència. Heu's ací els primer» governants del novell estat ; De Valera fou elegit president de la República i primer ministre; Griffith. vice-presídent : O'Kelly, president del Dail. Llur programa era fer escoltar Irlanda com a nació independent a la conferència de la pau. Fracassaren. I fou llavors que ja sancionat el tractat de Versalles De Valera se n'anà a Nordamèrica per combatre en una amplissima propaganda la ratificació. Els primers dispars sonaren, les guerrilles esdevingueren poc a poc l'esgarri fança de cada dia. El terror s'iniciava. Era per ta tardor de l'any 19. LA REPÚBLICA IRLANDESA Aficicologta del Sinn-Fein. "Ço que frapa més del pensament Sinn-Fein, és el seu caràcter extremista, és a dir. la determinació neta i deliberada d'ignorar ço que is per no atorgar atenció i àdhuc existència que a ço que té el dret d'fsser. Res tan extrany a l'esperit dc compromís í de mercadeig, car als anglesos, "i Què voleu? diuen. iAventatges econòmics? i Una millor instrucció pública? Hom pot sempre discutir". ~ Aneu-vos-en abans d'Irlanda, respon Griffith en cl seu discurs de Mancliester; la qüestió és prejudicial. Després parlarem." No gens menys cl nom d'extremistes desagrada als sinn-fein. Valera en protestava reccntmeni a Amèrica, de guisa bastant pertinent i peremptòria: "Reclamem, — deia — sense reticències la llibertal integra per al nostre país. vella nació de formació original : i es diu que som extremistes. I vosaltres, americans, quan fèieu exactament pel vostre, que no era més que una colònia anglesa, ^éreu també extremistes?" Però ja es comprèn quin so fa una tal resposta. Despulleu el mot del desagradós matís que li dóna el llenguatge corrent, doneu-li el seu sentit propi, i la rèplica del líder a l'acusació d'extremisme esdevindrà extremadament extremista. En altres térmens, si hom cerca en cl fons d'aquests hòmens i què hi troba? Una fe plena en cl poder de les idees, en la inevitable superioritat del dret. Heu's ací ço que explica llur resolució inflexible cn un pas que els realistes jutjarien desesperat, quan la victòria d'Anglaterra en la guerra universal eleva al curullament la desproporció, gairebé irrisòria, de forces entre renomic Imperi i el seu minúscul adversari. Però no! Perquè tòrcer-sc. pactar, compondre amb l'enemic, si és cert, certissim, que ha d'arribar un dia de justícia absoluta, de reparació i de triomf? I si ara hom cerca encara a aquest idealisme radical una causa profunda, cal. creiem, trobar-la en la composi, ció del partit i en el fel que el Sinn-Fein és un pensament específicament irlandès. Sense dubte que es pot trobar fàcilment en el pensament francès del segle xix, la mateixa confiança entusiasta en la potència de la idea : hom citaria Quinet. Hugo, Michelct... Però, ultra que el bon nom¬ bre de francesos que el» con»iderin (en això, s'entén) com un» soleranissims necis, en els altres la confiança no suposa pas l'abandó d'un positivisme si tan convé irònic: allò que cal pròpiament esperar, no é» pas no se sap quina aparició messiànica de la justícia, ans que els abusos de la força acabaran per reunir en contra d'ella i al servei del dret. unes forces superiors ; car el dret sense la força, i què seria? Aquest és, em sembla, el matís— passablement crític.— de l'opinió mitja francesa. La gent d'aqui és d'altra manera. Llur creència és un acte, intuïtiu i directe, de voluntat, d'imaginació i d'amor; és una d'aquestes formes mentals que produeixen els irlandesos, tot naturalment, més pròxima del sentiment que de la idea. de la poesia que de la lògica, i on la ment tant més potent com més é» confosa, emet còmodament les forces inconscients de l'ànima; en el fons é» un estat religiós. D'ací naix que per a ells no hi ha pas a la llarga una harmonia entre la justícia i la força, sinó tina immediata i substancial identitat : " Els pobles que han pres part en la gran guerra, deia un dia Roliert Brennaut, delegat per la propaganda del partit, han combatut contra el militarisme i per la llibertat de Ics petites nacions : i això agencia l'alliberatnent d'Irlanda." Raonament just amb l'abstracte. vaig objectar-li jo: "Però el sol fet de la guerra ha mardit certes tendències a Ics decisions per la força i les nacions satisfetes o lasses es repleguen bastant naturalment dintre llur egoisme i no en sortiran pas fàcilment pel sol interès d'Irlanda: i l'actitud d'irlan da envers els aliats podria ésser ben nociva a la seva causa..." Aquestes objeccions realistes ni el van lliscar, tancat com estava en la seva abreujada visió que, de la guerra pel dret. Irlanda no podia deixar de sortir-ne lliure. Un altre explicava que el Dail Eíreann essent l'únic que tenia el sufragi del poble irlandès i l'únic també, per conseqüència, que tenia dret a la seva lleialtat, era el govern de facto. "No, li deia jo: De jure. si us plau. però no pas de facto; et govern de facto és aquell qui tramet els seus adversaris a la presó." No importa, no es volgué convèncer i restava aferrissat a la seva opinió. " La dominació anglesa, repetia, essent iUegal.