M1MDDR m i Una petita diferència / li] senyor Borrell i Nicolau parla a un conegut de la comandita Helios, Selene d Minerva, Com que l'interlocutor no s'entusiasma, al senvor Borrell li entra un recel : — 1 bé, què me'n dius? No em negaràs que està resolt amb tota la gràcia que demana un monument eqüestre. Kl conegut, tot nyeu-nveu : — Eqüestre, allò? Què et diré, jo més tivlàt ho trobo pedestre. La quadratura del cercle A l'Ateneu es parlava molt de la grandiosa realització del senyor Borrell. Hom feia acudits amb la qualitat de la Minerva (que cap impressor no admetria) amb l'ímpetu dels cavalls, Vanajabament de la senvora Selene... ' — És un home molt bo, aquest Borrell — recordà algii. Rs aquell que explicava així un projecte seu : . (d a dalt de tot, rematant la magmnca prestància de les figures, hi ha una quàdriga de tres cavalls, que sembla que parlin...» Arqueologia A Tarragona han descobert una testa de Minerva. Minerva, heu dit? No sé per què ara se'ns acut que de la mateixa manera que troben estàtues sota terra, s'hauria de colgar-ne d'altres sota terra. Un desagraït prndent Llegim à la premsa que uns mariners del dDédalo» van salvar un home que s'havia tirat a l'aigua. El salvat, tan bon punt va veure's de peus a terra, va fugir a correcuita, davant de l'estupor dels salvadors, que, certament, s'havien pensat rebre unes altres gràcies. Però, que dimoni I Un home quan està decidit a matar-se, és que vol que el deixin tranquil. El preu dels articles La conversa era amb un col·laborador de La Veu de Catalunya. — I a quant te'ls paguen els articles? — li va preguntar un. — A dos duros — féu — . Haig de fer tres articles al mes, de quatre quartilles cada un. Tot plegat, sis duros. — Caram, sí que és rebentat ! — Ja ho sé, però també es tracta de molt poca feina. Un tercer va intervenir: ■ — Per aquest preu, només es poden escriure articles dient mal de la gent. Almenys mentre els escrius, frueixes. En cobres part amb la satisfacció d'imaginar-te l'enrabiada que faràs pendre. L'erudició d'un professor de Pedagogia En el petit món dels professors, de l'Escola Normal de Mestres de Barcelona, sobresurt pels seus anys d'ensenyament, per la seva erudició i humilitat i per una testa i barba blanques impressionats, el senyor professor de Pedagogia D. Alejandro de Tudela. Des dels catorze anys que explica la seva assignatura, «la màs importante de la carrera», perquè nio esencial, para un maestro, no es saber, sino saber hacer.» D. Alejandro de Tudela ha escrit, per als seus alumnes, un Memoràndum de Historia de la Pedagogia, ün llibret de cent cinquanta pàgines. Li reciteu quatre ratlles d'aquest quest memoràndum i us assegurem un «sobresaliente». Fa un mes que Don Alejandro — com li diu el conserge familiarment — va donar una conferència a l'Escola. Els oients restaren sorpresos. «D. Alejandro — ens deia un mestre de mitja edat — hoy ha tenido ideas propias. Sorprendente, verdad?» No havíem sentit la conferència i ens resistíem a creure l'amic. Al cap de quinze dies vàrem llegir un article d'Alexandre de Tudela, a la revista Educator. Deia, referint-se a la seva conferència : «En vuestra última velada os informé de la aparición de un sugestivo libro, debido a un maestro de la provincià de Segòvia, don Pablo de Andrés Cobos, titulado : «El maestro, la escuela y la aldea. Cartas a Luis». De él tomé argumentos para animaros a ■desempenar, el dia de manana, escuelas en pueblos pequeiios, con la noble aspiración •de ser en ellas el maestro de todos los chicos, sin diferencia de clases sociales. Tenia yo preparada la conferencia con ideas prapias, cuando, al leer las de