LA CAMPANA DE GRACIA NOSTRA CORONA ESTEM en plena matansa. La aòrt que'l cor humà es un cor que no se sobressalta, no més quan els ulls li trasmaten les sensacions. Per això la gent diu «Lo que'ls ulls no veuen, el cor no sent». Aixís, els horrors de les guerres, quan són llunyanes, tenen solzament, pera nosaltres, una importancia anecdòtica. El sentiment que'ns produeixen està en raó directa a la distancia. Lo dels Balkans es un afer que'ns distreu y dona amenitat als diaris, y estic segur de que, si la batussa s'interrompés de sobte, a molts els hi produiria l'efecte d una estafada. Els partidaris, dels serbis, búlgars, grecs y montenegrins, s'amaren d'una gran y honesta joia, cada cop que troben, en la secció telegràfica, que'ls turcs han sigut delmats y que les baixes superen a les dels seus enemics. —¡Fort!— Es l'expressió concisa que's pronuncia quotidianament, sense cap mena d'emoció. Els que simpatisen ab els fills de Mahoma exclamarien lo mateix, ab idèntica alegria, el jorn que la sòrt capritxosa tingués una virada. SI algú ens prediqués que uns y altres són semblants nostres y que pera la pietat y l'altruisme no hi talen fronteres ni kilòmetres, nosaltres convlhdriem en que té raó; però seguiríem pensant que, ja que hi hà d'haver sang y carnatge, val més que la sang y el carnatge siguin, precisament, dels que'ns són més antipaties. Y el greu de l'esperit, aquet sentiment que'ns pertorba quan la fatalitat ens dona a escullir entre dues malvestats, no seria pas tan fort que'ns privés de dormir una sola hora. * Pera homenatjar als morts, aquest any, convindria que reflexionéssim uji quart en ia tra¿ gedla dels Balkans. Un quart tan sols, un quart esforsantnos en apropar, ab l'imaginació, fins posaries al costat mateix de casa, les escenes de selvatgeria, de destrucció y de crudeltat que allà en l'orient se realisen nit y dia. Aleshores, tal volta, sentiríem I esgarrifansa que ara no sentim, la preciosa esgarrifansa, base del nostre coratge, pern anatematisar en absolut els procediments gueírers com a medi de dirimir els plets. Quan un pensa que'ls jutges, les lleis, els tribunals y demés organismes dedicats a imposar la raó, no serveixen pera fer justicia, y que l'erro apareix allí ont sols deuria aparèixer la veritat, veu clarament lo trist que resulta confiar en la violencia, en les armes y en els diners, lo que no pot resoldre l'enteniment. Pera justificar la temeritat dels pobles que's llensen a matar y a morir, ha sigut precís tota una filosofia d'exaltació moral. El patriotisme, l'honor, ia gloria y l'immortalitat, són valors sense'ls quals els que esgrimeixen armes no tindrien virlor pera esgrimiries. El poble deuria anar matant, lentament y raonadament, tot allò que fos propici a insensibllisarlo enfront d'un carnatge, acostumantse a sentir d'aprop, com al estigués baix el poder de la seva mirada, les grans convulsions que ensangnen la terra. Enviem la nostra corona de petites reflexions als difunts, víctimes d'aqueixa nova guerra que posa sobre la vella Europa, després de tants anys de civilisació, una taca de barbarie. Que'ls homes pietosos sàpiguen agermanarse pera imposar la pau, ja que'ls Estats se declaren Impotents pera una obra tan magna. X. X, El pobre Don Joan I ON Joan Tenorio es un mort I que ressucita a l'arribar el dia de Difunts. Com dels que Tjauen en les criptes y en els I fossars, ningú se'n recorda d'ell durant l'any, fins que mmmm^mma^m entrem en les vigílies del Novembre. Quan les neotafies y les floristes preparen les corones de pensaments y de miosotis, pels escenaris se remouen la capa llampanta d,e Don Joan, Thabit negre del Comendador y Ted-blancors immaculades de donya Agnès. Aixfs ve passant, d'ensà que an aquell actor altissonant y romàntic, que's digué Pere Delgado, se 11 va ocórrer interpretar el drama d'en Zorrilla, en les jornades que l'Iglasia dedica als que han viscut. Després dels toros, tal volta aquet perso¬ natge, fanfarró y romancer, es l'aglutinant més tangible de la deslligada nació espanyola; que si's pot dir que Espanya constitueix un rosari de regions antagòniques, acordonades per una qua de torero, també's pot assegurar que l'espasa del lleó sevillà enganxa les regions més que la llengua oficial y els codis comuns. Don Joan, com el Gal/o, ha esdevingut una forsa d'unitat nacional. Tots dos són sevillans, arrosseguen les multituts delirants, y la capa de Don Joan, com la del Gallo, si's poguessin issar en un pal, podrien servir magníficament d'estandarts nacionals. Jo crec que'ls