D'ACÍ I D'ALLÀ 499 però ara descansa...— digué a la tia Calamanda, que arribava sedenta de venjança i que, torbada, demanava detalls. Els obtingué extensos i patètics. En Vadège, la vigília, estigué a les portes de la mort. El metge hi havia anat. Magdalena plorà. Quina por havia passat!... Alguns minuts després, les dues dones, de puntetes, entraren en la cambra de dormir. La tia Calamanda s'apropà al canapè; la seva cara, habitualment antipàtica, mostrava ara compassió. —I doncs nebodet; no estem gaire bé? En Vadège rondinà vagament. Tenia tanta por de la malaltia, que malgrat tot, el paperque estava representantl'inquietava. —Ara ja està una mica millor,— digué Magdalena — però té de pendre moltes precaucions... Es mata treballant... —És precís que es cuidi,— digué la vella enternida.— Vaja, ja sabeu que jo us estimo molt a tots dos. Aquest istiu caldrà que vingueu a fora, a casa meva... Des¬ prés, serà a casa vostra, sabeu?... Ara no vui fatigar més al malalt; m'en vaig.. — No està pas enfadada pel d'ahir, tieta? — preguntà Magdalena acompanyant-la a la porta?...— Estava morta d'engúnia... —I no; i no! No et guardo cap ressentiment, pobretal- digué la tia Calamanda, tot anant-se'n. Magdalena retornà a la cambra de dormir i esclatà a riure. —Ja està;— digué— 1 bé, em sembla que pots felicitar-me! — Sens dubte; sens dubte;— respongué en Vadège. Però éll no reia gens. Assegut al canapè, en mànegues de camisa, mostrant el seu coll magre, les seves grenyes estranyes i llargues fins als ulls, reflexionava perplexe y recelós. —Que bé sap mentir! Déu meu!... Que bé sap enganyar!. F. R. F. Trad. 7 —Que'bt sap menllrl Dtu mtal .. Qat bl tap tnganyarl.. ( nibnlxot di R. Plgutrola)