MIMDDR I TEATRE GENT DEL PARAL·LEL LAIlonsCT ormo Els darres temps de la sarsuela castellana s escolaven al Paral·lel. Començava el regnat de l'opereta, del tenoret enganxadís i llepissós, de l'ària sentimental i romàntica, cantada aiml) veu de falset i ifarcida de calderons. Al Paral·lel, naturalment, es refugiaren els nàufrags. Una colla de tenors, tiples, actors còmics i caricatos que es defensaven com podien, intentant, en va, fer reviure el v.ell repertori clàssic, fet a base del xulo madrileny i de l'andalús castís. El públic feia el sord. Ja n'estava tip. EI vodevil començava també a treure el ALFONS G. 10RMO en «La Severa», de Juli Dantas nas. El Tívoli s'omplia cada nit amb Bis Allotjats, que En Pep Bergès va portar de París i va traduir En Cinto Capella. Els sarsuelers s'hi aplegaren i feren una bona campanya. També hi va anar la Xirgu. El Porten res de pago? es va fer centenari al Nou. Un dels actors més importants del gènere fou l'Alfons Tormo. Procedia també de la sarsuela. Era un actor molt bo. En el vodevjl encara resultà millor. Als tipus de to grotesc hi donava un caient deliciós, que cap altre actor no ha sabut trobar. Tenia el sentit de la caricatura. En un dels molts vodevils en què va pendre part — la campanya d'En Tormo al vodevil fou llarga i brillant — hi feia un inspector de policia, encarregat de sorpendre un marit en flagrant delicte. Caracteritzà el tipus així : jipi, americana negra, calces i sabates blanques. Un bastonet a la mà ; talment un estiuejant. El bigotel retallat ; les galtes i els llavis pintats de vermell. Era palpissot, tirava capellans, feia veu de dona i prenia actituds equívoques. — A voztè el faré agafar, zap? Caram ! Què z'ha pensat voztè? En- altres, si no hi havia gran. cosa a fer, es cuidava de íarcir-lo. Ho feia amb enginy. Sobretot si es tractava d'un d'aquells vodevils poca-soltes que darrerament es posaren de moda. S 'adaptava a les circumstàncies. Feia el "burro». — Escolta, Sierra — deia al traspunt — , deixa'm sortir. — Ara no ve bé. — Ja ho sé. Però no hi fa res. Agafava la galleda de les serradures i» es posava l'escombra a l'espatlla a tall d'escopeta. Així travessava l'escena, amb la sorpresa dels que s'hi trobaven i del públic. — Apa, adéu, Santpere. Que vols res? — Eh! Què... has vingut a fer? — Destorbar. Apa, adéu. Diverteix-t'hi. El públic s'hi rebentava de riure. Era el rei de les «morcilles» oportunes. Tenia, a més, l'art de no quedar mai groller. Al Tenorio de l'Espanyol hi feia el Mejías. Un Mejías equívoc, empeltat de -Ricardito. A J'acte del desafiament moria fent gestos de Bertini, amb cl somriure als llavis i la galta arrepenjada al palmell de la mà. En Tormo es féu l'amo del Paral·lel. No hi valien Santperes ni Alfonsos. Quan estava d'humor es calçava sense esforç a tots els actors del barri. Havia fet també tipus dramàtics amb una gran dignitat. En una obra d'En Lluelles feia un captaire esplèndidament bé. Un gran comediant, en fi. No va traspassar les muralles del Paral·lel perquè són més altes que les de la Xina. El Paral·lel és un lloc aïllat de la resta del món. El retrat que publiquem és seu, fent un gitano de La Severa de Juli Dantas. Ni una «morcilla», ni una frase fora de tpi ni un gest que no s'adigués amb el tipus. — Això no és vodevil — deia — . És una de les obres que he fet més a gust. De retrats com aquest se'n féu fer unes col·leccions. En regalava als amics, De retrats de tipus fent vodevil no se'n íéu mai cap, gairebé. Fou també un dels primers a desaparèixer. Així que el vodevil es tornà tinyós per sistema. Una coincidència. Després desaparegueren