Cobos, barrí enteramente las mlas, haciendo justícia a la conv pefencia y al acierto con que las manifiesta en el referido libro.» — Naturalment, ja ens ho podíem pensar! — comentava un ■amic nostre, i No veieu que D. Alejandro, quan parla i quan escriu, no hi ha res a la frase que sigui d'efll? El subjecte és de Froebel, el verb del P. Girard i el complement de Pest'alozzi. Exemple : Memoràndum de Historia de la Pedagogia. I després, encara, D. Alejandro diu : "Toí es mi modesta opinión, sinceramente çxpuesta, con la sinceridad que es pròpia de quien se dirige a sus discipulos.» VARIACIONS SOBRE L'ESTIUEIG CAMPRODON SI un dels ideals de la humanitat consisteix a patir fred a l'estiu i morir-se de calor a l'hivern, podrem dir de seguida que Camprodon resol en part aquest problema. Algú creurà que aquesta afirmació és singularment exagerada. Perfectament : jo només diré que d vespre del dia 2 d'agost de 1929 la geni que voltava pels carrers de Camprodon anava copiosament embolicada amb uns considerables abris de fantasia, i no pas per un simple caprici d'elegància, ben entès. Feia fred, allò que a Barcelona entenem per fred. — • Bé, això serà un dia..., pensaran els escèptics. Un dia? Parlem-ne: l'endemà, o sigui el 3 d'agost de 1929, la gent de Camprodon seguia portant abrics. — I bé, seran dos dies,.., repetiran els incrèduls. Dos dies? Parlemne : l'endemà... Perdonin. L'endemà ja no hi era. Potser s'ha tractat realment de dos dies excepcionals, però això no serà pas obstacle perquè ens atrevim a fer aquesta propaganda absolutament gratuita de les condicions climatològiques de Camprodon. Per aJtra bamda, aquests dies de fred ens han proporcionat el deliciós espectacle de veure alguns senyors amb pantalons blancs, abric i barret de palla, i aquestes coses, facin-se'n càrrec, cal saber-les agrair. » ♦ » Un cronista abrandat d'entusiasme geogràfic podria fer una esplèndida descripció de Camprodon. Parlaria de la seva situació incomparable, de la bellesa del paisatge pirenenc ; citaria els noms dels rius, dels xaragalls i de les muntanyes i treuria unes xifres molt exactes dels metres d'alçada sobre el nivell del mar. És una veritable llàstima que nosaltres no posseïm aquestes qualitats líricocientífiques .i que tinguem d'amagar la nostra terrible ignorància amb quatre recursos de cronista de societat. De manera que... Camprodon és un poble admirablement preparat per a rebre els estiuejants. Hi ha la seva mica d'arqueologia, seva mica de ruralisme esplèndidament feréstetí, la1 seva mica d4iotel confortable i la seva mica de carrers asfaltats. El foraster pot pendre un bany — aigua freda i agua calenta — , baixar amb l'ascensor, sortir al carrer, fer deu minuts de camí i trobar un pastoret amb un ramat d'ovelles. (Un detall important: el pastoret porta barretina, una autèntica barretina vermella.) Després trobarà un parell de vaques ajagudes en actitud artística sobre un prat verdíssim. S'enfila mitja hora, i descobrirà una vista integralment panoràmica. Tornarà a Camprodon, s'arribarà fins al Club, i pot jugar una partida de tennis. Després encara pot anar a passejar-se amb cinc noies boniques amunt i avall del carrer de València... Perquè a Camprodon també hi ha el carrer de Valènàa. Com el de Barcelona, és un carrer ben urbanitzat, amb botigues esplèndides i encara té l'avantatge de no haver-s'hi erigit cap monument a Clavé. Hem parlat d'unes botigues esplèndides. Doncs bé : a través d'aquestes botigues i de les que no ho són tant d'esplèndides, el comerç local es dedica amb un saludable entusiasme a l'explotació del foraster. Explotació és una paraula lletja, i no voldríem