llegisladors haurien de recullir aquets dos enormes amors espanyols, y posar sota la protecció de la llei de jurisdiccions a Don Joan y a don Rafel, al Tenorio y al Gallo. Tal volta la voga del Tenorio respongui a quelcom més que a esser un héroe representatiu de les qualitats de la rassa: el matonisme, l'irreverència, l'esperit de revolta contra la llei, l'orgull del sexe, el «perquè'm dona la gana»... Aquets no són sentiments catalans, y bé se l'estimen a Catalunya el Don Joan. Y es que aquet no obté el seu exit entre'ls artistes, ni els obrers, ni la gent «chic», sinó en la classe mitja, en els petits burgesos. El bon burgès queporta una vida monòtona, vegetativa, sense incidents, troba en les gestes de l'heroe d'en Zorrilla una manera d'escapar, una vegada a l'any, al seu viure apagat, atribuintse, imaginàriament, aquelles aventures. Cap impossibilitat ideal l'en priva. Els fets de Don Joan són els de qualsevulga vulgaritat poca- vergonya. No hi hà ni franquesa, ni poesia, y el pobre burgeset pot, ab tota facilitat, imaginar que les glories d'amor y de sang del gran calavera, són les seves propies glories, perquè se sent ab capacitat pera realisarles. |Ah, si la necessitat de guanyarse la vida no'l- fermés a Ja botiga o a l'escripteril Y aixís, l'endemà de Tots Sants, finida la digestió dels panellets, s'entoma a rodar la sinia del tràfec diari, satisfet d'haver trencat per un moment ta frisor aclaparadora ab les emocions de les aventures tenoriesques. Però el pobre Don Joan representa quelcom mès que'ls vicis de la rassa y una forsa patriòtica. Don Joan hauria d'esser condecorat ab la creu de beneficencia. Ell serveix pera desempenyar la roba d'hivern o ferne de nova; ell atipa per uns dies a la f arándola miseriosa; ell, durant set dies, es mannà que cau en les llars de la pobre comiquería, que pot agafar de la seva bossa unes quantes d'aquelles monedes que fa dringar en.la finestra de la bella «Lucia». No hi hà vila, poble, ni llogaret ont aquets dies no hi arribi una companyia, que fa un «bolo», sense altre equipatge que unes calses de seda, unes capes y unes espases, al cap; ben sabuts de memoria els versos immortals, y un exemplar brut y greixós del drama. SI troben teatre, millor; si no n'hi hà, se busca una sala o un corral y s'hi declama, que ab bona vèu y un fort dringar d'acers ja n'hi hà prou pera que, al sortir, vells y joves, mirin al cel y declamin, sospirant y estrafentlos, els versos a la nit hermosa, que tantes vegades han perdut en entremaliadures abominables. SI, sí: en el mànec airós de l'espasa de Don Joan existeix un petit corn de l'abundància. Ell no té l'ànima tan dura com fa veure. Bon cristià, fa caritat y proveeix la taula dels seus turiferaris. Paga bé al .que li fa l'anunci y en les cases dels còmics es un «corrido» generós que no li ve d'un duro, si se li sab fer cantar en aquestes diades. Per això ja no'ns commou tant, perquè sabem que la major part de les vegades, sota les sedes gastades hi hà una camisa bruta, y, acabada la funció, passaria el capell emplomat entre'l públic, aveiam si el banquet del quart acte el podia pagar a la sortida, convidant de veres al Comendador. PARADOX LA VISIÓ DEL PRESIDI i haurà, dins la normalitat de la nostra vida social, espectacle més realment dantesc que'l d'un presidi? Nosaltres ens hem creat una mena d'infern real, o, més pròpiament, de purgatori, pera que'ls miserables del món sien els nostres redemptors y paguin per l'immensa culpa colectiva. Per això la visita a una d'aqueixes penitenciaries es la diada de proba d'un temperament humà: el qui no vibri de vera compassió, de sà y regenerador sentimentalisme, dins el pati dels forsats; el qui no senti en el front la roentor del ferro de la marca, com a participació humana y Ofici en nlHH APARATOS ORTOPEDICOS BRAZOS PIERNAS MULETAS PIVONt! — ¿Thas fet ortopèdic?... ¿Y creus que't marxarà bé aquet negoci? — Home, no ho sé; lo que crec es que ara, ab això de les guerres, aquets a esser de primera necessitat. articles passen expiatoria en la comunal deshonra, es in(|¡Sn de que'ls miserables el redimeixin, com a hn!e a bocs crucili. que emissoris del remat dels homes, com a cats que assumeixen, no ja la pena, sinói deshonra, y vesten l'infamia de l'uniforme orp sidari com una túnica de víctimes... Confortat ab aquet vi de l'ànima, entrava in en el presidi del castell de Sant Ferran, a Fi gueres, lloc que ja comensa a tenir la seva ano" menada de sinistra llegenda, com els casteh maleits de totes les èpoques, habitats per