12 CATALUNYA SOCIAL obres? Doncs e! treball és I atmosfera diàfana en el que aquesta llum brilla i es propaga, i l'ociositat és una boira espessa que l'eclipsa i ofega. El treball de moltes hores diàries lastra el pensament volador i ferma la imaginació boja, perquè no traspassin les fronteres de la caritat, de la serietat i de la puresa; frena la llengua capritxosa, que tira vers la murmuració i la vanitat: encarrila les obres pels carrils del deure; reparteix sàviament i ordertadament les obres de! dia, absorbint-ks quasi totes i no deixant lloc ni temps per pecar. Digueu-me, pel contrari, quin efecte us faria i quin crèdit us mereixeria una persona que tingués certes habituds religioses, però a la que vegéssiu hores i hores en tertúlies o casinos; hores i hores sentada al voltant de la taula de tresillo o manejant el tac del billar; hores i hores en lectures fútils, entretingudes i recreatives. Es de creure que no us faríeu pas il·lusions respecte de la seva virtut. Les pràctiques religioses que alcen nostre cor a Déu són, per cert, excel·lentíssimes i ineludibles; però sense comptar amb moltes hores de treball diari, no donarien continuïtat a la pietat, ni trascendirien al conjunt de la vida de l'home. En canvi, a qui treballa, ben poc li ha de costar la virtut, doncs el treball ja hi posa per ell tot sol gairebé tota la matèria de que la virtut s'alimenta; no li falta sinó sobrenaturalitzar les ubres ordinàries que cl treball li imposa amb la intenció de complir en allò la voluntat de Déu. Aquert treball, fet així com deu un cristià, no solament guanya el pa de la família, sinó que és, demés, una font abundosa de pau en la fftmilia i en la societat i de goig de l'esperit, venint a constituir una relativa felicitat. Fins el mateix cansament del treball no és pas un mal, ans bé, reclamant per al descans i per a la vida de família les obres sobreres ens aparta de la vida mundana i de les diversions perilloses. El trobar-se en situació de tenir de treballar per necessitat no és, doncs, una desgràcia, sinó una sort, una gràcia que Déu ens fa, per la qual li devem mercès especials, perquè és una gràcia que simplifica meravellosament la nostra vida i resol radicalment el problema de la nostra perfecció i salvació. Tot mkò ens porta a mirar el trebafl obligat 0 voluntari a que ens entreguem, no solament com una manera de guanyar-se la vida, sinó com una vocació, com un estat- al qual Déu Nostre Senyor ens ha cridat per a servir-lo, vocació que havem de complir amb goig i amb amor 1 amb entusiasme, mirant de sobresortir en la feina i ofici rostres, no per vanitat, sinó per acreditar la virtut. De públic es diu. i és molles vegades veritat, que les persones piadoses són mandroses en el treball i de poca empenta en els negocis. No és pas vera pietat la que ens porta a aquest deixament que als ulls de la gent la desacredita. L* pietat veritable ens ha de portar a la perfecció, i, certament, ní la mandra ni la deixadesa son elements de perfecció. La gent fuig instintivament de treballar; no ha meditat tota la saviesa i misericòrdia de la llei del treball, no ha après de mirar-lo com un amic, no el vol acceptar de bon grat. Les qüestions socials giren gairebé totes al voltant del desig do no treballar; les lluites polítiques van encaminades, una bona part, a obtenir beneficis sense treballar; l'afició a les loteries i a certes indústries i professions que exploten les misèries del públic ve alimentada pel desig de tenir fortuna .sense treballar gens o treballant el menys possible. Manifestacions són també de la peresa la usura, el furt i tots els sistemes, alguns d'ells enginyosos, de pendre els béns dels altres sense prestar cap servei a la societat. Balmes posa també entre les manifestacions de peresa cl delit de mudar contimtament de fei' na o d'ofici. Cert que hem nascut per a descansar; cert és que el nostre li últim és el repòs etern en braços de Déu ; petó no és menys cert que aquest repòs se'l guanyen els que treballen, i no és pas en aquesta vida el nostre estat de definit"" descans, sinó temps de lluita i de fadiga que s'acabarà quan Déu vulgui. Si de bona gana ens abracem amb el treball, farem a la fi un descobriment interessant: cl de que el treball és cosa no sols soportable, sin^1 també agradable. Es com un amic, una núc* seriós i de cara severa, que de primer antuvi predisposa en contra seu, emperò un cop tractat i conegut a fons ens dóna hores felices i àe»' cioscs, i, ademés, és amb nosaltres generós 9 més no poder, que no ens regateja res del (lüe se li demana; dunes dóna diners a qui li detnan8 diners, dóna tranquil·litat a qui demana tranqu''' litat, i dóna virtut a qui li demana virtut. Verament l'ànima del que treballa n'heu P1-0* fit (Prov. XXI-^6). Verament el que treballa en cristià, el 1u sap abraçar-se amb la creu del treball com m*' nera d'imitar i seguir a Jesucrist, experiment* la veritat d'aquelles paraules del Mestre: "^e' niu a mi els que trelialleu i porteu una v'^* pesada, que Jo us refaré" (Matth., II-28). Verament les seves raons tenia Sant Pau il118''' encarant-se amb els fidels del seu temps, a"1 decisió i severitat els deia: "Qui 110 vulgui tfC' ballar, que tampoc mengi" (2 Thcssalis, III, Jaume RAVENTÓS 17