JOVEN IUT 89 de sas qualiiais negativas (que's resumeixen en la falla do batuta ), reveladas en las sinfonías precedents. 1.a llegenda musical Hénora, rellexa per complert el temperament de son autor, tant, que podríam dir qu'en ella l ánima del mcs• tre Nicolàu s'hi veu maravellosament retratada. Comensa la primera part ab un preludi que no está inspirat, sinó calcat en el de Lohengrin, que segurament sena l'única obra de Wagner que coneixia'l mestre quan el va escriure. Després d'un vulgar coro de pesca• dors, segueix un diálech de tiple y contralt qu'es de lo més buyt qu'hem sentit, puig res s'hi troba: ni motiu, ni sentit en el recitat, ni trevall orquestal. Las notas se succeheixen unas a altras sense la més mínima correlació de ideas. Ab la entrada del barítono torném cap á Wagner. es a dir, cap al autor de Lohengrin. Barrejats ab la major indecissió, hi descubrim els temas del Graal y de la esperansa, y lins un tros del duo d'amor. Aixó dura poch, puig després d'un difús diálech en que res se treu en clar, ni dels cantants ni de la orquesta, ve un tros de punts suspensius en el programa ab un paréntessis que diu en éxtasis. Aquí es ahont esperavam veure desplegarse'l talent musical d'en Nicolàu puig la situació dava de si per expressar ab un tros sinfónich lo que la paraula humana es impotent pera descriure, com fan els grans mestres, ó bé pera lluhirseab un intermezzo efectista sense cap concordancia ab el llibre, com fan els italians. Donchs ni una ni altra cosa. Ab sols un parell de compassos de silenci, embesteix el barítono tot un rácenlo de lo més cursi y amanerat que s'hagi escrit. Alió sembla purament Chapi y, encara, pera més precisar, ens recorda bastant Ija Tempestad . Si's compara aquest tros musical ab la lletra que vol interpretar, plena tota del més ardorós misticisme, no's pot menys d'admirar la tranquilitat del autor de la música per estrafer ab tan poca solta la idea del autor del poema. Després d'un altre diálech, tan insubstancial (musicalment) com el primer, se llensa l'autor al final cap al imprescindible crescendo á tota máquina, ab un tema ( per últim n'apareix un) vulgarissim, entonat per tota la orquesta al unisono y à tall de concertant de Gioconda, pera convertirse al últim en himne d'apoteossis de ball d'espectacle, hn poca estona hem recorregut tots el géneros, sense sortir per aixó de la més desesperant monotonia. Altre tant podriam dir de la segona part d'Hènora. El monólech de barítono ab que comensa, torna á recordarnos la esmentada obra wagneriana, peró tot ell sense cap coordinació, en mitj d'una insoportable llanguidesa. Segueix un altre crescendo tan cursi com l'avans citat, en el que, rcproduhint el motiu del raconlo, també al unisono pera major varietat, s'hi troba un trevall d'instrumen- tacio tan deficient com equivocat, pel mal lli' gament de la corda ab el metall. Kl cant d'Wé" nora no's distingeix gayre de tots els que l'han precedit, puig sa extraordinaria vulgaritat el fa més propi d'una sarsuela que d'un poema musical. Y fineix aquesta obra ab el cant del miserere, ;u entona el coro, y ens dona per primera vegada en el poema, sortint de las eternas divagacions, una idea fixa. un objectiu realisat pel compositor. Aquest coral está ben portat en son comensament, peró després pert el sabor religiós, per haverlo sacrificat al efectisme del imprescindible erescendo. que resulta massa teatral y busca sols l'aplausó final L'Orfeó Català interpreta tol aquest linal ab molt bona entonació y colorit, despertantnos del ensopiment que'ns envoltava desde'l comensament de l'obra. La orquesta, un xich millor qu'en las sinfonías de Ueethoven, potser perque'l classicisme d'en Nicolàu li es més assequible que'l del mestre de Bonn. El barítono senyor Puiggener interpretà sa part de la manera que'ns té acostumats Las debutants Marina Cañizares y Amalia González se revelaren dignas deixeblas del autor de l'obra, y las hi profetisém qu'anirán molt lluny per aquest camí, sobretot si, com suposém, també fican cullerada en la més que probable profanació de la Novena, que desgraciadament s'acosta á passos de gegant. No'ns queda espay pera parlar en aquest número dels concerts de diumenge y dilluns últims. En darém compte en el pròxim. JOAQUÍM PENA. TEATRES NOVETATS COME LE KOGLIE. Las fullas del arbre d'arrels coreadas per la malura cauhen y s'escampan á la primera ventada. Unas, per ésser més feixugas, sembla que vulguin arraparse ú la mateixa soca y á las brancas: altras no paran fins arribar á terra, aguantantse intranquilas sobre parets y marges; y altras. per li, las més lleugeras, rodolan tot seguit al fons del barranch. ahont van á podrirse entremitj del fanch y la inmondicia. Allí aniran á retrobarlas totas las altras, arrossegadas per nous vents. La familia Hosani es aqueix arbre debilitat. El pare, soca impotent, es un home de carácter débil y tolerant. Té la voluntat atrofiada; no esclatarà may enérgica y viril pera afrontar las contrarietats xicas y grans de la vida. Irreflexiu, s'ha casat per segona vegada, y sa muller y sos fills, volubles v lleugers per naturalesa, no trobaran en ell una forsa que'ls contingui, ó quc'ls redressi. Sa