Núm. Català Poble Quaut el Gos Salvatjtí assoli la entrada de la caverna, axecà ab el nas la pell de cavall salTatJe s flairà la bona olor de multó cuit, v la Duna, mirant sempre l'òs de la cuxa, el senti, y rigué, y digué : — Velaqui el primer... Salvatje fíll dels Boscos Salvaijes, i què vols? El Uos Salvalje digué : — Ub ma Enemiga, Duna de mon Enemic, i què es axò que l'a tan bona olor pels boscos Salvatjes? Llavores la Dona prengué un òs de multò y "I llensà au el Gos Salvalje y digué : — Salvalje fill del Bosc Salvalje, tasta y coneix. El Gos Salvalje rosega l'òs y trova lo més delicióa que bavia tastat fins aliaVores, y digué : — UU ma Enemiga, Dona de mon Enemic, dóuamen un altre. La Duna digué : — Salvalje fill del Bosc Salvalje, ajuda a l'Home a cassar de dia y guarda aqueslu babitacio per la nit, y jo "t daré Iota el óssos que 't caldran. — i Ab ! digué 'I Gat dina son nmagatall; vr taqui una Dona beu maligua; però ella no bo es pas més que jo. El Gos salvalje entrà, arrossegantse, dius la Caverua y culocà sou cap eutre'ls genolls de la Dona, dieut: — UU ma Amiga, Dona de mou Amic, jo ajudaré a tou Home a cassar de dies, y, a la nit, guardaré la Caverua. — Te!, digué 'I Gal dms son amagatall, vetaqui un Gos beu ximple. Y reparti pels Camins Mullats del Bosc Salvalje, remenant la cua y tot sol. Mes no 'n Uigué res a ningú. Quant l'Uome 's despertà, digué : — iQuè fà '1 Gos Salvalje aqui? T la Dona digué : — Sou uom no es ja Gos Salvalje, sinó Primer Amic; perquè ell serà el nostre amic ara, a jamai y tot-bora. Pren lo quant surts a la cassa. La nu següeut la Dona anà a cullir, a grans brassades verdes, l'berba fresca dels prats nverencs y l'asse-ià al l'oc. Allò feu olor ben agradable, y la Duna, senlada a la purla Ue la Cova, texi unes murralles ab corretjes de cuiro y mirà'l gran òs de multó de sigues maravellosos y feu un Sortilegi. Aquest va ser el segon que s'bagi fel a la terra. Allà baix, en els Boscos Salvaljes. tols els animals se preguntaren qu'bavía advingut al Gos Salvalje. A la fi, el Poltra Salvalje picà de peus y Jigué : — Jo aniré a veure y reportaré "l per què Gos Salvalje no ba tornat. Gal, vina ab mi. — iNeuui 1 digué 'I Gal. Jo soc el Gal qui va tot sui y tots els llocs son bons per mi. No hi aniré pas. Emperò, apesar de tot, segui an el Pullro Salvalje, dolsament. dolsament, ab peus de vellut, y s'amagà per millor entendre. Quant la Dona senti arribar al Poltro Salvalje, va riure y digué : — Velaqui "1 seg D... Salvalje till del Bosc Salvalje, 4que vols? El Poltro Salvalje digué: — Oh ma Enemiga. Dona de mon Enemic ! aoul es el (jos Salvalje 1? La Dona^ngué, reculli l'ós de la cuxa, °l mirà, després digué: — Salvalje fill del Bosc Salvalje, tu DO has vingut pel Gos Salvalje. siuó per la bona berba que fa buna olor. Y 'I Poltro Salvalje, agitant la llarga crinera, digué : — Es ventat; fesmen menjar. La Dona digué : — Salvalje fill del Bosc Salvalje, corba la testay porta l present qu'aqui tdono; an aquest preu nit- njaràs de l'herba maravellosa tres cops per dia. — Ah !, digué l Gal dins son amagatall, velaqui una Doua ben maligna ; mes ella no ho es pas més que jo. El Poltro Salvalje corbà la testa y la Dona hi colocà, per damunt, les morralles de cuiro trenat, y "l Poltro Salvatie bufà sobre 'Is peus de la Dona y digne : — Oh ma Mestressa, Dona del meu Amo, jo seré ton esclau a causa de l'berba misteriosa. — Ah !, digué 'I Gat dins l'amagalall, velaqui un Poltro ben ximple. Y s'en enlorna pels Camins Mullats del Bosc Salvalje, remenant lacúa y tul sol ; mes no 'n digué res a ningú. Quant l'Home y 'I Gos tornaren de la cassa, l'Home digué : — iQuè fa "l Poltro Salvalje aqui? Y la Dona digué: — No s'anomena ja Poltro Salvalje, sinó Primer Fidel ; perquè ell ens portarà de lloc en lloc ara y sempre. Múntali a sobre quant surts de cassa. El dia següent, alta la testa per que ses banyes no s'enredessin ab les branques dels arbres salvaljes. la Vaca Salvalje vingué a la Caverna y 'l Gal la seguí, amagantse com abans ; y tot passà com abans ; y 'l Gat digué les matexes coses qu abans ; y quan la Vaca Salvalje hagué promès la seva llet a la Doua, pera cada dia, en cambi de l'herba maravellosa, el Gat s'en entomà pels Camins Mullats del Bosc Salvalje, remenant lacúay tot