MIMDDR DISCOS CINEMA UNA OBRA MAGISTRAL DISCOS a L'interès de la sessió inaugural, que per satisfer la demanda de tots els que no pogueren assistir-hi calgué repetir ahir, es concentrava d'una manera especial en el film d'En Bufluel i En Dalí, C'n chien andalou. Per als que coneixíem el film era una incògnita l'actitud que el públic, globalment considerat, adoptaria enfront d'un espectacle que ve a commoure, i d'una manera violenta, les seves inveterades habituds i més arrelats prejudicis, i heus ací que aquesta actitud no pogué ésser més satisfactòria perquè si bé uns pocs manifestaren ja llur adhesió, ja llur protesta, la majoria qué seguí el film amb el major silenci, s'abstingué de tota manifestació, palesant potser amb això respecte i consideració envers l'obra que proposàvem a llur atenció i quan es respecta una obra, s'és ja a mig camí d'acceptar-la. I és que el film aquest té de moment una virtut innegable fins enfront dels més distrets. Impossible restar indiferent davant les imatges que us mostra. La vostra irritaoió inicial fa lloc a pleret a un interès trescut i acabeu al final per descobrir un cert aire de familiaritat, i com una complicitat vostra en allò que us semblava tan distant. El film d'En iBuríuel s'ordena sota el signe de la peculiar incongruència dels processos onírics. Incongruència que no vol pas dir arbitrarietat, puix que les associacions d'idees o més exactament d'imatges s'estableixen obeint a una lògica que gosaríem anomenar de natura essencialment poètica. Si crear una imatge és percebre una analogia entre dues coses, no oblidem que, com diu Revédy, la imatge serà tant més fecunda com més les dues coses analògiques seran extrínseques l'una a l'altra. Tot el film Un chien andalou el veiem dominat per aquesta regla poètica. Comença amb una associació irresistible ; un home, la navalla a la mà, secciona un ull, imitant els núvols que, empesos en un moviment horitzontal, seccionen la lluna lluminosa. Però resistim la temptació de pensar en mots, allò que es vol integralment en imatges. Una molt famosa escola de psicologia vol que el somni sigui la més sincera manifestació de la nostra consciència. En l'estat de vetlla, la moral i la polidesa són com forces inhibitòries que reprimeixen les nostres tendències més profundes. Descobriu més enllà de la clara consciència les coses que en el subconscient s'agiten i que el film que ens ocupa sembla vomitar i materialitzar en una sèrie d'imatges, de les quals el menys que se'n pot dir és que tenen una força de suggestió irresistible. No volem insistir sobre el simbolisme dels motius que ens proposa : la consciència moral reprotxant a l'individu la seva conducta i aquest eliminant a trets de revòlver aquella, el passat com obstacle a assolir quelcom que cobegem, els homes enfangats Pns el coll, etc, etc. El film aquest, com tants altres productes per l'estil que corren ara pel món, vénen a l'uníson a dir-nos que estem podrits, irremissiblement podrits, enfangats fins àl capdamunt, però potser l'última imatge de Le chien andalou sigui la més exacta. El cap emergeix d'entro el fang, signe de grandesa, i fóra ja el moment de recordar Pascal quan escrivia : «que tingui consciència de là seva misèria, heus ací la grandesa de l'home». Completava el programa el film documental de consuetud que aquesta volta versava sobro els zoantaris i un film d'allò més pintoresc i divertit d'avantguerra. J. P "EL RETORN A LA LLAR" Era una tasca ben arriscada la de portar a la pantalla el drama punyent de Leonard Frank, Karl i Anna; era, més exactament, alguna cosa d'impossible per qui es proposés en aquesta transposició servir i guardar l'esperit textual del drama. Eric Pommer s'ha restringut doncs piudentment a no utilitzar de l'obra original sinó un esquema lleugerament deformat, i armat amb aquest guió ha bastit un