pas ofendre els amables botiguers de Camprodon, però d'una manera o altra hem d'anomenar aquest singular fenomen que es caracteritza amb una automàtica pujada de preus dels articles, tan bon punt apareixen a la porta de l'establiment els pantalons blanquíssims 0 el suèter bigarrat d'un estiuejant. Algun comerciant en pla de confidències us explicarà aquests misteris de la finança local dient que les coses, a Camprodon, tenen dos preus : preu de pagès i preu de senyor. De manera que els senyorç forasters es troben en l'horrible situació de tenir de fer el pagès per a no perdre la seva significació de senyors. El problema té, encara, una altra variant. Resulta que, fa uns quants anys, a Camprodon va caure la grossa de Nadal. El premi estava repartidíssim i els beneficiats es van posar coratjosament a fer obres. Tota la vila vibrava sota el terrabastall, dels paletes : aquí es feia una casa nova, l'altre apujava la seva de tres pisos, el de més enllà organitzava unes reformes impressionants a la botiga... Ja sabeu el que passa amb les construccions : el cost total sobrepassa sempre els optimismes econòmics del pressupost inicial, i els propietaris de Camprodon no foren pas una excepció. En resum : que varen perdre diners amb la rifa i ara els estiuejants han de jugar el paper una mica incòmode de reparar els desperfectes de la loteria, • » » A Camprodon, aquest any, hi ha molta gent. — Potser és la temporada que n'han vingut més — ens va dir un taverner — . Ara, que no gasten gaire... Anys passats, els hotels estaven plens, però enguany prefereixen anar-se'n als pisos. Potser no en queden tres per llogar en tota la vila... Per dominar el panorama de la colònia, Els estiuejants de Camprodon potser ignoren l'existència dels senyors López - Ficó i Manuel de Montoliu, però en canvi saben perfectament que no és possible anar per la .carretera a tres cents quilòmetres per hora. De manera que aquesta simpàtica gaffe de Mossèn Tusell 'ha pres unes proporcions exagerades. Altrament, Mossèn Tusell no es pot queixar. El comportament de la seva colònia és admirable. Dóna la casualitat que Camprodon no és a la vora del mar i, per tant, no hi ha lloc al confusionisme de Ics platges, que és l'esca del pecat. Els joves i les noies de Camprodon es diverteixen honestament, festegen amb correcció i es casen com Déu mana. D'aquesta apacibilitat de costums íloreixen molts casaments. Fa pocs no us queda més remei que anar a caure a l'Hotel Rigat, que, a més a més d'hotel, és cafè, casino i centre obligat de reunió. En aquesta casa hi ha una sala de festes que deu ésser la més ben aprofitada del món. El jovent hi balla, els senyors de certa edat hi juguen al billar i encara s'aprofita per a fer-hi cinema els diumenges. Aquestes sessions de cinema tenen un aire patriarci^ i familiar. Cadascú es col·loca la cadira'cofli ^(fli'wpot dir que les pel·lícules són objecte d'una crítica sincronitzada. Totes les possibilitats humorístiques dels individus de la colònia floreixen en comentaris fets en alta veu. Quan el protagonista del film passa un. moment de perill, les noies fan uns esgarips que posen la pell de gallina. Arriba un petó d'aquells tan llargs, i les mamàs somriuen per sota el nas entremig d'un temperi desfermat a càrrec de la joventut... Quant al ball, direm que aquest esplai agafa unes proporcions gairebé alarmants. Es balla a la' tarda, a la nit i alguns dies al matí i tot. Fa un parell d'anys que la cosa presentava l'aire d'una veritable calamitat. STiavia arribat a engiponar, a més a més, una sessió de dansa havent dinat. Fou llavors que el senyor Puigmartí va tenir la pensada d'organitzar