Aportacions Del pròleg a h traducció catalana dels Viatges de Oulliver La il·lusió dk lks pCMMUllA» Sempre eas ban deixat indiferent, per exemple, les líriques expansions sobre el sublim i les grandois de la natura, aclaparadores de l'home, en poctc» i oradors, gent artista a la íi, i mís o menys sincerament cxaltadlssa. Però l'argument arriba a repugnar-noa sl ve de gent pscudo-morallstica, o pràctica, o dentista Aleshores, sense el mantell dc la bellesa, l'espectacle espiritual que ens donen resulta sovint ridícul, sempre nici, a voltes grotesc com una dansa elefantina. Els més predisposats a aquestes crisis de pseudoentusiasme per les magnituds els trobem entre els astrònoms més o menys aficionats. Per nosaltres, però. ja poden agombolar-ne de milions d 'estrelles, i rabejar-se quilomètricament per l'indefinit vertiginé» de l'espai: nosaltres com si tal cosa. I quan un psendo-moralista vol aclaparar-nos amb les magnituds de les mars i les muntanyes i ens serveix aquelles boniqueses d'insecte vil i altres pitjors, no podem estar- nos de somriure. I no pe i què tinguem ona vanitat indestructible, sinó perquè si la tinguéssim, no seria destmctible per aquells arguments, qui no porten a les nostres ànimes la més petita convicció. En canvi, el recordar un so! mot serè de Pascal basta per a reduir a ben poca cosa, als ulls de la nostra raó, tota la ferotgia amenaçadora de les magnituds. Ara. quan tota aquesta retòrica vella i atrotinada vol usar-se per a exalçar la grandesa o la puixança de Déu, aleshores ja no somriem perquè la cosa ens sembla francament blasfematòria. Dinem foll a qui volgués mesurar a pams la grandesa d'una simfonia, i do trobem foll, per bellament que ho fad, el qui vulgui amidar la grandesa divina i amb ella aclapararnos. sumant muntanyes i abims? Manifestacions d'una mentalitat atàvica, hem dit. alimentada en els temps nostres pel materialisme Científic, el qual també representa sens dubte una veritable regressió mental. Supervivències, desvetllaments d'un materialisme, d'un panteisme primitiu en pobles on la confusió mental no distingia encara ben bé entre matèria i esperit, i els privava encara d'un veritable sentit humA, d'on veritable sentit religiós; no encara ben bé homes, és a dir. animals raonables i raonadors; on Ic* coses de l'esperit aparen sempre mesclades amb ona ganga material qui potser arriba a espiri t ua - Utzar-sc, confonent-se amb elles, lent-lea de simbol: on la magnitud és grandesa i la força té puixança de raó i d càstig material dc fre moral; on la potència 130 dels déus és mesurada pel mal que poden fer i els cataclismes que poden determinar i d terrabastall que mouen amb els elements i els llamps i els trons. 1 les sotragades que donen a la terra. I és tal volta una prova de la gran bondat dels déus que db hagin volgut, cn manifestar-se als homes, adaptar-se a aquestes manetes dc veure i aixi fet-se entendre de llurs mentalitats primitives, tractant-los com ells es mereixien. Mai l'Orient no ha pogut despendre's en moral, en art, en rdigió. d'aquest respecte esferdt envers les forces i les magnituds aclaparadores. L'Ocddent. tL Fa segles. El poble méa feliç que hl ha hagut a la terra, rdernalment Uurointe de perfecció humana, comprengué de bonhora la vanitat de la magnitud davant la realitat de la intd-ligènda. I en front l'emfàtica barbàrie de l'Orient, dl dreça el Monument de la Propotdó L la Mesura victoriosa. A l'adaparament davant la força oposa la serena oontempladò de l'ordre i l'harmonia. A la terror dc la feblesa vil sota d càstig, la coníianva de la gran salut corporal i espiritual en les possibilitats de per fecció; l'amor envers la Períecdó i la Bondat divines. El Zens colossal, la Minetva Partcnos? Excepcionals en l'art bd lènica. representen jo.itament una concessió 2 primitives concepcions religioses, en el poble servades; reprodueixen els déus gegants d'Homer. Lee estàtues colossals dc Zcus i Atenca, eren per a un poble; d Partenon, com ds diàlegs de Plató i les tragèdies sofédees i els elements d'Euclidi, eren per a tots els pobles, arnats d' Atenca. I.a daror i la finor dc la intel·ligència feren trontollar d crèdit que tenien els déus forçuts. Dd Zcus membrut d 'Ho mer al nostre Déu d'amor, hi ha un abisme. No hi és dd déo dc Plató i Aristòtil. Al contrari, és per dl que hem millor comprès cl nostre Déu. El Déu qui pot certament com a verms aixafar-nos. sabem també que pot estimar-nos, i això ens val més, certament. Qui podria ja aclaparar-nos amb les magnituds naturals ni que ens amenacés amb tirar-nos a sobre un Himàlaia, puix sabem que un acte de fe podria recular d mateix Himàlaia? Què importen, davant la immortalitat benaurada, tots els cataclismes? Qnè pot fer-li a l'home ésser tan petit si pot ésser vas de tanta grandesa: emplenaria amb d seu cos tot l'Univers j el seu cos no estaria encara en digna ptopordò amb la grandesa d'un moment d'emodó pura. de triomf de la intel·ligència, de vera amor, de bona voluntat, de dolor ben suportada. Dieu que tot això és petit en conspecte de Déu; no volgueu aclaparar-nos dient-nos que no és res, que a ell l'oíendrieu, poi»