194 Revista Musical Catalana El Sr. de Bertha m'aconsella, ademés, que pregunti a Bellini, a Meyerbeer, a Rossini, a Gluck i a Mozart, en fi, lo que 'Is decidí un dia a canviar el llur estil i a deixar-se influir, segons el Sr. de Bertha, per l'escola francesa. An això pot contestar-se lo següent : que, àdhuc admetent (que ja es molt admetre!) que l'influencia francesa que aquells senyors acceptaren fos, en realitat, tant evident com suposa el Sr. A. de Bertha, això no voldria pas dir, de cap de les maneres, que Frederic Chopin l'hagués també acceptada! El Sr. de Bertha s'ha enamorat, decididament, d'aquella teoria segons la qual l'home, l'artista, reb fatalment l'influencia de tot lo que l'envolta i, mercès an ella, es a dir, mercès a l'obsessió que en ell exerceix ja, s'ha tancat, realment, dins d'un cercle viciós! I s'ha dit, per lo vist : « — Chopin visqué una gran part de la seva vida a París; Chopin conegué 'Is artistes francesos; Chopin tingué una amiga que fou autora d'un grapat de noveles franceses, devingudes celebres : ergo (i això no pot pas oferir cap dubte!), la forma de les obres de Frederic Chopin (perquènol'e,s/íe/77 i tot?) es evidentment ben francesa.'...» Però, al raonar així (imentres no -s citi cap nom francès haurem de creure, naturalment, que no ha pogut raonar d'altra manera), el Sr. de Bertha ha oblidat tal volta (i ja "ns permetrà que tornem à insistir) aquesta realitat : que, amb tot i viure a París, no era pas l'art francès, no, lo que Chopin preferia, com recordava ja en el meu primer article : era l'italià. «En F. Chopin vivia a París, es cert — deia jo, i repeteixo : — coneixia 'Is artistes francesos; però, musicalment, lo que més li agradava, lo que més aimava... i lo que influïa en ell, per a dir-ho en una paraula, eren els italians, era "1 bel canto, era la melodia italiana, era, Sr. de Bertha, l'art italià.» I això (cal consignar-ho) té, crec, la seva importància. Que no -s cregui ara ningú que la tendència envers lo italià representi en la vida de Chopin un curt capritxo d'un dia. No : la seva inclinació envers la melodia italiana, envers el bel canto, envers l'art italià, en una paraula, fou en ell una afició, una passió, m'atreviré a dir, que li durà tota la vida. Ja citava, en el meu darrer article, el fet, ben significatiu, que, al ressenyar an els seus amics tot lo que anava sentint durant els seus primers viatges, s'extenia bastant sobre "Is mèrits de les cantaires, sobre la llur manera d'interpretar les òperes italianes... i no parlava jamai de cap concert sentit. Vaig recordar, ademés, que, durant la seva estada a París, les seves aficions envers l'art italià, lluny d'apaivagar-se, no feren sinó augmentar! Però encara hi ha més (i ofereixo •! fet a la consideració del Sr. de Bertha) : no solament assistia, F. Chopin, realment admirat, a les representacions, aleshores famoses, que donaven els italins, sinó que fins aconsellava als seus deixebles que fessin com ell. 1 feia més encara (mireu si hi creia, en aquella gent!) : deia sovint als seus deixebles que si , volien ben dir, ben expressar-se, musicalment, ben cantar, havien d'anar sovint a escoltar els bons cantaires, i fins... cantar i tot com ells! A la seva deixeble Rubio li digué un dia :