Zíi T^eiiaixensa Vida, terror, pena, tranquilitat, moviment, tot queda espressat dintre 'I primer vers de la prosa jQuina forsa de concepció! jDc quina manera mes enèrgica cspressa '1 mestre Verdi, *!: Dies trce, dies illa. De tal manera y ab tanta valentia trovém està escrit aquest vers, que no sobcm que més atmirachi, V art de la filosofia ó la filosofia del art. No es lo mestre Verdi qui canta lamentantse, no, es la humanitat entera que aterroritzada per las paraulas de David y la Sibylla, agermana la vida ab la mort, la pena ab la alegria, los plahers ab la desditja; véu brillar sobre son cap I" espasa del àngel, y tan s' ajup per salvarse d' ella que impensadament cau íí la fossa, mentrcs per 1' espay serpenteja '1 llamp y per la terra rodola '1 tró. Es necessari haver llegit la lletra y haver sentit la música detingudament per no trovar hiperbólich lo que deixem dit. Si espantós y tcrrorificli es en lo Dies ira;, quanta resignació, quanta beatitut no respiran aquellas notas inspiradas per lo penediment, quan diu: Ne me perdas illa die. Y no sols nos referim a la part melòdica, sino à la armonía que la acompanya. No sols hi veyém I1 home d' una inspiració inagotablc y original, sino que hi veyém lo filosop que tenint molt presenta la lletra, desenrotlla, com no es posible ferho mes bé, lo versicul: Tuba üiirum spàtigens sonuni per sepulchra régionum coget omnes ante throntim. La Prosa ts un poema mes gran que tots los poemas, y M mestre Verdi, ab la música, hn sapigút donarhi mes entonació y fer sobre-surtir certs detalls que passariam desapercebuts.