E Fem camí Rambla de Catalunya amunt, amb la particularitat que són dos quarts de .quatre de la matinada. De llarg a llarg de la via no es veu ningú. De manera que és com si tot fos nostre. Aquesta és una de les satisfaccions més grans del noctambulisme. La colla es composa del mestre Jaume Panissa, En Rafael Moragues i el que està escrivint. Parlem de Mariarula, amb motiu de la reestrena de l'òpera al Liceu. — Escolteu — faig jo a En Pahissa — , si haguéssim d'escriure un article parlant de Mrianela, què diríeu? — Espereu, ara ho anirem trobant. De moment — dic jo — deuríeu explicar que aquesta òpera és d'un estil semblant al de les òperes tradicionals, dividides en diversos números, aires, duos, concertants, etc..., però tractat amb més flexibilitat, sense la rigidesa d'aquells marcs massa encongits. — Justament ; però afegiria que una de les coses que jo he mirat més, i penso que és una cosa nova, és la qüestió dels trossos recitats ; el recitat de Marianela s'ajusta exactament a la cantarella i les cadències de la prosa parlada : és una estilització del parlar natural dintre de les possibilitats de quan les paraules tenen un xic de lirisme el l'escala diatònica, moll poc cromatitzada : recitat imperceptiblement agafa segons la mesura un xic més de cant ; així entrem en «Is trossos pròpiament cantats. — Això seria — faig jo — com una superfície d'aigua, tota llisa, però que per poc que bufi el vent s'ondula i que va accentuant la seva ondulació amb la velocitat i la força de l'aire. — Sí, i l'aire en aquest cas seria la vida interior dels personatges ; en la meva òpera la música, tant el cant com la trama simfònica expliquen al públic tot el que va passant per dintre de les persones i que el gest ni la paraula no poden traduir. Jo crec que això és la missió pròpia de la música dramàtica, i que no s'ha de reduir com creuen alguns a escandir ritmes per ^ distreure el públic ni a pintar decoracions. — Realment — dic jo — , per exemple, en cl moment de recobrar la vista el protagonista, jo veig com l'orquestra i el cant donen idea d'aquell enlluernament i aquella superposició d'imatges que deu percebre un cec quan obre per primera volta els ulls a la llum mitjançant les sonoritats estridents i les harmonies superposades que, poc a poc van normalitzant-se harmònicament i dinàmicament. A propòsit d'això : quin criteri us ha guiat en l'elecció dels procediments orquestrals i harmònics d'aquesta obra? — La d'obtenir sempre una sonoritat ben rica i ben flonja ; fer sonar lorquestra d'una manera pastada, fugint d'instrumentacions massa individuals. Res de fer cantar una estoneta la flauta, una altra l'oboé, després un instrument típic. Aquesta coloraina banalitza la música i l'empobreix per dins, que és allà on treballa l'ànima de l'autor. — A Marianela hi surten alguns motius populars catalans? — Sí ; però solament perquè eren melodies boniques i que venien a tomb ; no pretenc donar cap sensació típica ni pintoresca. Rosend L LATES Tristan Bernard a Barcelona Tristan Bernard, l'home més ric d'anècdotes — les autèntiques i, a més a més, no en surt cap de bona que no l'hi pengin (on ne prète qu'aux riches) — , un dels autors teatrals més important, ha de venir a Barcelona. L'article del costat, escrit expressament per a Mirador, és la seva presentació per obra d'H. Jeanson. Sastre Cucurulla,^, ler BARCELONA TRISTAN BERNARD DUES VEGADES VINT ANYS Tristan Bernard és, amb Georges Courteline, un dels més grans autors còmics d'aquest temps. No és pas solament un home espiritual. Si norriés tingués esperit tindria l'edat de les seves artèries. Seria encara més gran que elles, ja que res nò envelleix tant un escriptor com l'esperit.,.'