MIRAnDR LES LLETRES FRAU EVA Conte inèdtt de JOSEP,. MARIA .De SAGARRA EI doctor Alcaravan, molt amic de la meva família, un dia, no se sap ben bé per què, va assassinar la seva senyora i va fugir d'Espanya. Després de molt temps de no saber res d'ell, el vaig trobar una tarda a Hannòver, dirigint un comerç de fruita. El doctor Alcaravan fou el primer que va parlar-me do Frau Eva. Aquest doctor tenia un esperit de perdiguer malalt, i olorava d'un tros lluny l'obscenitat absurda. Coneixia els espectacles mig clandestins i clandestins del tot, que en aquella època palpitaven amb sordina en certs recons de la quadrícula burgesa de les ciutats alemanyes. Hannòver tenia fama de posseir bons espectacles d'aquesta mena. ,E1 doctor Alcaravan en una de Untes manifestacions grotescament lúbriques, va descobrir el número de Frau Eva, que per altra banda era un número absolutament correcte, El treball de Frau Eva respenia a una gran simplicitat. Aquesta senyora es presentava al públic vestida d'un jaqué gris, un pantalon gris, un copalta gris, i una corbateta de 11acet de color de costella d'anyell a la brasa. Saludava, somreia, i obria una capsa de cartó, una d'aqueste capses que contenen comprimits de sals per al bany. De la capsa de Frau Eva sortia una figura geomètrica, un quadrilàter regular, fet per quatre cordes rígides d'una consistència tova, freda i escamosa. Frau Eva agafava una d'aquestes cordes, pinçant-la amb dues ungles encandalosament pintades d'or. Mostrava la tigura geomètrica al públic, saltava com una perdiu, tornava a somriure, i aleshores feia un crit gutural, i' la figura geomètrica es clescomponia i les quatre cordes rígides eren quatre serps vives i naturals, que s'entortolligaven com "spaghetti" pels dits de Frau Eva, uns dits llargs i fins carregats de pedres falsificadcs. Frau Eva, era grassa, delicadament ridícula, amb una pell bastant desfeta, molt castigada per les cremes, i el seu maquillatge s'inclinava a l'imitació d'una nina de roba. Així era Frau Eva a l'escenari; quan acabava el seu treball, l'orquestra feia anar els timbals a tot gas, i davant de Frau Eva queia una cortina de color de mermelada de prunes. * * * La pensió de Frau Eva era al N. E. de la ciutat, a vora d'Eilcnriede, un dels parcs més de litografia. Les seves ducs cambres eren plenes d'afectació, de desordre i de misèria. En una d'aquestes cambres tenia la banyera, amb tres dits d'aigua sabonosa i una gran esponja flotant, esponja de goma verda que afectava la forma d'un rap. Al costat de la banyera hi havia un piano de tecles martiritzades, i un parell de cadires amb cotilles de cautxú, i un gran recipient de vidre amb una cànula de color "tango". Es curiós que en mig del desordre i l'exhibició de la higiene particular, Frau Eva tenia un retrat colorit de Benet XV que em penso que aleshores era el Papa vivent. En la cambra anexa. Frau Eva tenia el llit, els llibres, les cigarretes, les pastilles de menta, i una tauleta de mirall, amb els perfums i els colorets, tot de marca inferior i de flascó sense gràcia. Frau Eva em va rebre estirada al llit, embolicada amb el barnús del bany, un barnús molt vell, molt descolorit, en el qual s'endevinaven unes roses sobre tons blau cel. Frau Eva tenia les cames nues, amb uns pèls forts i lluents com arestes de civada. A les galtes portava una mena de bigotera de goma que li apretava molt la carn i li donava un to pretensiós a la veu. Fumava uns Batschari pèssims, que deixaven anar una oloreta de càmfora. Els ulls de Frau Eva, completament líquids, esguardaven, amb una punta de dolor, la peixera seca que tenia a la vora del llit. Dintre d'aquesta peixera, les quatre serps de Frau Eva executaven amb les espines de la geniva un ratolí de carn i ossos. Ja vaig treure una ploma estilogràfica i un carnet. A les meves preguntes Frau Eva contestava amb una gran insolència, no em volia mirar, cada paraula meva era com una estrebada que li fessin a la boca amb aquelles eines niquelades de gran precisió que tenen els dentistes. Del cos de Frau Eva venia una olor de farmàcia insuportable. La meva interviu tenia tots els requisits, la vaig enviar a un diari de l'Havana, però no sé si s'ha publicat mai. Després d'acabada la meva feina uc