1334 PARAULES DE DIPUTATS (Km cl Çojtgtét cspanyoj, els diputats regionalistes, per centessima vegada, Inn plantejat cl tòpic dc les aspiracions catalanes tal com ells les entenen. Potser püIranvaran força els benvolguts llegidois de ReSSOBOIMBKT, que ara nosaltres els fern parlar d'altra faiso. Fet i fet, ens sembla que tothom pot dir-hi la seva. Per a qoe el debat devingui ple de tons patètics, més potents que els emprats pels diputats de l'ínclita Lliga i demés, l'escrivim a la manera teatral.) ESCENA ÚNICA MarHnBi-Domingo, — Sí, senyors diputats de tots els sectors de l'opinió espanyola. Nosaltres havem vingut una altfa vegada en aquesta Cambra per dir-los ••1 que el nostre poble vol. SàtvateUa, — Jp, modèstia a part. conec força bé Catalunya... No sé, però, quines són les pretensions dels catalans que vénen a demanar costs que llur poble no els exigeix. Marlíiin Doniiníjíi. — El senyor ministre, si mal no record, és català, jo voldria que aquí, a la í'a<; d'aquesta Cambra, em digués si realment ho és de català. Que es despullés un moment, un sd moment, de la vestidura augusta qu - c".i aquest precís instant ostenta! Salratella. — (A part). Massa demanes. (Alt). Les paraules de S. S. m'han arribat a l'oïda un xic ismortides. No importa. Segons he entès, i si els meus orgue i auilitius no em traeixen, sembla que S. S. ha dit que jo em despullés de la investidura... Això, com és notori, és impossible. Un ministre que s'íio fa valer i que gaudeix de la il·limitada confiança del qui m'ho ha donat tot, no deu rebaixarse n tant. Marià. — Catalunya vol la independència! Si no li donen (aixecant la veu) se là prendrà! Salralclla. — Sembla que S S. avui s'hagi banyat amb pólvora (rialles d.'is circumstants). Míicià. — El nostre poble està cansat d'esperar. No vol ésser befat pels conculcadors dels drets humans. La llibertat és «I seu anhel sagrat!... íí&ftinee-DonUitgo. — Qui el fa el separatisme?.. . Dieu-m'ho ! Sou vosaltres mi>ir)o. — Es la llibertat del poble que veié néixer al senyor ministr-1. (Sentenciós). Res no hi ha tan denigrant com desconèixer el fet de les reivindicacions de la nostra terra. Hrslrira. — Quina terra? La vostra?... Per bé que no ho dignéssiu, prou ho sabem els del meu credo que la terra us pertany. /'/n í" Deniel. — El poble català es desfà per ésser germà amb tots els altres espanyols. Perquè (amb veu baixa) mai no n'ha estat dc separatista. Els que prediquen aqueixa nefasta idea són uns descastats, uns homes qui menyspreen l'ésser hidalgos... S'ha vist mai semblant bogeria?... Va ja, vaja! Marià. — S. S. no sap el que diu. Es troba influenciat per l'ambient de l'entitat que l'ha portat aquí. Salralrlla. — Jo, senyors meus, no voldria interrompre'ls No voldria que em dignessin que he procedit malament. Els diré solament una cosa: com a ministre, els preo que. . . Macià. — Catalunya ! Marlinrz-Dnmingo. — Venim per aconseguir la solució harmònica del problem? català. P. i Deniel. — Després d'aconseguir l'autonomia serem els més ferms espanyols. Hrstriro. — Kcs d'autonomies. La pàtria mundial és el (|uc s'imposarà a la consciència dels homes. La presiílència. — Cal que Ss. Ss. tractin d'ésser més polits en l'emissió de les paraules. Cas contrari, tallaré l'assumpte er. debat. Macià. — La presidència tstà tractant els senyors diputats com a un ramal de bens. Vergonya 1 Heétein, — Oh, oh! Marlíne:-l)fimiiií/i). — Ah, ah ! /'. i Deniel. — Ai, ai! Macià. — Volem la independència de Catalunya ! La presidència. — Havent transcorregut cl temps reglamentari, és passa a l'or n e del dia. (Es discuteix cl missatge reial.) Fhki'.max. LA TRISTA ACTUACIÓ El problema de la llibertat de Catalunya, torna a remoure conciències i alçap remar esperits. A desgrat dels governs espanyols, la qüestió catalana adquireix actualitat per damunt de les responsabilitats, dels afers socials i la guerra del Marroc, presentant-se ara amb caires d'urgència. No hi fa res que no se l'al·ludeixi en el missatge reial ; per dret propi el plet català es presenta i és discutit a les cambres espanyoles, vulguis o no i cada vegada amb més rpassionament. Han parlat En Duran i Ventosa i l'Estadella al Senat, i En Martínez- Domingo, En Wahola. Kn Macià i d'altres al Congrés, els uns clamant, encara, per l'autonomia i fent veure al govern el perill pera la integritat de l'Estat de l'increment que pren la tesi separatista entre el poble català, els altres, com En Macià, proclamant el dret de Catalunya a la independència i amenaçant amb un alçament armat per tal de prendre-se-la. Discursos més o menys eloqüents però.