14 de setembre de 1931 la rambla i ii ii & son/x ACOTACIONS Woranlsi set quilos fiuc oiilnen oi "r EU generals de la Dictadura ban refu.'-t lotli d'un a un, la cella número 13 de la Presó de Madrid. Han pretextat, res, simplement que no la volien. Aquest refús en els generals de la Dictadura resulta contraproduent, tota vegada que la superstició del número 13 no h van tenir en compte pel setembre de l'any 23. «No us sembla que en compe 1 les otres seicfleuis: •ON COMPANY, primer llibre, edl- rld 1 101 color, 17 ptrs. dotzena. ■ON COMPANY, primer lübre. cdl- Hil eéonbmlca, 1 1 ple», dotzena. LLIBRE DEL8 INFANTS, tegOO llibre, 10 pies. dotzemi. LLIÇONS DC COSES, nrcer lllbrí, IS pies., doliemi. LA TtRflA CATALÀ NV QUSrl llibre, ss pies. dotzena. APLZC. Models en v«r» I proM. >0 pies. dotzena. TRIA. Selecció d'obres du Joan M8ranU, to ptes. üouens. Cahoa. Antologia raiai:ina. SO pc»•"ira dotzena. ENCICLOPÈDIA escolar catalana. Grau elen.ental. 33 pics 'loizens. GRAMÀTICA, LLENQUATCE I EDUCACIÓ. 13 pies. dolicna. ARISMCTICA, GEOMETRIA I CIÈNCIES, 1 3 pwi. dolzi nn. HISTORIA I GEOGRAFIA, 13 pies. donen». RESUM D'C RTO GRAFIA, II pessetes dotzens. IL MEU CASTIPAS. Collíccló de ' quaderns, lletra vfrllrnl nordamtrlcani. l( pies «I centenar DEMANEU-LE8 A TOTES LES LLIBRERIES DE CATALUNYA mera fogonada va ésser !a vaga general. Evidentment, aquesta psicologia de violència permanent, d'irresponsabilitat i de clandestinitat correspon a una de semblant en l'extrem oposat del complex sociaL Es l'extrem psicològic feixista, sometenista, que cerca en la violència el que la violència no ha donat i mai no pot donar. Però entre els dos extrema, els que fins ara han monopolitzat l'acció pública i secreta, hi som nosaltres, hi ha la col·lectivitat, és a dir, la quasi totalitat dels ciutadans. I és hora de dir i de fer el que calgui per guarir mals heretats i estalviar-nos recaigudes extremadament perilloses. I hem de dir que cal combatre i anihüar els anarco-sindicalistes de •dreta i esquerra. Als patrons anarcolindicalistes que cerquen freturosos l'oportunitat de riure's de la llei. Als "revolucionaris" anarc. -sindicalistes que no reconeixen cap llei. que prediquen l'acció directa i que no se'n cansen encara que tote* llurs "accions directes" acabin al despatx del governador civil. I hem de fer la llei. No la llei de repressió. No la llei d'excepció que volia Maura 1 que Macià va refusar. Sinó la llei sindical que reglamenti la democràcia sindical. Una llei d'excepció apaivagaria momentàniament els feixistes. Però ensems els ofeririem amb ella l'element de millor respirar, la substància vital de supervivència. Exemple: Martínez Anido. Exemple: Primo de Rivera. D'aquests exemples en patim les conseqüències, puix que a un període d'irresponsabilitat governamental, de clandestinitat governamental, en seguei*, sempre, un altre d'anarco-sií dicalista, comnnísta-llibertari, o com vulguem dir-ho: el nom no fa la cosa. Una llei normal, dc legislació clara i humana, que pretenguí no ofegar reivindicacions justes, drets inalienables, sinó canalitzar la lluita de classes, democratitzar-la, seria, en canvi, la fi immediata d'això que a casa nostra se'n diu anarquisme i sometenísme. Amb la llei que reglamentés la democràcia sindical, que fes possible i necessària la intervenció de la massa obrera en la discussió dels fet"-- sindicals, ea l'el-cció dels òrgans directius, en l'aclariment periòdic dels Comitès; que desvetllés el sentit de responsabilitat i de continuïtat històrica en la classe treballadora: l'extremisme verballsta i històric cauria en el buit, i al peder públic no caldria simbolitzar-lo en el màuser i en el tricorni cavernari. Es segur que aquest punt de vista serà fortament combatut. Per a uns serà "reformisme" social-pacn'ota, "adormidera". Per a altres serà massa contemplatiu, de visió llunyana • assa perillosa. Els ésser» vius, i més intensament els paràsits, esgrimeixen ferotgement llur» armes ofensives i defensive; quan l'instint de conservació, molt sensible, els adverteix de la imminència d'un perill mortal. Que es defensin i morin, doncs. Però r.o tenim, a Catalunya, possibilitat d'opció. Volent-ho o no, hem d'ésser evolucionistes. La revolució social, la dictadura del proletariat, la socialització de Catalunya, i do parlem del faisme. són luxes que no resistiria la nostra migrada unilateral economia. No volem ésser hongaritzats, que un Bela-Kun indígena o murcià ens deixi en mans d'un almirall Honhy. Ni anarquisme o anarco-sindicalisme o comunisme llibertari o faisme, ni lometenismel... JOAN COMORERA Tolerància