periodista, Frau Eva em va oferir quatr-j gotes de te, i un tall de pa negre untat d'una margarina verdosa. Aleshores, una mica més amable, va seguir enraonant encara... * « * — Jo he arribat a estimar les serps, em digué Frau Eva, no us penseu que siguin per mi allò que podríem anomenar un "modus vivendi". Es evident que sense aquestes quatre serps jo no em podria banyar dos cops a la setmana, ni podria ingérir vint-i-cinc pastilles de menta de la casa Sarotti, que us juro que són excel·lents. Però això de l'eccncmia és a part i els meus ofidis, permeteu que de tant en tant les anomeni ofidis i no serps, responen a un procés d'ordre sentimental. Jo abans de la guerra, era una dona riquíssima; vivia independent, i la meva intelligència no us diré que fos superior, pero s'apartava molt de la vulgaritat. La meva posició social em permetia triar els meus amants. Confesso que tenia dels homes una idea poc científica, potser per un excés de preocupació llibresca. Els meus amants eren fins, discrets, amb totes les garanties de salut física i moral. Em costaven una fortuna de marcs i de llàgrimes, com podeu suposar... Però cl desengany cs feia cada cop més negre, més corrosiu, la meva salut i les meves rendes anaven cada dia de mal en pitjor. No us estranyarà que us digui que vaig avorrir l'home en absolut i per la meva set d'amor, la presencia masculina era una cosa tan desagradable com un flascó d'amoníac... Ara us pensareu, senyor periodista, que vaig a revelar-vos algun secret inconfessable, alguna indecència; doncs us equivoqueu de mig a mig. ■La meva tendresa es va convertir en una tendresa pura, el meu pobre cor esgarrapat per les cinquanta mil brutalitats de l'home, va cercar en intel·ligències més primàries, més poc manifestes, però jo us juro que més integres, aquella temperatura que no m'havia produït cap "privatdozent" ; en una paraula, vaig creure que un gos em faria més companyia que un home però us asseguro que em vaig equivocar. Un gos és la cosa que s'assembla més a un home, potser no és tan "baix de sostre", però és més vil. El meu "Pomerània gris" em va defraudar. Potser alguna altra raça més intensa, més treballada, hauria actuat satisfactòriament sobre el meu sistema nerviós. En els catàlegs d'exposicions canines he vist de vegades certs exemplars que tractats em feien modificar l'opinió que tinc dels gossos Però aquests exemplars són carissims, i la meva fortuna d'aleshores no em permetia passar dels "Pomerània". Després dels gossos, vaig tractar els gats, les mangostes, les rates blanques, fins aquells desdentats que al Brasil en diuen "armadil!os"; en una fúria d'esnobisme vaig caure en la temptació de les serps; posseïa exemplars magnífics, que em feien un horror i un fàstic positius, però em calia aguantar el punt. Una rigorosa higiene de la meva voluntat va adaptar-me al tracte dels ofidis. El contacte del cos de la serp en el coll i en els braços, i fins en les costelles, el vaig tolerar després d'unes proves dolorosíssimes. La carn de la serp cm feia l'efecte d'una cinta fluida, d'un líquid greixós, fred, però carregat de vibracions elèctriques. De mica en mica vaig arribar a ser indiferent a aquest contacte repulsiu. No cal dir-vos que era víctima de les picades de les serps, algunes positivament infeccioses, i la meva sang era perfumada de les drogues més violentes per defensar-me del virus de les bèsties. Van ser uns dies que no oblidaré mai, el meu esnobisme àlgid, escandalós es va convertir en una sinceritat calenta de llàgrimes. En el punt més truculent d'aquest esnobisme vaig perdre tot el que em restava de fortuna, a conseqüència d'una canallada del ministre de Finances. Aquesta canallada no val la pena que us l'expliqui... « * * Frau Eva segueix enraonant : — Un cop vençuda la meva repulsió, i en aquell estat d'indiferència, les serps començaren a adornar-se que jo era un camp explotable; les meves serps tenien en el fons de l'ull l'espurna de ttti ii i li m 1 1 h in 1 1 1 ii n ii i ii m i ii iiti ii u fcLiimiiiimiiiiininiiniiiiiniiiiiiriif il ■JOIER - EEClijLPDELCEHI uüijiííjiiiiiriiiiilíjihiu4Ii^ ffílmiiiiiijiiiiminiiül l'interès que jo endevinava en les mirades dels meus amants a l'època de la prosperitat. Primer, la