MIMDOR Els sentimentals Un dels discursos que es varen pronunciar en el dinar d'homenatge a l'Enric Borràs, a Badalona, va anar a càrrec d'En Joaquim Montero. Va dir que encara que els de Mirador hi fessin broma, ell s'emocionava de debò, i molt sovint ; i que, naturalment, aquella era una de les ocasions en què la seva emoció era més sentida. Per acabar, ■ya fer aquell gran truc que va imporlar d'Amèrica, i que consisteix a llençar la copa a terra (nota : la copa s'ha de fer a miques) i dir, amb un tremolor a la veu : — La meva veneració per l'homenatjat trigarà tant a extingir-se, com els trossos d'aquesta copa a tornar-se a unir... Aquest pinyol final. En Montero l'ha executat una infinitat de vegades, i sempre amb un gran òxit, val a dir-ho. De totes maneres, tremolem en pensar que algun dia la copa li pot caure sobre una catifa o un cos flonjo qualsevol, i no trencar-se. Tot l'efecte a Can Pistraus ! A' veure si ai«ò li passarà el dia que facin un homenatge a En Paquito Madrid... Del dinar a en Borràs, encara Resulta que Joaquim Monlero, donant mostres d'un gran sentit de clarividència, va posar el següents versos en un menú que, li van oferir de signar : Aquí, menjant tu per tu, estem molts fills del teatre. Quants voldríem que al menú hi. hagués el fetge de l'alire! Premis a la constància Després d'una sèrie de meritíssimes i laborioses gestions, la gran actriu senyora Maria Morera ha aconseguit que li concedissin la medalla del Treball. L'any passat, el govern francès li va concedir les palmes acaclèmiques. De manera que França i Espanya ja han complert el seu deure de gratitud amb l'eminent artista. Per l'any que ve, sembla que toca e'l torn a Anglaterra. Mr. Mac Donald : no teniu cap medalleta en vaga pér la senyora Morera? Cara i creu És probable que Mirador organitzi una enquesta entre una part dels nostres escriptors, preguntanl-Ios per què no escriuen per al teatre. L'altre dia en parlàvem a la Redacció. Tothom hi deia la seva. L'Apa, que es trobava erktre els presents, va fer-hi el següent comentari : — Trobo la idea molt bona, però crec que després s'hauria de fer una altra enquesta. Caldria preguntar a uns quants dels nostres autors : Per què diantre escriviu, vós, per al teatre? . E| senyor Sindreu, filòsof àn una reunió d'amics en la qual es trobava el senyor Sindreu, propietari d'ierdent. — Però no li fa |>ena aquesta mena de curiositat que vostè desvetlla per tot arreu? — Ja sé que em prenen per una excèntrica, però tant se me'n dóna. La curiositat que jo pugui despertar, sigui admirativa, sigui de burla, no em preocupa gens ni mica. No és pas pel que pensaran els altres que jo faig d'amazona... En fi, jo, malgrat les meves conviccions, no em ric pas de la gent que van amb tren. Em sembla, doncs, que puc merèixer un respecte semblant. La senyoreta d'Orange, a més a més, cultiva la il·lusió que si la gent provessin d'imitar-la, dintre pocs anys tot aniria molt millor. Hom es tornaria més pacífic i desapareixeria aquesta febreta combativa que, segons ella, és la causa de tots ois mals. IVovem-ho? Joan PAPIOL "la iil »> COQUES Panets de pinya o de Santa Cecília Aquesta Casa elabora pocs articles, però bons i en abundància Comtal, 15 - Telèf. 13583 CHASSAIGNE FRERES Casa fundada en 1864 PIANOS ■ AUTOPIANOS Terminis **** de 31000 en ús Lloguers TELÈFON 16086 ■ CLARIS, 43 ■ BARCELONA li A Stuttgart s'ha celebrat darrerament un Congrés. Però no pas un Congrés com el que veiem per aquí, on es reuneixen els sastres, o els cotoners, o les llevadores, o els hortolans. El Congrés de Stuttgart ha estat un Congrés de Vagabunds. La policia no va permetre que els fos cedida cap sala de la ciutat on celebrar llurs sessions, i aquestes hagueren de tenir-se a l'aire lliure on un camp dels afores. El Congrés va durar tres dies, i hi assistiren 350 congressistes. Tot això farà riure potser a una pila de gent, perquè ignoren que els vagabunds tenen drets a reivindicar com qualsevol partit GREGOR GOG elegit rei dels vagabunds polític, i estan organitzats colm ho pugui esta^ un sindicat, de banquers o un gremi de tócinàires. ... 