film que, per bé que no completament satisfactori, és sem- DITA PARLO i LARS HANSON, en una escena — negada al ptíblic barceloní — d'uEl retorn a la llar» pre una obra remarcable, treballada amb una honradesa artística i un talent d'allò més notable. El drama de Leonard Frank ens ofereix una sèrie de situacions excèntriques, morboses, que sols la força i l'habilitat del diàleg pot oferir-nos-les amb els caires de la versemblança. Els realitzadors del film han defugit, per exemple, un dels motius capitals del drama : la passió de Karl per la muller del seu amic, abans de conèixer-la, passió que es fixa en una obsessió creada en la meni de Karl de tant sentir els continus i minuciosos rensenyaments físics i morals que Ricard li dóna de la seva dona. En conjunt diríem que els que han realitzat aquest film, han tractat d'aproximar la psicologia de la narració a la sensibilitat comuna de la gent, per bé que infidel a l'esperit original de l'obra; han reeixit no obstant à oferir-nos una història simple i patètica, verídica i humana, en un estil sever i greu. Segueix l'èxit de Viva Madrid que es mi pueblo al PRINCIPAL PAUCE Exclusives Orozco DISTRIBUÏDOR PER à CATALUNYA, ARAGÓ Y BALEARS: Cinematogràfica Almira Rambla CataluBa 4b, pral. - BARCELONA Algunes d'aquelles modificacions, lluny d'empobrir la idea, l'embelleixen. Citem si no la conclusió. Ens satisfà més la del film que la del drama. El marit abandonant la llar on deixa l'amant en braços de la seva muller. Així conclou el film, a l'inrevés de l'obra, on veiem la parella fugir deixant sol el marit en la cambra. El centre de gravetat de la llar s'ha desplaçat i el marit és aquí l'intrús que sent que una cambra sota un sostre reclama no la solitud d'un home, sinó el diàleg d'una parella. No volem prosseguir sense deplorar que en la versió espanyola del film ens hagin volgut fer passar Anna per la promesa de Ricard, quan realment n'és la dona, com per altra part tota la resta del film dóna a entendre desmentint descaradament aquella piferil mistificació; això fa que el drama perdi als ulls del públic, distret o inadvertit, bona part del seu interès. No sabem si l'objecte d'aquesta modificació era salvar la moral de l'obra, però si fos això, no cal dir com el remei és molt pitjor que el mal, puix que ens hauríem d'empassar que els promesos vivien sols i junts en un mateix pis. En fi. no cal insistir més. Però és lamentable aquest poc respecte al pensament original dels autors. Repetim que el film és excel·lent, portat amb un moviment lent i no desproveït de grandesa, particularment en les escenes primeres, que diuen excel·lentment la lassitud i la melangia dels presoners. Bon fragment també el retorn a la ciutat albirada en el moviment al·lucinant del tren. Lars Hanson, l'actor que ja coneixem. Un dels millors amb què avui compta el cinema. Els altres, satisfactoris, per bé que superables. M. MAR I BEL Lucíen Dubeck diu. _ Fins avui, només un home sembla haver tingut la intel·ligència completa del que havia d'ésser el cinema per enriquir la humanitat amb un mitjà d'expressió, d'investigació i de creació originals. És Chaplin. Només ell ha comprès que el cinema seria fecund si inventava dintre el seu domini i si aquesta art muda expressava sense parlar. Chaplin és l'únic actor de cinema que no ha tingut mai necessitat de la paraula per traduir acció o intenció. Però, de cop, l'art muda rep In paraula. Immens trasbals en perspectiva. Confusió? Sens dubte, i d'ella vindran els maís. Durant un temps impossible de determinar, hom voldrà exigir de cada una d'aquestes dues arts que competeixi amb l'altra. Cap dels dos no hi guanyarà. El teatre, sens dubte, hi perdrà molt. Però el cinema encara hi perdrà més. Al principi es limitarà a no ésser sinó una escorrialla del teatre. Potser hi guanyarà una prosperitat material provisional. Hi