. Es sobretot, abans que tot, un escriptor humà, que hi veu just, que hi veu de veres, que no es deixa seduir pels artificis que feren de de Flers, de Capus, o de Lavedan uns dramaturgs l'èxit dels quals fou tan immedial com sense prolongació. » • # Tristan ! Ah ! aquest sí que no se les dóna d'elegant, La roba no li ve mai a mida. Les mànegues de les americanes li són massa llargues, les dels abrics massa curtes. Es 7 TRISTAN BERNARD podria destapar una ampolla amb els seus patalons. Porta una barba llarga) — ^molt més llarga que això — que lliga harmoniosament amb els seus vestits. Efectivament, és tan mal tallada com ells. Tristan Bernard? P.s una bardissa darrera ia qual passa alguna cosa. « » » El repertori de Tristan és nombrós... _ Hi ha personatges que surten de la vida per entrar en escena. 0 que surten de l'escena per entrar a la vida... Tristan té una inclinació entemidora per als indolents, els veHeïtosos, per als que no saben ben bé el que volen perquè saben ben bé el que no voien, i el caràcter essencial dels quals és precisament no tenir caràcter. Tal és el cas de Triplepatte. Triplepatte és un tipus, una creació de Tristan. lis un xicot que no morirà perquè Tristan li ha donat vida. Resistirà perfectament el veïnatge d'Alcest, de Tartuf, de Fortunio, de Boubouroche, de Figaró... Els herois de Tristan són amablement cínics. Ésser cínic és pensar en veu alta... És ésser massa sincer... Els herois de Tristan no respecten pas sempre les regles elementals de la moraj, i tenen raó, puix que hom no pot resistir a llur encís. Penso en el Danseur inconnu, en el Prince charmant, en M. Codomat, aquest príncep encantador envellit... Han estat molt imitats... 1 han tingut molts fills, molts néts, molts cosins... Per desgràcia, els fills, encara que s'assemblin tant a son pare que se'ls podria pendre per germans, sovint no els han reconegut. La majoria dels herois de Savoir — que també és un gran autor — han sortit de Triplepatte. A Tristan va succeir-li una av.entura commovedora. Imagineu-vos que Tristan havia gastat tot el que havia guanyat. Per refer la seva fortuna, abdicà... Abandonà Tristan Bernard i col·laborà amb M. Gustave Quinson. Va fer petits vodevils sense conseqüències. I a mida que guanyava diners perdia l'estima dels literats. La seva cotització baixava. Llavors renuncià a Quinson. t va estar callat algun temps. Va fer comèdies. Casino SAN SEBASTIAN BARCELONA!- PLATJA Restaurant a la carta i menú - Tes de moda Sopars a l'americana - Sortida dels teatres EÇréi del )azz3 Sam Wooding i eis seus Chocolat Kiddies actuaran tots els dies en els tes i sortida dels teatres MIRADOR DEL MEDITERRANI. TEMPERATURA ÚNICA A BARCELONA Va provar de fer-les representar. Els directors, que no tenen gaire memòria, l'acolliren sense entusiasme, i refusaren els seus manuscrits. I Tristan els portà, com un debutant, a Lugné - Poè. Per això el teatre de l'OEuvre acaba de representar Jules, Julietle et Julien. L'estrena fou triomfal. Tothom tenia una mica la impressió de descobrir un autor de vint anys. Tristan ha trobat a l'CEuvre la seva bella joventut. I ens ha ofert una obra mestra. Ja el tenim llançat! Té un altre brillant esdevenidor davant seu. Jules, Julietle et Julien és la història d'una dona que s'avorrreix amb el seu marit, la història d'una dona el destí de la qual és de tenir una aventura, només una, en la seva vida. La té. Enganya el seu marit. EI seu amant l'estima. Però així que l'adulteri és consumat ella se'n toma a la seva llar. Ja ha tingut la seva aventura. I ja està. Es comprèn que ja no serà, més que una dona fidel. Aquesta peça conté una escena quasi muda que és una obra mestra. Julieta no confessa la se\;a falta al seu marit. Plora. Ell li pregunta què té. Ella respon amb un sanglot. Ell insisteix. Ella plora. Ell endevina. «Era veritat, doncs?» Ella plora... Ell exigeix una explicació. Ella plora ! I quan ell l'ha perdonada, ella encara no ha dit res : plora. No és admirable això? En aquesta comèdia hi ha moltes rèpliques extraordinàries. Aquesta, entre d'altres : El marit diu & la seva dona : — Veus, sembla que aquesta història ens ha acostat .més. i I ella replica : — Segurament... Ara tenim un tema de conversa... * w * Tristan Bernard sovint fa frases, inventa aquestes mil i una històries que en vint-iquatre hores fan la volta de París i la sort dels que escriuen ecos... És ell que deia d'Hcnry Bernstein : — Està aculat a la grandesa d'ànima I » # # Una nit que a París es representava la meva primera obra, Tristan em va venir a veure durant l'entreacte. — I doncs — va dir-me — , heu escrit una comèdia d'amor... Europa ha canviat de cara... el món està capgirat, hi ha hagut revolucions, guerres, paus i tot, i encara ens serviu el marit, la dona i l'amant? — Déu meu, sí I — Teniu raó de sobres. Ahir, una dona autor em va demanar consell : "Voldria — em confià — fer una obra sobre la revolució.» Vaig respondre-li : «Tant se val l'obra que ifeu mentre el tema us sedueixi. Però si cremeu Moscou i enderroqueu trons, que sigui perquè la rosseta ja no estima el seu marit per culpa del xicot bru que viu al tercer pis d'una de les cases que justament teníeu intenció d'incendiar.» Aquestes paraules de Tristan no són solament plenes de seny ; resumeixen també tota la seva estètica. El bon sentit de Tristan té, convenim-ho, força agudesa. í la seva agudesa té força bon sentit. El nas d'Europa és més petit — o més gros — , però la cara de Cleopatra no ha canviat. I Cleopatra porta encara el cor a l'esquerra. Henri JEANSON El III Congrés Internacional de Teatre Diumenge vinent comença les seves tasques el HI Congrés Internacional del Teatre, reunit enguany a Barcelona, patrocinat .per la Societat .Universal del Teatre (S. U. de T.), que és una entitat fundada, com és sabut, per M. Firmin Gémier, i que tendeix a reglamentar d'una manera internacional tot el món del teatre, mitjançant la unió de tots els seus components i la mútua col·laboració i intercanvi. La Societat Universal del Teatre és una de les obres més interessants de cooperació intel·lectual entre els pobles, nascuda a l'escalf de la ideologia de la Societat de les Nacions. Fins ara ha convocat dos congressos per tal de debatre i endegar totes les complexes qüestions a les quals dóna lloc aquest projecte. En el II, Adrià Gual va demanar i obtenir que es decidís reunir el III a Barcelona, amb motiu de l'Exposició Internacional de l'Art escènic que es celebra. Se n'ha encarregat de l'organització tècnica la Unió Francesa de la Societat Universal del Teatre, essent el president del Comitè d'organització M; Firmin Gémier, vice-presidents MM. Henri Clerc i Henri Arguillière i secretaris generals MM. André Mauprey i Paul Gsell. A més a més de l'acostumat Comitè d'honor, s'ha constituït a Barcelona un comitè local, en el qual figura com a vice-president Adrià Gual i com a secretari Joaquim Montanér. Les qüestions que es debaten són d'un gran interès i comprenen les branques d'art dramàtic, composicions musicals, orquestres, coreografia, escenografia, cinema, legislació de teatre, premsa, crítica, història, etc. Fan referència a la creació d'arxius fonogràfics, de creació de noves Unions, dret que tindran el crítics proveïts d'una insígnia per a entrar a'tots els teatres de tots el països. Cal remarcar que es debatrà també l'importantíssim problema del film americà, que tant afecta el vell continent i els originats pels nous invents de la ràdio i del film parlat. També pot donar joc el reglament internacional ae la propietat de presentacions escèniques. M. Z. VISITES ALS ESCENARIS Pepita Díaz i Santiago Artigues Quan veieu un matrimoni tan simpàtic i tan agradable com el que formen aquests dos joves artistes, us vénen ganes de casar-vos i d'anar-vos-en per aquests móns de Déu a for comèdia. La Pepita Díaz i En Santiago Artigues són dos artistes de primer ordre i uns dels més j,'rans prestigis del teatre espanyol