'I equines són aquestes reivindicacions dels. vagabunds? Se sap prou bé llegint l'òrgan del- vagabunds Der Kunde (El caminant), que fa dos anys que es publica a Stuttgart en quaderns de 32 pàgines excellentment presentades. Der Kunde és el portaveu professional dels caminants de carreteres, dels mendicants prpfe.ssipni|ls, dels que ,no' treballen hi ganes, dels' venedors ambulants, de tota aquella gent, en fi, quç no té bn anar a dormir, i el mateix dorm sota un pont que en un alberg de caritat, per poçs cèntims, i menja el que pot, a les portes de les casernes o lla on sigui. B. Senyals usats pels vagabunds El caminant diu que es proposa ensenyar als homes de vida errant a pensar; que es proposa fer conscients els vagabunds del perill que enclou l'esfera burgesa vers la qual encara senten massa atracció; que es proposa preparar els homes de la carretera per a la lluita revolucionària i ajudar el vagabund a vèncer el burgès. 1 Cada número d'El caminant va ple dels mateixos planys contra els hostalers i contra els directors dels albergs de caritat. Els vagabunds volen trobar albergs especials per a ells, òn ningú els empipi amb preguntes indiscretes, on trobin acolliment comprensiu, i on tota explicació 0 confessió hagi de semblar supèrflua. Això que pel fet d'anar mal vestits, siguin mal mirats a tot arreu i tothom tingui dret a ficar-se amb ells, és revoltant. Els vagabunds volen que la policia i les autoritats en general els tractin com a éssers humans igual que són éssers humans els que fan de policia i d'autoritat. Això que un esquitx d'home vestit d'uniforme pugui detenir-los i tancar-los sense més ni més, sols perquè són vagabunds, és injust, inhumà i demana una solució immediata. Els vagabunds volen, doncs, , albergs on es trobin com a casa seva, situats a peu de carretera, de tard en tard, i volen encara el tracte que com a homes es mereixen, per part de la policia. El rei dels vagabunds és Gregor Gog, i ha estat promogut a aquesta dignitat pels seus companys, que li trobaven prou mereixements per a concedir-li tan alt títol. És l'editor d'El caminant i l'ànima de La Fraternal dels Vagabunds de Stuttgart, l'organització que lluita per assolir el triomf de les reivindicacions de la classe. Per a fer diners amb els quals bastir l'Alberg de l'home de la carretera, La Fraternal dels Vagabunds té una editorial, «Edicions dels Vagabunds», que ha publicat ja obres de Gregor Gog mateix, de Hans Trausil, de J. Mihàly, de Otto Ziese, i un àlbum de dibuixos de Hans Tombrock. A més a més organitza exposicions, col·lectes, etc. Gregor Gog, que presidia el Congrés de Stuttgart, va amenaçar amb una vaga general de vagabunds si la societat no es decidia a donar-los una millor acollida. Hi va haver oradors molt bons. Es van sentir frases dignes de passar a la posteritat. Un home ple de barbes, amb un parell de pots de llauna penjats a l'esquena amb un cordill, va dir: Lo carretera és la Universitat de la Revolució. I després va reclamar justícia. Els vagabunds es reconeixen ells amb ells, a part de la indumentària, per una salutació internacional reduïda al mot Servus, acompanyat d'una reverència. «Vagabundejar no és a fi de comptes cap professió que es pugui exercir sense convicció», diu en El caminant un vagabund col·laborador. I els 350 congressistes de Stuttgart demostrarem la veritat d'aquesta definició. Sembla que la figura més interessant del Congrés fou Willi Hammelrath. el qual va desenrotllar una ponència sobre el tema La societat capitalista i el vagabundatge. Els que el_ coneixen diuen que d'aqüest home algun dia se'n parlarà. És interessant conèixer els senyals que els vagabunds empren per a informar-se ells amb ells. I és tant més interessant perquè de segles ja que aquest sistema de senyals era emprat pels incendiaris i els assassins. De bejl antuvi aquests senyals eren unes simples indicacions entre compónvs. Els vagabunds marcaven les cases amb guix o amb carbó. La casa on feien caritat en diner la marcaven amb un cercle ío), la casa on no donaven res, amb una creu (x) ; la casa on donaven rosegons o sobres de la cuina, amb ambdós senyals enllaçats.' Entre els altres senyals ja més embolicats, n'hi ha de ben curiosos : el dibuix d'una reixa vol dir que la policia -està a l'aguait; tres triangles, la presència de persones caritatives ; dues línies enllaçades, que hi ha un gos que no està per brocs. Al costat d'una mà .estesa (figura I) hi ha la indicació de les çàses on ès fa caritat: en tal direcció les cases. 