sol, just com abans. Mes no 'n digué res a ningú. Y quant l'Home, el Cavall y 'l Gos tornaren de la cassa y varen fer la matexa pregunta que abans, la Dona di^ué : — Son nom no es ja Vaca Salvalje, sinó Nodridora de la casa. Ella ns donarà ia bona llet, tèbia y blanca, en endavant y per sempre ; y jo linaré conte d'ella, mentres que tú, y '1 Primer Amic y "1 Primer Fidel serèu ala cassa. El dia després el Gat esperà veurer si alguna altre Cosa Salvalje, s'en aniria a la Caverna, però res se mogué dels Camins Mullats del Bosc Salvalje. Llavors el Gat s'en anà tot sol y vejé la Dona qui munyia la Vaca, y vejé la claror del foc a la Caverua y sentí I olor de la llet tèbia y blanca. El Gat digué: — Oh ma Enemiga, Dona de mon Enemic, *aont es anada la Vaca Salvalje? La Dona rigué y digué: — Salvalje fill del Bosc Sal vatje, tor- naten al Bosc, d aontvens; perquè jo he rellígai mos cabells, he guardat l'òs màgic, y no tenim ja necessitat a la Caverua d'amics ui de servidors. El Gat digué : — Jo no soc pas un amic y jo no soc pas un servidor. Jo soc el Gat qui va tot sol y desiljo entrar dins vostre Cova. La Doua digué : — Y doncs *per què no vas venir la primera ml al> el Primer amic? El Gal s'empipà molt y digué : — iül Gus Salvalje t'ha vingut ab histories de mi ? Llavors la Duna rigué y digué: — Tu els el Gal qui va tot sol y tols els llocs sou bons per tu. Tu no ets amic ui servidor. Ho hasditlu mateix. Vesien doncs, si tols els llocs te van bé, a passejar al teu gust. Llavors el Gat feu semblant d'entristirse y digué : — jNo entraré, doncs, jamai a la Cova? jNo m'asseu laré jamai vora 'I foc que conserva caleutouet? No beuré jamai llet lebia y blanca? Vos sou beu euleuimentada y ben hermosa. Vos no deuriau fer mal, ui laut sols a uu Gal. La Dona respongué : —Jo sabia qu'era entenimentada; però hermusa nu bo sabia pas. Sia. Si jamai arribo a pronunciar un sol molen lou elogi, tu podràs entrar a la Cova. — i Y si en pronuncies dos ? digué I Gat. — Axò no passarà mai, digué la Dona; mes si jo dic dues paraules en ton elogi, tu podràs asseuret vora 'I foc, dius la Cova. — Y si tu dius tres paraules?, digué'l Gal. — Jamai això passarà, digué la Dona; mes si jo dic tres paraules en ton elogi podràs beure llet lebia y blanca, tres cops al dia, per sempre. Llavurs el Gat arquejà'l llóm y digué: — Que la cortina que tanca la Cova, el foc que crema al íons y 'Is tupíns de llet arrenglerats fora "1 foc sien testimoni d'això qu'ha jurat ma Enemiga, Doua de mon Enemic. Y s'en anà pels Camins Mullats dels Buscus Salvaljes, remeuaul la cúa y tul sol. Aquella nit, quant l'Home, el cavall y'l Gos tornaren de la cassera, la Dona uo Is parlà del tracte qu'havia fet ab el Gat, de por de que uo 'is agradés pas. RUDYAKD KIPLING fAcabaràJ L'Assamtilea OolYersitaria La nostra ciutat ha sigut escullida per Celebrarbi la segona Assamblea Universilana dels catedràtics uficials del Estat espanyol. Per segona vegada 's reunireu els mestres dels advocats, metjes, enginyers, batxillers, pènts mercantils y demés professionals d'aquesta Espanya decadent, els mestres dels posseïdors de Ütuls acadèmics a quins l'Estat ha donat una patent oficial de suficiència. No tenim a la vista el qüestionari dels lemes que feren objecte de les seves deliberacions. Mes, si tinguéssim vot en la matèria, els proposaríem que no 's descuidessin d'examinar el lema que segueix : « Causes de que "Is professionals surtin de les Escoles del Estat sense 'Is conexements més indispensables en les arts y ciències dels que se 'Is dona certificat d'aptilut». Seria potser de grossa utilitat pública l'aclarir aquest tema interessant. Y seria bó que 'Is professors cougresistes al esbrinar les causes del petit nivell dels professionals d'Espanya, no's limitessin H precisar la culpa del Estat que paga detícienlnient als mestres del jovent y els dexa sense 'Is medis de enseiiyansa que poseeixen totes les Escoles dels paissus (.ulles, sinó que fessin acte de conciencía y vejessin si, salvant honroses y beu Contades escepcions, els mestres del nostre juvent universitari omplen la seva tasca educadora. El catedràtic nocumpleix la seva missió acudint tres quarts o una hora a la classe, y recitant cada dia. durant anys y més anys, un llibre nacional o estranger, o uns