Per qualsevol europeu, desapassionat en qüestions religioses, que contemples el panorama que ofereix la península en aquests moments de discussió de les noves lleis de l'Estat que hauran de regular la matèria, pot creure en la indubtable existència d'una terquedat reaccionària, d'un misticisme fanàtic que exclou el sentit comú i l'oposició lleial i comprensiva. Els debats de la nova tessitura religiosa ja no es troben reduïts al Congrés espanyol; dels escons parlamentaris han passat a les taules familiars, i si no existeix un esperit francament en revolta, és perquè els trog'oditics i els cavernaris es troben en ínfima minoria i subjectes al control més sever dels ulls dels homes liberals del país. Es l'aparença de defensar una fe que ningú no vol ofuscar ni reduir, i en tot cas, el que quedaria desmillorat fóra la pompa vana, l'exhibicionisme cridaner, i^Wutisme desenfrenat producte de l'aliança entre la monarquia interessadament catòlica, apostòlica i romana i els dignataris de la Roma pontifícia, excedint-se en llurs funcions per nna falsa i tanmateix absurda conveniència política. La modalitat més difícil de la qüestió religiosa no es troba exposada en el Parlament espanyol, al qual ha donat un aire metafísic i de finor intcUigent entremig de poc agradables intervencions, sinó en la vulgar i casolana disquitició amb què se la interpreta en els àmbits domèstics. Vist de prop i en la seva forma simplista, podem creure que, dilatant més la zona de raonament, del qne es tracta és de la divergència que existeix entre l'instint i la consciència, entre la superstició i la fe. Aquests corrents, oposats, pèr força han de donar per resultat l'existència d'un sector que es eren perseguit en les seves íntimes creences. I no és pas aquesta la finalitat Ei ci.-cau pi.-— ha iei els ictis f-.'i- i mers passos pel món en una època | pictòrica d esdevenimenu. Els països i on aquesta modalitat artística s'hafes uescabdeii^i sense uustaces i on hagi trobat l'ajut necessari, tindran el millor llibre de la història d aquus'.a època en els niú'tiples quadrets de la pel·lícula. Cap historiador pot arribar a somniar que les ;cves obres siguin font ü'iníurraació comparable a la que representa el cinema, puix que mentre ell ha de regir-se per dades i documents gairebé sempre incomplets, el cinema donarà la informació viva, i realíssima, puix que serà el reflex fidelíssim de fets i paraules. L'esdevenidor tindrà, en el cinema, e! seu més fidel informador retruspectiu, ja que nosaltres mateixos podem jutjar la veritat històrica d'alguns fets passats sí tenim en compte el que podran ésser les raformaciens històriques basades en diaris de l'època actual; qui es refii de la informació d'uns diaris com *A B C i "La Vanguardia" no solament errarà ell. sinó que informaran erròniament i amb falsa versió dc conceptes, paraules i fets, als que els llegeixin. Tots els països haurien de protegir la seva indústria cinematogràfica, si més no, per l'interès d'ésser sincers davant les generacions futures. Caldria que els Governs tin^nessin en compte le» qualitats de sinceritat i veritat que reportaria a la història del país, el cinema parlat i, entre tot» els Governs, el nostre hauria d'ésser el que més sentís el desig de perpetuar lepoca actual, i fes tot el que fo» humanament possible per a revifar l'esmorteïda indústria cinematogràfica peninsular. Culturalment, històricament i artísticament, el cinema parlat pot ésser el mé» interessant del món. Si nosal¬ tres unguíuim cl nustrs 14 d..jril en fi'.m »onor, si la nostra història pogués ésser i.-ansterida al» nostres descendents vívida i brillantment, sense f alies i malèvoles huerpretacians, seriem me» compresos i admirats. No^a'trcs sempre, des del» primers intents de sonorització, hem parlat de les probabilitats informatives d'aqcesta modalitat, donant més importància, avui, per avui, al seu valor des del punt de vista cultural i històric que com a miijà d'expressió artística. Cal que per la perfecta difusió de la nostra història, el Govern protegeixi la indústria cinematogràfica nacional. Nosaltres podríem trobar, ultra el plaer de constatar el prestigi de la nostra parla, la satisfacció de contem» plar com i quan simplement hem recobrat la nostra personalitat í obtingut la reivindicació de ia terra estimada, i també ensenyar quin no era' l'oprobi de l'opressió, que tan sols tornant a ésser nosaltres mateixos ens sentim lliures. El cinema necessita a Espanya, actualment, major protecció que les arts i les lletres, puix que és ambdues coses en la seva nova forma d'expressió, i en donar-li