allò no li enlrés, à jutjar per la seva cara, tant la liavia (ranquila. Això hu reparà en RoL-h que l' estava agenullat plorant si seu costat. De icp en Roch »' alsa y entre ell y en Pere s' entaula aquest diàlech', — Vaja que teniu un cor de pedra. —Perquè? —No 'as contlol veure tot aiió? No 'us entristeix lo pensar que Nostre Senyor es mort? -No. — ComI no? —Jo 'us díré, nu m' entristeixo perquè jo esllcli ell lo segret. —Segret" quin? —Jo 'us lo conlïaría, sl fottea ben segur de boca. — ReSeuvos de mi, ningú sabrà res. —Pues be, si 'm prometeu nu Oir res -Promès des d' ara. — Donchs, no estioh trist, perquè jo se do segur que demà passat ressucíta. Com la poncella qu' eíclala, obrires. nina, ton cor al amor. Com la flor à qui I' sol mata nb son ardent bes de foch poeb à podi, à tu r mata, malhaurada! de ton ingrat avuiador lo rigor, Y com la flor desfullada pel vent, rebassada »' véu, jay. Deu meu! ton ànima enamorada