apuntes de retalls d'ubretes conegudes; ab aquest sistema no hi queda establerta cap comunió espiritual entre mestre y dexebles, que sobre l'esperit d'aquést cap acció educadora jiut exercir un esperit encarcarat repetint cada dia lo dit l'any anterior. El mestre ha de viure en constant comunió ab els sabis que pensen, que experimenten y que treballen ; ha de ser el guia y conseller serè que ab trassa y experiència condueix l'esperit inquiet dels joves inteligents y treballadors, conreuabàntloshi les seves cualitats nadives, encarrilantles pels camins de la pròpia investigació. Tol axò, que deuria ser el mestre y educador dels nostres professionals seria bò que vejessin els cougresistes com es pot lograr en aquestes Escoles espanyoles de les qui se'n surt sense rastre de cap mena en l'esperit, sols ab un títul que moltes vegades els inutilisa per dedicarse a quefers ma nualsque podrien proporcionarloshi un decorós passa ment. No creièm que 'I Iraclesjjii aquest tema els cungresistes ; ni creièm que tinguin esmena els procediments de les nostres Escoles oficials que fins ara han donat suls proves de una espantusu impotència per enlairar y ennoblir la cultura de aquest país. Entre tant a un dels ponents se li acudi donar la culpa de aquesta anèmia interna de la ciència y de ia educació espanyola a uns articles de varies lleis y constitucions que donen a l'autoritat eclesiàstica facultats de inspecció que pràcticament mai deuen haverse exercit. Y aquest tema ha sigut causa de que s'apartés del Congrés un numerós contingent de professors de nostra Universitat que el consideren senzillament en la seva conciencía indiscutible. No suposèm que la discusiò que proposa el Sr. Unamuno, ni la conclusió adoptada pel Congrés tingui cap influencia en el millorament de l'ensenyansa de les Escoles oficials; però el fet de declarar indiscutible un lema de lliure investigació, que podia ésser objecte de to^a classe de raonaments en el si del Congrés, iódulDthi els que consignen els professors que d'ell s'han apartat en la carta feta pública, revela un esperit, que entenèm està ben lluny del qife els professors catòlics dels Estats Units, Alemanya y altres paissos de major cultura manifesten en sos actes y en sos pensaments; un esperit que no està gens conforme ab el vell esperi! de tolerància genuinament català, yque nosaltres voldríem veure sempre regnar en tots els homes de la nostra terra. GAZETA D'ART Més «obre la pintora mural. deu Balxeraa, al Seminari Quant l'omnipotent voler de l'Art reuneix dintre dels límits físics d'una composició lot un mou de sers, deuen ells quedar subjectes a la llei que d aquella composició es governadora, ji que, aplicada au ells, se uiauifestaen el Kituie.—Ue justícia pertany al Uitme la soberania en toia composició. Cada ser dels qui l'integren ve a sacnücar nua part de sa llibertat, de sa llibertat bàrbara y primitiva, pera assolir aquella altre que's xifra en 1» obediència a l'barnioiuosa liei; cada uu se sacrüica un tros de sa pròpia vida a cambi de participació en una vida mes alta, que 's vida de geueralitat y d'eternitat. ï axis Bellesa es feta. — Cal que 's complexi en axò lo qu" es suprem principi en Art, lo que 's també suprem principi en luetaíisica: el sacnllci. Ab prolou sentit de realitat, reuní l'eBOlerisuie iieu-platóuic de les escoies d'Alexandria, en una matexa corrent de signiBcacm Mmbòlica, les paraules : Mant/ estació. Creació, Verb, ò'acri/ici... Y crec leruuuneut que la Estètica moderna, que deu ja esplícar trasceudeutaimmit alio que 'n la Estètica clàssica (AD* en els esperits més tllosóücs, com el mateix Lessing; te aires d'arbitrarietat preceptiva, pot rfssucitar aquella doctrina, aplicautla a l'Art. Que en ell, realment, tota ma»i/estació, tota creueié constitueix esencialmeut umacri/ici: sacríúcí de l'anima creadora, a la que, un cop enunciada la llei de creació, li es precís ofegar iota palpitació excèntrica an ella; sacnüci dels elements reunits (que també són ànima) que deuen, axi muieíx, matar tot alló que uo pugui quedar rimat en una general barmonía y subjectar son existir a la unitat de 1 obra, aquesta unitat misteriosa y divina que Is ungeix en el Kítine. El Kitme es en Art, la llei clàssica per exceleucía. El Sr. Baíxeras ha coustruit la seva