perdrà el caràcter, l'originalitat i pròpiament l'ésser. Només serà una còpia barata. Serà a l'art dramàtic cl que la fotografia és a la pintura. Ja ho sabeu... — que Res de nou a l'Oest serà adaptat al cinema per encàrrec de la Universal? — que Evelyn Brent és super-«vedette» de la revista de Paul Fejos, Broadway? — que Premi de Bellesa, que René Clair havia de realitzar amb Louise Brooks, a l'últim serà A. Genina qui el realitzarà? Ho sentim. — que la Paramount presentarà sincronitzades les cintes : Lo marxa nupcial. El patriota, El llop de Wall Street, El Pell Roja, La dona de Moscou? Ombres blanques Sí. Ombres blanques és una obra magistral, un dels més bells espectacles que ens hagi pogut brindar mai el cinema ; per a nosaltres una de les emocions més pregones de la nostra existència cineàstica. Un film que uneix al valor del documental l'emoció d'una història d'amor d'una originalitat, tendresa i poesia delicioses. Direm que es tracta d'una impressió original la que aquest film ha promogut en nosaltres? Quelcom s'havia ja fet i bé en aquest terreny. Molts recorden Moana; potser no tants La dansa de l'idol. Aquests, films, com el de Van Dyke, del qual ara ens ocupem, mora, i ja aquesta finida, sembla dir-no=, girant el cap: Vegeu el que esdevingué després. * » - Ombres blanques és sonora. Potser en l'emoció que el dia de l'estrena aquesta cinta ens produí hi entrava no poc la descoberta del film sonor. Una música agradable tractada d'una manera temàtica acompanya la projecció i contribueix a crear una atmosfera. El que és més important encara, la música dels primitius ; llurs cants, ja festius, ja funeraris, han estat registrats i augmenten d'una manera verídica l'inte- Una escena d'nOmbres blanques» eren missatges a nosaltres, homes b'ancs, que ens venien dels mars del Sud, del Pacífic poblat d'illes quo Stevenson coneixia i adorava. No ens inquietem a aclarir si aquesta visió russoniana dels primitius, aquest edèn caníbal, responen a una realitat ja històrica, ja contemporània. Lliurem-nos sense vacil·lació al sortilegi d'aquesta visió idíl·lica i natural. Confessem davant d'ella aquesta secreta nostàlgia que a nosaltres, civilitzats, ens opriímcixi aquest anhel de fugir en ales de la imaginació d'aquest món d'una complexitat aclaparadora, d'aquest món d'advocats, llibres, bars, acadèmics dc dibuix, etcètera, etc, a la recerca d'una platja on poder oblidar tot jeient, vivint franciscanament, a la recerca d'una existència simple i natural. Encara que sonor — parlarem d'això tot seguit — , Van Dyke ha bastit el seu film en l'esperit del cinema silenciós. Cinemàticament. Van Dyke ha fet una obra d'una correcció impecable, palesant constantment un art subtil, mestrívol i personal. Els naturals dels país l'han servit admirablement. Algunes figures utilitzades en primers termes es revelen d'un fotogènic excel·lent. Encarat davant d'una natura prodigiosa i luxuriant, Van Dyke ha sabut copsar-la, registrar-la i recrear-la davant dels nostres ulls meravellats amb un talent de primer ordre. El film aquest és un film de tesi? És l'obra d'un home que estima els primitius i renega de la cultura? Un missioner, l'evangeli sota el braç, és el primer d'arribar amb ganes de reformar aquestes encontrades ; darrera el missioner arriba el soldat, el sabre a la mà ; després ja ho sabeu : els reglamentadors de la prostitució, els empresaris, els taverners, etc. Això no es refereix directament al film, és una reflexió al marge. El film 's'acaba sobtadament com una dissonància. És l'home que s'ha entretingut llargament en una història que' l'ena- rès de mantes escenes. Xiulets, remors de la natura, parloteig de les aus, sanglots i rialles han estat inscrits en la trama sonora i admira que per tractar-se d'un dels primers intents dintre el gènere, un instant tan segur hagi disposat