l'Alfonso, En Bergès i d'altres. Dels desapareguts i dels que queden, era, evidentment, el millor. il -ara que el vodevil s'ha convertit en una cosa que fa tuf, ve a tomb recordar un dels actors que el féu sempre amb la màxima dignitat artística. Jaume PASSARELL LES ESTRENES Teatres Espanyol i Talía Aquests darrers dies al Teatre Talla han estrenat dues obrcB. Unn es titula Vm, mes d'abslinènola, l'altre Ml IMIo verd. La primera és ut> vodevil de tipus francès. Bs veu d'un hora lluny la procedència. El firmen dos autors d'aquí. L'altra és una comèdia, adaptada d'un altra do castellana. Havia esiut representada al Barcelona per la eompanyla (UaramuntAdrià en temporada d'estiu, amb el títol d'Ui inoli verd. No hl ha Raiire dlferènelu amb els Mtote però tampoc n'bi ha amb les obres-. Ve de l'estranger, com l'altra. Aquesia darrera lui servit per n presentaeié del nou actor còmic de restablimenl, Bn Glménez-Sales, procedent del Teatre Bspanyol. Un actor bo que s'entreté representant comèdies dolentes, D'entrada jn vn cOmeneiU' dient "morcillaa , algunes d'elles de força mal gust. À l'Espanyol han estrenat Pensió llamom, original d'un Inispuni de la casa. No se'n pol dir ni bé ni mal. Es veu clar, però, que és fent de traspunt l veient representar comèdies des dels bastidors i tenint en compte cl què es cobra de drets a la Societat d'Autors, que ha escrit l'obra. És a dir, que és escrita de bona fe Una altra és el Primer pH halaant del oel, original del copista de eaüdala de l'establimenl i d'un tal Oralt. Té els mateixos defectes que l'anterior, però accentuats. Tant les unes eom les altres no faran gaire forrolla. MUSIC^HALL Sam Wooding i la seva orquestra A mitjans de 1925, quan René Bizet i altres crítics proclamaven ja la crisi del musichall i demanaven quelcom que retornés el públic vers l'instint i vers el primitiu, desembarcava a Hamburg la troupe negra dels «Chocoiat Kiddies», que més tard, en gener de l'any següent, havíem d'aplaudir i admirar els barcelonins a l'Olympia. L'èxit dels (cChocolat Kiddies» a l'Amiral Palast de Berlín va esperonar un periodista parisenc, André L.-Daven, secretari, del teatre dels Champs-Blysées, el qual, d'acord amb I>ouis Douglas, u'n ballarí negre qué s'arrossegavà des de temps per París, va presentar a l'esmentat teatre aquella famosa revista de color que tant va remoure el music-hall i en la que féu la seva aparició a Europa Josefina Baker. Els «Chocolat Kiddies» portaven un jazz remarcable. Era el millor del conjunt, i procedia del reputat Club Alabam, de Nova York. Tocava el piano el director de la troupe, Sam Wooding, honorable ciutadà de Filadèlfia que avui, escampada tota la seva gent, dirigeix al Casino de San Sebastiàn aquell mateix jazz, salvat de la desfeta. Sam Wooding és alt i corpulent. Riu gairebé sempre — ■ ensenyant una renglera de dents blanquíssimes — sense ésser un home alegre. Els seus ulls reflexen més aviat melangia que joia. No és d'aquells directors nordamoricans que salten i ballen, però constantment les seves cames i tot el seu cos porten el ritme de la música. Unes mans que parlen, amb els dits que es mouen d'una manera prodigiosa, condueixen els músics. Veure'l és una delícia. L'orquestra, excel·lent, la millor indiscutiblement que ha passat per Barcelona, resulta una prolongació de Sam Wooding. Es descobreix en el seus components aqueixa harmonia natural que, segons Paul Le Fiem, «uneix en els negres els gestes dels artistes i el ritme musical». Quan interpreta el Saint-Louis fílues, hi ha un moment en què un solo de tromi)eta, amb sordina, va fent-se imperceptible i no