21 de setembre de 1931 la rambla Bis temps canvien i fi Ca Ahir Records del "Xalo" (Don Cristóbai Fernàndez Valdés, presoner de la República) El "Xa to" — que correctament ha de dir-se "el Camus"— no pot pas ésser altre que el nostre ex-jutge Cristòíor Fernàndez Valdés. En efecte, "Don Cristóbai"— tal com tenia el dret de fer-se dir aleshores — és camús de resultes d'un incident que fóra indelicat de ressenyar ara que li demanen compte». I el fet és que tothora, i cn espJftial les antigues vietimes, li han donat un renom universal de "Xato" que no es treurà mai més de sobre. Si per un miracle tornés a tenir el dit de nas que li falta, hauria de tor. nar a arrencar-se'l per a justificar cl motiu. "El Xato"... Un mal record de moltes persones. Sense rancúnia, però un mal record. Abans de conèixer-lo pertonatanent, tenia una vaga noció d"allò que la gent «n diu "cara de iutge". Sense saber ben bé per quins Kt sous, em feia l'efecte que els jutges eren una llei d*homes tothora amb posat seriós i àdhuc ferotge. Després he vist que no. L'altre dia mateix, anant a declarar al Jutjat corresponent contra la policia monàrquica a conseqüència d'històries passades, vaig trobar un senyor jutge amabilissim que em va impressionar d'allò més bé. No vull pas dir que fos ni gota remis a complir el seu deure: tot al contrari. Però era tan correcte i serè qus us inspirava idees favorables sobre l'essència mateixa de la Justícia. Però tornem al Camús o Xato — si tant voleu. Anava a dir que ell justificava, quan el vaig conèixer, aquella "cara de jutge" llegendari i espaventable. Els meus amics i jo — era a primers de juny de 1925, poc després del fracassat (sense adjectius) complot de Garraf — érem a "Jefatura" feia dos dies. Em van cridar a declarar, després d'interrogar molts camarades. El sots-cap policíac d'aquell temps — Don Manuel Tejido Jimeno— era més ase que jo, gràcies a Déu, i havia fet una mà de bestieses antologiablcs. Quan li vaig indicar molt amablement que tal vegada seria oportú de fer un escorcoll a casa meva, va donar l'ordre davant meu. Això em servi: a) per saber que ENCARA no havien fet l'escorcoll; b) per avisar indirectament els meus que era detingut; c) per produir un indici a favor meu, puix que a casa meva no hi havia RES que pogués interessar la Policia... Es una cosa que recordo, de tantes. Quan ja feia una estona que declarava a mans d'aquell bon senyor— el qual. a manca de detalls més notables, duia uns bigotis magnífics — va venir un home vestit d'uniforme amb unes estrelles. Jo no sc què rediable volien dir aquelles estrelles a les dues mànegues. Ni recordo tan sols quin gran tenia en aquell moment el meu "Don Cristóbai". La meva poca afició als detalls militars cs tan gran, que en quinze dies d'ésser al regiment no vaig saludar mai cap superior per por de fer una planxa, i no vaig saber aprendre de distingir un general d'un conserge. Però bé : aquell home amb estrelles— coronel, comandant o el que sigui — era el propi i famós "Xato". I, per començar a demostrar palesament que ignorava el seu ofici o bé que el sabia massa, venia a interrogar-me a "Jefatura", cosa que la Llei que el seu rei va signar no li permetia. Li vaig dir no sé què. Tant se val. Era seriós, ell; seriós, seriós com un rave. Em va voler fer el "papu" dient que els altres — eh altres eren els companys — havien declarat contra meu i m'acusaven d'un grapat de coses. Després va amenaçar, va amollar, va donar-hi voltes, amb una diplomàcia grossera de la bona escola del senyor Quinones. En fi, quan en va estar tip, va manar que em tornessin als calabossos. Vaig fer un gros rebuf dc satisfacció quan me'l van treure del davant. • • • Però té : ara hi penso, j Està bé que parlem així d'aquell home, que ara estaria a punt d'ésser afusellat si la • •• República fos menys humana i respectés encara la pena suprema? Es poc elegant. Ja ho sé. No vull excusar-me. Però voldria no deixar per dir allò que pot acudir-se'm. Tot són records. Potser no acuso