miS BS SOBSOIPCIÀ . . , . t Mk M* I rmtnsuli IMrle* , 1*1* " llBtrte· Ditlat. . ••»• I üiru palK>. . , tl * * siiiuiiAviiuiwiiiuiiiiimviíiiniiiHiti ANT XLVI — NUH. 11,073— PREU: 10 CÈNTIMS BARCELONA, DISSABTES, tt DE MARÇ DE 1«I4 TWi •««OI 4VTB OC TBMM OOSTUT LA «UMM TALUÉTA, M» UN - Sil» • tAt- Dtl ébettt ta tnibtM éé It l MOT REIVINDICAT Ui en recordeu? Nosaltres sí. Encara no fa un any que (grup selecta de ciutadans, quasi tots ells sortits del movirnt català, alçaren la bandera del socialisme. I com si volguesi trencar amb iiur passat, rebutjaven un qualificatiu ampla|Dt estès a Catalunya, que ells mateixos havien dut, que duien ara el dia abans de l'abjuració solemne. "No ens anomeafeu i així — declaraven— perquè ho considerarem com una ofensa". Hi havia una mica d'orgull en aquesta afirmació. Semblava laell advertiment del nou ric: "No em digueu més Peret; ara l'haveu de dir senyor Pere". Amb la diferència, perd. que en l declaració dels amics a qui al·ludim no hi havia l'esperit de [ipostasia tèrbola i molt menys la murriada dels caragirats. Al ^davall, amb llur acte mateix, amb la forma que donaven a la m tendència, responien al sentiment pregon del mot rebutjat, ^ja no els feia goig el mot. seguien sentint la cosa. Però tenien raó per rebutjar el mot, nl que hom el mirés i de llur especial punt de vista? Al nostre entendre, no en ilen gens. Vam creure important la qüestió doctrinal, intessant el cas pràctic que es presentava a la nostra vora. Amb i to de l'amistat, ni agressiu ni encongit, vam escriure, en pest mateix lloc, la defensa del mot condemnat injustament, [eiposàrem, serenament i objectiva, els fets interns i externs s justifiquen l'adopció del mot i el tan digno i alt en el seu í sentit. Ara el qualificatiu que havien volgut presentar com a insitjable els nostres amics ela socialistes catalans, . /.v t\.v,\ ilík V.ilt j.» Q ïl.k» l'antic proerswm naelonsl dels bolxevistcs no queda sinó l'autouM* nadonai de des íe. glons de població helerogònla. Tal vegada is que els bolxevistcs consideraven un deure donar a les nacionalitats de llur pals la possibilitat del lliure desenrotllament de llur cultura? Per ventura no volien fe. ric, exageradament, els sentiments nacionalistes de tants de milions d'habitants de la Rússia? Ben segur que tingueren present ambdues coses. Però també hi influf una necessitat Irresistible, una necessitat lògica. Un escriptor polonès observà finament que la llibertat cultural que els bolxevistes donaren a Ics nacionalitats heterofènies, precisament és producte ínevifnbla d'un mateix sistema soviètic. L'article primer rte !a ConsSi(ttt.ió russa diu; "Rússin és una República de Sovicií, formals pels delogals dels obrers, soldats I camperols. Tst el Poder central 1 l«eal pertany a aquests Soviets." Els Soviets locals són la base on descansa iot el sistema. Es comprèn moll bé que els Soviets d'IVrània 0 del Turquestítn, no puguin rteclarar-se russos <1q nacionalilnt- També es compren quo aquests soviets delinortn sobre els assumptes do la seva competència en llurs fdfomes propis I que amb aquests mateixos idiomes vulguin fer !a propaganda política. I com que ells són els quo tenen a les mans tol el poder rte In regió, os comprèn que — àdlMif sensa articles especials referents a la qüestió nacionalista, bas'ant que l'article prfmer de la Constilucló tingués Uit el seu valor — les nacionalitats heterogènies de Rtissfa haurien d'ohtenir una llibertat cultural molt considerable. Tadeu Pelper Cracòvia. L'èxit de premsa del senyor Benavente