■ 98 LA NOSTRA TERRA estel. Fins l'embat s'era aturat. Ens giràrem enrera i obiràrem encara la rosa que nedava mar endins i tranquila sense saber que anava a la mort. I al mirar-nos, pressentirem que també moriria ofegada aquella amor que quasi no havia nascut. Manca de gosadia? Seguiem el nostre destí. La rosa potser esperava perfumar el pit d'una bella, potser llanguir i mustiarse al roser, transformant-se en odre de llavors estèrils? Sobre la mar quieta l'empenyia un airet tan fi que la feia caminar sobre la corda de les ones invisibles, deixant un rastre de perfum. Des d'aquell instant sura per damunt la nostra vida el record pur d'uns jorns d'amor que podien haver estat gloriosos i no ho foren, i a vegades alenam dins un airi de marina una diluïda sentor de rosa, i podem entendre l'ocult significat de la paraula melanconia. JOSEP SUREDA BLANES