cjue potser l'hauríem d'anar a cercar en alguna poesia de López-Picó. "Us diré que a la meva camhra de 1h Vil la de Salut L'Aliança hi havia sempre tres grans llaçades catalanes; l'una a l'espona del llit, damunt del meu cap, que jo hi posí per tal com volia que fos el meu sani si arribava el meu traspàs; l'altra damunt cl remat de l'armari-mirall. per tal que no deixessin de veure-la tots els qui entressin i els qui passessin pel corredor — a centenars els uns, a milers els altres — ; l'altra, en el pitxer de les flors que del jardí de la casa, barrejades amb les que em portaven catalaníssimes visitants, alegraven amb llurs colors i llurs baumes, l'estada alta, des de la qual hom dominava la ciutat tota, i veia, com. pel llevant, eixia el Sol que primer besava la casa del Masnou que és la meva habitual residència, i es ponia sense que cl veiés, com si fos de Déu que jo pogués contemplar la naixença i no la mort de l'astre-rci, mateix que si hagués de contemplar i .judar a la renaixença i no a la mort de la Mare Catalunya que estimo ara més encara que quatre anvs endarrera perquè ara, en la terra, no hi ha la Marc meva de carn, que jo tant estimava". "Us he dit tot això perquè comprengueu com seguim, ací, els idealistes de sempre, en les nostres idealitats; els exaltats de sempre, en els nostres px.i'taments; els treballadors de sempre, en els nostres treballs. Ah, que en nosaltres —jo no SÓC pas sol — no hi trobareu pas qui us ofereixi ço que no pugui fer o no sàpiga fer, ni l'orgull, ni el vantar-se de coses que seran — ^seran? — ; en nosaltres si hi ha demostració viva de què un hom fa tant i més del que pot dins de Catalunya on tot són enemics (...) Nosaltres no us demanem diners; mes, anem fent feina positiva, que es palpa, que resta, aguantem els cops. servem el caliu que un dia o altre serem nosaltres qui el bufarà i abrandarà el foc (...) És així i només que així. Ací no hi ha personalisme; ací hi ha la veritat. . ." En Macià també la cerca la veritat, però per altres camins. No podia el seu esperit, de formació castrense, esbargirse amb l'escaient d unes flors al capçal del llit d'un convalescent. Pensa en l'organització militar. "Ara bé; el que cal és posseir els diners necessaris per a posar en peu aquesta organització" — escriu el 30 d'octubre de 1922 des de Lleida. "Els diners recollits hauran de retenir-los vostès sense que hagin d'enviar-me'n cap. Quan l'organització hagués arribat ja al punt de poder plantar cara a l'Estat espanyol, el Directori hauria d'acordar la seva inversió encaminada a l'adquisició dels elements necessaris". Calia reviscolar, en la joventut, l'a mor a les armes i exaltar les virtuts guerreres. Aquesta fou la força amb què comptà Catalunya en els temps de la seva edat d'or política. No hi ha cap 6756 dubte que per a Catalunya era un combat desigual aquell en què s'havia cmpenyat a defensar la seva llibertat política als finals de l'edat mitjana quan els corrents d'organització unitària i absolutista havien pres tanta força, al final dels quals Catalunya havia de quedar retuda per unes centúries. Altre hauria estat el procés de descomposició si Catalunya no hagués conservat, encara fort, el seu poder militar, amb el qual va poder resistir deu anys de guerra, a la mort de Carles de Viana, contra Joan II d'Aragó i cl seu braç dret, Da. Juana Enríqucz, l'esforçada castellana que es va significar com a temible adversària de la Diputació del General i del Consell de Cent, Enrevessat era el problema que hi havia plantejat cn aquella segona meitat del segle XVc. quan veiem barrejat amb el problema polític promogut per l'escomesa de Joan 11, les justes reivindicacions dels pagesos de remensa i que fou utilitzat por l'autoritat reial per a aprofundir la divisió entre catalans. En el cas d'en Macià cs tractava de jugar fort, emprant les mateixes armes que hi havia en les mans dels enemics