JOVENTUT TEORIA DE LA MUSICA : HUCH RIEMANN II 563 SlGNBS QU'b.MPLEA EN SAS EDICIONS FRASEJADAS. Revesteix aquest tema un interós grandissim pera tots els musichs y especialment pels pianistas. He d'advertir, avans de tot, qu'al frasejar Riemann las obras dels grans mestres no ho ha fet aplicanthi'l seu modo de sentir personal, sinó que"l fraseig es completament objectiu y sols mostra l'esquelet de l'obra, descubrint al primer cop de vista fins els me- petits detalls ab qu'aquesta está formada, y trobanthi en ells sempre las ratllas divisorias ben colocadas (puig devegadas fins els millors compositors las colocan malament) y respectadas extrictamenl totas las indicacions dels autors. En una paraula, Riemann estalvia als músichs l'anàlisis qu'haurian de fer (si es que'l saben fer, puig hi ha complicacions de tal mena que fins avuy sols Riemann ha sapigut donalshi una solució Ilógica y satisfactoria), per'estudiar un'obra y executaria ab tots els detalls que requereix una verdadera interpretació. Ademés, aqueixas edicions tenen una inmensa ventatja comparadas ab altras (per exemple, ab la edició de las sonatas de Beethoven publicadas ab observacions pel gran artista Bülow), y es que no es precís deturarse à cada moment pera llegir las observacions que hi ha, sinó qu'al primer cop de vista's dominan aquestas. Bolow mateix escrivia parlant d'en Riemann, quan aquest tot just comensava ab las sevas obras pedagógicas sobre la ensenyansa del piano: «Ja m'esperava del autor (Riemann) un'obra madura é important, puig es un dels músichs pedagógichs que's poden alabar de possehir una educació musical vastissima; peró lo que no havia esperat d'ell es lanla profondital, precisió, concisió y finesa minuciosa, tant en la exposició, com en la solució de tots els problemas que's puguin imaginar del art de tocar el piano. » En pocas paraulas Bolow'ns dona'l retrato d'en Riemann; y si aixis el jutjava en sos comensaments, qué'n diria ara de las sevas obras, ab «1 grau de perfecció qu'han obtingut y las múltiples brancas à que s'estenen! Passém, donchs, á lo essencial. Arciis (exemple 1). — Riemann emplea'ls archs per' indicar las frases ó lemas, de modo qu'al primer cop de vista's vegi cóm está feta un'obra musical. Respecte de la execució, fa Riemann las següents observacions: Totas las notas s'han d'executar ¡ligadas (tant si tenen arch com si no n tenen), si un signo determinat no indica altra cosa. -i Tota ñola última d'una frase (d'un arch) ha de ser més curta del valor que representa, á fi de no lligaria ab la frase següent (ex. 1 a), peró si hi ha una ratlla á sobre, com en el ex. 1 b, alashoras no's fa cap pausa y's Higa i -' ab las notas de la frase següent. Lo mateix succeheix quan las dos pumas deis archs se troban (ex. 1 c) ó s'encreuhan. I Els archs encreuhals indican que una frase termina al mateix temps que l'altra comensa (Fraseig doble d'una ó mós notas) (ex. 1 d). Perno haverhi encreuhament hauria d'escriures com en l'exemple 1 d bis. Uarch Irencat indica que una frase es interrompuda repentinament avans del final (ex. 1 e). En cas contrari .^quan deu tornarse al mitj d'una frase (ab supresió del comensament) s'indica aixis: ||-— "s Una coma en tarch pausa curta. indica una