decoració del Saló d'actes del Seminari, ub una total despreocupació del ritmo ; sense la cultura que pro porcionaconcíenciad aquestas qüestions y sense '1 segur instint de l'arlista que, a voltes, els bi dona íustiutí» vameul solució, boi ignorantles... iQuín deplorable efecte el d'aquell munt de Ugures reunides per mera suma, sense la més petita relació entre elles, assamblades no pas altrament que 'Is ttgunns d'una UisloTtM del trajo, d'un conjunt anàleg, per l'absencia de lot rastre d'Iiarmomsacio, ni sols coordinació lineal al d'aquelles composicions bizarres dels Diccionaris enciclopèdics ilustrats en que, per exemple, un nau/ragi, un nen, una nevada, Neiolon. un nosocomi y una íuUnítat de coses més, apoteósicament rodejen a la lletra N, a la qui cab la glona de servir d'inicial a totes aquelles paraules!... Les dít'erentes parts del treball del Sr. Uaixeras ignoren tota inutua relació euritnuca. Kls àngels de l'arxivolta inferior, per una errònia disposició d'actituts, no sugerexen plàsticament cap gluríücació de imatje de l'arcosolí. Y, — en absolut apartada, deslligada y fins en sensorial liostilitat ab lo demés — la gran arxivolta se descompou, pel seu canto, en dues meitats ; però 's descompou agrement, d'una manera penosa, arribant a produir angunia física, com sí aquelles meitats, disgregades ja algun dia, y mal unides més tard, fossin visiblement de nou a punt de separarse. Y als costats d'aquell Jcsucríst que ocupa'l centre, d'aquell Jesucrist tan petit, tan llastimosament petit, tan horriblement petit, d'aquell Jesucrist quin aire innoble y sòrdít sols logra ser superat per la Verge Maria del arcosoli, pintada ab una baxesa que no 's pot compeudre sense véurela; als costats d'aquell Jesucrist en que '1 pintor sols ha sabut recordar de la iconografia bissantina la física lletjor, mes no la dignitat hieràtica ní la calenta inge nuitnt ab que '1 sentiment y '1 dolor eren transmesos: als costats d'aquell Jesucrist del que caldrà que '1 Sr. Baíxeras s'en confessi com d'un renec, campeja a la banda sinistra tota aquella nbígarrada tropa de personaljes, que desperta invencibleraent la sensació de lo còmic, perquè cap resplendor ideal, cap superior harmonia sab apartar dels ulls l'ímatje de un carnestoltes, mentres a biuida destra, graves, seriosos, mouolonainent plantats com bitlles, ignoranise eU uns als altres, ostentant ab una convicció digne de causa millor, les seves cares opaqnet d" model barceloní, els sabis posteriors a la Revelació semblen progressivament, y a mida que més en la Historia van acostantse a nosaltres, anar caient en l'abini de la mesquineria realista y anecdòtica, en que 1 ànimade son autor se mou habitiialmenty del que una osada tentativa l'ha fet ara temeràriament sortir... iY '1 color? Una vasta composició com la del Seminari cal que sigui com un mon que 1 color animi talment la vida a la Naturalesa. Al principi clàssic del Kitme troba avui el pintor afegida una altre exigència que encarque endevinada y satisfeta naturalment per "iots els gransmestres anteriors, ha sigut formulada y imposada en definitiva d'una manera triomfal per tota la pintura romàntica, d'eusà de Delacroix o. millor, d'ensà dels precursors inglesos fins al neo-impresionísme. El color, pare d'unitat liar món ica en la composició pictòrica; el color, font y mesura de la vida que ranima ; el color, protagonista en el somni que revela; el color, ànima musical, simfònica; el color, forsa espiritual performadora... A travers de la diversitat y successió d'escoles, de dogmes, de genis y d'imitadors, heus aqui nua bandera que tot el gran cicle de pintura romàntica ha mantingut constantment ben altay ha lograt plantar victoríosament en la conciencía dels homes. Delacroix va enlairaria fortament en els primers combats, aquesta bandera. Conegudes son les idees del gran colorista, tíaudeiaire, reportanlles , escriu aquets preceptes: «Com un somni es colocat en una atmosfera colorida que li es pròpia, axí mateix una conceptuacío devenguda le necesitat de moures en un medi colorit que li sigui peculiar. Ui ha evidentement un tò particular atribuït a una part qualse vulia del quadro que de ve clau y governa els altres...» Y aquest principi de la unitat pel color se desenrotlla ab el temps y se precisa