un Club d'esports per tal d'airejar una mica el jovent. La situació era curiosa ; els propagandistes de Camprodon, començant pels temps heroics en què el doctor Robert hi anava en diligència,, des de.jVich, s'havien passat la vida cantant les excel·lències del seu paisatge, tot perquè ara una joventut irreverent s'encaués tot el sant dia dintre la sala de ball. El programai d'excursions es limitava a anar a treure el qas a la plaça per pendre una mica d'alè i tomar de seguida a giravoltar sota el signe infernal de Terpsícore, que diria el senyor Rucabado. El senyor Puigmartí s'ha sortit amb la seva. El Club .d'esports, una esplèndida instal·lació, a l'estil dels clubs anglesos, acull en les seves pistes tot el jovent de la colònia. Ha calgut, però, fer concessions. Els dijous i els diumenges també hi ha una mica de ballaruga en el Club Camprodon... CHASSAIGNE FRÈRES Casa fundada en 1864 PIANOS ■ AUTOPIANOS Terminis TELÈFON 16086 Més de 31.000 en ús Lloguers CLARIS, 43 - BARCELONA K! gran espectacle dominical de Camprodon el constitueix la missa de les onze. El segon espectacle és la sortida de la missa de les onze. Mossèn Tusell, él rector, és una figura rellevant dintre la vila, tant pel prestigi del seu càrrec com per aquestes dues singularitats : un cert casquet d'estil francès que es va comprar en un viatge a Lourdes i l'abrandatia eloqüèn,cia dels seus sermons. Quant al primer aspecte, la cosa no ha passat de les crítiques sordes d'alguns creients no conformes amb aquestes filigranes d'elegància clerical. Ara, pel que fa referència als sermons, l'afer varia notablement. •Els sermons de Mossèn Tusell són notables per la seva llargada i per l'enginyosa habilitat amb què sap lligar les altes qüestions de la Teologia i els ensenyaments de l'Evangeli amb els fets d'una realitat més viva i més terrenal. De paràbola en paràbola, Mossèn Tusell va baixant graciosament els esglaons de la seva eloqüència i acaba presentant a la colònia, en una safata rica de matisos oratoris, la ineludible necessitat d'adquirir una dotzeneta de bancs per a l'església. De vegades. Mossèn Tusell abandona el tema de la considerable quantitat de reformes que cal fer a la parròquia, i se les emprèn amb una crítica amarga dels actuals costums. — Aquests automòbilistes que van per la carretera a tres cents quilòmetres per hora... — va dir últimament. anys que, d'una sola temporada, en sortiren set matrimonis. Què vol més. Mossèn Tusell? » • • Els costums llicenciosos han plasmat a Camprodon en un catau de perversió rural que s'anomena Cal Pepus. Aquest establiment és d'un realisme tan exagerat, que ni el jovent de la colònia ha gosat mai posarhi els peus. Es va inaugurar fa uns quants anys, un dia de mercat. El Pepus es va dedicar a escampar la bona nova abocant unes parauletes insinuants a l'orella de cada pagès. L'èxit va ésser sensacional. Tot això m'ho explicava un senyor, diumenge a la tarda, en el cafè de l'Hotel Rigat. Mentrestant, a fora plovia a bots i barrals. A la taula del costat, el senyor Sala, de la Granja Royal, iugava al dòmino amb els seus fills i amb el xofer. Una mica més enllà, dues senyores sostenien una conversa enigmàtica. En vaig pescar, a l'atzar, aquest tros de diàleg : — Hi ha moltes estrangeres, allà— deia l'una — . A mi em distreu això de fer-te amb gent que no saps qui són. A les catalanes, però, no els agrada. També hi ha En Nicolau d'Olwer... — L'escriptor? — Sí ; és molt divertit. Jo estic empenyada en fer-li cantar una jota, però ell no ho vol de cap manera... No vaig entendre res més. A fora seguia plovent. El senyor Sala es va desensopir una mica i va col·locar