de la nostra llibertat. És lògic que el problema se'l plantegés diferentment de com se'l podia plantejar un industrial de la Lliga, o un botiguer de l'Ateneu Gracienc. D'ací la manca de tot doctrinarisme en les seves prèdiques per a plantejar-se, en canvi, la necessitat de la formació d'una força armada. ^Va aconseguir realitzar els seus propòsits? Indudablement entre el que cs proposava i el que va poder realitzar hi hagué un gran abim, però cl fet més important és que va fer arrelar cn una Kina part de la joventut del 1923, el desig de sotmetre's a una disciplina militar i agafar Ics armes per Catalunya. Solament els períodes de decadència es manifesten per la pruïja de posar les inquietuds literàries per damunt de les inquietuds polítiques. En aquest sentit podríem ara, sense por a equivocarnos, considerar l'època actual de 1951, com una època en plena decadència, però les premisses eren diferents en aquell 1923-1926, però això sí, mercès al revulsiu que significava la posició d'en Macià que no tingué cap inconvenient en demanar un ajut monetari, no per fer unes edicions de llibres, sinó per a organitzar un alçament. Al conjur de les prèdiques abrandades d'en Macià, foren a centenars els joves que es posaren sota les seves ordres i es sotmeteren a un enquadrament militar que tenia el seu camp d'entrenament pels voltants de París amb gran sorpresa i astorament dels francesos quan veien desfilar pels boscos dels volts de Paris a joves amb motxilles a l'espatlla i sabates ferrades. Molts dels que el seguiren procedien d'aquests grups organitzats amb fins bèlics. Però molts d'altres, procedents de la classe menestral, com aquell Rossend Sales que aparegué a la caserna dels senegalesos de Perpinyà i ara es movia amb gran desimboltura pels baixos de la Surete'. eren dels que s'hi afegiren a darrera hora, sense altre bagatge ideològic que el seu amor innat per Catalunya i una misteriosa caixeta sota l'aixella i que tancava tots els seus estalvis de rentaplats pels restaurants parisencs. Ramon Fabregat (Acabarà) ELS LLIBRES HOMENATGE A RAMON TÜRRÓ, publicació de l'Institut d'Esludis Catalans a cura de Leandre Cervera. - Barcelona, 1950. La Secció de Ciències de la magna institució catalana de cultura ha publicat aquest volum cn memòria del doctor Ramon Turró que en fou membre, en ocasió del vint-i-cinque aniversari del seu traspàs. N'ha tingut cura el doctor Leandre Cervera, deixeble que fou del gran bacteriòleg català. El volum conté estudis i comentaris sobre la vida i l'obra turroniana. Obre el llibre una nota liminar i una motivació originals del compilador on trobem que aquest volum s'havia de publicar després del IXè. Congrés de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana celebrat a Perpinyà el mes de juny de 1936. Circumstàncies especials, però, derivades de l'alçament franquista, en feren ajornar la publicació. Hi manquen treballs i estudis que els fets anormals soferts han privat d'encabir-hi, tals com els ori¬ ginals del doctor Ronge, alemany, i un del nostre Joaquim Ruira. Tanmateix, però, l'obra global i la personalitat del savi català hi són reflectí des, així com la universalitat de les seves teories, cada dia més admirades. Conté aquest volum: "Estudi crític de l'obra científica de Ramon Turró", pel doctor Antoni Cardoncr i Planes; "Notes sobre el genial immunòleg català Ramon Turró, detractor i conciliador de les escoles de Buchner i Metchnicof", pel professor francès J. Y. Pissarcwsky; "Els Orígens del Coneixement, de Ramon Turró", pel professor argentí doctor M. Rosés-Lacoigne; "La fisiologia en l'obra de Ramon Turró", pel doctor Jaume Pi-Sunyer Bayo; "El problema de Ics apetències", pel doctor Leandre Cervera, i, del mateix autor, "Noves dades per a una biografia de Ramon Turró ". El llibre, d'innegable vàlua científifica, forma un gran volum molt ben presentat i editat amb pulcritud. — N-