més se sent com els músics marquen el ritme amb els peus. Igual que si un mateix resort els mogués a tots al uníson, duen també el ritme amb el cap, inclinant el cos d'un costat a l'altre. Sam Wooding és un enamorat del jazz. «Dintre uns quants anys — ens ha dit ; — el jazz serà 'la llengua universal dels pobles ; s'anirà imposant cada dia amb major força. La música ifou fins ara un plaer per a les oides ; amb cl jazz, ho és també per als ulls. El jazz és, a més a més, un estimulant, i, al mateix temps que música, és dansa i és cant. És un sentiment, una atracció i un exercici alhora. Es ritme i és melodi'au> Poques vegades hem tingut unes hores tan distretes com les passades escoltant i veient . Sam Wooding i la seva orquestra. El defecte de monotonia, de què sovint han estat censurats els conjunts musicals de negres, no existeix en aquest, que es distingeix, precisament, per la seva variació. Després del vals Tungether. a base de trompeta, amb acompanyament de trombons i saxofons, interpreta Chiquita amb un solo de banjo apoiat pel saxofó baríton i l'helicone. O bé, amb Tiger Rag, dóna a conèixer un curiós fox descriptiu de la fúria del tigre a la selva. O us encomana, amb el Saint-Louis Blues tota la melangia del treballadors de color. O us aporta, amb una composició de Youm'aTis, , 'l'alegria trepidant d'una star nordamericana. Messager recomanava als compositors que anessin a escoltar 'l'orquestra de Paul Wniteman per a donar-se compte del partit que podrien treure de les seves combinacions orquestrals «fan noves com enginyoses». Amb referència a Sam Wooding, es pot fer igual recomanació als nostres compositors. Sobretot, a alguns que han rebentat el jazz i que amb les llurs composicions, pobrement instrumentades, no es cansen d'ensopir-nos. Joan TOMÀS Una nit a la Barccloncta amb Don Eduard Marquina L'estiu passat vaig tenir el gust de 00. néixer personalment el senyor Marquina, en la seva casa de Cadaqués. Era el dia del sant de la seva esposa i la casa eslava plena de convidats. Malgrat de la tènue absolutamenlt estiuenca dol personal, la cerimònia tenia un cert aire solemne. El senyor Marquina repartia somriures i estretes de mà i tenia quatre paraules amables per a tothom. Anava en mànegues do camisa — una camisa amb ratlles blaves i blanques — i portava elàstics. Me'n recordo tan perfectament, sobretot, perquè els elàstics han estat sempre, des del meu punt de vista, una peça de vestir literalment sinistra. De llavors ençà (això passava pel mes dé setembre) la figura del senyor Marquina m'ha aparegut sempre aureolada per la Y fatídica dels famosos elàstics, Ja podien dir els diaris que havia tingut tal i tal èxit ; ja podia sortir La Esfera amb una fotografia de l'illustre poeta a tota plana... La silueta dels elàstics que jo vaig veure a Cadaqués se'm retallava nítida i EDUARD MARQUINA desagradable sobre el fons prestigiós de l'autor de En Flandes si ha puesto el sol. Potser el lector trobarà que la meva preocupació era excessiva. No diré el contrari, peró el que sí puc assegurar és que per motius molt més fútils s'han escrit moltes rebentades d'orde literari... • t • Dissabte a la nit, l'Eduard Marquina s'estava al daincing del Casino de Sant Sebastià, acompanyat d'En Josep M." de Sagarra. Sobre la taula, un parell de wiskys i un tema de conversa comercial. Que si la Bàrcena, que si Les llàgrimes, que si el Gregorio... Uns moments més tard apareixia sobre la taula el tercer wisky i un projecte d'interviu. — Això de les intervius — ens va dir En Marquina — és una cosa que m'esgarrifa. — Això és un dir... — Està clar que és un