una fitxa, amb gest cansat. — Dòmino ! — va dir, sense cap mena d'entusiasme. El cambrer se'ns acosta, mira a través dels vidres i diu : — És divertit Camprodon, oi? — I vós, què en penseu? — Els de la colònia sembla que es diverteixen rriolt. No sé pas què hi veuen... La pluja va anar amainant. Deu minuts després, el cel estava completament serè. Vàrem sortir a fora. El cambrer ens va seguir. Va senyalar una muntanya i va dir : — Des d'allà dak sembla que es veuen els llums de l'Exposició de IJarcelona. Ho diuen, sabeu? A mi, com podeu compendre, m'és perfectament igual... Iosrp Maria PLANES El Dirt-Track i l'humor popular . Diumenge, com tothom ja sap, es varen inaugurar a l'estadi les curses, de motos en pista plana. L'espectacle no distragué tot el temps als espectadors. La mica d'ensopimentj-barrejada amb un mise-en-scène una mica carrinclona, va fer que l'humor popular tingués ocasió de lluir-se. Sobretot, unes magnífiques bates blanques, llargues fins als peus, que lluïen els comissaris de la cursa i que contrastaven amb unes granotes negres, no menys impecables, amb les quals havien guarnit els ajudants que empenyien les motos, varen ésser el blanc més castigat. Hi havia qui trobava que allò era una barberia, comparança molt justificada, car ja se sap que el Comitè Deportiu de l'Exposició fa. bastant temps que està prenent el pèl a tota l'afició esportiva catalana. Finalment, en un d'aquells moments de silenci que de vegades es fan en les grans multituds, vàrem poder sentir, un parell de rengles més amunt, a un espectador que recitava : La bata blanca m'ha encisat, també la bruna. Jo en só una mica enamorat de cadascuna. L' APERITIU Músics brasilenys. — Avui es veu ben dar que hi ha dues nienes de música, la que s'escolta en silenci i la que es pot escoltar jugant al dòmino. Dintre la primera mena hi viuen com el peix a l'aigua les grans llaunes, les tabarres olímpiques, però també hi vieun les meravelloses invencions que no deixaran de ser meravellosos mentre el món sigui món. Aquesta música que s'escolta en silenci — 0 que s'hi tindria d'escoltar — demana grans habitacions blanques i severes, en forma d'interior de guitarra, demana execu tants anti-esportius, la calba, l'abdomen, el coll cilíndric, les ulleres i el bicarbonat de sosa. El púbHc d'aquesta música és el més oscil·lant, encara que a primer cop d'ull sembli el contrari. Tolera des de ía dentadura fregada aanb paper de vidre d'un social - demòcrata, fins als setze centímetres quadrats de pell de dona sobre els quals dorm un brillant autèntic. El públic d'aquesta música, tot i ser tan divers, té de comú la capa de crema que unta delicadament totes les cares. És una mena de uHazeline cream» en la qual entra una dosi important de correcció, de bona fe i de pedanteria. L'altra música, la que es pot escoltar jugant al dòmino, abans era feta amb elements de la música del silenci ; avui dia les coses han canviat, i es pot dir que la música que admet una vida normal i anormal a la seva vora s'ha fet una posició independent. Els instruments, ois executants i fins el públic, són coses completament noves. Aquesta música, s'apuntala sobre el ritme, i pot ser de diverses maneres ; les més característiques són la manera que fa referència a les embarcacions de vapor. La primera és la música del Mediterrani ; música de port miserable, de camell, de castanyoles, de dàtils, de caserna colonial i de prostíbul de melodrama. És una música deliciosament suada que té gust de terra d'escudelles. L'altra és la música de «jazz». Al costat d'aquestes músiques hi ha la música de l'emigrant pobre, que és el «tango». No hi ha