160- L' ESQUELLA DF. LA TORRATXA O MALALTIA O LUXE Que'm dispensin els companys de redacció y els lectors d'aquet setmanari que siguin de parer diferent del meu... Però jo soc furiosament antimandn'sta. Lo qual no vol dir que no respecti la mandra en aquells casos en que respecte mereix. La mandra— vull dir aquí la mandra permanent, professional—es, al meu entendre, o una malaltia o un luxe. En el primer cas, planyo al mandrós; en el segon, l'odio sincerament. Perquè es innegable que les malifetes de la mandra, en tots els terrenys, són enormes y funestes. Individualment, econòmicament, espiritualment y... (poseuhi tots els altres adverbis que be us semblin), es una malura de pitjors conseqüències que les epidèmies y que'ls vicis. La mandra fa més mal als homes que el joc, la beguda, les dònes— vull dir certes dònes, ¡es ciar!, —la literatura pornogràfica y el mal mot. Penseu una estona en els drames de que la mandra es mare maleïda. Penseu en els que, per dropos, s'arruinen, no s'enriqueixen, o cauen en totes les baixeses, o perden l'honra y la vida. Si's pogués fer una estadística de les desgracies causades per la mandra d'ensà que'l món es món, sentiríem envers ella un immens horror y un odi sant. Quan la mandra es una malaltia, cal sotmetre el mandrós a un tractament terapèutic, per més que la mandra crònica es quasi sempre incurable. Quan es un luxe, cal perseguir els mandrosos com a delinqüents y àdhuc exterminarlos com a rates. El mandrós per luxe es el més abominable dels degenerats. Davant d'ell jo'm sento encès d'una crudeltat inquisitorial y trobo acceptables tots els procediments empleats en els temps mitgevals pera treure els homes a la vergonya pública. Un gos que, pera fer el minim esfors de lladrar, busca l'apoio d'un mur, es un gos sabi y un símbol de la peresa nacional. Dos andalusos amics que's troben al carrer y s'aturen pera enraonar, imiten al gos de la copla y s'apoien també aont poden. El treball sigué imposat al home com un càstig. «Guanyaràs el pa ab la suor del teu front», va dir, irritat, el Senyor, després d'allò de la poma, que tan cara fruita ens ha sortit. Per lo tant, el treball envileix, com tota coerció imposada, y l'home més gandul es l'home més digne. En Girona pobre era, en aquet concepte, el ciutadà més respectable, y jo, que fent aquest article treballo, soc un espanyol digne d'excecracló. Veieu, contemporanis, el nobilissim exemple dels animals no subjectes a servitut. ¿Qué fa el gat, després de pentinarse al sol y de menjar la dolsa pitansa? ¿Ajuda en alguna cosa als quefers de la casa? ¿Vá a obrir la porta quan truquen? ¿Surt a rebre lo que porta el carter?..iJamall... Busca, digne y reposat, el recó favorit, se fa un capdell y... ronca. |Oh, gat dignissim! Ab ell no hi resa la maledicció de la poma paradisíaca. ¿Qué fa un lloro que tingui conciencia de la seva missió? Repetir, per gust seu y quan be li sembla, lo que ha après; però mai quan hi ha visites a qui |mostrar la seva erudició. Llavors calla decorosament, perquè, enraonar en aquell moment y per capritxo d'un altre, es un treball. ¡Oh, llorosapient! Sembla, així a primera vista, que la siesta es l'acte d'aj^ure's, estirar les cames y dormir. Es un error que poso al descobert en el tomo XIX de mes ja citades Obres completes {\). La siesta es a modo de protesta del home digne, y al mateix temps gandul, contra l'obligació de treballar durant el dia; especie de propina del dormir, que enalteix al qui la reb. L'home que més dorm es el més benemèrit, y el fakir, que passa quasi tota la seva vida en èxtasis soporífer mirantse el llombrígo, es quasi l'home perfecte, encara que brut. La societat ideal serà la regida per aquell famós Decret del que tan injustament s'han burlat els escriptors festius: «No hi ha res. Ningú està encarregat de l'execució d'aquet Decret.» Quan arribi aquet temps inefable, la superficie de la Terra serà un immens llit, en el qual l'Humanitat dormirà descuidadament la seva peresa. Y llavors, sols llavors, podrà dir l'home que es veritablement el rei de la Creació. Prenemnos un anticipo a compte: són les dugués de la tarda, la digestió comensa, la chaisse longue obre els seus brassos... Dormim!... •Dolta Catalunya, patria del meu cor, 3 ni de tu s'allunya 'anyoransa's mor (Els unies que treballarien se n'han itanar). ( I ) Traclal Je les varies posicions que Jeuen adoptarse pera dormir una slesla llarga y rcconfor/anl, tomo I, pàgina 37. L'ODIÓS TREBALL L'estat natural del home es el perfecte estat de la ganduleria, que'ls italians anomenen /ar nienle, els castellans galvana y els catalans mandra. Aquet profon pensament, que pot trobarse en el tomo XXVI de les meves Obres compleles (i), estk comprobat pels fets. L'habit d'«ajéureshi» es quasi un art nacional, que alcansa un grau prodigiós de perfeccionament a Andalusia, patria del lio Alegria, amo d'aquell gos de la copia: «¡Hombre! Se parece usted al perro del tío Alegria, que, para ladrar, tenía que arrimarse á la pared.» 276. ( I ) Diversos r eomplleals proeedlmenls pera no fer res, tomo V, página La mandra sols es respectable en Ies persones que no són mandroses. Bella, bona y plaent cosa es reposar després de treballar. Mes pera'l mandrós, que reposa sense haver treballat, el repòs es una angunia y no pot fruirlo. Hi ha anys que un no té ganes de fer rea.— Caries Altadill- Anlonl López, eüllor — //ambla del MKg, núm. SO Imprempta LA CAMPANA y L'ESQUELLA, Olm.8 B AKCELON*