2 — XUT I Cinquena inauguració de la «Manígua DeportiYa «UN MAL HERMANO». — EL MAXOBRE NACIONAL. — MIL «NAPS» DE TRASPÀS. — ELS «FAUTEUILS». — UN ATAC DE CATRES. — PROJECTE ABRACADA- BRANT. — EL DIA DEL JUDICI. Un nét de Tàvia d'en Dova, que és fill d'en Dova i cosí d'un nebot d'en Dova, ens va dir en secret que la inauguració de «La Manígua Deportiva» era un fet, però que el seu pare (en Dova) no ho volia dir a ningú, perquè dels tres tiquets que havia rebut per anar a l'ícafartòrium», no en volia cedir cap a ningú per po¬ der arrambar amb les tres raccions ell sol. Aquesta jugada va produir entre nosaltres la indignació que poden suposar i tot seguit ens reunírem en sessió secreta al mig de la Plaça de Catalunya, per decidir el que calia fer. — S'hi ha d'anar ! ! — va ésser el crit unànime que va sortir de totes les gorges, i als cinc minuts escassos ja érem tots al mateix lloc a punt d'agafar el tramvia. eia dels nostres llegidors no podria tolerar. D'una revolada obrirem la porta i entràrem sense donar importància a res. Les obres de «La Manígua» estaven a punt d'acabar-se. Un manobre s'eixugava en un recó la suor del front i contemplava astorat el que havia fet durant el dia, rondinant : — Sembla mentida que jo sol hagi pogut fer tot això. Nosaltres ens hi apropàrem. — Escolti, manobre... —Eh?! Manobre, ha dit? — va respondre amb els ulls fora del cap. — Servidor és l'arqui-engi-contra-pale-manobre ! Un servidor, perquè ho sàpiga, és el tot de «La Manígua». — Com pot ésser això ? — Molt senzill. El senyor La Riva, escamat amb l'experiència, va veure que si posava molts treballadors s'exposava a què no hi hagués cohesión i que l'un tirés per aquí i l'altre per allí i que les obres s'eternitzessin. Un servidor, modèstia a part, encara que m'estigui malament el dirho, era, com si diguéssim, el Zamora de Valbanileria, o, si ho * * * Descriure una vegada l'aspecte imponent dels boscos de «La Manígua», els seus xaragalls, els ocells que hi canten i els bolets que s'hi crien esperant que un pobre refli vagi a collir-los, seria llauna i constituiria un abús de confiança que la pacièn- vol més clar éncara, el «manobre nacional». El senyor La Riva ho va veure, això, i em va cridar i em va dir, diu : «Mira, Ton : les obres s'eternitzen i jo em vaig fent vell. De manera, que el millor que podem fer és que les acabis tu sol, i feina feta, fora destorb.» — I us hi vau avenir? — Cómo no, vatualisto? Tinc puros a tot drap, mil peles de setmanada, un «Amílcar» de divuit cilindres i ningú m'amoïna. — I tot això us dóna en La Riva per a prosseguir les obres? — Oh, veurà, com que al «'Barça» se'ls va embussar la comuna i em donaven mil naps de traspàs si els la volia anar a arranjar... Amb un «alanta !» que va retrunyir per l'espai, ens despedírem del manobre. En una altra banda del camp hi havia un pet de sillons, canapès, balancins, butacas, sofàs, hamaques i altres estrès de fer el dropo. Ens sorprenguérem al veure que n'hi havia tants i ens acostàrem a en José-Luis, que estava provant la resistència d'una bàscula, i li preguntàrem: — Con la venia, le agradeceríamos que nos comunicarà què son estos asientos... — Son los fauteuills destinados al público para que muellemente reclinado pueda presenciar el hermoso juego de conjunta de nuestra delantera.