flns u arm ar a les observacions clares, ter^ minauts, raonades y atrevides alhora que, lot analisant l'obra de La Touche, escnbía uo fa molt temps Camil Mauciair, sobre la naturalesa símioima de i obra de pintura, en que is termes y els motius de color se combinen y eutrallassen cercant en la repetició y en la variació ritmes de color, anàlegs als ritmes de Unies exigits per la estètica clàssica, el secret d'aquella harmonia que es generalitat y que es eternitat. Dintre d'aquest principi general d'unitat en el color, obra, com he repetit de tota l'estètica romàntica de la pintura, el principi inairíu de la pintura mural, que es induptabiemenl un genre apart, en comparació ab els dels altres gen res, queda resumit axis : Una composició pictòrica es constituïda per una varietat de color ritmada en unitat. Quant aquest ritme se produeix per l'obedieucia a'un soi centre do coordinació, baix l'acciu del qual tot el color s harmonisa, ia composició constitueix uu quadro ; quant en lloc d uu centre de coordinació u hi ha una serio indefinida, la composició es mornmeiit decorativa, í arabesc: quant hi ha més d'un centre de coordinació, però no una sèrie indefinida d'ells, sinó uns quants, més o menys fixats per una construcció arquitectònica, te lloc la que s'anomena pintura mural. Com la llei del Kitme. la de rharmouia del color ban sigui oesconegudes, no han existit poru '1 Sr. Baíxeras. i>l colorit de la decoració del Seminari, dur, contradictori, descomponentse, igualment que lo que indicat queda rospecie de la composició lineal, pero mes y més encara, d'un horrible tó general, axocolotat mes quo terròs, sab revelar una preocupació única: la del pobre pintor realista, al qui destorba y inquieta la disposició del color p.ana y en graus masses, que ell ha cregut deber adoptar pera dar sentit decoratiu a la obra. y que després, tot executantla li sembla en paradoxal contradicció ab el dibuix de les figures en perspectiva, modíiicant ses proporcions segons oi lloc que en l'espai ocupen. En mil llocs, fàcilment descubriblos al ull una mica avesat al detall tècnic, se nota '1 rastre d aquesta preocupació; el pintor se contradiu ; avansa un pas en un sentit; s'en empenedeix desseguida; es contradiu al costat; més tard s'en penedeix d haverse contradit; y aqui y allí, indecisanient, vergouyosamoiit, algunes cobai des tentatives de modelalje canten com sons estranys a la ment del autor y com artitlciíisament y per imitació poc esclarida han sigut per ell adoptats certs principis generalisats per les modernes tendències decoratives. Precisament els fruits d'aquestes tendències, vulgarisats avui \ extesos arreu, acaba la condemnació de l'obra del senyor Buixeras. Avui que '1 modern viurer procura voltarse en tot y constantment de bellesa; avui en que Is carrers y los ca?es s'ilumMien ab reflexes d'hermosure ; avui en que s'estilisen, pera regal del gust els mobles, els útils, els més insigniticauts objectes usuals: avui en que "l mateix interès aconsella als industrials vestir d'apariencies artístiques el producte, l'aparador, l'anunci ; avui en que les parets, les barreres, les estacions, aparexen en les grans capitals pomposament decorades de cartells en que "1 color hardidament crida y detura en suntuoses combiïnicions, festa dels ulls; avui en que les matexes parets de casa nostra procurem qu'oferexen sino harmoniós interès al men^s harmoniós descans pera la vista; icòm sopurtar que lloc d'excolsa importància y significació sia enlletjit per obra tan sense ritme, tan Inharmònlea de color, tan ingrata als ulls, tan buida de médina esperitual com la que '1 Sr. Uaixeras ha fet pera 1 Seminari? .. Y no obstant l'obra allí està. Yson autor ha rebut felicitacions y lloances... Y axis es empleada a Barcelona I ocasió extraordinària que o oferia de fer gran Art y de presentarlo a judici de les generacions pervinentes. OCTAVI DR BOMBO Acció social Els Zemstvoa y la reforma política a Rmala. — Com era d'esperar, la desgracia en l'actual guerra ab el Japó ha produit una fonda reacció a Rússia, que per més que de moment sigui perillosa per la trauquiUtat pública, a la llarga no pot deixar d'esser saludable. Y es tant directa aquesta reacció, que s'ha arribat a remarcar la repercus>io instantània dels variats èxits o