274 JOVENTUT fors humà, elc. Com la temperatura era tèbia, las vidrieras estaban obcrtas. Y jo, sentat en un hermós silló de daurats cuyros venecians, contemplava extasiat l'esplendor de la Naturalesa. Era de nit y la lluna brillava; una d'aquestas nits claras y serenas del mes de maig en que las estrellas semblan vivas y palpitants en lo profond del alt del cel. Me vaig incorporar per admirar millor aquell sublim espectacle, y vaig abalansarme sobre l'abim, apoyantme ab las mans en el petje de la finestrada, y allà lluny, lluny, cap S la dreta, ahont declinavan las monlanyas, vaig ovirar el mar, que brillava com si fos de plata. Aviat'm va semblar que la Naturalesa que jo contemplava extasiat, com si fos parada, fixa, morta, s'animava, vivia, palpítava. Els camps s'extremeixian, y las espigas y las flors se gronxavan al alé de la brisa que las acariciava. Las ayguas s'esparramavan amorosas sobre de la terra abrassantse ab ella y penetrantla. Las montanyas, unas'm va semblar que creixian, mentres que las altras, minbavan. El cel. l'espay, tot ell me va semblar ple d'una substancia etérea vivent, quals astres no eran més que cristalisacions lluminosas momentáneas. Las estrellas semblavan parlarme un llenguatje lluminós que jo no entenia, peró que m'omplia de benestar l'ánima. Els arbres se balancejavan tot gemegant els uns. mentres mormuravan els altres. El vent cantava. El mar .formava un acompament cadenciós ab las sevas onadas á la universal cansó. Y tot perdent son estat estàtich, y casi diré la seva corporalitat particular, me va semblar qu'es fonia en un inmens tot armónich, ó que tot lo que jo veya eran sols accidents passatjers del aspecte multiforme d «n sol Ser. del qual jo únicament n'abarcava una petita porció, ja fos que la meva mirada el profondisés, s'elevés, ó el recorregués en diversos sentits. Y lo qu'es més estrany encara, me semblava véurel més en mon interior que fora de mi mateix. Al mirarlo'm feya l'efecte de que jo mirava cap endins. Aixis embadalit va arrivar un moment en qu'EIl y Jo, meva semblar qu'eram una mateixa cosa. O Jo estava en Ell, ó Ell en Mi. integralment units. Lo qu era no es definible. Ni era jove ni vell; ni mascle ni femella; ni animal, ni plama, ni mineral; ni sólit, ni liquit, ni gas; ni singular, ni plural; y era tot aixó á un temps. Per més esforsos que vaig fer, may vaig poguer véurel completament. May vaig arribar á abarcarne més que un petit tros; y encara dubto qu'aquesta petita part la vegés bé ó la comprengués ta! qual era, pcrque'm semblava que'm faltavan molts sentits pera fer tal. Y'm va semblar véurel millor ab el sentiment que ab el càlcul. L'anàlissis m'allunyava d'Ell, y sols arreplegant y juntant els resultats del análissis, podia definirlo un poch. Quan me valia dels instruments cientifichs, dits de precisió, aquesta petitissima part. me semblava a la vedada més real y més insondable, ja que com més y millor l'anava veyent. més se'm enxamplava. Sempre hi havia un més enllà. Ab el telescopi m'aterrava l'infinit de lo gran. Ab el microscopi, l'infinit de lo petit. Y encara d'altres y altres infinits, del temps, del espay. del moviment, de las formas, y altres que'm desesperavan. Al aixamplar la visió per compéndrel, ó al concentrarlo per fixarlo y definirlo, se'm desvaneixia. Va arribar un moment que'm va semblar que'm tornava boig. En mitj d'un'ansia tal, la meva conciencia el va interrogar. Y'm va semblar que'm responia. . — -Qui ets? — vaig dirli. — Soch... — va contestarme. — ¿Qui? ;Qué? — Xo tinch nom, perquè'ls tinch tots. Cap llengua pot expressarme. Ningú podrá may definirme. Soch Incomprensible. » Sobre aquest planeta, m'han dit: El á Babilonia, Brahama á la India, Pan á Grecia. Els Hebreus no m'anomenavan. Sois devegadas indicavan el meu buf. el meu alé. Els Escandinaus van donarme'l nom de Wothan, es à dir, moviment, forsa, acció! Altres pobles d'aquest diminut planeta, àtom de las mevas manifestacions, han personificat y adorat alguns dels meus aspectes parcials y transitoris. Spinoza me va dir el Tot. Els dogmàtichs m'han anomenat l'Etern, l'Inefable, asignantme encara un resto de personalitat, quan tota personalitat es sols la fixació momentánea d'un instant meu. Aixis s'assignan qualitats de Finilut á lo infinit Se