cap tango que tingui gust de taronja ; a tot estirar tindrà gust de pela de taronja, bruta i aixafada, dintre les aigües olioses d'un port. De totes aquestes músiques la millor, naturalment, és la de jazz, i és la que respon del tot a les embarcacions de vapor i a la navegació de gran cabotatge. El «jazz» o la «jazz» no es comprèn sense aquests dos elements : pell de color i aigua amb xemeneies. En el fons del fons, aquesta música té una espina, que és el tràfec de negres. Si us fixeu bé en la música de jazz, sempre hi ha un ploricó tèrbol, dolçament aporrinat, d'un sentimentalisme pèssim que fa pensar en literatures pretèrites : La cabana de l'Oncle Tom, per exemple. No hi vol dir res que hi hagi executants de «jazz» de pell blanca que siguin de primera ; ara per ara, aquests executants fan l'efecte d'uns aficionats molt bons, però no passen d'aficionats. Les pells colorides, des d'un trencat que pugui anar, fins a un negre pur, saben donar tot el panteix de víscera vivent a un saxofon o un banjo. No és necessari que siguin negres d'ascendència africana ; aquell oli brut dels hawaians dóna resultats perfectes. Allí on és més bona la música de jazz és al Pacífic, La que té una humitat pura de madrèpora del Pacífic, és la que lliga millor amb els estats més difícils de les orelles.. La que respira greix dels ports de l'Atlàntic sempre fa l'efecte d'una imitació. Hi ha imitacions excel·lents, per exemple l'orquestra brasileira que ara toca al casino de Sant Sebastià. Aquests brasilenys tenen la pell del color que demana el jazz. Un color ae cafè aigualit. Per a pintar-los, el cafè hi ha entrat en una proporció humilíssima, però de totes maneres s'hi veu. Són músics d'un excentrieisme imposat, no els surt del cor, com en altres orquestres negres. Al principi la seva correcció és una cosa que fa fred a la punta del nas. Després es van animant de mica en mica i arriben a produir efectes de «bateau ivre» completament impregnats de rom. Dintre les normes de la pell pintada, els brasilenys treuen puntes de diamant dures i fredes, del tot originals, i tenen el mèrit de ser d'una precisió acadèmica. En la música d'aquests brasilenys, més que aquella gran pompa de la badia'de Rio, s'hi endevina el tufet colonial de Sao Paulo. Sao Paulo és el lloc del cafè tràgic. L'atmosfera està plena d'unes malalties espeoialíssimes, que tan aviat redueixen els pulmons com redueixen les idees. Només algun alemany sofert, que es va arrugant com un cigró, pot aguantar el tràfec i els dípters del port de Sao Paulo. Els altres europeus s'hi moren de mica en mica i els negres diuen que és que se'ls liquida el cor. Sobre les melodies que vénen dels camps de cotó, els brasilenys hi deixen anar aquella tristesa mastegada ' del vell Portugal. Són cançons de pagesos que van pels camins amb el peu descalç, amb una mosca a l'orella i una espina d'esbarzer enganxada als llavis com la cua d'un cigarret. Cançons portugueses que s'enganxen a la cabellera de fum d'un vaixell d'emigrants, i que quan són al Tròpic es tornen una mica agres, però pugen de graus. Pels colleccionadors de jazz, que teneí una memòria auditiva com un àlbum de fotografies familiars, l'orquestra brasilenya pot ser una variant útil, un caire de pell colorida que fa un digníssim paper al costat de les mandíbules congetionades dels negres . de Charleston. Josep Maria df. SAGARRA RAMON BES & C Maquinària, Tipus, Filetatge de bronze, Tintes y utillatge per les Arts Gràfiques Agu llars, I, I Vil Laietana, 4. BARCELONA Telèfon 15524 - Apartat 896 Direcció telegràfica: DANIBES GRAVATS TIPOGRÀFICS B AD AL I C AM ATS ^ París. 201. Telèfon 74071 ■ ■ —