JOVENTUT 435 Baix aquestas bascs, que res tenen d'utópicas, que no prenen cap dret à ningú y que respectan no sols la llibertat d obrar del individuu, sino fins la llibertad de pensar en las més originals reformas de la societat, crech qu'es factible que sigui un fet l'aspiració que sentim molts catalanistas, deque també nosaltres nos preocupém de la resolució del problema social. Lluís Marsans. A LA VORA DEL MAR Comartuga 14 d'agost. A las primeras clarors del auba, qu'entran en una cambra per las escletxas dels finestrons, m'he despertat, sentint el mateix descoratgement que quan vaig arribar á aquestas platjas. Sembla que la cansó monótona de las onadas vulga condormirme; més en va procuro tancar els ulls. Sento esgarrifansas de fret; no puch dormir. Sense incorporarme, obro la finestra, que puch abastar estenent el bras: tan petita es la cambra. La finestra ¡a es oberta, y á cent brassas de mi veig el mar, lleument rissat, ab un onejar dols, ab un panteié de joya... Al lluny, la ratlla del horitzó's dibuixa quieta y llisa sobre'l pélach inmens de nacrerinas ayguas. Que n'es d'imponent la quietut que'm volta! Y que'n pasaría d'horas jo, sense mourem d'hont soch, mirant el mar com en somnis! Son las cinch del mati. Els meus cosins me cridan : — Hem d'anar á cassar. hem d'anar à pescar, ens hem de distreure! Apa, toca-sonl — No, no vull cassar, no vull pescar. Ja pescarem al vespre, á la nit, al clar de lluna. Ara'ns embarcarém no més. Anéu, preparéu la barca, arregleula, que fa massa aygua; mudéu els escálems, qu'están si's trencan no's trencan... Aixó es una barca de pobre!... Anéu. y eh acabant torrjéu à avisarme. — Se'n van, s'allunyan pel llarch de la tapia que cenyeix la vinya d'en Petraca, fins arribar á flor d'onadas, hont la barca jeu. Mc quedo sol, fentme la trista ilusió de que no'm queda ningú al món, y'm plauhen els remors tranquils de la naturalesa també sola: els mormulls del vent y del mar, de las fullas y dels insectes... Que n'hi ha de vida en lot aixó! Sols aixis puch sentiria, jo, la vida! Ja'ns hem embarcat y aném mar enfora. Mos cosins reman ab gran brahó. Si avans era bonich el mar, ara'm sembla que no ho es menys la terra que's va allunyant. Aquells marjes d'esmicolat rocàm. clapats pels esbarzers y pels sarments de las vinyas, carregats de pàmpols; aquells caminals pedregosos que's retorsen plàcidament pujant per las comas, menant com amorosos guias à una y altra llar hont s'hi deu viure una vida patriarcal; aquells garrofers qu'estenen sas esqueixadas brancas ab gesto tràgich, y aquells altres arbres, els més nobles, els més tristos, las quietas oliveras... cóm me parlan al cor!... En aquell mas mitj cubert per dugas figueras, hi oviro distintament un pou. Prop del brancal hi seu una dona, segurament la muller d'aquell pagès que conduheix l'arada à pocas passas d'ella. Jo dich à mos cosins: — Hi anirém à la tarda al mas aquell. ¿Son amichs vostres? Millor. Anch que no ho fossin, aqui tots son amichs, tots son germans. En aquestas platjas sembla que hi hagi passat Jesús, com en las de Galilea. S'hi sent son esperit, s'hi endevina sa paraula predicant l'amor y la pau... Al mas hi anirém aquesta tarda. — Mos cosins prometen complaurem. Y segueixen remant. La mar està més quieta que may, si no fos el. cruixir dels rems fregant las orlas, y son lleuger clapoteig en l'aygua, sentiriam fins el remor de nostra respiració. Ja surt el sol, mandrós y rialler. La mar es una esmeragda inmensa. Cada cop que'ls rems ixen de l'aygua, degotan à bell ruixat diamants y perlas. Ja ha sortit el sol. Ara es espléndit. Els estanys d'aprop de la platja's veuhen lluhir com miralls, entre'ls jonchs. Terra endins, els fruyterars atapahits presentan tots els tons del vert, desde'l més groguench al més fosch. Tot es claror y alegría, y jo no puch vèncer la tristesa de mos recorts; una nota fosca com aquells eucaliptus de vora l'estany gran...