gaire, però és com si encara pogués trobarra'hi. Les riotes puerils de l'adolescència suscitades per certs energúmens m'han deixat un record massa profund per poder-ne prescindir. No està bé, prou que rac n'adono, insistir amb grolleria sobre els detalls per a rabejar-m'hi. Altrament, la covardia em desplau. Però m'han demanat que parli d'això, i per més gran esforç que pogués fer la meva imaginació limitada, no sabria parlar del gran Camús sota un caire favorable. El pitjor és que tampoc no podria fer-ho un cronista més benèvol — per allunyat que fos de les gestes greus d'aquell presoner d'avui. • • • Després. Més "Xato". A la presó, mentre érem encara incomunicats per ordre seva arbitrària, cl vaig tornar a veure. No em va dir res de nou. Jo tampoc. Li vaig demanar que m'aixequés la incomunicació perllongada — ara hi puc afegir : i ilicgai i injustificada". Em va donar paraula que ho faria aquella mateixa tarda. I, efectivaipent, l'endemà al mati continuava encara incomunicat. No vaig sortir-ne fins l'endemà al vespre. < I fins al dia del Consell de Guerra. • • ■ Teníem per companys de presó un grapat de minyons detinguts en novembre de 19/4. quan l'afer tèrbol dc Vera de Bidasoa i l'hipotètic assalt a les Drassanes. Com recordareu, a conseqüència d'aquell fet espès va haverhi un parell d'execucions a la presó de Barcelona. Caigueren — víctimes anònimes, inútils, inconegudes. precursors davant l'obra dels quals em descobreixo amb respecte— Aracil i Devesa. Els companys de presó varen explicar-nos detalls revoltants de les execucions. El "Xato" hi era odiós, a traves de llurs veus trencades pel record dels immolats. Don CrUlóbal FtrmnJis Valdés havia estat el jutge de la causa. Va assistir a les morts, va insuitar els caiguts, perquè si, després d'haver ame- -^r. __-«ctat tots els presoners durant el curs del sumari. El botxí resultava benèvol al seu costat, a través del record iracund dels companys de captiveri. "Don Eradio", el botxí, ell— el jutge. Una trilogia que atemoritzava i indignava ensems aquells homes heroics i discrets gairebé sempre. Una mort legal era trista a la presó. Ens tancaven tot el dia. No ens daven la minestia quotidiana fins que el cadàver era fora del clos. Vàrem poder conèixer una execució en 1926, un dia núvol per més pena. Era un pobre pastor, un infeliç que havia atropellat una nena jovenissirca i l'havia morta després. Un ésser repugnant i lamentable alhora, que inspirava pietat i fàstic. Però la mort — la mort legal suspesa en aquells dies damunt les testes joves de tots nosaltres— ens revoltava. A Ja tarda, quan vam sortir, hi havia en les fileres de presos un greu silenci sorrot. Però allò no era res. Segons els meus companys que conegueren les execucion» d'aquell novembre, tota '.a presó es va revoltar aquell dia. Contra el botxí, contra l'Eraclio sense hac i amb molta gana, contra el jutge sobretot. Un anarquista — per cert no català — cridava al costat del meu company Taxonera, des de la reixa altíssima, tota mena d'insults al "Xato". AI capdavall, no sabent què més dir-li. va cridar-li ben fort. amb la furor de la desesperació: "iEspanol!" Injustícia? Sí. Però en aquells dies era una vergonya d'ésser-ne. • • • Quan ens van comunicar la - nostra sentència— la sentència dels presos de Garraf— el "Xato" va tenir un mal dia. Hi havia uns quants advocats : Closes. Iglésies. Roda i Ventura, no sé quin altre encara. Jo era absolt. I quan m'ho va dir, amanit amb reflexions extemporànies, vaig limitar-me a preguntar tímidament : — il ahora quién me indemniza de! tiempo que he pasado en la càrcel ? El "Xato" va perdre la serenitat que volia tenir encara. I davant els presents— secretari, advocats, carce. llers. detinguts — va dir-me un grapat d'insults que semblaven cases. lla altre dia. nr^niirj Hitrl^iaru» a uns quants de nosaltres sobre ei procés Ballà, li vaig fer una altra minsa observació per l 'estil d'aquella. No em va pas dir res. Després, però, va cridar el meu amic Civit. I a propòsit