266 Revista Musical Catalana siga més simpàtic i ajunti al seu voltant una multitut atentament senzilla. Si l'improvisador no canta per cantar, tot tenint algun sentiment que contar, podrà en els grans centres de població disposar del bombo i del reclam, com se diu en l'argot més baix de l'ofici'; però el poble, el poble en qui resideix l'equilibre de les naturaleses sanes i pures, deixarà a l'improvisador que fredament vulga fer xarlatanisme, escoltar-se a sí mateix i elucubrar ses productes en la més completa soledat. El art bohemi reclamava com qualsevol altre, a pesar de la seva autonomia, una atmosfera favorable i un públic inteligent que donaren als nombrosos músics la possibilitat de dedicar-se única i devotament al llur art. Però Vartista bohemi (el cant del qual ens revela que existeix un foc sagrat, qual brillo no hauria pas fet relluir en altre llenguatge l'inteligencia bohèmia, necessàriament poc comunicativa) no està dominat per altre encís que pel de traduir en estrofes eloqüents tots els sentiments enlairats que ell amaga ocults sota els seus instints semi-braus i semi-brutals. Una vegada ell fa sonar el seu instrument, queda inconscient dels grupos que se formen o se dispersen al seu voltant, i -s torna indiferent a tot lo que en aquell instant podria contrariar o privar la seva completa absorció en el art que ell se forma per a sí mateix i en la poesia que pera sí mateix ell se crea. En quant ell apoia son violí en el pit, com si anés a vessar-hi tota la sang del seu cor i fer-ne l'eco dels seus batecs, s'ocupa tant poc del cercle que l'envolta, que acaba per no saber si té un auditori. Se veuen bohemis d'aquests que toquen durant llarga estona amb una mena de fervor concentrat, mentres que la llur fisonomia queda impassible; fins que, al fi, grosses llàgrimes els cauen silenciosament cara avall, lentes al principi, després més i més abundoses i ràpides, fins que acaben per inondar i afluixar les cordes de l'instrument que representa, per a ells, la lira moderna, sense que cap múscul ni cap sobressalt traicionen d'altra manera la profonda emoció que fermenta en llur interior. Després que la fadiga ha posat un terme a les confidències que canvien amb el llur violí, i després que han deixat l'arc (aqueix ceptre amb el qual evoquen lúgubres fantasmes o criden a l'alegria), allavors apenes si retornen a la realitat. Allavors una gravetat infantil sembla brillar en la mirada de l'artista que ha retornat a la terra quan, presentant el seu plat a la concurrència, veu que hi corren monedes d'or i bitllets de banc. els quals els tirava abans la lliberalitat de l'aristocràcia magiar tant abundosament, que permitia als músics bohemis emplear platets de plata daurada per a arreplegar-los : generositats que a pesar de tot, no han establert mai fortunes ni han introduït la propietat entre aquets poetes sense domicili, semblants als antics joglars. Sobre totes les coses, lo que més importa al músic bohemi es de plaure-s an ell mateix; i res ho prova millor que ■! poc cuidado que té d'esser jutjat bona o malament, o de lo que puguen dir-ne de la seva virtuositat i de l'art seu. Ell no sabria comprendre més que l'entusiasme que s'identifica a l'emoció amb la qual practica aqueix art, ni comprendrà més elogi que •! que s'expressa pel decaiment, la tendresa o l'exaltació que ha despertat. Lo demés resulta en grec per a el bohemi. Alabar-lo o censurar-lo fredament, explicar-li les qualitats i els defectes de la seva execució, les diferencies entre ses concepcions musicals i les nostres, tot això es fastiguejar-lo profondament; i els bohemis no són pas gent que resisteixin molt el 1 ) «... de la blague et de U frime >, escriu Liut ernpleant els mots mís usats eo el seu temps. — Ep. L. Ch