dir, però m'han passat coses una mica singulars. Una vegada, per exemple, em vingué a trobar un periodista madrileny. El vaig rebre en mànegues de camisa, perquè feia molta calor i li vaig dir que estava treTjallant. És una cosa ben senzilla, oi? Doncs bé: l'interviu que va escriure aquell minyó començava així : Lo enconlranws en mangas de camisa, en plan de luchador. Està luchando con las rimas. Unas se le rinden fàciles, como amanies fieles y las otras se le presentan rudas, ariscas, como ninfas sahajes y caprichosas... etc. — Devia ésser un literatàs com una casa, aquest periodista... — Naturalment. I això és el que em fa por. , ,„ • » •' Mentrestant, els Chocolat Kiddies de Sam Wooding escampaven per la sala l'amable estrèpit del jazz, que donava una mica d'electricitat a l'atmosfera xafogosa i carregada. Les parelles giravoltaven sense gaire convicció i i>els voltants de les taules, plenes de begudes de tots colors, fumejaven um,s converses banals i cansades; No obstant, en la nostra taula encetàvem — mal ens està el dir-ho — tota mena de temes importants. Per exemple : — Li agrada el tango, sènyor Marquina? — No ! ! ! És el pòsit de tots els residus de mala qualitat del segle dinou. — I el jazz, li agrada? — Molt. M'agrada, com totes les coses de la meva època. Encara que jo sigui d'ahir, o d'abans d'ahir, em plau de considerar aquesta època com la meva. É& bonic el jazz, i els autos, i els cabarets... El cabaret és una cosa excepcionalment ben trobada per a perdre el temps. I voleu res més distret que perdre el temps? — Això forma part de les meves teories, però, li confesso, no m'ha donat gaire bon resultat. — Sí, està clar. Jo dic això i, no obstant, cada matí em llevo a les cinc per a treballar. Ara em veieu fent el tomàtec, però, creieu-me, sóc un tomàtec per accidens... —■ Ens han dit que publicarà a Mirador uns versos en català; és veritat? —1 Sí ; em fa molta il·lusió de tomar a escriure en català, però em costa molt. De totes maneres, ho vull fer i no seria res d'estrany que col·laborés assíduament en aquest setmanari. Aquí, el senyor Marquina ens fa uns elogis terribles d'el nostre periòdic. No els reproduïm perquè, francament, no ens estaria gaire bé. — I d'activitats teatrals, com estem? : — Preparo un drama en dos actes per a •la Membrives. Una cosa de la serra del Gua¬ darrama, molt feréstega. Tinc d'escriure també una comèdia per a la Bàrcena, purament poètica. — Totes dues obres són en vers? — Sí. — No li agradaria fer teatre en prosa? — Em costa molt; no en sé, vaja, — ^ Vostè hi creu en la crisi del teatre, de la qual tanttes parla? — Sí. El teatre es ressent d'una cosa : de no haver evolucionat. Ens trobem que mentre tot ha canviat seguint un ritme acceleradíssim, el teatre, pam ençà, pami enllà, està igual que cinquanta anys enrera. El fem en les mateixes sales de sempre... Cal trobar unes noves directrius, fer una gran revolució en aquest art. Ara parlem concretament del teatre espanyol. ' — La gran tragèdia de l'autor — diu En Marquina — és qué ha d'escriure en vistes a un públic massa vast, massa divers. Mai com ara havien estat tan acusats els matisos de gust i de sentimem entre la gent. En una reunió de cent persones, per exemple, ja ens trobarem amb una sèrie de grups ben oposats en matèria de sensibilitat i de tendències. Comparem ara, doncs, amb el gran públic, amb aquesta massa fabulosa a què ha d'anar dirigit el teatre que ifem aquí. L'autor té la preocupació constant de tenir d'agradar a tothom, de fer concessions entre el seu gust personal i els gustos dels cent' grups d'espectadors que han d'anar a veure