gj. pectres... Figureuvos un pati espaiós, rodejat de cas», mates.. Y al mitg, divagant, centenars de pr»! sos què us saluden cortesament y semblen escorcollar en la vostra visita una impossible esperansa de llibertat. Es el mostruari del crim l'hospital de les llatzeries de l'ànima,, el jardí d'una flora monstruosa, Sembla que la guardia, na invisible d'aqueix lloc us fassi els honors demanantvos, com me demanà un dia la musà invisible d'un hospital, jardí de les flors dfe malaltia: «¿Quin bell exemplar vols? ¿Veis unj flor d'assessinat nocturn, rojor sobre pètals negres? ¿Vols una flor de bell homicidi passiónal, vermellor sobre pètals blancs, com a pits de femella? ¿Vols una flor de venjansa, taques purpuries sobre* blau de cel, emblema de pier diví? ¿Vols la planta rústica del bandoleratse verdor fosca, crescuda en el recó dels camins? ¿Vols el clavell de l'atracador, clavell obert sobre'ls cabells mateixos de la teva ciutat? ¿Vols el pensament del matricidi, de fosques vellutors, o el crisantem escabellat del crim sàdic, o la groga passionera del degenerat, o la rosa de cent fulles del boig epilèptic?» ...Una nau de treball, els obradors de la casaels uns treballen l'espart; els altres feinegen eii la fusteria. Un company de visita va dientme, a cau d'orella, el nom d'alguns criminals famosos, retrobats en aquella relativa pau, desde la fnèmoria que'm deixaren en la narració de l'hora del crim y de l'hora del judici. Sobtadament m'adono de que'ls presos pronuncien el meu nom, de manera que jo'ls senti, que )o sàpjgj que m'han conegut. ¿Per quina misteriosa reconeixensa hauran pogut anomenarme? ¿Quin at zar els ha permès posar un nom sobre la meva fisonomia, que mai havien vista? ¿Es que han sentit en el visitant un home que'ls visitava en esperit de germanor compassiva, no com a curiós de veure les feres en la gavia del jardí zoologiCv sinó com a particep de llur dolory anyoradís de llur doble rescat corporal y anímic? ¿Haurán sentit, en la duresa de llur cor, el retop esperitual de la meva simpatia inexhausta, com un trucar a les portes dé la tancada compassió?— A un moment, el company me senyala un pres, desnerit, baix, que treballa d'ebañista a un recó del taller, vestit ab una samarreta vermella: «¿Veieu? Aquell es...» (aquí el nom d'un desgraciat, que tal volta vaig contribuir a salvar de la forca, pera honra de la meva vida). Naturalment, tot jo he trepidat a l'inesperada noticia. El meu company ignora el per què; y el pres, que no m'ha vist mai, nota que'l mirem ab insistencia... Aleshores algú li insinua el meu nom, tot designantme, y el condemnat, plè d'emoció, acostantse'm humil, tremolós de vèu, quasi ab llàgrimes, mormola paraules de gratitut... Li estrenyo la mà, ab un adeu¡Ah^ pobre, pobrél Tu no sabràs mai que jo encara't soc més deutor, perquè per tu hauré tingut, una volta en la vida, conciencia de Is propia bondat... Tu no sabràs mai que, silii hagués cel, jo'm presentaria a la justicia divina pronunciant el teu nom, com a sant y senya pera que sé m'obrís la gran porta, com a rescat de les meves culpes, y't deuria la salvació, l'eterna llibertat... * * * Un empleat del presidi, amable, obsequiés, deferentissim, ens va acompanyant, Vi# d'aquell infern. «Aquí es l'oratori, aquí el departament de banys, aquí l'escola». A l'escola, entre altres, un nom famós: el Chato de etiqueta, l'home de la crisis abortada; y jo penso, davant d'aquella cara pagesívola, que aquells ulls varen reflectir els ciris de la capella y la visió de la propera y horrible mort,.. «¿Veieu aquell altre? Es un dels de la setmana tràgica». Ens hi acostem, l'encoratgem a l'esperansa, pronunciem el mot «amnistia», soi1" riem sigpificativament a la joventut d'aqueii pres, qui destaca la Seva cara de condemni'l polític entre la vulgaritat o l'horror dels rematáis vulgars. A la nostra vora, no sé per quin atzar de la conversa, l'empleat ha dit: Mamet Casanorn ¿Recordeu? Es el darrer gran bandejat espanyol, terror dels camps de Galicia y admiractó. al mateix temps, de camperols y camperoles Es l'heroe de romans plebeu, un Cid de decadencia, fracturador de clausures, home de He* genda. Aquí el teniu: petit, dur, rabassut, carregat d'espatlles, ab una inflor de les paròtides que'l desfigura. Y jo m'imaginava l'aparic» d'aqueixa ombra despietada a un revolt de esmi, en els dies de les seves algaradas,.. Es l'hora del ranxo. Grans calderes i^. jants són posades en linia; els cullerots sm sumergeixen, ab moviment rítmic; desfilen «l8 presos, Testes pelades, cafes atuides per I e8'