protecció es col·locarien en una actitud sincera i noble davant la història, demostrant que la integritat dels homes que avui regeixen el país no té por d'ésser jutjada pel* futurs ciutadans, puix que obra sincerament i noblement Amb això tan sols l'Espanya nova es col·locaria en un nivell de sinceritat elevadissima davant la història, ca comparació dels antics Govern» fets per treballar a !es fosques, en munts de brutícia i enganyant amb posats hipòcrites, la història del país. P. VENTURA i VIRGILI X i Una comèdia quue us X propercionarà un dels I moments més agrada- * bles do la vostra vida. m X per edm'und LOWE LEILA HYAMS FOX Or de llei de la pantalla X X X essencial que se cerca en voler assegurar definitivament la llibertat de cultes i la de la consciència. El veritable aspecte religió: de la qüestió queda ofuscat per una mena d'ascendència medieval, amb un regust dialèctic de catacumba, que posa en entredit la pacifica, fervorosa, cristiana humilitat de l'Església, societat perfecta perquè es regeix en l'amor, perjudicada per les violències, sinó de fets, de llenguatge, amb que cs combat la simple i justificada separació de l'Església i dc l'Estai. Mesura administrativa i no element de discòrdies religioso-morals. En això es vol veure una persecució de la fe, la intromissió fraudulenta d'un laïcisme que portaria, sota la inspiració furiosa dels heterodoxos, un estat de morbosa exaltació anticristiana, o "espiriti'ta", per a dir-ho segons expressions terriblement domèstiques, quan en realitat, i per conveniències que haurien d'estimar els propis administrador» de l'Església, é» per una rigorosa, disciplinada, càlida virtut moral amb la qual el» catòlics de fe provada —la fe existeix o no existeix, no admet matisos — , arribarien a l'extrem dc saber quin cs el catòlic autèntic i el de cOavcuièncfa, qui practica amb devoció i qui amb estudiada hipocresia. La diferència no e» trobaria en els graus de religiositat més o menys intensos, perqnè de religiós tothom n'és, ja que l'individu per escèptic que sigui, té un punt vulnerable en la pròpia consciència que fa de suport en la seva moral i qne és la tolerància. Ésser tolerant i respectuós és un dels millors principis de la. religiositat dc l'home, perquè sense la rígida, infructuosa diferència que colloca l'individu entre les dues limitades branques de l'arbre del Bé' i del Mal, avui 110 hi pot haver altre principi més bell i més noble que ésser tolerant. I la virulència desplegada dels fanàtics que criden i gesticulen per temor a la influència iconoclasta que es pugui derivar del principi de llibertat de cultes qne pretén posar en pràctica els articles de la Constitució, és producte exclusivament d'una manera absoluta de tolerància. J. PUIG f PUJOL Majestic Hotel I RESTAURANT Coberts ■ preu fix I a la carta Orquestra - Salons especials Bodes, banquets I festes «W^PU des de 20 ptes. tot comprés LORIS Radiacions i fantasies El Itmps, de vegadet, es lliura a un treball de maeeració o esmicolameni damunt un dels mesos de l'any. Un dels mesoj mis perjudicat is el mes de maig. Observeu que hi lia anys en qui. tot i figurar maig al calendari entre abril i juny is esmicolat i macerot pel temps i eliminat totalment del lloc que de dret li pertoca. Hom passa dtl ruixat d'abril a la solellada de juny sense iransició. Duna manera violenta, di:latorlal„ Hem viscut molls anys aparentment s··nse maig. En canvi, en aquestes anyades en què hi ha un mes de maig esclafat, ens trobem amb cinc dies tebis i //orits en ple desembre i set dirs da maig en ple gener i q,iaire dies de maig en h segona quiusena de novembre, etc , etc... I is que aquest mes d'idees en tliberlal i de fantasia sense control, fragmentat, fet a miquess per dir-ho d'una manera exacta, lia esquitxat lots els mesos de l'any o olgmt d elís d'una manera capriciosa... Els ha esquitxat de dies de maig-. *** La presència di l'emor es fa nidenciable per un fading en Ics idees.- • • • L'altaveu \ "Se ha perdido un míSo colorado. Pelo rubio, Orejas grandes. Con una mancha en la me/illa isqnierda. Vists traje de marinern asut. Calsa sanda'■ias muy iisadas..." La vella (rondimul) : Hmn!*. Vet oci perqui serveixen aquests maleïts aparells-. Per ■ fer perdre criatures^ • e « Aquell violador esfèric, ràpid, pilolisiir, esportiu, que is el pardal.. • • • Monocle de color de rosa. Dies de grisaUa i d'horilxó tenebrós. Dies dr pessimisme. Hom fa r ullet a la vida amb full dret. i davant full esquerre — full de les facècies — s'obre la vida. de colar de rosa. Procediment Campoamor. Patent IZ344. CARLES SiNDREU PONÇ «9Ji.