Embolics de família Aquesta obreta del nostre Apel·les Mestres és molt coneguda. Fa molt de temps que corre pel món, i les riolíes que ha provocat haurien de comptar-se amb xifres inimaginables. Però, amb tot, té una gràcia que no es perd amb el temps ; per això ens hem determinat a publicar-la, segurs que els nostres soldats que no la coneguin ens ho agrairan, i que els que la coneguin hi trobaran un goig renovat. Un tipus capficat Estic desesperat!... desesperat!... desesperat !... El que em passa és horrible!... espantós!... monstruós!... La Naturalesa està destarotada, l'Univers se'n va daltabaix, totes les lleis naturals se n'han anat a rodar ; això no tó solució, ni adob, ni nom, ni res ! Es el Caos! (Pausa). Veiam, recapitulem... Es a dir,- no, ca ! és inútil ; ja ho he dit on una paraula : és el Caos ! Però un Caos tant embolicat, que aquesta vegada ni el Pare Creador ni el sursióm corda fóra capaç de desembolicar-ho ni de treure'n res, a menys que fos una' bona migranya i que ho tirés tot a les tram. pes. I sinó, vegin vostès mateixos. Jo feia l'ós a una viudeta jove, fresca, bonica i alegre. Oh, al costat d'ella no hi ha manera d'estar-hi trist! Aquesta viudeta té una filla, molt quieta, molt seriosa, molt entenimentada, molt bona per a la casa ; una veritable joia. El meu pare és un vell verd — més verd que jo, mal m'està el dir-ho, però la veritat en son lloc — va començar a analitzar i sospesar les qualitats de la filla, fins que va trobar-la al seu gast, i un dia va dir-me : — A tu t'agrada la mare, a mi m'agrada la filla ; ni tu desagrades a l'una ni jo desgrado a l'altra : fem, doncs, casament doble i tot queda a casa. La proposició va semblar-me molt encertada i amb el beneplàcit de tots va dur-se a terme com la cosa més natural del món... però qui podia pensar les conseqüències! Des del moment que em casava amb la mare i el meu pare amb la filla, el meu pare passava a ésser fill meu i, naturalment, jo passava a ésser el pare del meu pare. Què resulta d'ací? que com que el pare del nostre pare é« el nostre avi, era trobo ara que jo sóc avi de mi mateix. Més encara.:, essent jo el meu avi i, per tant, besavi del meu pare, el meui paro, a més d'ésser el meu fill és el meu besnét. Ara bé : el meu pare ha tingut un fill. Aquest fill, essent fill del meu pare, és germà meu ; però com que el meu pare a més de fill m'és besnét, re. sultà que al meu germà jo li soc rebesavi. Al mateix temps jo he tingut un altre fill. La meva dona li és mare, i aixi és germà de la seva filla, o sigui de la dona del meu pare, i de passada és germà del meu pare. I com que el germà > del pare és oncle, resulta que el meu fill és el meu oncle i, per tant, )o sóc nebot del meul fill i cosí germà de mi mateix. Encara hi ha més : Jo sóc sogre del meu pare — ja que és casat amb la filla de la meva dona — però com que la meva dona ós casada amb el fill del meu pare, el meu pare ós sogre de la meva dona i, naturalment, és el meu sogre tot i essent el meu gendre. De manera que em trobo que a força d'ésser-ho tot ja no sé què sóo ni què deixo d'ésser, i el mateix ens passa a tots els de casa. Per exemple : en llevar-me, corro a fer l'amistat al pare... però, no ! és ell qui ha de venir a fer-me-la a mi, ja que a més de pare li sóc besavi. Quedem, doncs, que és ell qui ha de fer-me-la... però, tampoc no estaria bé, què diable! perquè al capdavall, tot essent el meu fill no deixa d'ésser el meu pare, i a més, que encara que sigui el meu gendre no haig d'oblidar que és el meu sogre. . No hi ha amistat,, és impossible. Sortim al carrer. Haig de donar la dreta al meu pare, que és el meu fill, o el meu iill, que és el meu pare, ha de donar-me-la a mi?.,. A quina dona haig de donar la preferència? A la meva filla, que, com a dona del .neu pare, és la meva mare, o a la meva doi.'a, que, com a mare del mou pare, és la meva àvia?... Bah, no sortim ! Es preferible quledar-se a casa. I tot això encara no ís res. El meu fill fa una rebequeria, el primer que se m'ocorre ós donar-li una surra ; però com quie essent fill de la mare del meu pare, és germà del nieu pare, i per tant, oncle meu, on /és vist que un nebot pegui una surra al seu oncle? Impossible ! Però no s'acaba tot aquí. Essent la meva dona mare del meu pare resulta que jo m'he casat amb la meva àvia ■, al mateix temps que jo, essent com sóc pare del meu pare, sóc avi de la meva dona, pare de la meva mare, fill de la meva filla, sogre de la meva sogra, gendre de la meva nora, germà del meu nebot, nebot del meu fill, rebesavi dol meu germà... en fi, senyors, no puc més ! Que baixi Déu del cel i qup desfaci aquest çmbolio abans que jo no vagi a parar a un maniòBmi. Oh, la família, la família!... Benaventurats els bords de l'Hospici, que no saben què cosa és la família ! {Fuig desesperat.) Apbles MESTRES — Ai, ai, ai, que hem atropellat un home ! ! — Mamà, no facis tants escarafalls que sinó es pensaran que és la primera vegada que anem en auto ! EVA MODERNA — Apa, Eva, no dubtis que conté moltes vitamines ! — Tu també véns a buscar ranxo? — Sí noi ! Així puc tenir vuit pessetes diàries de renda. — ???? • ' — Sempre són les mateixes. LES VXRTUTS DEL VEGETARISME 0 UN IDEALISTA PRÀCTIC DEL SEGLE XIII El Baró, que és partidari del règim alimentioi carnívor, està furiós. No vol que la seva filla rebi lletre« del troba¬ dor, que és vegetarià convençut, i la fa tancar a la torre-presó del castell. Desafiant el destí, la noia entra serena, a la presó, a la qual és conduïda pel botxí del Sr. Ba»ó, que ós inflexible pare. està enamorat de la seva bella figi"*i per tal que ne se li deformi a causa de la fam, li envia pomes per a alimentar-la. La noia rep l'aliment satisfeta i nien- ÜJ seu amador, el trobador idealista, ja tothora pomes enviades pel seu am»