El fracls dels monòlegs representats pel senyor Benavente (Don Jacinto) al teatre Goya, ha estat un èxit de premsa i dc primer otdre. El senyor Renav-n:: fou exportat des de Madrid amb l'eipcranca que coUaboraria eficaçment i segura ea la conquista d'alguna cosa. I després de les conieròncics, atentament escoltades per l'apuntador, s'ha vist que l'eíccte desitjat s'ha realitiat punt per punt tal com pensava el Sr, Benavente, l'empres.iri i altres persones igualment respectables, però en direcció completament oposada. Diari d'un comediment tan acreditat, é'ua primmiraratiii tm tradicional com 'lis Noíicias", publica un article lítuhl "Mis andanias de BeRavent*", que comença així: "Este tipo, euj-a figurílla menuda, viscosa. Iria y rcp-ílente es la irrmgen mi» exacta dt su teatre; que quienes Ie ccncccrt dícen que cir.indú da a lender su mina parece que se eslrecha un troiu que ii yo hobkte oaeido ninjer, qnliè hubiera lido de es« modo...'' Ln ttanetl Continua l'artieulisU anjlltnnt l'ot>ra, l'art etc, del eenyor, íi un ter- LECTURES No stmpatltio amb una mena de partits opacs que es confinen a una practlcltat menuda, a un catàleg de millores, a un repertori de critiques. Realisme polític o reformisme, centrisme o lubridlsme (parlo dels partits de doble cognom), hi ha a tot arreu entre el reacclonarlsme confessat 1 agressiu (de fel, cada vagada més rcvofddonarO a l'utopisme que situa el seu paradfs en dl demà, una certa quantitat de matisos que, conformes amb ol calent generat de les coses, cerquen només de perfftar-les amb enginys tècnics, de rejovenir-les segons el fruit de les últimes discussions acadèmiques, d'enlonar-fes amb certes modes inventades en algun lloo on no han pas començat per ésser moda, sinó creació febrosa I apassíonadora. No creo en aquella mena de partits que, per llur deplorable esíafvi ds vitalitat humana, no han tingut mai altre caràcter que el do tascons parlamentaris — I encara, ben entès, de la decadència parlamentària — . Una millora aplicada en fred, no és una millora. Una novetat eateTllltiada, no As una novetat. Hom no crea sinó quan hom és empès per una capacitat creativa que ultrapassa les possibflilats materials. Hom no reforma sinó amb indignació. Hom no consolida una serenor més bella sinó a traves d'episodis anecdòtics de violència l d'in" Justícia, Però sl aquetla practlcltat menuda és en algun cas explicable per raons històriques que la redimeixen per sumes, habilitats i energies (que la fan tota diversa, per exempíe, dc la Lliga Regionalista en tes seves èpoques govcrnamen(ats), aquest cas és el del partit popular (tnfià. Aquest partit, a desgrat de eertès equivocacions, passarà a la història política com nn dels més grans mobiüliadora do l'opinió Italiana. Creat quan el "Ccntrum" alemany hsvln perdut la seva raó d'ésser, i bavla esdevingut un Instrument d'equilibri sense personalitat, el parül popular, que semblava adoplar quelcom de la seva mefodología, produí dos fKls tmporlanllssims: l'un, resoldre l'ingrés rte les masses calòlfqucs a la política ilaliana; l'altre, instaurar en la península europea més contlnenlalilsada aquesta gran força política que és l'esdeveniment de la petita pagesia a lluites nbnnq mal capldcs i sense recança deserlades. Hom pot dir que, apenes nat, el partit popular es convertí ea àrbitre de ta situació. Cap lliberal, ni el mateix Giolitli. no pogué batre'l. Eslava, cel dirho, exemplarment organitjat i deslramcul dirigit, Don Síuno, ol clergue sicilià, 4s una de (es mentalitats més agudes i, dins