revessos de la guerra en l'opinió política. Al pas que cada nova derrota de les forces moscovites produïa un revivament de la agitació reformista, el més petit exit, ja que no victorià, de les operacions militars, produia alhora una minva considerable en l'entussiasmo revolucionari y un aument d'energia per part dels poders públics en la seva impotent repressió. Si l'altre dia ens ocupàvem de la actitut dels partits y elements radicals y avensats, avui hem de donar com ple de la de la gent d ordre, representada am molta aproximació per la gran assamblea dols Zemstvot. Aquests gèrmens de diputacions provincials, unies Cossos electius que avui funcionen a Rússia y que tan mal parats varen sortir de les mans implacables den Plhevo. s'han redressat un cop mortaquest, y. animats d'un gran halè patriòtic, han reclamat la seva part en la responsabilitat dels afers de la Rússia. No 's tracta aquí ja d'agitadors ni de caps calents; són representants de les classes neutres de la Rússia, la noblesa y la propietat. el« grans banquers y comerciants; la burgesia, en una paraula, son els que composen aquestes corporacions. Y s'han reunit a Petersburg en una assamblea magna, no sens gran exageració batejada de Estats generals o Constituyents, pera veure de posar remei, si possible fos, al falliment nacional, y sobre tot. de prevenir la repetició d'aberracions tan mongtrunses com la de la present guerra. Una constitució, intervenció en la legislació y administració, drets o garanties individuals pera els ciutadans, l·i fi de Farbitrarietat y un regim de legalitat: veus aqui la substància dels nombrosos y importants acorts presos en aquesta assamblea, que formen, com se veu, tot un programa de reconstitució política inspirat en els principis més lliberals. Uesatiant la còlera de l'autocràcia, que ha fet lot lo que ha pogut pera impedir o desbaratar la reunió, aquests ciutadans patriotes han tingut de celebraria al comensament mitj d'amagat y la prempsa no podia parlarne. Pero tant va créixer la seva importància, pel nombre igualment quo per la significació dels congressistes, que el govern va creure més prudent cambiar de tàctica y disminuir el rigor de ses mides iuquisitonals ; al mateix temps que, convensut de la forsa irresistible que prenia el moviment reformista entre "Is seus súbdits, el czar prometia estudiar la qüestió plantejada, unic medi do calmar la creixent excitació pública. Un cop terminades les sessions, un manifest ha sigut entregat al czar. contenint les conclusions acordades. Aquest document, d'una importància històrica capital, ba sigut sotmès al consell del imperi pera ser estudiat, però do moment el czar s'ha dignat admetre els punts següents : 1) A l'a venir la prempsa d islru tarà duna llibertat absoluta 2) Llibertat absoluta de conciencía. Aquest punt es u'importaneja, especialment per els jueus, que podran axi posseir bens en les províncies que flns ara els hi estaven vedades. 3) Concessió de Cambres representatives y dret de vot per el poble. 4) Inamovibilitat dels jufjes com garantia do la imparcialitat de la justícia. Un punt, tan mateix, de la proposició, ba sigut rebutjat per l'emperador. No vol admetre de cap manera l'intervenció do la nació en matèria de pressupostos. Al cbor del poble y la classe alta del treball y del capital, ha afegit darrerament la seva veu l'inlelligencia. líl 9 del corrent, a Petersburg, un banquet de siscents convidats va reunir els representants més eminents de les professions lliberals, els quals s'apropiaren el programa de les assamblees provincials. Y no parlem dels veritables intellectuals. car ja es sabut quo a Kussia, com per tot ol mon civilisat, son en massa revolucionaris. Vegis, doncs.com en aquesta Xina d'Europa, mercès al contracop del present desastre nacional, totM les forces socials son posades enrenou y concorren en rec. amar ab més forsa que mai una n forma podtica en armonía ab los nüffeneiefl del temps. jSeràn o no satisfetes llealmeut aquestes aspimeions? Kl resultat final do 1 actual guerra que les ha provocades, més quo altra cosa, ba do decídirho. Kscntes les notes anteriors, dos fets han vingut a alteraren sentit agravant la situació política de Rússia. Un rescripte imperial sever y amenassador. ba produït la clausura de molts