la seva obra. És terrible. — Considereu el problema insoluble? — No. Crec que s'hauria d'anar a la creació de petits teatres, en els quals oaipiguessin unes tres centes persones. Llavors fóra [wssible d'especialitzar-se i hom ja sabria que escriu per a un públic que l'ha d'entendre. » # « — El públic espanyol — diu En Marquina — és francament recelós contra- tota mena d'audàcia, té una gran por a la novetat. És per això que el teatre modern d'aquí està tan per dessota del d'altres països. Els autors no tenen més remei que subjectar-se a aquest control... Per altra banda hi ha els empresaris, que són un obstacle constant a tota nova temptativa. L'empresari vol jugar sobre segur i no està per revolucions de resultat dubtós. — Suposem, si li plau, que vostè fos milionari, moltes vegades milionari. Quina mena de teatre escriuria? — El més probable és que, si jo fos milionari, no escriuria absolutament res. — No li agrada escriure? — Escriure, sí. El que no m'agrada és tot el que ve després... La conversa s'allarga, s'allarga. Eduard Marquina se n'ha d'anar a dormir. — A les nou marxo amb un Ford oap a Madrid — diu — . A més, a casa m'han posat la clau sota l'estora. A la meva edat ja no m'està bé d'abusar... A través de la vetllada, la imatge pejorativa d'aquells elàstics s'ha anat esfumant, esfumant... Ara ja no en queda res. El nostre il·lustre amic, confessem-ho, s'ha apuntat una gran victòria. * * * Ens pensem que se n'ha anat content de Barcelona. Cada dia, el Poliorama s'omple durant les representacions de Sin horca ni cuchillo, l'estrena de la qual a Barcelona ha motivat la vinguda del senyor Marquina. Josep Maria PLANES Reincidència alarmant El redactor del «Dietari escènic» de La Feu de Catalunya, després d'haver ficat dos peus a la galleda, en fica dos més i a la mateixa galleda. La nota que. publicàvem al «Mirador indiscret» de la setmana passada, es veu que encara no li ha obert els ulls, a jutjar pel que el tal redactor ens diu en la seva acostumada secció dels dies 8 (edició del vespre) i () (edició dol matí). L'hi haurem d'explicar més ctar. Enganyat per les seves orelles (o oïdes, que fa més fi), es pensa encara que la paraula francesa bagne té la significació de bany, i per tant tmgnards la de banyistes, quan no és pas un secret molt ben guardat que aquelles paraules es tradueixen al català per presiri i presidaris, respectivament. Que se'ns perdoni la insistència sobre un afor tan banal, però l'alarmant entestament de l 'al·ludit redactor ens hi obliga. En bé d'ell, és clar. LA MUSICA L'OPERA NO POT MORIR Vostès hauran sentit dir moltes vegades, a persones que es creuen intel·ligents, per donar una mostra de la seva penetració i de la profunditat del seu criteri estètic: «L òpera no té raó d'ésser; està destinada a desaparèixer.» I amb aquesta frase feta 1 innocent queden satisfets i creguts que han impressionat cl qui els escolta. ' Diuen també 1 «L'òpera és una forma convencional ; no és natural que la gent s'expressi cantant.» Precisament el cant és una ponderació de l'expressió; doncs, dintre el regne de 1 art, res més natural que els sentiments expressats pel cant. Iotes les iformes artístiques són convencionals ; no és estrany, doncs, que també lu> sigui l'òpera. L'òpera és una de les formes tipus, definitives 1 modèliques de l'art, tant considerada com a obra de teatre que com obra musical. Kl teatre és una manifestació constant -i perenne de l'art humà: mentre hi hagi humanitat hi haurà teatre. Les seves formes, comèdia, tragèdia i òpera, són tant més elevades 1 perdurables com més convencions són en b seva expressió