meva investigació tenia un caràcter purament científic. Era un joc d'intclligcncia; després, us he de confessar que una certa tebior afectiva es barrejava en els meus experiments. Jo era abocada a una finestra tenebrosa. Aquesta finestra podríem anomenar-la "la inleHigència de les serps". A vós, periodista banal i petulant, preocupat simplement de la matèria humana, potser no us emocionarà gens res del que jo us estic dient. Però podeu estar convençut que té una certa importància. Les meves serps son aptes per produir un número determinat d'idees. No pas totes les serps tenien la mateixa potència intel·lectual; un "piton" de Birmània, per exemple, mandrós, tot de color de verdet, es resistia a qualsevol mena d'esforç mental. Les espècies diguem més comprensives eren aquestes serps vulgaríssimes, aquestes espècies europees més corrents. La Coch-opellis esculapii per exemple, i perdoneu aquest mot si us sembla una pedanteria, ja suposo que vós de tot això no en sabeu rés. En canvi, les serpents més fines, completament inofensives, com per exemple el Tropidonotus nalrix, aquesta serp mig aquàtica, tan decorativa, era absolutament idiota, era una tira de greix flexible i prou... Frau Eva pronunciava cl nom tècnic de Ics serps amb una fruïció pueril. Repetia les paraules sàvies com si etzibés, d'amagat de la família, una historieta canalla i indecent, jo em sentia perdut davant de les explicacions de la dama singular, era l'asfixia la sensació que em dominava, però Frau Eva com si no se'n adonés, va seguir implacable el seu discurs: —Després de veure que entre els meus rèptils i jo hi havia una certa correspondència de pensament, una comprensió embrionària si voleu, el meu cor va sentir una vibració especial que jo no us podria precisar. Ja us he dit que la meva situació d'aleshores era la misèria negra, i no tenia ganes de refer aventures sentimentals, ni de demanar acorriment a ningú. Els meus ofidis se'm morien als dits, les espècies més rares i més de preu van ser les primeres de desaparèixer, a la fi em restà "la vulgaritat". Amb aquesta vulgaritat em vaig entendre perfectament. D'un amor epidèrmic ^desesperadament sensible, en va néixer per é«rt à'ellcs el sentiment de correspondència, t va començar una educació duríssima, agra, penosa, però a la fi vaig triomfar. Les serps obeïen més que les meves paraules, la mecànica dels meus llavis, -les insinuacions del meu alè, la polsació dels meus dits. Les serps es materialitzaven, es tornaven un tronc vegetal perfecte, arribaven a la consistència mineral. Vós no podeu compendre el què representa una victòria així no teniu idea del què és l'agraïment de la persona que assoleix aquest absurd meravellós que jo he assolit Us adverteixo que la meva "atracció", el meu número, compreneu, no tindria cap estima cn una sala d'espectacles vulgar. En els grans music-halls d'Europa el meu nom és desconegut. Es tristíssim, però és així, per entendre el meu art ha estat necessari cercar un ambient en descomposició, una sala d'espectacles anormals, un aire de cinisme pur. El públic que contempla el meu "quadrilàter de les quatre serps" és, si voleu, un públic de clínica, però que potser té una tensió, nerviosa més a propòsit per compendre aquesta relació íntima que hi ha entre la pell de la dona i la pell de la serp. Creieu-me que tot el meu treball és un treball d'amor. Actualment, aquestes quatre bèsties que a vós us proporcienen una certa repugnància, són les quatre idees cardinals de la meva ambició. Amb una petita inflexió muscular, un ser d'aquests em deposita a la medulla un alcohol que vós, periodista innocent, no podreu endevinar mai... La serp m'ha ensenyat la ciència eròtica; ara jo no tinc fortuna per comprar els meus amants, els homes són un producte esborrat del catàleg dels meus nervis i és possible, però, que actualment jo pugui estimar d'una manera desinteressadament humana; us juro que no he fet la prova; per altra banda; aquesta prova demanaria una' absoluta comprensió, una comprensió d'aquesta experiència de la serp. M'imagino, amic meu, que a vós aquest discurs no us fa cap efecte, però no em negareu que jo amb les meves quatre serps vulgaríssimes he arribat a la producció del meravellós, de l'infrahumà