Zemstvos particulars que, després de la Assamblea general, seguien discutint tumultuosainent los reformes projectades. La clausura violenta del de Moscou, ha estat la nota culminant d'aquexa ruptura de les bones relacions iniciades entre el país y el czar. Posteriorment, ab ' casió de les movílísacíons de tropes, cada jorn més impopulars, greus desordres y revoltes acompanyats d'atentats dinaniiters y serioses topades ab les tropes han vingut a enverinar y embolicar la qüestió ja de sí prou complicada. Irredentisme y socialisme. — Encara fresca la nova agitació írredentisth italiana que ha amenassat un cop més ab un coi.ilicto urmat entre Itàlia > Àustria; els socialistes italians y austríacs ban proposat celebrar un Congrés a Suïssa, destinat a discutir aquelia qüestió baix el llur peculiar punt de vista, y en general a eliminar totes les possibles causes de guerra entre abdues nacions, com es, ademes d'aquesta, la política dels üalkans. El problema írredentista es, com se sab, un conflicte nacional agudíssim, que enverinen cada dia, en compte de suavisar, els desacerts y la poca aprensió do la diplomàcia. Es de lloar, doncs, que '1 poble, en la persona de sos representants socialistes, so decidexí a intervenir formalment en la justa y pacíflen solució d'un problema que an ell més que a ningú interessa. Veus aqui un cas més en que la constitució d'un socialisme sà y poderós, pot devenir una garantia per les reivindicacions nacionals. No sabem si aquesta es la condició del socialisme italià y austríac, però sí podèm dTque, per poc ben dispost que estigui a prescindir dels apriorismes y apassionaments de partit la tasca d'aquest congrés no pot dexar d ésser beneHciosa a abdos Estats y, sobre tot. al poble en litigi, víctima d'una diplomàcia sense sentit ni entranyes. ASBII nocturn municipal — Pels diaris locals estarà el lector enterat de l'inauguració del primer dels Assils nocturns pera pobres que l'Ajuntament se proposa instalar a Barcelona. Ks aquesta una obra que's recomana per sí sola com de les do primera necessitat en grans centres de popula^íó com el nostre. Per lo qu'hem vist y sentit dir, sembla que's tracta d'una obra seriosa que ha d'honrar a In ciutat y al seu concell muni cípal. Aprofitèm doncs, gustosos aquesta ocasió que se'ns presenta de felicitar als regidors y personal tècnic que han roalisat, la obra. encoratjantlos a prosseguir en aquest camí d'acció cívica social aont tant y tant, desgraciadament, hi ha per fer entre nosaltres. C. M Menudall Bn la revista Nuestro Tiempo, que 's publica a Madrid, un tal senyor Andrés Gon:dlez-Blanco, al Jer la crilica del « Llibie dels poetes», den Josep Carner, s'hi despenja en el prtàmèul ab un seguit de pensainientos sublimes que donen Choni. Vegis sinó la mostra : «...Juzgo equivocadas — llatnarlas injustas seria niejor— las acusaciones que contra esta Castilla desventurada fulmina una cierta grey de catalanistas à ultrnnza. El màs alto favor que puedo dispensar k estos senores es pensar caritativamente que son ogiotistas yjingoes de la peor laya, y con esto qnedan disentpados los infelices. Es verdad que nos hemos empobrecido yqueperdimos las Américas y que, siendo raendigos vergonzantes, tenemos arrogancias de bidalgos; mas si ellos se ruborizan de nosotros por todo eso, nosotros nos avergonzamos de ellos por lo que de mercaderia tienen sns idenles. Pues todos los que son, como Sócrates, lugo- cianles en sueíios. piensan rnuy razonablemente, à mi ver, que poseer un Qnyo/ívale màsque poseer una pròspera indústria algodonera. y que las desatina.las incursiones por los cainpos de Montiel en busca de aventuras tienen un mérito niuy superior à las travesías para importar y exportar géneros ». A n'aqnest parto fecundo d'un intelectual oso-tnadrofiado, a qui els sigrons se li han pujat al cap, nodrien posarshi molls reparos, y entre ells els següents: El Quijote ( molt senyor meu), no 7 posseexen pas vostès, per la senzilla raó de que En Cervantes va feme donació a tot el mon. / Y còm tol que son iamortal autor ne dongués Fexclusiu usdefruit als qui més mal preparats estan per entendrel! / Bonica escusa es aquexa de que perquè mòlts de vostès tenen en la llibreria un llibre per tallar y que d' altres Aaventlo tallat no l'han llegit y que 'Is