4», 7». u» i 20»; en l'altra. la ó1 i la 8f. Però no . sempre els senyals dels vagabunds són tan clars. La majoria es. fan inintel·ligibles per als no iniciats. Certs senyals no són sinó les armes i blasons — diguem-ne insígnies — de la corporació a. la qual pertanyen. D'aquest ordre són els cors travessats d'una sageta (figura D) emblema dels estanyapaelles ; la clau i Içi sageta creuades (figura E), emblema de's lladres assaltadors de torres i xalets; la rosquilla, emblema dels pastissers ambulants (figura H). Cal remarcar les indicacions que hi ha sota les sagetes que acompanyen aquest senyal. Anuncien _al company que passarà : he passat per V. /, //, to B. 1 Senyals usats pels vagabunds aquí el dia 5 de l'onzè mes de l'any 1872 i tornaré el dia 20 del dotzè del mteix any. El senyal més freqüent és la sageta. Ella senyala la direcció precisa i informa sobre els que acompanyen al vagabund que ha dibuixat el senyal. Els ròdols indiquen els infants ; les mitges barres, les dones ; i les barres senceres, els companys. Aleshores hom pot llegir la figura B així : el 4 de desembre de 1858 he marxat en aquesta direcció acompanyat de dos infants, dos compays i una dona. És ja vella tradició que cada vagabund tingui la seva marca, com la té cada agrupament. Els lladres, sobretot, no se n'han oblidat mai. Així a la figura A hi trobem : la 4* casa en aquesta direcció serà atacada al darrer quart de la lluna. A sota, cinc lladres, ■ posant-hi llur signatura emblemàtica, han promès llurs concurs a l'assalt. La figura C indica la direcció presa per un vagabund i representa sens dubte un calembour gràfic sobre el nom o pseudònim de l'autor del senyal. Cosa semblant hom suposa amb referència a la cotorra de la figura F que senyala al mateix temps una invitació al pillatge d'una església el dia 26 de desembre (dia de la lapidació de Santa Elena, econ es dedueix de les tres pedres). Una reunió preliminar per acordar la forma del pillatge havia de celebrar-se el dia de Nadal (ço que és assenyalat per l'infant de bolquers que vol dir el Naixement de Crist). Diguem pel nostre compte que per endevinar certs senyals dels vagabunds cal tenir pràctica en l'aclariment de jeroglífics i unes certes dots detectivesques. Finalment, la figura G representa una invitació a l'assassinat d'un gendarme el retrat del qual està fet una mica a ull. Creiem que amb les dades que acabem de donar els propietaris de torres i xalets estaran d'ara endavant una mica a l'aguait, sobretot quan trobin senyals amb guix 0 amb carbó dibuixats a les façanes de llurs edificis. És qüestió de fer l'ull viu, sobretot després del Congrés de Vagabunds de Stuttgart, i més encara davant l'amenaça proferida de declarar una vaga general de vagabunds. A. B. L'APERITIU L'assassinat de les casetes. — Els mariners a l'estiu han presenciat 1 espectacle de les casetes ratllades amb un somriure cargolat de fàstic. Aquells senyors gelatmosos com un calamar cru servien una mica per l'explotació, però insultaven amb ia seva mandra aixarolada les ungles dels pescadors que desclaven la ganva de les sardines. Ara això s'ha acabat. El mariner és un bon tros romàntic ; si no pot adinerar un pop. té la platja lliure pel vent i («r 'a misèria. Fins els que han fet el negoci dels banys no hauran de tenir la llengua fermada clavant d'una senyoreta que grinyola arrapada a les cordes. Com els crucificats dels temps antics que després d'una estona d'estar clavats a la creu els desllorigaven els ossos, les casetes són desllorigades i desconjuntades ; fins alguna que ha treballat massa és desfeta a cops de destral i servirà per llenya. En el martiri de les casetes de banys hi ha una mena de crueltat alegre ; aquesta crueltat es condensa i es va tomant àcida en els ulls d'alguna vella que repassa Ies xarxes, o que dóna una espina de peix seca a un gat apòcrif com si li oferís un dècim de la rifa. Es fa constar que aquest gat es apòcrif, perquè no està compost de carn 1 ossos com els altres gats, sinó de fragments d'espardenya i d'a'gues seques. Les dones velles dels mariners senten una, gelosia estranya per les dones dels senyors que tenen quaranta anys. És curiós que aquesta gelosia no l'acostumen a sentir ni per les dones de vint ni per les dones dé trenta anys. Ara les velles respiren tranquillament, i troben en els ulls del marit aquella submissió delicada i borda que tenen els ulls apassionats dels dèntols. El cavaller vestit amb una gwra- Ha ha el cavaller del guant 1 esqueixat^ el cavaller de la mà sobre eL pit, el ' cavaller de l'hélm d'or ; això són quadros molt famosos que es troben en els museus d'Europa i que ^«passen amb uns impertinents de carei lé.