o del sobrehumà, com vulgueu; això depèn de la vostra manera de judicar les meves ungles i el meu barnús de bany... ♦ * • Un any després -de la meva conversa amb Frau Eva vaig llegir a la secció judicial d'un periòdic la nova scegüent: "Frau Eva, l'amant oficial de les serpents, com ella sol anomenar-se, ha estat condemnada a vuit anys de presó, per la seva complicitat en l'escandalós afer X". Aquesta nova em va fer pensar que moltes coses d'aquest món tenen un sentit imbècil o potser no tenen cap sentit. {ien» [aii fep SLS MARGBS RESPECTE AL LECTOR A casa nostra, el mercat de llibres no és tan esplendorós com el cofoisme ens vol fer creuré. Si es poguessin revelar els secrets — moltes' vegades ben mal guardats — de l'ediciò catalana, el bon lector mitjà s'esveraria de veure com 6s reduí el tiratge d'autors de molta anomenada local, com són d'il·lusoris els guanys que la fantasia atribueix als editors, com és més fàcil que l'edició faci ]>erdre diners que no pas que en faci guanyar... Sense necessitat d'estar ficat en interioritats editorials, hi ha un símptoma infal·lible : el naixement continu de noves editorials, acompanyat de la mort contínua d'altres que no han pas pogut arribar a comptar la vida per anys, ni els volums publicats per mitges dotzenes. Un editor anglès dels més importants, Stanley Unwin, diu que editant hom cs guanya la vida d'una manera bastant decent, en el ben entès de posseir aptituds i dominar la tècnica ; però els que vulguin guanyar diners, més val que es decantin a qualsevol altre negoci. La selecció natural opera condemnant a la desaparició els aficionats somiatruites. És dolorós per a ells, i també ho és per a tothom, ja que les temptatives avortades comporten sempre diners i energies que es podrien haver esmerçat més profitosament. Al capdavall és el públic el que, cansat d'ésser ensarronat, i una mica simplista, acaba desconfiant àdhuc de les empreses que mereixen confiança. I amb això sí que no s'hi pot jugar : d'uns quants anys ençà, el llibre català ha guanyat zones de lectors que abans li eren impermeables ; però donar-los gat per llebre tan repetidament que sembla un pla sistemàtic, farà que acabin per no llegir sinó les notícies dels diaris. I aleshores caldrà tornar a acostumar la gent a llegir. TRADUCCIONS AL CATALÀ La producció de llibres d'un país qualsevulla es compon no solament d'obres originals, sinó també de traduccions. Hi ha literatures en les quals les traduccions arriben a adquirir una proporció elevadíssima. Això s'explica per moltes causes: penúria de la producció autòctona; gust de l'evasió de l'ambient habitual ; veritable interès o necessitat de fer conèixer un autor estranger valuós ; algun traductor que s'aficiona a un autor o a una obra i la tradueix per gust (després ja mirarà de treure'n algun profit material), o se'n proposa la traducció com a exercici ; etc, etc. El que fóra de desitjar és, naturalment, que, per damunt modes, embalaments personals, raons d'actualitat o d'altres, l'aportació d'obres d'una llengua forastera a la pròpia obeís a un criteri selectiu rigorós, no traduint sense cap pla, sinó procurant ia incorporació sistemàtica i triada de les obres cabdals estrangeres. Cuitem a dir que aquest ideal és impossible de dur a la pràctica, en les seves línies absolutes. Per a una empresa així, caldria un mecenatge. Segons un humorista, un clàssic és un autor que sempre ens hem proposat de llegir. Efectivament, el volta la consideració més extremada i extensa, entre els moltíssims que no l'han llegit i tot ; però editar autors famosos, immortals gràcies al fet d'ésser citats en tots els manuals d'història de la literatura, no és necessàriament un negoci. És molt lloable que hi hagi un mecenatge — si és ben menat, és clar — que doti a la literatura catalana d'allò que tenen totes les literatures normals Però voler que qualsevol capritxo personal trobi un petit mecenes en cl ja prou escurat lector català, és un altre procediment d'escamar-lo. En tot país com cal poden subsistir empreses dedicades a un mateix sector d'activitats, perquè hi ha prou públic, prou zones diverses de públic, per assegurar la vida a múltiples revistes, a editorials que si fa no fa segueixen camins paral·lels. Però