més dels que l'han llegit no l'/ian entès, ja puguin jiassarse tota la vida tocant la guitarra tombats de panxa al sol I Toies les persones cultes del mon enter han llegit elQuijuie iraduií en sa llengua respectiva. Y axò no Is ha pas privat de contnbuir a que la seva nació tingues una indústria pròspera y de exportar el sobraJíl de llurs gèneres a les nacions ensop-ides. Tan sols toslès i ah h idalgos de pega! semblen estar orgullosos d'esser una excepció de la regla geiieral, oposant a la divisibüilaí del treoall, que aona vida forta y iiulependent, la divtsibiliíat de la ganduleria, que sols permet viure ab vilipendi. * Jieunils els Ministres en Consell, han acordat ab el propi aplom uels infusoris den Barlriria que la qüestió del Mai-roc no tenia gravetat y que per lo tant no hi havia que témer que s presentessin compromisos pera Espanya. llo sentim pel general Linares, perquè ha perdut una ocasió de lluiment, que a bon segur l'hauria rescabalat de la espiJiada de Santiago de Cuba. Ves de què hauran servil les fortificacions, que al dir del general Azcàrraga vafei- l'ex Ministre ae la Guerra en les plasses espanyoles d' Àfrica. Jo del Govern les llogaria per frontón. Encara que no més Jos per acostumaries a exercicis de resistència, en espera d'altres boleas ab pilotes d'acer blindat, que a la curta o a la llarga vindràn a fer caure del burro l'optimisme dels infusoris o als infusoris del optimisme. * * • « Secreto de dos, secreto de Dios. — Secreto de tres, de todos es». Axis ho resa 7 refrà castellà, y 7 refrà te raó. Mentres el pacte secret entre Espanya y Fransa va ser del exclusiu conexement den Leóny Castillo y del Ministre d'Estat del Govern de l'aris, el secret ho va ser tant com un pany den M avarí ; però desde 7 punt y l hora que se 'n va donar participació al Govern Azcàrraga, el secret ha passat a ser secret... del atmetller. Ara ja sap tothom a que 'ns compromet aquest pacte, en el cas de que lo del Marroc s'emboliqui: a realisar una acció combinada ab Fransa per terra y per mar. A nosaltres no cal dir que 'ns tocaria anar per terra, com sempre. Y aquesta vegada creguin qu'es de doldre, perquè si se 'ns hagués confiat Facció naval la nostra esquadra hauria pogut obtenir la victorià un cop en la vida. l'erqueja es sapigut que Is moros no tenen oarcos. * • * Es diu ab insistència que 7 DucdeConnaugth. Inspector del exèrcit inglès, vindrà dintre de poc temps a Espanya pera inspeccionar algimes plasses cP Andalusia. En cambi alguns asseguren que 7 Duc ( al que 's designa com al puré de la noya), no porta altra misió que la de fer capítols, es a dir, que ve a capitular. Todo lo puede el amor... * * * Y ara, seguint una costum molt socoireauda pels revislers que no saben de què fer mànegues , giraré 7 tema cap a la diada que, avui per avui, es la dels reis {Q,. D. G.). L'altre dia vaig tenir l'alta honra d'anarlos a vintar en calilat (tembaxador. La mainada del meu barri, trobant que jo en classe de pregón servia moll bé pel cas, va comissionarme perquè presentés llur homenatje als peus del trono colectiit de Ses Magestals, a fi de veure si hi hauria res pel ganxo, o sien joguines, lleminadures, etc, etc. Yja'm tenen vestit de frac y ab un misatje après de memòria al enteniment, cap al nostal de la Bona Mandra, que era aont posaven. Al arrivar allija'm vaig veure fregit. Semblava que havia caigut al mitg duna cabalgada del «Niu Guerrer», tal era l'aire de guasa que s'hi respirava. — i Per qui demana t va dir me un bacalleriso molt mal carat. — Soc portador d'un missatje a la primera Magestat que hi hagi disponible... Diguili que no es cosa llarga. Quatre senlidas frases que ja té moll sentides y prou. La qüestió es quedar com un home davant dels meus representats. — Entri per aquella porta que hi trobarà a D. Gaspar, qu'està traientse la pols del viatje. Entro y me l'atrapo ab una barba de cànem, que acabava ae Ireures, a les mans, mostrant una carn sense un pel, (C aquelles que sembla que han estat milj any dintre esperit de vi. Jo que. sense esperar més, li etzibo el discurset que comensava : « / Oh móll alt soberà d'Orient y de les Índies pastenagals, en les que'l sol s'hi ha posí », y acabava demanantli joguines y lleminadures «para unos tiernos parvulos que no se las saben tomar».