de no-res li va dir una cosa que no està bé de transcriure. No parlem del dia del Consell de Guerra. Prou van parlar-ne els diaris de l'època. Erem nou, i vam entrar a la sala amb el trau florit — clavell i ginesta — , formant una bandera proscrita... El President — aquell senyor Martínez Peíialver que ara és no sé per què jutge de causes — ens va moure un escàndol raonable. El Camús va fer uns udols, uns bramuls, uns esgarips i uns braols horrissons, indignes d'una persona. Tal com ho dic. Apel·lo als testimonis nombrosissims que varen assistir a aquella sessió del Consell de Guerra Altres amics me n'han explicat coses. Sense anar més lluny, el meu amic Pla, que podeu trobar cada dia a l'administració d'aquest setmanari. Es aquell soldat — recordeu? — que l'any llunyà de 1923 havia dut una corona d'homenatge a Rafel Casanova... Estant a la presó, el "Xato" va agredirlo. l' encara va intentar-li un procés per amenaces de mort... • • • I bé. aquest home. de tan comprometedor com era — fins i tot per a gent tan poc primmirada com els primers dictadors — un dia va caure en desgràcia. No he sabut ben bé per què Potser perquè no m'ha preocupat excessivament de saber-ho. El cas és que aquest home de confiança dels bot. xins, quan va caure en desgràcia, va anar a oferir-sc'ns. Es va oferir a NOSALTRES, a l'Estat Català de llavors. Apel·lo al testimoniatge irrecusable del senyor Francesc Macià i de Jaume Aiguader. Naturalment, no ens servia de res. Ni ganes. Es la primera vegada que dic això cu públic. • • • Òpitso. el dibuixant, també ha explicat sovint coses als seus amics q(K el malcarat Camús el va fer cridar després de! nostre Consell de Guerra. Havia vist com prenia l'apunt que avui publiquem. La censura va impe- En el número recentment arribat de "Las Finanzas", periòdic que tracta, com cl nom ja indica, qüestions econò miq-cs i que publica a Madrid el senyor comte de Pedroso i de Guarro, es queixa perquè les disposicions del ministeri d'Economia surten a la "Gaceta" signades Nicolau d'Olwer i no Nicolau de Olwer, que és, segons l'alludida publicació, més correcte gramaticalment parlant. Aconsellem al senyor comte de Pedroso i etc, etc, que no faci sortir gaire sovint la seva revista del camp de la seva especialització. Ara, que si ho pensa fer alguna altra vegada, i vol tornar a envair el camp de la gramàtica, li desitgem (companys de professió al cap i a la fi!) que tingui una intervenció més encertada. Ah! i de passada li recomanem que cerqui en la colecció de la "Gaceta" les disposicions q' • venien signades pel senyor O'Donnell. A veure si també li sobra l'apòstrof! 3a un poblet de ' i . Costa Brava . pot veure una 'ara de marbre «e dóna nom a r. dels carrers principals , que dia: Calle de Fermin Galin. I a sota, l'alcalde (home previsor!) hi ha fet posar entre parèntesis : (Antes Martínez Anido. antes Prat de la Riba, antes Ancha.) No es pot negar que aquesta placa és tot un curs d'història política contemporània. * 4 propòsit de ncras de carrers. j':s jardinets qui ':! ha al capdamunt de l'antic Passeig de Sant loan, tros comnument a mossèn Verdaguer i la Travessera, s'ancmenen actualment "Sa'.ón de Garcia Hernàndez". Nosaltres trobem molt bé que s'homenatgi la memòria dels herois de Jaca. Però potser no estaria de més que l'Ajuntament acordés que, en lloc de dir-se'n saló. se'n digués passeig, avinguda, jardins o qualsevulga altra cosa, perquè, francament, això de "Salón de García Hernàndez" d no els fa pensar en el títol d'una barberia o d'un establiment d: cirabotes? pr.:i ca r n unes declaracions fetes als r.eriodistes, Santiago Alba va UC que ell se sacrificava molt per la República, a tal extrem, que si no fos per les Corts Constituents sc n'aniria a Paris, que és un dels llocs on ell hi via més bé. Ja ho crec! S'hi deu trobar molt millor que D. Niceto Alcalà Zamora a la presó de Madrid! Aquell pou de ciència que es diu Unaciuno s'ha revelat com un recitador meravellós. A nosaltres. • que som gent imparcial, ens agrada més que En Ricard Calvo. Que s'ho apunti el senyor Ortega. ( el de els "pajarillas": el mostruari s'ha enriquit amb un nou exemplar: ultra cl "jabalfes" i els "payasos" cal comptar des d'ara amb els bons comediants. ★ >uan tothom creia ^uc el judaïtzant linancier senyor Alba, la darrera "víctima" del colós de l'oratòria parlamentària Alcalà Zarr.o.