actual. Això, per si sol, ja explica el seu èxit, però si a més a més ni afegiu l'atractiu de la seva irresistible simpatia, començareu a compendre el miracle que representa omplir cada nit, en ple mes de juny, el Teatre Barcelona. És més segur que res que si En Santiago Artigues, en lloc d'ésser un xicot prim i alt, tingués alguna tendència ^ l'obesitat, no podria pas cabre en el quartet que actualment ocupa en l'escenari del Barcelona. Per una veritable meravella de flexibilitat, enca- PEPITA DÍAZ ra fou possible, no obstant, d'encabir-hi, a més a més de l'Artigues, la meitat del nostre cos (l'altra meitat era el corredor) i una conversa sobre temes importants. • • • Santiago Artigues és empordanès, fill de Figueres. — No us parlo en català — diu — perquè estic a punt de sortir en escena, i corro el risc que el castellà se m'empastelli... Una estona després, torna de l'escenari. S'ha acabat l'acte. — Veieu? ja està. Ja no hi ha perill. — Heu representat mai en català? — No pas a Catalunya. A Amèrica, sí. Sóc un dels fundadors del Casal Català de Buenos Aires. Allà vaig organitzar unes representacions periòdiques en català. Tenien molt èxit... En els entreactes tocaven sardanes i a la sortida del teatre venien el Cu-cut ! i L'Esquella. La primera vegada que he sortit a- l'escenari fou precisament en una d'aquelles funcions. Representàrem El cor del poble : jo hi feia de Fidel. — I després? — Després, no. He fet sempre teatre castellà, però m'interesso molt pel teatre català i tinc veritables ganes de portar a Madrid totes les obres d'èxit que surtin d'aquí. Ja heu vist la gran acollida que s'ha donat a la traducció de Seny i amor, de l'Artís, que fem nosaltres. » * » En el terreny de les teories teatrals, Pepita Díaz i Santiago Artigues estan perfectament d'acord. Parlem de la crisi del teatre. — .Com voleu que parlem de crii — diuen — si ens trobem amb el teatre ple, en el mes de juny, amb tanta calor i amb TExposició per entremig? Està clar que això simplement afecta el nostre cas particular. Creiem que existeix, certament, una crisi de producció, molt explicable, per altra banda. En temps de l'Echegaray, s'estrenaven unes nou o deu obres cada any i actualment se n'estrenen una cinquantena. Els autors han d'escriure de pressa i corrents. En aquestes condicions, hom no es pot permetre gaires filigranes. — Malgrat tot, i no creieu que el nivell del teatre castellà és massa interior a l'estranger? — No existeix tal desnivell. Proporcionalment, el teatre castellà està a la mateixa alçada que el de qualsevol pals. — Què voleu dir amb això de proporcionalment? — Que es tinguin en compte les característiques i les possibilitats del nostre públic. A París, per exemple, és possible de portar a cap totes les audàcies perquè sempre hi ha un públic d'interessats i de curiosos per a mantenir-les. Aquest públic el formen tots els que anem a París en pla diguem-ne d'estudi. Anem a veure totes les coses atrevides i revolucionàries perquè ens interessa de veure si hi ha alguna cosa de nou d'aprofitable. Som aquests els que mantenim el teatre d'experiments, perquè al gran públic francès, creiu-me, les audàcies no li interessen més ni menys que. al nostre. * • * — EI teatre — diu Pepita Díaz — ha d'ésser una cosa àgil i directa. D'aquí ve, jo crec, la superioritat del teatre modern ; de la manera de servir els temes. El públic té un veritable horror a les coses pesades. La gent d'avui va més al gra i no pot suportar els drames lents i llagrimosos que feien la felicitat dels nostres pares. — El públic — conclou Santiago Artigues — vol una acció clara i concisa, sigui còmica o dramàtica. El que no tolera són les vaguetats i les coses difumades. Per això aquí no tenen èxit les obres dels autors nòrdics. La casa de nines, tan bonica, oi?, l'espectador d'avui troba que és una llauna... CODORNIU LA MUSICA VOCALISME I SIMFONISME ,! Poden aplicar-se a la música de teatre Ics formes noves que van apareixent en l'evolució de la musica simfònica? La música simfònica és. música instrumental : la música de teatre té per base, per ànima, la musica vocal. La música simfònica ha avençat seguint 1 evolució dc l'harmonia i adaptant a les seves formes noves, les idees melòdiques. bl9 temes melòdics de les obres simfòniques S expressen instrumentalment, per tant poden obeir els dictats d'unes lleis que la intel·ligència dedueix i estableix en relació als sistemes harmònics que es van descobrint i ampliant. Perquè el progrés de la música simfònica s'obra en l'harmonia ; no en la melodia, que sempre és igual en la seva tècnica, podríem dir, o en la seva estructura. I si la melodia varia i sembla evolucionar i presentar nous aspectes en la música moderna, és perquè, com hem dit, ha d'adaptar-se a les normes harmòniques noves. Però, en la música de teatre, que es basteix tota al voltant de les paraules cantades ; que té per nervi i guia la melodia vocal, és al revés : la melodia regeix una harmonia adequada a ell»; i com que la melodia ha d'ésser expressada per les veus humanes — si hom vol fer les coses tal com han d'ésser—, el sistema musical que se'n dedueix ha d'ésser un sistema harmònic vocal, diguem-ne, o bé diatònic. L» melodia vocal la canta la gola humana, que és un instrument — com s'ha dit mil vegades — més perfecte que els instruments mecànics inventats i construïts per l'home ; capaç de delicadeses d'expressió i de refinaments de tècnica inabastables pels altres instruments artificials, de buf, de corda o de cop. Però, malgrat tal .perfecció, la gola humana es resisteix violentament a executar les melodies que no enquadren en un determinat sistema musical. Per què? Perquè la gola treballa obeint els comanaments de la sensibilitat, i les ordres que la sensibilitat li transmet han d'estar en consonància amb les lleis profundes del sistema estètic de l'esperit de l'home. Solament, a força d'estudi, de voluntat, de treball, pot la intel·ligència tòrcer o. complicar aquest sistema, i obligar la gola humana a cantar segons lleis que per abstracció i per generalització la 'intelligència ha deduït i les quals han creat les teories i els sistemes de la música evolucionada. Totes aquestes consideracions són per acabar dient que en una òpera, que és la manifestació superior de la música vocal, no es pot usar sistemàticament de les últimes invencions harmòniques, ni el seu estil musical ha d'ésser simfònic, com va pretendre Wagner ofuscadament, en instituir el «drama líric», sinó que la veu i el cant manen : l'han de seguir l'harmonia i no l'ha de distreure la simfonia. Per la música simfònica tot l'avenç, totes les conseqüències més atrevides i totes les exigències de la sensibilitat, excitada i il·luminada per la intel·ligència sense límits en les seves possibilitats. I perquè no estranyin que les meves òperes no siguin intertonals. Jaume PAHISSA Diàleg molt freqüent — Tinc d'anar a París, em preocupa però la dificultat de l'idioma i el canvi en els menjars... — Això et preocupa? és que no saps encara que aquests problemes els ha resolt el Restaurant Barcelona? Hi ha personal català, s'hi menja molt bé, et diuen la manera pràctica de conèixer París, l'hotel on pots estar millor, segons la butxaca de cada un... tenen un taxi-guia a la porta i fins s'hi pot llegir tota la nostra premsa. Què vols més?... L'adreça... isi, Rue Montmartre, a prop dels grans boulevards. La gran actriu. — Sí, ja he donat el vostre manuscrit a llegir. El jove autor. — Oh ! Moltíssimes gràcies... A qui l'heu dat? La gran actriu. — Aquí està el cas. Que em pengin si me'n recordo I (Candide.) — Per què plores, macu? — Perquè avui a casa hi ha confitura per postres. — Però per això no n'hi ha per plorar. — És que m'he perdut d no sé trobar a casa. (Passtng Show.)