ací, on gairebé sempre són els mateixos els encarregats de comprar tot o la major part del que es publica en català, cal anar amb compte pel que fa a donar-los dues i tres vegades el mateix plat presentat amb lleus variants d'amanit. En vista dels guanys aconseguits esperem arribar a aquest estat ; és qüestió de temps. Però també ho és de tàctica ; cal no tornar enrera. RESSENYES D'ALMANAC Sempre que veiem, damunt una public:ic;ó estrangera, algun article, o una simple nota, sobre la literatura i l'art nostres, no ens podem estar de llegir-la. Ho fem amb un prejudici, del qual segurament no s'escapa cap lector català : a veure quines coses més pintoresques deu dir aquest senyor. És clar, com que veiem les coses de prop i fins i tot de vegades vivim al mig de la qüestió, ens creiem més ben informats que l'autor estranger del que anem a llegir. Agafeu L Ami du Lettré d'enguany ; a la pàgina 317 llegireu, entre altres coses pintoresques : «Potser perquè Wagner hauria situat a Montserrat el Sant Graal (?) 0 bé per una herència visigòtica (elements tots que contrapesen les tendències llevantines d'un país mediterrani), els catalans tenen un sentit místic — d'un romanticisme del qual avui proven de desfer-se llurs poetes — de la vida camperola que constitueix cl fons de llur temperament.» L'autor és Adolphe Falgairolle, molt conegut perquè escriu gairebé pertot. Ja diu alguna cosa justa — que no podem reproduir — en la seva nota sobre l'activitat literària de l'any passat. El que deixa bon xic parat és la tria de noms i d'obres. El francès que s'hi informi com a única font, seguirà essent un senyor al qual li agrada de menjar bé i ho ignora tol de la resta del món. Ettore de Zuan! és més discret, a l'Almanacco letlerario. Naturalment que la limitació d'espai l'obliga — com també al francès — a deixar moltes coses per dir. Per això sorprèn un xic que en una nota d'unes cinquanta ratlles en dediqui cinc a V Elogi de Calahmya i a Barcelona, cor de Catalunya. Val a dir que no es compromet gens, de tal manera en parla. Els que queden compromesos són Tomàs Garcés, Joan Estelridi i Carles Soldevila amb els retrats que en publica. Estan col·locats en aquest ordre en el llibre i la semblança també segueix el mateix ordre de menvs a més. Just CABOT Pel forat del pany Tots ens coneixem Lluís G. Pla ha publicat a Catalunya Social un article denunciant la suposada immoralitat del poema ((El comte Arnau» de Josep Maria de Sagarra. Com a Pla — no confondre'l amb l'altre Pla, En Josep Pla, el Bo — creu que té mèrits literaris suficients per a intervenir en un plet literari. D'això a la seva escola en dirien vanitat. Com a Lluís Gonzaga, Pla creu també que té dret a parlar en nom de la moral. Això ja passa de vanitat: això ja és afectació de virtut. A la seva escola li dirien : Qui es cregui net de pecat, que tiri la primera pedra. Lluís G. Pla és un senyor molt conegut cap a la banda de Girona. Els criptogrames de López-Picó A la terrassa del Colon, a l'hora de l'aperitiu. Al volt d'una taula, una, dues, tres, quatre persones. Sobre la taula, dos (fpernods», un «colc-tail», un «picon» i el darrer llibre de López-Picó: Carnet de ruta. Salutacions d'arribada (o sigui un llibre de dos rovells). Un dels reunits l'està fullejant. S'atura en una de les pàgines i, en veu alta, llegeix aquesta poesia : A l'ombra de l'olivera Reposarà la llum en el gris cendra amb què mitigues el desig ardent. Fes-me trobar l'argent del pensament. Arbre discret ; ajuda'm a compendre. Acabada la lectura, l'imprcvisat rapsoda hi fa el següent comentari : — Ja està ben atrapat aquest López-Picó. Mira que demanar a una olivera que l'ajudi a compendre ! ' Lluís Muntanvà, que és un dels reunits, replica : — Més atrapats estan els que ho demanen a En López-Picó... Ei més gran assortit de LLIBRES FRANCESOS anglesos, italians i espanyols LLIBRERIA FRANCESA Rambla del Centre, 8 i 10 MOBILIARI D'ART BUSQUETS Decorador, mestre ebenista í tapísser. Objectes d'art i de fantasia per a obsequis. Sales d'Exposicions de Belles Arts. Passeig de Gràcia, 36. Telèfon 102S5 BARCELONA ESTEVER1ERA Confit er i Pastisser Pa de luxe RAMBLA DE CANALETES 9 1 Jl CARRER DE MALLORCA 307 i 309 • PORTAL DEL ÀNGEL , 18 BARCELONA