JOVENTUT LA SEGA 31 La plana sembla un pa d'or. Faunaxafagor, una calorassa africana; ni un alé de marinada refresca l'aimósfera rohenta, . pesada, asfixiant. Però al mitj del camp s'hi veu gent que trevalla: són segadors. A ple sol, sense l'ombra d'un arbre que'ls protegeixi, ab la pitrera descoberta regalimant suhor, protegida solsament la testa per ample barret de palla, els segadors branden les dalles. Y les espigues, com si tinguessin conciencia de son destí, esperen als dalladors ab el cap baix, esgroguehides, melancòliques, arrimantse les unes a les altres, abrassantse en adeu de despedida, y besantse al caure tallats per l'eyna lluhenta'ls brins que les sostenien Els segadors, adalerals, no les planyen, y a cada moviment de sos brassos nusos cauen espigues y més espigues; a cada cop els ferrenys segadors aixamplen més son cami, deixant en descobert, lliures d'ombra, borrages, calsidesy corretjoles. Al brandar de les dalles resten estesos una munió de brins daurats, que, arreplegats pel rampi, van a formar les garbes, feixades tot seguit ab llestesa per les dònes que segueixen als segadors: les lligadores. Sols interrompen la tasca un moment pera fer beguda sobre la catifa d'herba ab floretes grogues de la margenada del Rech Madral, mes desseguida tothòm torna a aixecarse, tothòm reprèn la feyna a ple camp, baix aquell sol de juny, en mitj de la bafarada tèbia que puja de les terrosses rohentes, polsinoses, sense que la marinada deixi sentir sa alenada refrescant. Y... zist-zast, zistzast, el rostoll aixampla sos dominis; zistzast, van cayent espigues y més espigues que aumenten la filerada de garbes marcadores del pas de cada dallador; zist-zast, fins a mitj dia, que no queda cap espiga dreta en tot el camp. En havent dinat, els trevalladors, homes y dònes, comencen a fer gabellons, a apilotar les garbes en forma simètrica, de manera que'l gra no quedi massa exposat als efectes de les pinjes ni a la voracitat insaciable dels pardals. A la iglesia del poble toquen les tres. La feyna queda llesta: ben arrenglerats, tretze gabellons qu'enamoren. Pera posarais gabellons espantalls pels aucells, no més resten al camp el noy del masover, un xicotàs com un Sant Pau, de rostre colrat y mirada fresca, y una mossota de dinou anys, de faccions simpàtiques, exuberant de formes, ben plantada, de cabells negres abundosos partits en dues bandes, recullits derrera son coll lornejat en un manyoch de trenes groixudes: el verdader tipo de pageseta empordanesa. En acabat deixen el camp per'anarsen la noya a sa casa, el xicot a la masia. — ¿Y donchs? — pregunta ella, com reprenent una conversa interrompuda. — Quan haurèm batut — respón ei xicot. — Ja l'ho he dit, n'he parlat als pares y no'ls hi ve bé. — Seguiren el camí assoleyat en silenci. Ell acotat, mirant embadalit a sa parella; ellu procurant ofegar, ab la punta del devantal ficat en sa boqueta, els sanglots que s'empenyien en sa gola. Pcr'amagar una llàgrima tirà molt endevant el mocador virolat de cotó, que duya al cap. Al arribar al torrent, la pobra noya s'assegué a la vora del camí, sobre l'herba fresca, a l'ombra del canyer. — Vesten — digué al seu company: — ja aniré sola al poble. — Però ¿qué tens, Carmeta? ¿No t'he dit que passat el batre?... — La Carmeta, ab el cap baix j els brassos estesos sobre la falda, no respongué: plorava. — ¿Per què plores? ¿Que no creus la meva paraula? — No sé; deixam plorar, fesme aquest favor; ja'n parlarèm diumenge, si Deu ho vol; vesten. — El xicot, per comptes d'anarsen, s'assegué al costat d'ella, li agafà'l bras nu, molsut, de carn rosada, y acotantse a frech de cap. —¿Es dir que vols que me'n vagi? ¿No'm vols al teu costat? — La noya aixecà sa hermosa testa y mirà a son estimat ab els ulls amarats, ab mirada indefinible.