aquestes insercions RAQUEL TORRES, en «Ombres blanques» evitant la puerilitat i creant quasi sempre una emoció digna. Raquel Torres i Monte Blue, admirables. Caldria encara citar alguns naturals del país, que ho fan tan bé, que no es podria imaginar millor, i per damunt de tots, i sempre recordar i escriure el nom de l'home que ha fet possible un film tan decent, tan honrat i tan bell, el nom de Van Dyke. Josep PALAU Pròximament: KINODEION Billie Dove i Glive BrooR (La parella dels res¬ sonants triomfs) aconsegueixen un nou èxit en SIN ESCUDO M BLASON (Seleccions Gran Luxor Verdaguer, fora de programa) Avui al Capítol i Lido Cine La companyia del Gramòfon ve donant nes les Conrado del Campo, i aquest mes ens 'd'L' la versiïS ornuestrnl rí molta imporlànoia en els seus program a la música simfònica espanyola ; amb 68 obres de Falla van venir les de Turin la versió orquestral de diverses Danses Granados. de se- Del conjunt general de l'obra d'acm? autor cal confessar que la música simfíL nica no era el seu fort El seu temperam^ poètic s'avé més amb el piano que ami l'orquestra, i encara que col·locat dintre l'im pressionisme, la seva obra recorda molt la dels grans romàntics del segle passat. El nom de Granados porta de seguida ak d'Albéniz i Falla, entre els quals pot coHo car-se, però no resisteix la comparació tenint ni la prodigalitat d'idees del seu'u decessor ni la formidable tècnica de Fall amb tot, restarà com dels més fidels guiSors del nacionalisme musical que v cultivar amb un art sempre elemant i poè tic. Resulta difícil, en instrumentar aquesta música, evitar efectes llampants, con esdfe vé en la Dansa núm. i. Transcripció per transcripció, preferim la de violoncel pubU. cada mesos enrera i que almenys Casals salvava amb el seu art. Més reeixides de sonoritat ens semblen les números i i 3, Oriental i Jota Aragó, nesa; la primera és de les poques coses ben fetes que s'han escrit a base de cadències exòtiques, i la Jota, molt ben trobada de ritme, que l'Orquestra del Gramòfon s'encarrega d'accentuar potser amb massa violència. Amb tot i l'oportunitat de la publicació, hauríem preferit la impressió del conjunt de totes elles al piano. Els enregistraments fets mesos enrera de Rubinstein ens feit esperar un bon resultat. Doblant la Danso núm. 3 hi ha TWatia d'Albéniz, l'obra més expressiva de la Suité Ibèrica, d'Albéniz, també aquí transportada a l'Orquestra que executa com les obres de Granados, l'Orquestra Simfònica del Gramòfon. Llevat d'una Rapsòdia espanyola de Chabrier, l'altra obra simfònica de les publicades aquest mes, és un magnífic enregistrament del Preludi del Lohengrin, executat per l'Orquestra Simfònica de Filadèlfia. En aquest disc s'ajunten una obra excelsa ben interpretada amb un superb enregistrament, • i perquè cal insistir en les dificultat que suposa l'enregistrament del conjunt de corda en les seves notes extremes, esmentem que aquesta vegada el resultat és excel·lent. Les obres de Wagner resulten sempre les més aptes per -a convencionals interpretacions. Aquí es pot obtenir, ultra la perfecció instrumental, un moviment precís de conjunt. Els que esperen els acords centrals de l'obra potser quedaran decebuts per la sobrietat de les sonoritats, que no I lleven el seu caràcter solemnial. J. G. Dansa espanola núm. 1. Oriental {Gra nados). Orquestra Simfònica del Gramòfon. &• del Gramòfon, AF 262. Danza espanola núm. 2. Andaluza (Granados). Id>M. Danza espanola núm. 3. Rondalla Aragonesa (Granaàos). Orquestra Simfònica del Gramòfon. C-4 del Gramòfon, AF 263. Lohengrin. Preludio {Wagner). Orquestn Simfònica de Filadèlfia. C* del Gramòfonr AB 461. m». El comprador de segona mà. — La meva dona pensa que li estaria millor un cotxe pintat de vermell amb tapisseria verd fosc- (London Opinion.) — Corre, Felip, que ara la ràdio dóna temps que farà! el