externa : l'acció declamada en versos ; el mite representat cantant. Ningú crec que pensi en la iwssible desaparició del teatre parlat (per molt que creixin els cines en esplendor i nombre); no dubti mai, tampoc, ningú, de la yida· eterna del teatre d'òpera. El sentit musical que porta l'home en el seu esperit fa també necessària l'existència del teatre cantat; la música és una activitat consubstancial a l'esperit humà : les obres musicals són la interpretació — convencional — de les impressions còsmiques, per mitjà de la mímica instrumental ; i dels sentiments espirituals o afectius, per mitjà del cant vocal. La veu necessita recolzar els sons en les paraules ; les paraules expressen una acció; i l'acció té el lloc propi en el teatre. D'on es dedueix que la línia més directa de la música, la que procedeix més pròpiament dels sentiments humans, termina en el teatre: per tant, en l'òpera. Doncs mentre l'home senti la música, no morirà el teatre cantat. Un temps va haver-hi — no fa gaire — que semblava que havia aparegut una forma musical escènica que havia d'enfonsar i substituir l'òpera caduca. El ballet rus va enlluernar a tothom ; i els esnobs, i els que no saben veure més que l'aparença de les coses, davant les coloracions i les fantasies dels vestits, astorats dels salts màgics dels ballarins, i admirats de la positiva força d'algunes partitures que es donaven, varen cridar «Eureka» i varen imaginar-se haver descobert el camí nou del teatre musical. 1 això no pot ésser, per raons clares i sòlides. El «ballet» no és més que una forma secundària, un espectacle de diversió o de passatemps agradable, però no una obra íntimament i sencerament artística perquè en el ballet l'acció que es descabdella en l'escena, es transmet a l'espectador per la xista i no per la paraula ; « la impressió visual reclama una atenció que no pot lligar- 1 se a l'atenció que ha de prestar-se a la sensació auditiva de la música; de tal manera que assistint a un espectacle de ball, o s'escolta la música, o es veuen les danses ; però no totes dues coses alhora, perquè l'una destorba l'altra. Solament en l'òpera una cosa reclama i complementa l'altra, per mitjà del cant, es lliga indissolublement amb la paraula i amb l'acció. L'òpera és un espectacle antic, que ha donat molt — si no tot — del que d'ell pot exigir-se — com la tragèdia, com l'escultura, com la pintura — , i que de tant en tant passa de moda. Però les coses són com són ; i encara que un dia sigui més distingit admirar els balls russos, i un altre creure només en el cinema, l'òpera continuarà, a través dels anys i de les modes, pilastra ampla i ferma, al costat de les altres formes definitives i sòlides, aguantant la construcció pesanta i antiquíssima de l'art humà. Jaume PAH1SSA Teatre Català Novedades Gran Companyia Catalana Direcció: C . CAPDEVILA Avui dijous, tarda, a les cinc, Don Gonzalo o l'orgull del gec Nit, a les deu, «Tertúlia Catalanista» Les Joies de la Roser Protagonista: ENRIC BORRÀS Diumenge, comiat de la Companyia. Programa magne, dues grans creacions del colós ENRIC BOKRAS. Tarda, a les quatre, Les Joies de la Roser i La bona gent. Nit, a les deu, La bona gent. — Es despatxa a comptaduria. iol G. i Riera, S. L. Passeig de Gracia, 42 - BARCELONA - Telèfon 15345 Quan vulgueu adquirir una màquina d'escriure consulteu-nos Aquesta casa és absolutament formal Màquines de totes marques: noves, reconstruïdes i d'ocasió Taller ben muntat per a adobs i reconstruccions. Abonaments Representants de l'atril "KOPI" i multicopistes "PBRFECT" D'UN 5 A UN 10 PER 100 DE DESCOMPTE PRESENTANT AQUEST ANUNCI