Ic? limitacions del pritgmalrsnle I l'eclecticisme, de les més intuïtives que conegui el nostre temps, Iiil Cardenal Gasparrí, el venerable secretari d'Esla!, l'ha prolcgit sense vacil·lació contra inics les tempestes; ha poguí reeotiar-se en el viu esperit democràtic del clergat italià que d matolz Otnsti cantava cn e| seu "Prtts Piero"; ha educat l'esperit camperol de les re-* gíons més pròsperes d'Itttta, «4 qual. orejat com és per la se»* envejable cultura, enfortit per la proporció humana de ta p«-i tita propietat, educat per un tradicionalisme sense conservadurlsmc (el qual és una inven-· ció dels rics escèptics), amant potser negatiu, però gelosissim ds la seva Siburtat, ba format fàcilment una host que ii l'àai-i ea que ba resistit en bloc el noti cesarísme feixista. EI partit popular, inescaient per a una eontra-revolució postació i contradiu la història' dels pobles. El prevaler d'un element da-i munt l'aítre, ba general sempre desordre. L'esperit de dictadura que avui envaeix la Ità-tia és un element da desordre moral i social". Més endavanl afirma: "L'angúnia en la qual es debat Mussolini és aquesta for-< ttssima realitat democràtica qua no és pas aillablc a Itàlia per poder-la destruir, sinó que viu i Hulla en tol el món modern, en el qual no pot deixar de viure la Itàíia, avui més que ahir, pds desplaçaments de riquesa t d'economia esdevinguts per causn do ln guerra i per la represa d'interessos morals i polítics que han de tenir per bass la societat internacional. K! moviment nacionalista do* en si mateix, els corrents agra^ ris (de la grossa proplslal con-, servaifora, entén Don Slurio), cl culte do la violència, són anacronismes de poble vençut i po-t bre. Por aquestes raons ('expeïl-< ment Mussolini no pot anar a raure n un imperialisme &oge-< mònic..," Greus paraules, on idees qu« podrien semblar elementals, colpeixen com martells. J. t. cer dir, Benavente, t acaba dient que 'Por eso he pedide que fumiguen et Goya. Tómese buena etnota de quienes lo jilean. Dfcese que ya estln apaUbrados para otras lesiones los Retanita, los Rèplde y los Hoyos y Vinent, i Los lleva Premio Real? jDt Premia Seal t Premio Nobcl í Cm» deelM lot cUsicos, ntuebo va da>.„ al pulso." Després de la signatura, hi ha una advertència que diu: "Escrita expresamente (ara "Lat Notkiai" y prohibida en absolato la reproduccién.' Tractint-M del senyor Benavente, tothom ho comprendrà Evidentment. "Et Profreso", sempre tan valent, en tractar del senyor Benavente, s'h» comprimit tant com ha pogut. No calia, però, 'Lu Notieiai" ha li* comprès millor. "El Protríto* diu, però. coses ben acceptable». Dia, entra altre*, que "Benavente, con n nombre en us cartel, tóh) h« nbUo despertar tl interès de tres dootsas dt espectadores. Tiene un prestií» liler ailo d* tres fitat de butaca». " I mís avall, "Benavente ha fr acata do cn Baroelona. Su iWtu « tia (iatida, taa provocada, qne nadle ba sentido el menor interès por saber cón» discurr^ cómo habla, cómo se mueve, cóoo nste tl griodc hombre." Amb tot, temem que d conferenciant quedi tatislet; massa satisfet potser, encara que no ho demostri, per ésser absolutament Intima la tatisfac-· eié que sentiré. Una rebentada cons la dc Las Noiieits no l'haurà gaudida cl senyor Benavente molts cops durant la seva ja llarga existència. LA SITÜAClé A EUROPA Is wmança da parlar d'unA pròxima anlravisU entra Th·u. nia, Hyman* I Mnwrd. In tl protós NHItr «I tlsetit demana vull any* da tol·laltMI par • "Itlar I éo» aajra nt * LudandoK. Ut a laa < U OwnAra fraaaeaa ha i