^. retiraria a fer compa 'a al seu amic Alfons, ha sorprès l'opinió amb unes declaracions tr-.iscendentals que diuen si fa o no fa així: "No em sento gens molestat pe' l'actitud de la Cambra. M'ar ada molt aquest ambient agitat i nerviós del Parlament". DK simuli, senyor Alba, que ningú no se'l creurà. Pobreti La processó li deu enar per dins! ★ 11 cap del nacioüonalisme hindú Mahatma Gftndhi és un home ric de fets i pob.'e de paraules. Els seus cetes ho dcir.-j'.ren. Ccr.i que un dia a la setmana la seva religió li prohibeix parlar, es va veure precisat a no poder contestar el discurs de benvinguda del president dc la Conferència de la Taula Rodona. Ha declarat als periodistes anglesos que troba excessius el nombre de discursos que s pronuncien cn l'esmentada Confercn-ia. Si Gandhi assistia a una sessió de les nostres Corts, en la qual parlessin els Royo, Unamuno, Alba, etcètera, què diria, doncs? ★ '-•mbla que les '.'arts. per poder discutir amb més rapidesa la Constitució , celebraran sessions noci.irncs. Algú ha fe; r -.arcar que aisò farà augmentar ccnsid.rabl :.-ncr.t cl pressupost dc la llum dc la Camb-a. jPcr què no se celebren les sessions al matí? i Es que als represen- • tants del poble no els agrada matinar? Aquesta actitud donaria la raó a aquelles declaracions del difunt Stresemann sobre la burocràcia espanyola... La premsa d'aquesta dies ha publicat unes declaracions d e Martínez Anido dient que malgrat del que es crei.; 1 . 1' cs trobava eh una situació econòmica rtrafegadíssima, ja que li mancava el "raomio" de general, únic mitjà de vida. Nosal'res, eaternitS per aquestes espontànies (?) ccafidènciss, proposem obrir una subscripció per pagar-li les despeses del viatge perquè pu^ui tornar a la "amada pàtria". Així veurem si ha envellit gaire! No podem fer-hi m.':. Tenim unes ganc.- terribles qaa vingui ! ★ 'i 1 s legitimistes liongnrcsos tenen per òrgan de ■ ramsa un diari tit-lat "La Panera". Sembli, però, que aquesta "pantera" és i.ioít mansoia i ni tan sols csja.rapa. Només udola. Si els nostres pobrets monàrquics cs decideixen fer nn disri que defensi els " igrn' i..*.:r:scs" dds Borbons, qnla nom deuran posar-li? Incapaços dc crear res d'original, eterm copistes, jli posaran tarrbé un nom de bèstia? A la fi designaria molt bí els propietaris... dir que aparegués a La Publicitat, lloc on llavors havia de pub'.icar-se, perw Don Cristóbai no en tenia prou. Vo' lia veure el dibuix i, si li semblava i massa natural, destruir-lo i perseguir cl • seu autor. Va fer cridar Opisso i>er la policia, i aquest va tenir qui sap la feina per fer "guapo" Fernàndez Valdés en un nou dibuix abans de I dur-lo al jutjat militar. Si no, tal vegada Opisso hauria estat també company nostre d'ergàstul. Avui • • • Després vaig perdre'l dc vista, fins que un dia. anant a Balaguer a demanar en públic el destronament del Borbó. em vaig assabentar que Don Cristóbai era comandant d'aquella zona. No sé quines n'ha fetes per allí, però sé que tothom en diu penjaments. Els meus amics del país ja em daran detalls que em plaurà dc comunicar-vos. Ara només en tinc un de concret Don Cristóbai, com qualsevol frigi, va ésser dels primers a anar a proclamar la República per terres balagaerines el 14 d'abril famós. A mi tant se me'n dóna, i si tant convingués i pogués fer-ho seria capaç encara de defensar-lo. Però molts oblidats veuran amb joia el Xato o Camús davant un tribunaL GRANIER-BARRERA 1 L'ECO DELS (iRANS RAIDS — Ei que és aquest no batrà pas el rècord en línia recta. (De "Gringoire".) LA RAMBLA PREUS DE SUBSCRIPCIÓ: Trimestre. .... 3*50 ptes. Semestre • , , . . 4'50 " Ad, g"- ■