è; , divorciades més carregades de sofre i més. farcides de iBaedecker. El cavaller de què es tracta en aquest moment ho fi parentiu amb cap tela il·lustre. El seu museu són unes xemeneies, unes barraques i una llenca de platja morta i solitària. Són desconeguts la seca grandesa i els graus de mala intenció que manté el seu nas, perquè aquest cavaller està girat d'esquena al tren que passa. Només se li veu una gran espatlla nua i uns braços nús com dos rems clavats a terra. L'única indumentària que porta aquest lamentable naturista és una gorra negra ; però és curiós, aquesta gorra el vesteix de. cap a peus, la nuditat passa completament desapercebuda, i la gorra és una obsessió, se la veu única contra el fons de mar, fins amb bona voluntat un hom l'arriba a veure dintre l'aigua, flotant com alguna cosa naufragada i deixada de la mà de Deu. Sobre el vestit de les barques. — El vestit de les barques no té res a veure amb els altres vestits del món, perquè està format pel color i pel nom que té la barca.El nom és com un collaret de quincalla, com un detall de coqueteria banal que aerba d'arrodonir el vestit. Els noms que és posen a la majoria de les barques de la no.stra costa, tenen un delicat perfum vuitcentista, fan pensar fatalment amb l'estàtua del Marquès de Comillas que hi ha tocant al port de Barcelona, fan pensar en els tenors que canten Marina i encara fan pensar amb el tràfec de negres i en unes llàgrimes borroses produïdes per un adulteri en la primavera de l'any 1875. Això són coses que a mi em trenquen l'ànima i quan llegeixo els noms que els pescadors posen als seus llaguts, com si . fossin quatre gotes de mel, em cauen a la memòria els millors versos de Francis Jammes, aquells que tracten de les pipes dels mariners i de les senyoretes mig despullades. L'altra part important del vestit de les barques és la pintura que les aguanta. El mar s'encarrega d'ennoblir i velar aquesta pintura. Jo prefereixo els tons foscos, prefereixo aquelles barques velles que no se sap de quin color són, que porten hàbit d'ordres extingides. Quan a una d'aquestes barques venerables la repinten amb un vernís rabiós, amb una barreja de verd i venmell, sento una llàstima una mica complicada. Em fa l'efecte d'una senyora carregada d'anys que s'hagi tornat boja, i s'hagi posat un vestidet de nena amb un llacet de color de rosa al cap. És clar que els pescadors no tenen aquests escrúpols i si els exposés la meva apreciació em dirien que sóc un imbècil, i és lamentable, perquè sempre que he discutit amb un mariner, he acabat donant-li tota la raó. El repòs de l'envelat. — Aquests dics he vist algun envelat de festa major invadint la platja. La decoració dels envelats amb tot l'aprofitament de cortines velles i de teles criminals, és una de les poques coses ràncies que em ve de gust al paladar. Un envelat em xiula dintre el cor com una havanera d'aquelles que són mortes i enterrades. Però en el moment més àlgid del metall i de l'emoció, és convenient sortir de l'envelat i anar a respirar una mica de sal a la platja solitària, sobretot si fa una d'aquestes nits tan profundes, tan punxades d'estrelles. És segur que en el silenci de la platja trobareu un gitano que està roncant sota un llagut, però aquest gitano sol despertarse de seguida, es frega els ulls, se us acosta 1 aleshores confidencialment us explica que a vint passes hi ha un tresor amagat i una senyora casada que té una necessitat absoluta d ésser infidel. Generalment, tot el que us explica el gitano acostumen a ser dolces mentides. Josep M.» de SAGARRA f ali [ém. fen ] GRAVATS TIPOGRÀFICS >í» BADAL I CAMATS * París. 201. Telèfon 74071