JOVENTUT fons de l'ànima de cada hú. ¡Quin dia més felis! Ningú pensava en las penas de la vida; tot s'havia olvidat. La conversa recaygué sobre'I pervindre. Aquella colla de joves lots h' creyan, tots somniavan ab el demà. Jo, l'únich malalt de entre ells, al pensar en el pervindre, vaig sentir una fiblada fonda y per tot mon ser va desbordarse una corrent de glas. , Y vaig girar la cara per amagaria de las miradas, y mos ulls se clavaren en la carretera dreta y monótona que al compàs dels cascabells, s'anava estirant darrera nostre. — D'aqui un any — pensava jo — ¡qui sab ahont seré! Tal volta ja m'estigui podrint à dins d'un d'aquells ninxos humits del cementiri infecte de la ciutat!... Y aquesta vall tornarà à estar tan alegra, tan poética, y'ls aucells, com avuy, cantarán esbojarrats, y ells. 85 els meus companys, seguiran vivint, vivint, oisfrutant d'aquest patir que tant ens agrada, d'aquest sufrir que se'n diu vida... Y en tant jo reposaré sol y ben olvidat de tots, y a.juest olvit, aquesta soletat, m'espantan, m'esgarrifan... ¡Vuy viure!... ¡Vuy viure! — V pera distreurem, vaig tombar la cara cap à dins del carruatje, al mateix temps que'm trobava més abatut, més malament que may. Xo hi ha remey: la realitat es crudel. Quan arribi l'hora, jo moriré, y la vall quedarà alegra y ells seguirán vivint y'ls aucells cantarán esbojarrats la cansó de l'alegria, aquesta cansó que'm fa tan mal, que se'm filtra al moll dels ossos escarnintme. Y jo, impotent, fins als darrers moments, seguiré cridant sempre: — jVuy viure! — JOAN OLI.ER V RAÜASSA. PRIMAVERA Lo trist Hivern queda enrera y lo boa temps ja somriu; ja ha arribat la Primavera y'ls moixons ja fan son niu. Tot son flayres, llum y vida; lo Món torna á despertar y la Natura'ns convida... Oh, donal Ancmhi á gosar! Anemhi á gosar, oh dona! á eix edén ubriagador bont tot lo creat entona l'himne gegant del Amor. Enguany com altres anys la primavera ha arribat somriseota y perfumada vessant (layre dc flors, enguany com altres anys, dona enciscra, enfront de ton balcó cada vesprada) cantarà'l rossinyol sos gays amors. Un any més, un any més, ma dolsa vida! Un altre any, y la vall, fins avuy erma, altre cop florirà. Es lo pas del vell temps, qu'cn sa fugida va arrossegantnos sempres fins al terme que comensa en la porta del fossar!... ARNÁU MARTÍNEZ Y SERINYÀ